Platxèria mínima a Xènia (A la Poètica)[Dia de la Poesia'11]

1. Platxèria

Garbuix de reixes, mentre el marduix floreix
I la xerrameca embruixa amb xerinola la xurma
Que xuma la xocolata de la mateixa xicra.

He deixat el xipoll del xàfec entre xiuxiueigs
Per xopar la xibeca i eixamplar el seu xiscle,
Per aixoplugar la fluixedat abans que xarboti
Amb la xardor que exhaureix fins a l'èxtasi.

Xerro per no desxifrar ximples exhortacions
Que ruixen de xaragalls les xurriaques
De la puixança i gronxen cotxinilles i xinxilles
En els xiprers del nínxol extrem i exhumat.

Puix que xollo els xais del xafardeig,
M'afegeixo al xivarri i a la platxèria
Com el peix que es queixala i no es queixa.

*


2. Mínima

M'emmirallo en la mar de murmuris d'un matí massa mans
I moc les mans amb moviments de marees meditabundes.
Nedo endebades, naufrago, nego cada nou natalici del món
I, no obstant, em nomeno nauxer d'un nafrat llagut lànguid

(La llàgrima llançada al sobrevent em brinda versos de biaix
Per lloar els mots, la música, la marxa del moment que mor,
Per mantenir la mínima musa de la lluita anònima ben viva).

*


3. A Xènia

(o, CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE DISBAUXA, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA –ESQUEIX PER AL FREIXE- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC SENSE RAUXA)


Xarxó del xap que m’esqueixa,
La xanxa de la xinxa
Que em xucla la sang em deixa
En la caixa de la queixa.

Em creix la xacra del trinxa:
L’esperit m’esgarrinxa
Mentre el xuetim m’engreixa
Amb aqueixa eixorca xeixa.

La congoixa que no es boixa
M’enxarxa en la Cartoixa
I m’angoixa amb l’ardent torxa
Del xuplit de la conxorxa:

S’eixampla en la meva moixa
Vida fins que l’escorxa.

Cíclica (o Litúrgia onírica)[RPV164]

I retornes a brollar en plor i càntic.

Xantalam (Empar Sáez)

En el cercle, les mans, la suor, la forja de la força conjunta.
I dansen els somnis en corrua, i pressenten que la nit eterna
S'ha engalanat amb colors de flama i de cel, en la caverna,
On només hi ha espai per a la nuesa, per al silenci -pressumpte

Pou que s'enduu els mots enllà-, per al càntic mut, per al plor,
I els peus segueixen un moviment de passes invisibles ancestral,
Que ha estat escrit en la pols dels segles, en les llàgrimes, en la sal
De la mar que s'alberga en cada cos, i ha esdevingut batec i ressò.

En el cercle, silents, homes i dones que no saben què és el descans
Quan el deliri s'apodera de la carn i de l'esperit, i els transporta
Fins als marges d'un precipici cap a l'èxtasi, cap al fons d'un mateix.

I guareixen l'atàvica ombra del ritu, i la vida i la mort amb escreix,
Litúrgic malabarisme que roda cíclicament en el llindar de la porta
Del món tangible i el més enllà, la força que s'agrupa en les mans.

Bullícia (Repte Clàssic CDLVII)

Suca el calçot en el bol ple de romesco. I, hàbilment, sense que degoti i empastifi el tapet, l'alça i l'introdueix en la boca. En mossegar-lo, sent com les aromes li envolten el paladar i s'hi amalgamen per dur-lo a un èxtasi gustatiu. Mastega amb lentitud, acluca els ulls i respira, perquè l'aire inspirat dugui cada partícula del ceballot a cada racó de la seva boca i l'impregni.

Imagina una cala. Hi construirà un restaurant per plasmar en els seus plats l'apoteosi que experimenta en degustar les creacions que pensa dins del seu cap. És un cuiner, es reconeix com a tal, i vol esdevenir el millor del món. Imagina una cala i un restaurant amb el nom de la seva mascota. Hi cuinarà per a la gent més important del seu país, i de l'estranger. Dinars amb roba informal i distesos i sopars amb les millors gales i els brocats més filigranats. I menús de degustació que siguin explicats fil per randa. Imagina una cala i un laboratori d'exquisideses culinàries. Hi formarà nous cuiners que creïn una escola amb el seu nom i cognom.

S'empassa finalment la ceba tendra i beu un glop de vi tot seguit. Perquè li agrada barrejar l'aspresa del vi negre amb la dolçor del calçot i el regust fumat, que deixa la salsa, dins de la boca. Suca de nou un altre calçot. També li agrada la gernació que s'ha congregat en aquesta capital de comarca, l'Alt Camp, per menjar unes simples cebes que esdevenen delicioses si se saben assaborir. A pesar que acabi amb les mans cobertes d'un sutge enganxifós que desllueix l'espectacle.

Imagina una sala envoltada d'estris de cuina, de fogons pertot arreu, de marbres. Serà així com voldrà tenir la seva cuina-laboratori. Treballarà amb textures i gustos, amb sistemes que ajudin a aprendre a apreciar d'una nova manera la gastronomia. Imagina taules àmplies i cambrers per a cada taula. Serviran perquè la clientela se senti còmoda, i els cambrers facin d'instructors i de guies més que simples transportistes. Imagina mentre

alça la copa amb la barreja que ha estat perfeccionant, amb una aroma dolça i fumada, d'un carbassa pàl·lid que no endevinaria mai com s'ha realitzat. Se l'acosta als llavis. En beu una part del contingut i, immediatament, es veu envoltat per una gentada en plena bullícia, que suca calçots. Hi ha alguna cosa familiar en aquell indret. És massa vivaç aquest record. Dubta uns instants. Ha clos els ulls per indagar en cada matís, per trobar la dolçor que li ronda el cap, i el regust fumat que no sap quan va envair-lo. I s'ha trobat immers en aquesta mescla de realitat i de record, però més aliè i descol·locat del que mai no s'ha sentit. En obrir els ulls, contempla la Cala Montjoi, l'extensió de mar, un paratge idíl·lic on una minoria privilegiada pot degustar les seves creacions. Sense empastifar-se les mans. Al fons, se sent el lladruc de la seva mascota, que juga a la platja.

Extravagància de la magnòlia (Melorepte138)

Dona, has entès el motiu del patíbul, la remor
De cada paraula quan només la pregària
Pot salvar-te la pell de la soga, en la solitària
Lluita per evitar la pesantor del fruit del rancor?

Bella, has comès el crim de voler discernir l'amor
Entre ombres on tan sols existeix la gregària
Fel que amarga l'existència amb el grinyol sonor
D'una cadena que t'arrossega cap al fons de la nit?

Digues, fruit estrany, pell colrada per l'extravagància
De la magnòlia, on has deixat el sol que t'habita el pit,
O els pètals d'eben que t'emplenen de subtil fragància?

Digues, qui gaudeix amb les teves llàgrimes, amb l'ànsia
De ferir-te l'ànima amb còdols de les pedreres del despit,
En el tarter cap a la llibertat que no minva la distància?

Recòndites sílfides (La mirada des d'aquell forat, de Laura T. Marcel)

Des del blog de la Laura T. Marcel, arriba -tard potser...- una proposta: La mirada des d'aquell forat. I jo intento escriure un simple exercici, per no desentrenar-me...:


La casa abandonada és esfereïdora a qualsevol hora. Però és al capvespre, quan les ombres que apareixen a causa dels fanals modifiquen el seu aspecte, que arriba al punt més àlgid de provocar terror.

Ell li té una paüra extrema. Malgrat que ha de passar-hi cada dia dues vegades com a mínim: en l'anada i en el retorn de l'escola. I una regla d'or que mai no s'ha saltat és que, a la caiguda del sol, no hi ha res que el faci agafar aquell carrer. Fins avui.

Però es tracta d'una 'força major'. Per això ara es troba palplantat davant del casalot, quan el crepuscle ja ha enrogit el cel per complet.

No ha pogut evitar d'escoltar la Natàlia i la Lídia mentre xiuxiuejaven a classe. Ha escoltat una hora i un lloc; i la cita sembla ser avui mateix. Ha empassat saliva en endevinar que el lloc on s'han citat és la casa abandonada.

Es decideix, perquè les noies ja fa una estona que han entrat per la porta lateral, que sempre resta mal encaixada i facilita l'accés al seu interior. Abans de travessar la porta, s'adona que una resplendor tènue omple una de les estances. Llum d'espelmes, potser? Una lot? Ell no duu res per il·luminar-se però la foscor no és absoluta, perquè els fanals del carrer ja són encesos.

