Mandràgora (In Memoriam J. V. Foix)

Si pogués acordar raó i follia

J. V. FOIX.

Com si l'arrel callada tingués el sortilegi
Amagat entre terrossos de terra i saba silent,
Embolcallat entre màcules cegues de creixement
I esperés el moment adient per esdevenir egregi;

Com si la pluja se sembrés en el perpetu arpegi
De les gotes que inunden amb ressons el torrent
I reclamen el lligam del núvol, que marxa rabent,
Perquè la tempesta les empari fins que el món les vegi;

Com si la nit esborrés les petges d'una canilla
Salvatge en la senda de la veu clara de la neu
Abans que l'alba enrogís el cel i el record de Déu;

Desitjo servar el batec del meu cor, avui que perilla,
En braços de la mandràgora, en el glop llarg i greu
Que m'adormi per evitar la teva absència, gens lleu.