deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

3/6/11

Valquíria (Repte Clàssic CDLXVIII; 2)

Fa unes hores he rebut el següent correu electrònic, i crec que d'altres també...:

de: Georg Luger georg.luger2004@gmail.com
per a: deomises@hotmail.com,
nuriagausachs@hotmail.com,
dolors.simo@yahoo.es

data: 2 de juny de 2011 18:34
assumpte: Valquíria
enviat per: gmail.com


Benvolguts relataires,
 
sé que sóc un complet desconegut per als tres però he estat vinculat a la pàgina en què escriviu des del començament. Fins i tot abans de la vostra aparició. No voldria ser agosarat si dic que la gent d'Omatech va "fitxar-me" per un problema que anava creixent a mida que s'hi incorporaven més relataires a la pàgina. I la competitivitat de les puntuacions amb les trampes que aquesta llaminadura dels rànkings provoca. I l'anonimat, que també ajuda. És a dir, que, en resum, vaig aparèixer jo per posar a lloc aquest descontrol de xifres i de múltiples personalitats en una sola persona. Tot i que hi esmerçava més hores de les contractades en marcar com a ofensiu cada comentari amb nota negativa i/o amb paraules realment ofensives, la proliferació de lectors i de trolls (aquells lectors que només serveixen per a puntuar de forma baixa i fer disminuir, al mateix temps, la "nota global" dels relataires) no s'aturava, més aviat es multiplicaven, com si sortissin d'un armari sense fons i, en obrir-ne les portes, s'escampessin pertot arreu.
 
Això feia perillar la meva feina i, evidentment, el meu lloc de treball. I quina millor manera de lluitar contra això que demanant més informació a la gent d'Omatech? Ells, amb cada registre, sabien més dades que les que jo mateix tenia. I, de forma subreptícia, sense desvelar els motius reals, vaig aconseguir una llista de nicks falsos amb les seves corresponents adreces electròniques.
 
Va ser així com vaig endegar els correus intimidatoris. Que si sé on vius, que si tens tants anys i ets de tal població, comarca o província. La llista no m'oferia aquestes dades, però un amic hacker me les sabia trobar i, mitjançant IP's, localitzava cada duplicitat i troll de Relats en Català. Però res de res. Els comentaris i les notes negatives i positives, segons com convingués, apareixien com bolets. Per tant, vaig tenir una idea dràstica però definitiva. Treure del calaix de la còmoda la Luger P08 i guanyar-me les garrofes de veritat, abans que aquesta plaga em devorés. Estava disposat a liquidar l'assumpte de mica en mica però de forma segura.
 
I així va ser com vaig tenir el primer encontre amb un troll en tota regla. Jo que m'havia format una idea mental del seu aspecte (un mico filós marcat per l'acnè i una obesitat difícil d'amagar embotida dins dels pantalons i de la samarreta, ulleres de pasta, tipus "setciències de la classe". La recent lectura de La conxorxa dels enzes en tenia la culpa, d'aquesta imatge, penso jo), i em trobo una valquíria preciosa amb uns ulls blaus darrere d'unes ulleres quasi imperceptibles. No sé quina excusa vaig inventar perquè em deixés passar, però la meva cara d'embadalit devia enderrocar qualsevol sospita de les meves intencions. Tot va succeir tan ràpid que, de l'amabilitat es va passar al forcejament i a l'aparició de la pistola. La valquíria (només se la pot anomenar d'aquesta forma...) va quedar paralitzada i la bala va travessar l'espai que ens separava fins que va topar contra el seu estèrnum i l'espetec va indicar que la ferida era mortal.
 
Direu que és freda la descripció, però, d'allargar-la, només hi hauria elogis per l'arma i el tret, per la trajectòria de la bala i per l'olor de la pólvora. L'adrenalina es va disparar dins meu, el pols se'm va accelerar per sentir el plaer de disparar de nou la Luger P08, de disparar contra una persona indefensa i mirar-la als ulls, la seva por, pànic potser, el canvi de la seva fesomia en aturar en el seu cos la inèrcia perfecta del projectil, sentir el dolor en penetrar en la carn la bala i saber que la fi és propera. I no hi ha res que pugui aturar aquest estimball irreversible.

Abans de marxar, vaig esborrar tot rastre de la meva “visita”, i el cos de la valquíria va quedar estès damunt de la moqueta. Em vaig assegurar que escoltava les raons que em movien per assassinar-la a sang freda, i també que expirava definitivament. No volia restar intranquil a casa amb el dubte que la noia ja hagués marxat a l'altre barri o que un veí tafaner l'hagués trobada en els darrers instants i li hagués salvat la vida.

Aquest no va ser l'únic cop que vaig utilitzar la pistola. La desava zelosament per si de cas, no n'esmentava la seva existència a ningú (tampoc abans d'aquest fet ho sabia gaire gent: qui me la va vendre i l'amic hacker). Però no us avorriré fent-vos una llista de gent liquidada.

El que sí que us puc dir és que, d'ençà del canvi de la pàgina, el control de trolls és més fàcil d'efectuar-se, i que la gent d'Omatech no ha tingut la necessitat dels meus serveis. Tot i així, la dependència de sentir l'excitació en prémer el gallet o en olorar la pólvora després de disparar, el plaer de calcular la velocitat de la bala en sortir del canó fins a l'impacte amb el cos, ha fet que, des de llavors, hagi buscat com un desesperat aquell relataire que publica poc, o aquell que gairebé no intervé en el fòrum de la pàgina, o que no rep gaires comentaris o cap... per seguir la meva “feina”, que ha esdevingut gaudi. Haureu notat un seguit de desaparicions i, per no aixecar sospites, he fet “intervenir” aquests relataires “desapareguts” a mode de comiat.

Però l'únic que no puc treure'm del cap és allò que deu sentir la víctima en rebre l'impacte de la bala, en adonar-se que és capaç d'aturar aquesta inèrcia sense cap moviment del seu cos, amb la immobilitat només. Com si desafiés la física i la dinàmica alhora, com un cop de vent, igual d'invisible. I aquest dubte, barrejat amb el desassossec que va creixent després de cada assassinat, em decideix a fer servir la Luger contra mi mateix. I aquest és el meu darrer esforç, escriure la meva confessió perquè es conegui un cop hagi expirat. Una feina inútil de ben segur, perquè la pàgina seguirà endavant amb la seva multiplicitat de personalitats, encara que hagi assassinat a persones humanes.

Només em queda dir-vos que el plaer de sentir el tret d'una Luger me l'enduc amb mi, igual que les meves víctimes. A reveure.

Jordi Lloc
(Georg Luger a Relats en Català)

Cap comentari: