Epístola a Flàvia (Relats conjunts)

Delft, 31 d'octubre de 1657

Tinc la meva inspiració asseguda,
Flàvia amada, al caire de l'adéu
Esperant que la seva musa muda

Faci, amb la seva veu, el dolor lleu.
És que ja ha perdut totes les paraules
Perquè no pugui descriure el que és seu?

De què serveixen històries i faules
Si, sense trobar mots, no es pot escriure?
Ja em poden encisar les muses paules

Que l'oblit sempre seguirà sent lliure
I podrà passar per totes les aules
Esborrant els versos sobre el que és viure

Sempre sense la teva companyia.
No vull la deessa Vebus o Diana.
Només vull el teu nom, que és poesia,

I el teu cos, ple de bellesa i d'ufana.
Però hauré d'invocar el déu Apol·lo
Per trobar la meva inspiració blana?

Però si veient-te al moment ja volo!
Somniant que els teus ulls són el meu cel,
Per on sovint em perdo i m'escolo.

I sense ells sóc una nova Babel,
Confusió sens fi; esdevé ruïnes
Quan veu que el dol sempre serà cruel.

Nedo per una mar de cristal·lines
Aigües quan puc ésser al teu costat.
Però es torna torrent d'ones roïnes

En saber la veritat del meu fat.
Fins on em portarà el zèfir errant?
M'allunyarà de la teva beutat?

Ets tu tot el que veig al meu voltant.
Per què vol fer-me oblidar-te l'oblit?
Per què he de despertar si somniant

Apaivago el desig del meu delit
(Muses mudes, torneu-me a il·luminar!
Quin és el motiu del vostre despit?

Oh Plutó, porta'm amb tu al més enllà
Si no retrobo la inspiració!
El que sé és que no la podré oblidar

Malgrat ser la meva perdició!)?
Per què vull la immensitat de la mar
Si és més ingent la meva passió?

Ets tu qui decideix el meu atzar,
O l'atzar és qui fa que siguis tu
Qui el decideixis dins del teu esguard?

No ho sé, i crec que no ho deu saber ningú.
Només sé que sempre el teu plor m'arrosa
I, sense impedir-ho, lluny se m'enduu.

Crec que em toquen els teus llavis de rosa
Quan bufa al meu voltant la suau brisa.
Però la teva seda no hi reposa!?

Llavors, ets tu o és ella qui m'encisa?
(El meu cap és un eixam d'embulls
Per culpa del cec déu que mai no avisa);

O és l'esperança dels teus dolços ulls?
Amb tu, no em superaria ni Orfeu
Perquè és poesia tot el que culls.

Més el teu nom dit per la teva veu.
Per Galatea, Polifem Acis
Va matar, pagant el segon l'alt preu

Per l'amor. No m'importa el que tu facis,
Ho faré tot per tu, excepte matar:
Et seguiré i passaré per on passis.

I la vida no ens podrà separar.
No van morir Romeu i Julieta
Perquè el destí els havia d'allunyar?

Llavors, per què no morir el poeta
Per la musa si la Mort ja hi ha escrit?
Per què m'ha de torturar la sageta?

Millor morir que deixar-te en l'oblit!
Ja que el déu cec també em va deixar cec
Tenint els ulls dins el meu pit ferit,

Per què ara no vol escoltar el prec
Que, entre el ferro enverinat, el meu cor
Fa, tornant cada batec en gemec?

Quan em mori, on anirà el record?
No rebo respostes i el comiat
Deixarà les preguntes en punt mort.

T'enyoro, musa meva, fins aviat!

Martijn van der Molen

Relats conjunts