S'allunya el món dels llavis gerds de la noia.
Brisa i aromes, només. I la quietud d'un bes
Doma l'embat de qualsevol moviment; després,
Ja hi haurà temps per la nit que els acomboia.
Dos cossos acabats de confluir, i es consumen
Amb besos i carícies, fluïdesa de vida entre ells,
Com la mar i el riu, com els núvols i els ocells.
Estols de pètals que els rodals del port perfumen.
Quin nom tenen? Xiuxiuejats d'amagat, sons trèmuls
De boca a oïda, mentre la innocència i la gosadia
Es barregen, dits i ulls, braços i dents per devorar-se.
I els vaivens de la mar arriben a l'horitzó, èmuls
Del jaç que acollirà el cant i la passió, la follia
I l'ímpetu durant unes hores. Fins a l'alba esparsa.
II. Incògnita
Ignota noia,
Port del record,
On la mort mor,
I l'amor és toia
Que mai no es marceix.
Saps qui reclama
El temps vil, flama
Que ens persegueix?
Besa'm, i sagna
Cada paraula
Que ara pronuncies
Amb boca de fraula,
Reialme magne
Per finir els dies.
III. Àncora
Per salvar la vida, abandono la sort de l'ànima
En braços de la febre magnànima
D'un foc que cremarà breument.
Fervent com la veu del volcà, clamo
Als quatre vents, muda però sense amo
De cap mena, fins que el plaer sembla lament.
Gràcia de la sang en les venes, àncora a la sorra
Esdevinguda peu, solco la pell novella, l'exploro
I la faig meva; imploro perdó mentre moro
Perquè la nit arribi i el temps deixi de córrer.
Entre les barques, el silenci es trenca, s'encunya
L'or del cos lliurat al plaer ofert pel setí dels dits,
I vibra cada fibra aliena amb el sotrac dels pits,
Unànime ritme dels sentits mentre el món s'allunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada