Carrers i llars i les transforma en rònegues tessel·les d'un mosaic
Que ha de segellar llavis amb el silenci d'un Paradís escàpol, laic?
I fins al llindar arrossegaràs pedres per engrandir la favela
-Una esperança que no subsisteix més enllà d'una vida de gos, orba
Pupil·la cega que vigila l'argila, imatge i semblança de Déu,
I els braços estesos d'un monòlit emparen el no-res, la veu greu
D'un prec que cau a fons perdut, la xavalla que no sobra ni destorba-.
On s'és vist el plor esdevingut moneda de canvi per a la carn,
L'home fet bèstia de càrrega, mercenària idolatria que sotja i jutja?
I fins que els límits et freguen la pell no atures el deliri del vagareig
-El coure i el plom, la pólvora i l'escarafall embolcallant l'escarn,
L'iris que pesa endins perquè no et giris i tresquis directe al sutge
D'un pa que no combat la fam d'una pobresa que miro i mai no veig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada