Amb la pròpia sang i els versos amb carícies
Que han d'escolar-se en degotís fins a l'ànima.
I guaito en silenci la lluïssor de la teva mirada,
I prenc alenades de l'aire que has respirat,
I sóc dòcil àncora que es ferma en la mar
De la badia que somnio retrobar, i espero.
Perquè els teus peus trobin els rius de purpúria
Passió que tracen sendes des del no-res,
Llanço als quatre vents senyals perpètues
De la devoció pels teus llavis, del desig per tu.
I obro les finestres i les portes, i m'instal·lo
Als ampits i als llindars, i desvetllo el plaer
Per la mossegada enyorant les teves dents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada