De mirades, amiga, l'home que sóc
Que encara no ha oblidat la passió,
L'animal ferit, la guspira que crema.
M'has cercat enmig del desordre vague,
On la llum és absència i la nit s'escampa
Per no permetre seguir els marges del futur.
Per això, t'ofereixo cada batec de melangia,
Cada bri de solitud: ofrenes mudes d'agraïment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada