Amb la inclemència de qui no sap respondre
Les preguntes més fàcils que formula el temps.
Fa dies que ha callat. Malgrat tot, la vèrbola
Apareix de tant en tant en els seus deliris,
Com els insectes, en l'abstinència, a la paret.
Ha descomptat els gots buidats. La indulgència
Del cambrer no augmenta l'import final. La dona
És tranquil·la, no busca brega ni fa escarafalls
Quan li demanen de marxar del local, a punt de tancar.
Espera. Mentre l'ull d'una altra criatura noctàmbula
Copsa cada gest, cada ganyota del seu rostre.
La mà no tremola, són els vapors de l'alcohol
Que enterbolen l'espai que hi ha entre el paper i el carbonet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada