Júlia,
t'escric ara que no em veu l'Antònia. Fa dies que em vigila zelosament com si s'ensumés alguna cosa. Ja saps que és una dona desconfiada i que es mou per pressentiments. En aquest cas, no s'equivoca, m'ha vist més curós amb la meva higiene personal i en l'aspecte de la roba. Mai no li havia demanat de planxar-me de nou una camisa i gairebé es va ofendre. No devia quadrar que anés tan impecable a un sopar d'antics companys d'estudi. Recordes? Era l'excusa perfecta per evitar sospites. I, tot i així, a l'Antònia no se li va escapar el neguit que sentia i la fitada constant al rellotge.
T'escric perquè demà la meva dona té previst anar a l'agència de viatges per reservar un bitllet d'avió. Vol visitar la família. L'àvia, diu, és malalta i a la seva edat és més fàcil rebre males notícies que bones i prefereix acomiadar-se amb discreció. Potser sigui la darrera vegada que la vegi... I havia pensat que, quan sàpiga la data exacta, podríem veure'ns com en l'última cita. Restaurant, conversa distesa, la suite a l'hotel sense presses aquest cop.
He de deixar-te ara, saps on trobar-me, digues-me alguna cosa, sisplau.
Llegeix la nota de nou, sense cap dubte és la lletra del seu marit. La doblega amb compte i la guarda a la butxaca de la bata. Abans de sortir, amaga el somriure i es provoca unes llàgrimes amargues, que li entelin la mirada. La falsificació és perfecta i les veïnes tindran unes horetes de safareig amb el tema de la nota. I es compadiran d'ella i ja no envejaran la seva, fins llavors, aparent felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada