Sòmines (Repte Clàssic CDLXIV)

Migdia de diumenge de descans.

He dormit fins que el cos m'ha dit prou. Se'm refum quin temps fa fora. Quan apugi la persiana, hi haurà un sol que provocarà feredat si se'l mira. Com l'ull blau que no para d'observar-me, rígid, en el llom d'aquest llibre inacabable. El cinquè dia, de Frank Schätzing, ni més ni menys. A hores d'ara, sols serveix per recordar que és un trofeu de guerra d'una batalla perduda. La de la xicota massa tossuda per suportar la gosadia d'una ganyota en desembolicar el regal i veure un best-seller de mil pàgines que no em fa ni fred ni calor... Però, estoicament, com qui pren una medecina amarga com la tija d'un pixallits, vaig començar-lo i combinar-lo amb d'altres lectures, lluitant contra el fastig i la somnolència que em provocava la seva trama apocalíptica. I el punt de llibre que treu el cap, sorneguer, per indicar que m'he rendit a cent cinquanta pàgines del desenllaç i que la relació s'ha acabat fa anys.

Em llevo del llit i, sense treure'm el pijama encara, aterro al sofà. Davant per davant de l'ull blau, a escassos centímetres dels tres volums de l'obra completa de Proust. Un pensament em fa cosquelleres en el cervell. Somric de l'acudit que es genera en veure els quatre exemplars gairebé junts, també ple de sorna. Qui em retornarà el temps perdut en aquest llibre? La magdalena proustiana, potser? A les portes de l'estiu, la calor és insuportable i l'avorriment fa que, d'esma, obri En el blanc, de Ken Follett. Pàgina 124. El punt àlgid de la novel·la, que no he sabut trobar encara, per la contínua interrupció dels fets que s'hi expliquen. La barreja de l'interès suscitat i de la poca estona que fa que he obert els ulls fa que m'endormisqui lentament, bressolat per l'escalfor agradable que entra per la finestra del menjador.

Mitja tarda de diumenge de descans.

El fil de saliva, que m'ha regalimat per la comissura esquerra i que s'ha refredat damunt del braç, em desperta. És una sensació incòmoda, aquesta fredor humida quan s'acumula en la roba. M'alço i el llibre cau al terra. Algunes pàgines s'han rebregat degut a la becaina improvisada i a la caiguda. El punt, però, resta al sofà. Engego el portàtil per inèrcia, només pel simple fet d'escoltar la melodia d'inici i veure la pantalla encesa. Faré un cop d'ull al correu, que serà com cada dia. Alguns correus de publicitat i cadenes que les “amistats” reenvien. Aprofito per posar aigua a escalfar, un cafè m'espavilarà. I així faré alguna cosa de profit, a banda de dormir. Torno a l'ordinador i comprovo el panorama que esperava a la safata d'entrada. Sense obrir-los, elimino els correus nous, publicitat i cadenes. Col·loco el cursor en la barra d'adreces i teclejo quatre lletres. Com que les lletres corresponen a una pàgina visitada sovint i encara hi ha constància a l'historial, apareix l'adreça sencera, que premo amb el botó esquerre del ratolí. Es carrega amb rapidesa la pàgina i premo enllaços de forma impulsiva, gairebé sense donar un marge per a la lectura. Durant uns minuts, bado els ulls davant de la pantalla sense saber què cerco ni quina informació he anat trobant arbitràriament.

Un soroll a la cuina em desperta de l'embadaliment i recordo el cassó damunt del foc. Ja no hi queda aigua, després de tants minuts d'ebullició. Decideixo escalfar una tassa de llet al microones i preparar-me un cafè soluble. La primera cosa que ingeriré avui. Dos minuts i mig després, amb tres cullerades de sucre i dues de cafè, torno a l'ordinador mentre remeno el contingut de la tassa. Tanco l'explorador i busco el programa de reproducció de música. Joe Satriani. En prémer ENTER, els primers compassos de Searching comencen a sonar. Faig un glop de cafè i torno al sofà amb la tassa, que deixo damunt de la tauleta. Busco la pàgina del llibre rebregat amb els dits humitejats de saliva, l'empremta de l'índex queda en les pàgines que toco, pel cafè que he begut. La trobo, o això sembla, perquè el que llegeixo em sona vagament. La guitarra sinuosa de Joe Satriani fa equilibris, acompanyada pel ritme de la bateria i del baix. 10:07 minuts de virtuosisme. Mentalment i sense venir a tomb, enllaço la peça musical amb Dickens. 1007 pàgines dels Papers pòstums del Club Pickwick, traduïda per José María Valverde. En edició de butxaca i en castellà. Hi és, a casa. La puc començar quan em vingui de gust. I potser m'atrapi més que Follett o Schätzing. Ara no, que em fa mandra. I el sofà és tan còmode, que convida a quedar-s'hi una estona arraulit, amb la vànova al damunt i deixar-se endur per la son i la peresa. Una estona més. Després ja seguiré amb els quefers que he de començar a acabar...

Vespreja en aquest diumenge de descans. I demà, de nou, a la feina.