Que clama i reclama justícia
Enmig de la immundícia
Que han escampat quatre fills de desconeguda*.
Campanades a morts, güell que no necessita paraules
Per saber què significa
Allò pres que dignifica
Els cossos caiguts pels qui no tenen mares sinó fantasmes*.
I durem la lluita dins de la sang, per sempre, en les entranyes
Que recorden el cop,
El tret, la pólvora d'aprop,
I les cicatrius que ens marquen el cor contra gents estranyes*.
I durem l'orgull de la nostra naixença per tots els racons,
Fins als confins del món, sense escoltar aquests pregons*.
PS: cada asterisc cal tenir-lo en compte. I cada rima ha de ser consonant. He substituït la paraula que hi escau per una de més 'poètica' i no posar-me al nivell d'assassins i/o de cabdills. El títol original queda en majúscules, però també el títol opcional té la càrrega de protesta que hi ha en el poema. Encara que passin mil anys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada