deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

15/8/11

Ànsies (Minirepte10)

Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Màrius TORRES.


Pels serveis realitzats, l'home li allarga la paperina amb la dosi que li calmarà les ànsies durant unes hores. Només hi ha una condició: marxar ràpidament del lloc de la cita i amb discreció. El jove introdueix de forma maldestra la mà dins de la butxaca i hi diposita el tros de paper mig rebregat. Es col·loca la caputxa per protegir-se del fred i, alhora, per amagar el seu rostre a les mirades. Protegit per les penombres i en una ciutat anònima, camina apressat, als afores de la barriada on l'home exerceix el seu control.

Arriba a un carreró solitari i mira a banda i banda per assegurar-se que no serà vist. Confiat, treu la bossa on hi guarda el parament per injectar-se. Escalfa la barreja d'heroïna i d'aigua destil·lada damunt de la cullera amb l'encenedor i omple la xeringa. Ho fa amb perícia, són anys de consum i d'addicció. Fins i tot sap com injectar-se als llocs menys recomanables perquè no siguin visibles les marques. Busca la vena de l'engonal i hi clava l'agulla. Prem l'èmbol i la solució escalfa la cuixa en penetrar dins del seu cos.

Ja no hi ha nervis, i les ànsies per "xutar-se" han desaparegut. Queda en un estat letàrgic que, mica en mica, l'endormisca. En uns minuts, deixarà de respirar i no despertarà d'aquest estat: hi ha feines arriscades que es paguen amb la vida. Com ser un "xivato" en segons quins cercles... L'heroïna portarà la mort freda, de tan pura que és.

Resiliència [zel, d'Ara mateix]

[la zel ens convida a passar per casa seva i deixar-hi unes paraules. Aquestes són les meves, tristes potser...]


Potser el zumzeig d'un mot que arriba al zenit
Desvetlla l'ànima que, ara mateix, resta adormida
En els marges d'un camí on la vida
És resiliència en la fosca nit.

Potser zelosament servo un bocí de mi en l'eixida
D'un sospir que ajuda a respirar, mentre el crit
S'ofega al fons de la gola i el pit
Alberga el batec d'una possible sortida.

Digues, cor, saps quant de temps comptaré amb sang
Els instants tristos d'una existència fràgil com
L'ínfim fil d'Ariadna que algú talla

Amb la vilesa d'embrutar la blancor del cel amb fang
Primigeni i no voler saber l'origen del món; sols el nom
Del turment que sempre m'amortalla?

Nostàlgia (II)(haiku)

La lluna torna,
Amb una bufetada,
La teva absència.

12/8/11

Eurídice II (o Paràmetres)[Melorepte156]

Trobar-te, potser habitar cada racó
D'un espai delimitat per tu i per mi
Per la quietud d'un vent que retorna
L'esperança, el reclam, la memòria.

I saber que en els paràmetres de l'hàlit
Hi ha el respir necessari perquè l'ahir
Sigui cendra i pols i sorpresa d'un rostre
Que calla mentre parla el cor en l'Hades

D'una inquietud que no reposa ni dorm,
Que, glop a glop, absorbeix l'alegria efímera
I corca l'ànima. I aleno amb força, novament.

Seràs rosa dels vents, immòbil carn, fermesa,
I xiuxiuejaràs paraules clares que il·luminin
La nit, l'angoixa, mentre esdevens presència.

10/8/11

Eurídice (o Letícia còncava)[Melorepte156]

Perquè l'esperança és un raig de sol d'un matí
En què t'adones que el món continua existint,
I no hi ha coves ni ombres ni el tètric laberint
Que deixi enfora la vida, sols l'oblit de sofrir.

I habitem les faveles d'un futur incert, despert
Com el desfici de cercar la sort a qualque racó,
I el teu esguard em mira, Eurídice de claror,
I canto als teus llavis, amb el cor, i alhora al desert.

Perquè en els teus braços còncaus reposa la letícia
D'un bressol ple a vessar d'il·lusió nova, de ganes
De seguir endavant i deixar enrere les penúries.

I vivim on les naixences semblen branques espúries
D'un arbre eixorc, amb la intempèrie i la nit vanes,
Com Orfeu que, en llambregar, perd l'amor i la carícia.

8/8/11

Màquina antropòfaga (Minirepte9; 2)

L'home fuma. La màquina l'ha absorbit des de fa estona. I, des de fa estona, ja no s'acontenta en introduir-hi monedes, ara es gasta els bitllets abans de bescanviar-los, en la ranura que els admet. Demana una nova cervesa i mossega el filtre de la cigarreta. Els nervis són evidents. En cada partida només gasta i no recupera res del jugat. Una trucada de telèfon i despenja. La resposta és una mentida evident. M'han aturat els Mossos.

