El Palau de la Música es vesteix amb les millors gales per acollir el concert d'aquesta nit. El programa és exquisit per a les persones enteses en la matèria. Amèlia Pàvlova interpretarà els Concerts per a piano i orquestra número 26 i 24 de Mozart. Els que sempre ha preferit per harmoniosos i bells. Sec en una butaca discreta, barrejat entre el públic, per no provocar rumors i passar desapercebut per a tothom. La barba, que m'he deixat créixer, ajuda a no ser reconegut.
Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.
Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.
La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada