Resistència (Repte Clàssic DXVIII)

El so clar de la dutxa em desperta. La Glòria, la meva dona, deu haver matinat més que jo. He dormit pitjor que malament. Entre la xafogor i la discussió d'anit, en plena revetlla de Sant Joan, que sembla que serveixin per a això les celebracions, no hi ha hagut manera d'adormir-se quan tocava. L'escletxa de la persiana no ajuda a calcular l'hora que és. El xiscle amortit de les orenetes i la claror, que m'adoloreix els ulls en mig obrir-los, no ajuda a calmar aquesta refotuda glopada de mala llet. No estic acostumat a beure, i sort que avui no he d'anar a la feina, si no, ni ho explico... I això de dutxar-se amb la porta sense ajustar no pot canviar? Sembla que s'acaba ja, però. El degoteig i la cortina en desplegar-se ho indiquen almenys. Acluco de nou els ulls. Evitaré haver de xerrar abans d'hora sense apaivagar una mica el mal humor i embolicar encara més la situació.

Però em sorprèn un petó apassionat. Per l'ímpetu que porta i per no haver escoltat cap grinyol de cap frontissa. No puc dir res, amb aquesta boca damunt dels meus llavis. Em rendeixo abans de combatre. He perdut, de nou, la batalla però la reconciliació sempre és preferible si ha de venir d'aquesta forma. Hauria d'oferir resistència, però se'm treuen les ganes amb la seva llengua i les mans que em ressegueixen el pit nu. La penombra també ajuda a amagar aquesta cara d'imbècil que dec fer, amb un rictus que, de ben segur, delataria el meu despertar girat i les ganes de batussa. Quan intento magrejar-li els pits jo també, les mans suaus que m'acariciaven em tenallen contra el matalàs. Entenc el joc i l'accepto. He de fer allò que la Glòria vol. tampoc seria massa difícil tombar-la i que canviessin les tornes. Però ja em sembla bé deixar-me dur per ella. La sento humida, sense roba interior i suposo que també hi maca la resta de peces de roba possible. Així que els nostres cossos no tenen obstacles per trobar-se i notar les nueses alienes i les excitacions creixents. Evident en el meu cas, tot i el calibre modest que gasto.

Amb un moviment gràcil de malucs, envolta el meu membre i l'engoleix dins del seu sexe. Sense més preàmbuls ni opcions per a mi. Entre l'espasa i la paret es diu això? L'estretor de la seva vagina m'excita, igual que l'escalfor que desprèn i la humitat que no fa falta comprovar ni visualitzar. Encara m'agafen amb força les seves mans i el desig de tocar-li els pits augmenta, cosa que es nota en la meva excitació. Forcejo mínimament per anunciar la meva intenció, però no se'n vol assabentar. Imagino un mig somriure dibuixant-se en els seus llavis sabent-se vencedora en tot, ara que em trobo en el seu terreny. Qui pot pensar ara en el sopar d'anit? Qui en la dutxa de bon matí sense respectar el descans de l'altra gent? Ja no dic el meu, sinó el dels fills que no marxen mai de casa...

Gemego sordament. La mà que em retenia un dels braços ha aparegut damunt dels meus llavis. Ara embesteixo amb més lentitud. Allargo el final, perquè és difícil predir quant durarà la sequera, de nou. El grinyol de la porta del bany em recorre, en forma de calfred, tota l'espinada. El corriol de llum, que es forma en obrir-se de bat a bat la porta, il·lumina tènuement l'habitació i ajuda a endevinar l'escena. La silueta tan coneguda i peculiar de la Glòria es retalla en el marc de la porta. Llavors, el meu cap encaixa peces i formula preguntes amb una celeritat que m'astora. Em sembla discernir, entre el joc d'ombres i de llum, el meu barnús blau cel, que cobreix el cos acabat de dutxar de la meva dona, tot just abans que esclati el xiscle de ràbia amb les síl·labes del meu nom i el de la meva filla Alèxia ben clares. No cal dir que el conflicte d'anit no ha estat oblidat encara i que continuarà, suposo...