Som a les acaballes del segle XX. El 22 de desembre del 1999. Amb un fred que s'escola per qualsevol escletxa de les finestres o sota les portes. La calefacció central escalfa tota la casa i l'ambient de la sala on es troben els discs és càlid, agradable. Descalç però amb mitjons, no he de preocupar-me per cap horari, que no he de tornar a l'escola fins després de Reis. De sobte, la placidesa de la recerca es trenca per un truc descomunal i nerviós, sense mesura, que m'espanta i fa que caiguin les fundes que duc a les mans.
A través de l'espiera veig la cara familiar de la tieta Ambròsia. Es mou amb un balanceig constant i ràpid. Dubto abans d'obrir la porta perquè la seva expressió és dolorosa, crispada. Però també em temo que, si no obro, el truc es repetirà. Amb més intensitat encara... Quan obro, el fred de l'exterior ja no és tan cruel com abans de les paraules de la tieta.
Després de vomitar la notícia de la mort de l'avi, la tieta Ambròsia em demana que em quedi a casa, que ella s'encarrega de tot. Ha de telefonar els pares, que són a la feina i nosaltres no en tenim, de telèfon, a casa. I començar mil coses que, dit amb un somiqueig plorós i amb tant de detall, m'atabala i em mareja.
Em quedo sol i, malgrat els meus vint anys, m'empetiteixo fins que torno als primers Nadals de què tinc constància, a la vora de la llar de foc de casa dels avis, entaulats i gaudint d'un sopar tan abundant que prometia no menjar mai més. A l'instant, però, me'n desdeia quan el Tió havia cagat una munió de llaminadures exquisides i temptadores. I les rialles de l'avi quan em feia seure a la seva falda. I com vaig agafar el volant per primer cop amb ell parlant-me ben a cau d'orella. Corríem per paratges que imaginàvem, malgrat no moure'ns del lloc on el cotxe era aparcat...
Encegat pels records, enfilo les escales directe a la meva habitació. Vull enclaustrar-me durant el temps que faci falta. Fins que expulsi aquesta ràbia que em rosega les entranyes. Remoc la meva discoteca personal, sense vinils però amb cassets i discs compactes moderns. I trobo el que busco per a aquest moment. El primer disc de Pain Of Salvation. La seva portada em desassossega des de sempre. Però no tant com les paraules de la tieta Ambròsia.
Introdueixo el disc a la cadena de música i apujo el volum. ! (Foreword) comença amb contundència. Em deixo caure damunt del llit perquè l'Entropia em doni la benvinguda i les llàgrimes arribin amb més força. Tinc clar que no es punxaran nadales a casa. Avui ja no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada