La senda és llarga, extensa i, malgrat
el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la
nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del
silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la
soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix
els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb
sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te
caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.
Sigues pelegrí, com llop solitari
enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i
l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren
quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò
que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç
i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs,
llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el
que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible
horitzó.
Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...
Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...
11 comentaris:
Bona proposta... m'agrada aquest text suggeridor de tantes coses.
Tens raó, s'ha de ser agosarat per creure en un mateix...
A mi també m'agrada.
Tenir una ma on agafar-se sempre farà el camí més fàcil
Idò serem agoserats...
Idò serem agoserats!
M'agrada, aquest relat poètic i agosarat de ser un mateix.
Un text molt ben travat, com un mantra que et convida a fer de la vida un camí que cal caminar, amb les seves mirades al passat i al futur, tot i entra. Poesia en prosa. Felicitats Lluís, a veure que m'empesco jo amb aquesta imatge.
Per retornar al punt de partida s'ha d'haver caminat. Un text molt poètic, m'ha agradat.
siguem agosarats doncs! gràcies deo m'ha agradat molt!
Un text molt bell, molt poètic, i que fa pensar.
Bona estrena, Deomises, Felicitats!
Preciós, Deo!!!!
Publica un comentari a l'entrada