[sonet dedicat a Josep i Mariona Lorente, pare i filla fins i tot en els moments difícils de la vida]
Que volaves per cels ja conquerits per la teva bellesa?
Recordes quan deia el teu nom i els ulls se t'omplien d'il·lusió per viure?
Ara vull que escoltis la veu que ja quasi no pot parlar-te. Escolta-la
En el meu batec feble i delicat, com el xiuxiueig dels rossinyols
Quan acaba la nit, i sabràs que enmig del batec hi ha cada t'estimo
Que no he volgut pronunciar, cada bes que no he sabut fer-te.
Recorda que la pèrdua esdevé quan l'oblit ombreja el record,
No oblidis mai i perviuré als anys i a les dècades, filla meva,
Com si d'una pedra al capdamunt de la muntanya que s'enlairi
Al teu davant i t'obligui a alçar la vista per albirar-la.
Recordes, filla, quan et deia que la mort ha de venir tard o d'hora?
Fins i tot als éssers estimats. I el dolor i el dol seran naturals, no fingits.
I les llàgrimes conviuran amb els teus ulls fins que t'adonis que sóc en la teva ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada