La primavera quasi arriba. Se sent l'olor a l'ambient, junt amb el
rasclum de la suor que, paradoxalment, sembla que els acompanya des de
primera hora del matí. Mira al seu voltant i les cares de son de la gran
majoria anuncien la nostàlgia pels llençols que els embarga. És el que
té haver de matinar per arribar a l'hora a la feina, en l'anonimat de
l'urbs enorme.
Hi ha qui opta per fer una capcinada tot just havent tingut el privilegi de trobar un seient lliure. O qui discuteix per mal partit del Reial Madrid contra el Bayern, a la Champions, a pesar del golàs de Zidane. També qui llegeix un llibre o el diari. A ell no li cal res d'això, resta en silenci i segueix observant aquells homes i dones anònims, que repeteixen el mateix trajecte matí rere matí, de forma mecànica i monòtona, amb lleus variacions. Ell, però, regira aquella amalgama de ferums i de veus; no troba en cap rostre les faccions del seu germà, que tant enyora. Dins d'aquell vagó hi ha un microcosmos, aliè i vulnerable als imprevistos o als retards, encara que no els assumeixi ni els pensi. Ell recorda el seu germà. Dos anys i mig després, es retrobaran, n'està convençut.
Instintivament, fa un cop d'ull al rellotge. Els dígits marquen les 7:38, i el comboi és a punt d'entrar a l'estació de Santa Eugenia. Resa, per darrer cop, a Al·là abans de la detonació que l'apropi al seu germà difunt.
Hi ha qui opta per fer una capcinada tot just havent tingut el privilegi de trobar un seient lliure. O qui discuteix per mal partit del Reial Madrid contra el Bayern, a la Champions, a pesar del golàs de Zidane. També qui llegeix un llibre o el diari. A ell no li cal res d'això, resta en silenci i segueix observant aquells homes i dones anònims, que repeteixen el mateix trajecte matí rere matí, de forma mecànica i monòtona, amb lleus variacions. Ell, però, regira aquella amalgama de ferums i de veus; no troba en cap rostre les faccions del seu germà, que tant enyora. Dins d'aquell vagó hi ha un microcosmos, aliè i vulnerable als imprevistos o als retards, encara que no els assumeixi ni els pensi. Ell recorda el seu germà. Dos anys i mig després, es retrobaran, n'està convençut.
Instintivament, fa un cop d'ull al rellotge. Els dígits marquen les 7:38, i el comboi és a punt d'entrar a l'estació de Santa Eugenia. Resa, per darrer cop, a Al·là abans de la detonació que l'apropi al seu germà difunt.
1 comentari:
Memoria
La primavera casi llega. Se siente el olor en el ambiente, junto con la peste de sudor que, paradójicamente, parece que los acompaña desde primera hora de la mañana. Mira a su alrededor y las caras de sueño de la gran mayoría anuncian la nostalgia por las sábanas que los embarga. Es lo que tiene madrugar para llegar a la hora al trabajo, en el anonimato de la urbe enorme. Hay quien opta por echar una cabezada tras haber tenido el privilegio de encontrar un asiento libre. O quien discute por el mal partido del Real Madrid contra el Bayern, en la Champions, a pesar del golazo de Zidane. También quien lee un libro o el periódico. A él no le hace falta nada de eso, queda en silencio y sigue observando aquellos hombres y mujeres anónimos, que repiten el mismo trayecto mañana tras mañana, de forma mecánica y monótona, con leves variaciones. Él, sin embargo, revuelve aquella amalgama de hedores y de voces; no encuentra en ningún rostro las facciones de su hermano, que tanto añora. Dentro de ese vagón hay un microcosmos, ajeno y vulnerable a los imprevistos o los retrasos, aunque no los asuma ni los piense. Él recuerda a su hermano. Dos años y medio después, se reencontrarán, está convencido. Instintivamente, echa un vistazo al reloj. Los dígitos marcan las 07:38, y el convoy está a punto de entrar en la estación de Santa Eugenia. Reza, por última vez, a Alá antes de la detonación que lo acerque a su hermano.
d.
Publica un comentari a l'entrada