Allò que em sembla familiar, la part que algú
Pugui dir-me que és el ventre que em va engendrar,
O almenys una reminiscència del femer d'on vinc.
Esquinço les bosses i n'extrec la immundícia.
Així jugaré a soldats i putxinel·lis sense ànima
Per apaivagar la ira gelosa perquè segueix l'òrbita
Del món i no admira la meva presència majestàtica.
Davallo pels carrerons, entre contenidors i papereres,
I em barrejo -em costa poc esforç- amb les ombres
Que dibuixen la bella silueta del meu cos d'escultura
Vivent, gairebé al punt de besar l'asfalt i les voreres.
Per recordar el meu nom, he de saber que rima amb userda,
O potser sigui més fàcil utilitzar el femení de verd?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada