Fresc que vingui del nord o del sud, de qualsevol
Lloc però que arribi, perquè el fantasmagòric estol
D'espectres que els acompanya no els permet gaire.
I la boca demana, i el plor del nadó reclama i flaira
La llet ja agra en l'alè, i la fam mossega perquè vol
Les entranyes i les rosega fins que desapareix el consol
Com un animal ferit que és deixeble del trinxeraire.
Busca i regira i no troba res, dins del cistell.
Ni crostons secs ni aigua tèrbola ni la recòndita pell
Que anys enrere era suau i ara ningú no adora.
Perquè el llast d'un marrec s'aferra al seu pit de gairell.
Deixa el vímet, derrotada, perquè no marxi el mesell
Rastre de l'esperança per a l'illa, com a nova Pandora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada