Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.
També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.
Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.
No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada