Sol de nostàlgia per a tota la tristesa del món.
I tres figures que suporten la llosa d'una ombra
Caminen d'esma entre la pols d'un viarany
I la solitud de l'existència.
Migdia d'un jorn que sembla capvespre,
Amb ocres apaivagats que retarden el somrís,
Que l'esborren i omplen de negror les vestes,
El plom d'una llàgrima.
Al fons, la grandesa de l'horitzó més ample,
On les despulles arbòries d'un pujol desolat
Són l'esquelet esquàlid de la festa silenciada
Amb la foguera més pàl•lida.
Demà, en despertar de nou, tornaran el dejuni
I les ganes perpètues de plorar.
I tres figures que suporten la llosa d'una ombra
Caminen d'esma entre la pols d'un viarany
I la solitud de l'existència.
Migdia d'un jorn que sembla capvespre,
Amb ocres apaivagats que retarden el somrís,
Que l'esborren i omplen de negror les vestes,
El plom d'una llàgrima.
Al fons, la grandesa de l'horitzó més ample,
On les despulles arbòries d'un pujol desolat
Són l'esquelet esquàlid de la festa silenciada
Amb la foguera més pàl•lida.
Demà, en despertar de nou, tornaran el dejuni
I les ganes perpètues de plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada