deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

29/3/12

Alquímia (Repte Clàssic DIV, 2)

El novel·lista segueix cada matí la mateixa parsimònia. Des de fa quaranta anys, no ha canviat els seus hàbits. És despertat pel servei, remuga gairebé sense fer-se entendre i es regira en el llit fins que troba una nova postura per trencar el son mitja hora més. Llavors, la criada que l'ha avisat per llevar-se, sempre a l'hora exacta, té ordres de deixar-lo dormir i de no destorbar-lo més. Aquestes dèries tenen els rics, sobretot els que viuen de renda, li xiuxiuejava els primers dies la més veterana de les serventes.

Immediatament, aquests sons indestriables cessen per deixar pas a un lleu ronc constant i oscil·lant. Ara és quan és més perillós despertar-lo. Hi hauria renecs i malediccions, i alguna plantofa aèria fins i tot. Per això, la casa se sumeix en un tràfec silenciós. L'amo crea mentre dorm també. En aquella cambra hi ha l'alquímia dels seus arguments, dels seus diàlegs, d'aquells finals rocambolescs que, enmig d'un àpat banal, gosa d'explicar. El seu cercle d'amistats, tan abundós com els seus cabals, l'escolta amb interès, sempre amb el cuc de la curiositat rosegant per dins. Tothom sap que es troba immers en el gran projecte de la seva vida: una novel·la tan important com Les Misérables, de Victor Hugo, igual de monumental, o més. I sense obsolescència. Tal com els explica, els seus personatges són apassionats i sensuals, carregats de qualitats que ningú no ha trobat, juntes, en cap altra persona.

El novel·lista es lleva quan el dia ja fa hores que ha despuntat. Un esmorzar frugal, que serà servit quan ell ho indiqui i al seu despatx, per desentumir els membres i aclarir el cervell. Cal ordenar les paraules que ha anat engendrant en el seu interior. Per això, és l'únic moment que permet l'entrada d'algú, a part d'ell, al seu despatx de treball. La criada duu la safata amb por, per si de cas la seva presència pot desconcentrar el novel·lista. Quasi tots els matins el troba amb roba lleugera i s'endevina un cos blanc i malgirbat, però amb gràcia. Si no està murri, li brindarà uns paràgrafs acabats de somniar. Com si la impaciència s'apoderés de la seva boca, elogia cada línia que crea, cada fesomia que veu perfecta en visualitzar-la. I ella bada la boca, innocent com és, i es deixa seduir per aquells mots plens d'erotisme. És quan l'esmorzar s'allarga més del normal. Però no hi ha murmuris ni represàlies pel retard.

Damunt de la taula, les piles de llibres creixen dia rere dia. Envolten el tinter i el munt de fulls en blanc preparats per ser escrits. I un canelobre al mig presideix l'escenari. Per quan el crepuscle faci minvar la llum del sol. Aquell escriptori és sagrat, i els calaixos més encara. Cadascun té una clau, que el novel·lista guarda zelosament. La neteja d'aquest santuari domèstic i literari és minsa, just un plomall de tant en tant perquè la pols no s'hi acumuli, res d'ordenar el contingut dels calaixos, això mai. I davant dels ulls excrutadors de l'artista. Com si aquelles carpetes, que ella imagina prenyades de fulls escrits, puguessin desaparèixer si se'ls aplica un ordre diferent de l'estipulat per les mans de l'amo.

El novel·lista no menja massa la resta del dia. A no ser que hi hagi visita. Llavors, el despatx s'omple de buidesa. Les visites es reben, sense excepció, a la sala més gran i lluminosa de la casa: la Biblioteca. I les safates de menjar corren igual de ràpid que les ampolles de vi i de licors. Rialles i converses al voltant de la nova troballa en l'argument debatut en l'anterior reunió. Perquè només és permès de parlar de les seves idees, com si es tractés d'un dèspota que durant anys ha imposat aquesta llei no escrita. Ni política ni esports ni literatura d'altri. És excèntric però s'ho pot permetre: els diners l'ajuden a mantenir aquest tarannà estrafolari. I a donar peixet d'aquesta manera.

Quan fosqueja, després d'haver estat tancat dins del seu despatx gran part del dia, demana que se li serveixi el sopar. Només uns fruits secs i una grossa tetera amb una lleugera infusió, que sovint ni toca. Amb la recerca de situacions enginyoses i de frases intel·ligents se li passen les hores sense adonar-se'n. Per això, es lamenta en comprovar l'hora al rellotge de la Biblioteca. Sopa amb la rapidesa que no té al matí per llevar-se, i s'assegura d'haver tancat amb doble volta la porta del despatx.
No cal donar opcions als ratolins, murmura amb malícia. Encén les dues espelmes de la tauleta de nit i busca, en el seu llibre de capçalera (Hugo, per descomptat), el punt on va abandonar la lectura la nit anterior.

El novel·lista sap que els paràgrafs de la prosa d'Hugo són extraordinaris. Però barrina encara en allò que ha pensat al llarg del dia, que ha deixat sense escriure ni anotar enlloc. Ho repetirà mentalment tres o quatre vegades i, a l'endemà, encara se'n recordarà quan es llevi. Té tanta memòria... Una nova trama enmig del nus de la història es barreja amb el que havia pensat, un fill desconegut trobat en els llunyans mars del Sud o un parentesc amb un noble que ha passat a millor vida, per homenatjar les lectures anteriorment llegides. O qui sap si l'odi resultant d'un ajustament de comptes d'avis, que ha passat als fills dels fills d'aquests primers. Tindrà en compte totes les alternatives.

Al final, de ben segur que les emprarà. Aquests apunts mentals li han estat útils des de fa quaranta anys, quan va començar a gestar aquesta magna obra que podrà eclipsar la novel·la hugoniana. Amb aquest pensament megalòman, el novel·lista s'adorm, amb la mateixa parsimònia que ha seguit durant quatre dècades. I amb la idea que demà, finalment, passarà a net aquests apunts mentals que s'amunteguen dins del seu cap. I que no oblida ni escriu encara. Pura alquímia, la seva memòria de novel·lista brillant...