Gairebé a l'instant que la Núria m'obre la porta de la saleta, veig en Lázaro assegut a la butaca. En l'ínfim recorregut que hi ha des del rebedor fins a la saleta, la Núria m'ha xiuxiuejat les darreres novetats, que són visibles en els seus ulls, en el seu posat cansat, en la fragilitat que desprèn en veure'l així, indefens i embolcallat per una màrfega de colors vius que augmenten la pal·lidesa de la pell que queda al descobert.
Amb un fins ara inaudible, la Núria ens deixa sols. Ens creuem unes mirades abans que el tràfec amortit que ens arriba de la cuina. Prepara cafè, em diu en Lázaro. I no reconec la veu que escolto, no la relaciono amb el record que tinc de la jovialitat i de la vitalitat d'un amic des de la infància. I em guardo les preguntes òbvies i incòmodes per quan ell vulgui parlar-ne. A pesar que em cremen al fons de la gola, i desitgen ser pronunciades.
Em fixo en el televisor, per evitar aquesta mirada trista. El volum baix i un programa de varietats de dubtós interès em demostren que és un mer convidat de pedra en el transcurs dels dies per a en Lázaro. I no puc estar-me de recordar-lo damunt de la bicicleta cada diumenge i pedalant amb la colla ciclista del poble, que tantes vegades vaig negar l'oferiment d'ajuntar-m'hi. Sóc mandrós per a l'exercici físic, sobretot per al que requereix tant de desgast...
La leucèmia no remet; està acabant amb mi... La frase em sorprèn enmig de les meves cabòries, i el miro amb fingida sorpresa. No exageris, Lázaro, segur que hi ha millores aviat, menteixo. Un gest del cap és tot el que afegeix en Lázaro a les meves paraules. I callem. El silenci és trencat per l'olor de la cafetera i per l'arribada de la Núria. És descafeïnat, t'importa?, em pregunta amb una mig disculpa. No, tranquil·la, ja m'està bé. En deixar-me la tassa al damunt de la tauleta, em fixo en el seu escot. Un contorn més ombrejat evidencia que no hi ha sostenidor sota de la brusa. I giro la vista de nou cap al televisor. No ha canviat massa el panorama.
Aquesta vegada la Núria no deixa la saleta. Seu a prop d'en Lázaro, més allunyada del lloc que ocupo jo, com si deixés marge als dos amics. Però la conversa no és tan confident. Parlem del Barça, una altra de les seves passions, i dels resultats sorprenents del Tour, que carrega de nostàlgia. Penso quant fa que no munta a bicicleta. Fa tant que prefereixo no preguntar-li-ho. Per treure ferro a l'assumpte de la ronda francesa, pregunto què en pensa, del fitxatge de Cesc Fàbregas. Esbufega i el veu impossible. Crec que no el veurem a can Barça. Almenys jo no..., diu sense immutar-se. La Núria i jo creuem una mirada còmplice, mentre ella li acaricia el braç. Remoc el cafè i observo la tassa. D'un glop, la buido.
He de marxar. Sé que és una visita de metge però m'he escapat una estona de la feina per veure't, Lázaro, dic i li allargo la mà per encaixar-la. La noto freda i suada, alhora. No encaixo massa fort, com acostumo, perquè percebo la seva debilitat. La Núria s'alça per acompanyar-me fins a la porta principal. Deixa la porta oberta de la saleta i evitem tot murmuri. Obro la porta i em giro cap a ella i em fixo que la butaca queda visible des d'aquí. Bé, fins aviat, dic en veu alta i m'acosto a la seva galta esquerra per besar-la. Ja queda poc, Màrius, em diu a cau d'orella la Núria. La miro als ulls en el canvi cap a l'altra galta, com si confirmés la seva frase. El segon petó queda a frec de la comissura dels seus llavis, demostrant-li que el desig de posseir-la segueix intacte.
Marxo sense girar-me més. Seré pacient.