Impassible, torna a la màquina i treu de la cartera el darrer bitllet de vint euros. S'adona que no hi ha més metàl·lic i que la màquina escurabutxaques ha realitzat la seva finalitat a la perfecció. Paga les consumicions i el canvi, com a darrer cartutx d'esperança, també és introduït a la màquina. Fins al darrer cèntim.

Quan torni a casa, segurament els Mossos l'hauran multat amb la quantitat (mal)gastada en aquella maleïda màquina. I la precarietat dels àpats de la família és deguda a aquesta ratxa malastruga que fa trobar-se l'Autoritat tan sovint. Perquè s'amaguen a qualsevol banda i és difícil esquivar-los quan se circula sense els papers en regla. L'excusa sempre funciona amb la seva estúpida dona, que sempre el creu.

6/8/11

Plàteres (Minirepte9; 1)

En girar la clau i obrir la porta, la flaire que ens ve de l'interior és deliciosa. La tieta Àurea sempre ha destacat per la seva perícia en qüestions culinàries. No és d'estranyar que l'àpat del seu cinquantè aniversari sigui un d'aquells per ser recordat. Els pares i jo arribem al menjador i trobem la taula engalanada: les tovalles que ha estat brodant zelosament la mare, dos parells de canelobres d'argent amb les espelmes enceses, damunt de la taula les plàteres fumejants de carn rostida i bols amb salses de diverses classes. Tot preparat amb la meticulositat i l'amor que sempre ha caracteritzat els oncles d'ençà que van casar-se.

La mare crida la tieta Àurea però no rep cap resposta. Espera uns instants prudencials per cridar l'oncle Àgape (ja que algú feineja dins de la cuina) i, des de l'interior, ens respon ell mateix. Quan apareix amb la plàtera més grossa de totes, l'esglai ens sorprèn i trobem, sense cap mena d'ambigüitat, el significat més intrínsec de la frase més repetida de l'oncle. "M'estimo tant la tieta que no dubtaria a menjar-me-la". Els ulls exànimes de la tieta ens miren des de la gran plàtera mentre la mare es desmaia.

Selènica (haiku)

Plena de núvols,
La lluna vol refugi.
Muden els pètals.

5/8/11

Brúixola

Res ja no indica el rumb idoni,
El nord que cal seguir quan el camí
És el caprici pervers d'un dimoni
Que imanta la brúixola del destí.

I la vida és breu i llarga, alhora,
Amarga com el glop de cicuta de l'espera.
Sense primavera, l'anima mor i plora?

Dàlia plàcida (haiku)

Rep la resposta
De l'estiu plàcid, tendra
Dàlia formosa.

4/8/11

3/8/11

Monòdia (o Ària polifònica)[RPV181]




Creixeran les flors i se sembraran collites
De forment per al pa que pastarem demà.
Agraïrem la llum del dia quan el cel sigui clar,
I anhelarem, mentre les busquem, noves fites.

Admirarem la calèndula, la dàlia, l'enigmàtic lilà,
I sabrem que la fragilitat rau en allò que suscites.
Planyerem aquesta joventut breu, foment de mites
I llegendes, foc fugaç que, en anys, es recordarà.

Creixeran els boscos i vindran generacions noves,
Buscarem paraules en qualsevol racó del món
Per cantar aquesta grandesa que ens vas deixar.

I, entre els pètals d'una vida marcida, servarem coves
Per portar-te llunes i somnis, el sentiment més pregon
Que ens moguin els teus versos, necessaris com bleixar.

1/8/11

Dèspotes (Melorepte155)

Amb el so mil·lenari de la música lluita,
Fins que les fronteres caiguin als peus,
Germà, i en la terra bufin vents de llibertat,

Vents que derroquin dèspotes, clares veus
Que enderroquin murs d'absurda crueltat,
D'una opressió que, constantment, ens acuita.

Per què no podem escopir a la cara de l'escòria
Si és la gangrena que desapareix si s'amputa?
Per què si només són un grapat de fulls de ruta
En blanc que no ens duen enlloc, sense història?

Amb la llengua mil·lenària que ens agermana,
Germà, amic, cantaré lliurement amb ràbia i odi
Perquè se m'escolti pertot arreu, amb un codi
De pau, de clam -els mots que la terra em demana-.

Trajectòria (Minirepte8)

Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.

31/7/11

Gràcies (Itineràncies poètiques III, 99)

Maletes plenes
De nou, versos esparsos
Cap a la brisa.
I agraeixo les hores
Que el dia ha fet poema.

Tènue, encomiàstica (Itineràncies poètiques III, 97)

I, en la foscor, la llum lluu amb més força.

Com qui espera l'alba després del crepuscle
I aboca l'estrofa tènue, encomiàstica en el poema
I sap que és un respir d'aire fresc per al cor
I s'adona que el deliri és una forma de vida.

