Gàbia (o Barbàrie)(RPV199)

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol

S. ESPRIU.

Cal una gàbia per empresonar el cant clar de la cadernera,
La veu ferma d'un home, el desig sempitern d'un poble
Que desperta del somni amb la fam de mil·lennis perduts
En la barbàrie i en la fosca?

Cal, potser, la fal·làcia i la rígida mà ferma d'un covard
Per silenciar la boca i cegar els ulls i destruir la memòria
De qui desitja recordar, veure, parlar en lluita constant
Contra la pólvora i el sabre?

Cal unes reixes per no saber com desprendre's de la pedra
A la sabata, de la incomoditat de la queixa, del dit que burxa
La llaga, la roja ferida oberta?

Cal, digueu-me, una hecatombe per imposar lleis i llengües estranyes
I renunciar al bressol matern i tastar l'amargor de la guerra contra
El poble per un sol home?