Com qui calla i parla amb el mot aliè, manllevat
I el fa propi, i el modela dins del nou escrit,
Terrissaire mortal, arquitecte autodidacte
De l'art d'erigir edificis de bellesa poètica.

Fujo de la nit, per sempre, si desitjo els ulls
Que em miren amb delit i en silenci? Oblido potser
El passat i l'ombra si aboco dins meu l'avui i la llum?

Sé que demà tornaràs, floriràs amb pètals d'esperança,
Com qui espera l'alba, com qui calla i té les paraules
Precises i precioses per omplir la vida de panegírics.

Leucèmia (o Anècdota íntima)[Repte Clàssic CDLXXV)

Gairebé a l'instant que la Núria m'obre la porta de la saleta, veig en Lázaro assegut a la butaca. En l'ínfim recorregut que hi ha des del rebedor fins a la saleta, la Núria m'ha xiuxiuejat les darreres novetats, que són visibles en els seus ulls, en el seu posat cansat, en la fragilitat que desprèn en veure'l així, indefens i embolcallat per una màrfega de colors vius que augmenten la pal·lidesa de la pell que queda al descobert.

Amb un fins ara inaudible, la Núria ens deixa sols. Ens creuem unes mirades abans que el tràfec amortit que ens arriba de la cuina. Prepara cafè, em diu en Lázaro. I no reconec la veu que escolto, no la relaciono amb el record que tinc de la jovialitat i de la vitalitat d'un amic des de la infància. I em guardo les preguntes òbvies i incòmodes per quan ell vulgui parlar-ne. A pesar que em cremen al fons de la gola, i desitgen ser pronunciades.

Em fixo en el televisor, per evitar aquesta mirada trista. El volum baix i un programa de varietats de dubtós interès em demostren que és un mer convidat de pedra en el transcurs dels dies per a en Lázaro. I no puc estar-me de recordar-lo damunt de la bicicleta cada diumenge i pedalant amb la colla ciclista del poble, que tantes vegades vaig negar l'oferiment d'ajuntar-m'hi. Sóc mandrós per a l'exercici físic, sobretot per al que requereix tant de desgast...

La leucèmia no remet; està acabant amb mi... La frase em sorprèn enmig de les meves cabòries, i el miro amb fingida sorpresa. No exageris, Lázaro, segur que hi ha millores aviat, menteixo. Un gest del cap és tot el que afegeix en Lázaro a les meves paraules. I callem. El silenci és trencat per l'olor de la cafetera i per l'arribada de la Núria. És descafeïnat, t'importa?, em pregunta amb una mig disculpa. No, tranquil·la, ja m'està bé. En deixar-me la tassa al damunt de la tauleta, em fixo en el seu escot. Un contorn més ombrejat evidencia que no hi ha sostenidor sota de la brusa. I giro la vista de nou cap al televisor. No ha canviat massa el panorama.

Aquesta vegada la Núria no deixa la saleta. Seu a prop d'en Lázaro, més allunyada del lloc que ocupo jo, com si deixés marge als dos amics. Però la conversa no és tan confident. Parlem del Barça, una altra de les seves passions, i dels resultats sorprenents del Tour, que carrega de nostàlgia. Penso quant fa que no munta a bicicleta. Fa tant que prefereixo no preguntar-li-ho. Per treure ferro a l'assumpte de la ronda francesa, pregunto què en pensa, del fitxatge de Cesc Fàbregas. Esbufega i el veu impossible. Crec que no el veurem a can Barça. Almenys jo no..., diu sense immutar-se. La Núria i jo creuem una mirada còmplice, mentre ella li acaricia el braç. Remoc el cafè i observo la tassa. D'un glop, la buido.

He de marxar. Sé que és una visita de metge però m'he escapat una estona de la feina per veure't, Lázaro, dic i li allargo la mà per encaixar-la. La noto freda i suada, alhora. No encaixo massa fort, com acostumo, perquè percebo la seva debilitat. La Núria s'alça per acompanyar-me fins a la porta principal. Deixa la porta oberta de la saleta i evitem tot murmuri. Obro la porta i em giro cap a ella i em fixo que la butaca queda visible des d'aquí. Bé, fins aviat, dic en veu alta i m'acosto a la seva galta esquerra per besar-la. Ja queda poc, Màrius, em diu a cau d'orella la Núria. La miro als ulls en el canvi cap a l'altra galta, com si confirmés la seva frase. El segon petó queda a frec de la comissura dels seus llavis, demostrant-li que el desig de posseir-la segueix intacte.

Marxo sense girar-me més. Seré pacient.

Vivències (Itineràncies poètiques III, 96)

La profunditat d'una mirada
Enmig d'un paratge idíl·lic
I renovar de nou les vivències.
Això és el que demano, només.
I els teus llavis, i la teva veu,
La textura dels mots en esmentar-los.
I la calidesa d'un somriure silent,
Tan anhelada enmig de l'hivern extrem.