Sent rialles, un cop dins, les noies riuen i es mouen sense parar. Escolta passes amb un cert ritme, i una música animada de fons, amb un volum fort però no estrident. Endevina una porta, al costat mateix de l'habitació on hi són les noies, i la llum tènue que ha discernit al carrer la troba en un forat d'una de les parets. S'hi acosta i s'hi aboca.

L'espectacle que hi descobreix el deixa bocabadat. Les dues noies, en roba interior, que ballen i beuen directament d'una ampolla de licor i s'emproven vestits que treuen de les bosses que duien.

La Natàlia, més exhuberant i amb malucs amples, deixa que la seva anatomia es mogui amb llibertat. A pesar de dur sostenidor, els pits segueixen les seves contorsions amb moviments circulars aleatoris, les natges s'alcen i cauen amb cadències suggerents, la seva mirada perduda en un punt qualsevol de l'habitació és plena de desig i de joia.

En canvi, la Lídia no ha desenvolupat tant la seva anatomia. Potser per això només ha de portar una samarreta interior, sense sostenidor, perquè la mare Natura no ha estat tan generosa en el seu pitram. Però això a ell li sembla més excitant. Endevina les formes del pit, del mugró i de l'arèola, fins i tot. I, immers en aquests pensaments, el sorprèn el petó golut, boca contra boca, amb llengua inclosa, de les dues amigues. I també el sorprèn l'erecció que li ha anat provocant l'escena, sobretot el petó.

Fins llavors, les dues noies li semblaven atractives i molt femenines. Però, a partir d'avui, també les veurà apassionades i sexuals i més desitjables. Ha de marxar, però alguna força l'enganxa a aquell forat. Les boques encara juntes, les mans que busquen la carn aliena sota de la roba, i ell que també es busca a ell mateix, per falta de no ser en la mateixa habitació amb una de les dues noies, almenys.

Segueix fitant-les mentre es masturba. Fa estona que ha oblidat que és a l'interior de la casa abandonada, esfereïdora a qualsevol hora.

Pàgines òrfenes (197è joc literari, de Jesús Maria Tibau)

Potser el motiu de ser al món és perquè les paraules el captivin. Aquesta vegada li ha tocat descobrir la prosa de Mercè Rodoreda, i alenteix el ritme per assaborir-ne cada paràgraf. Intueix l'onatge de la Mar des del començament, fins i tot sap discernir el vol de les gavines entre la flaire d'algues i sal, abans que s'adoni que, a la llunyania, hi ha el plor d'un nadó i les paraules tendres de la mainadera que en té cura.

Potser haurà de guardar amb zel els secrets que se li revelin en aquella carta, amb olor de mimosa propera, o tindrà records manllevats d'un indret que mai no ha trepitjat. I on és Caux? És França, potser? O, qui sap?, tal volta conegui la història de la papissota Zerafina, o descobreixi l'amor enmig de tanta fauna de tan inversemblants orígens. I tot, enmig de la quietud de la sala de les nines, on s'amalgamen la lluna i el riu, la barca i el senyor, i més animals. Entre les paraules belles i blanes de Mercè Rodoreda.

I potser caurà en unes mans estranyes abans que descobreixi la balena Cristina, abans, fins i tot, que plori per tanta, tanta tristesa. Potser el destí d'un llibre abandonat en un parc és viure immers en allò que alberga en les seves pàgines, òrfenes mentre cerquen uns nous ulls àvids per llegir-les.


[El 197è joc literari és una proposta del blog Tens un racó dalt del món, de JM Tibau.]

Llàgrimes (RPV163)

Aquí. Deixa aquí la petja de la llàgrima,
El reclam del plor, la vida de nena gran
Que no deixen créixer. Però atura les gotes
Salades que inunden la teva mirada.

Tems el demà, potser? L'aflicció de saber-te
Dèbil en un món on ets la immensa minoria?
(En els teus llavis l'estornell i l'alosa reposaran)

Entre les quatre parets de la pobresa extrema,
Enmig del torrent de buidesa que no sabrà
Mai que existeixes, malgrat que t'arrossegui,
Somiques al no-res, per trobar uns ulls afables.

I no guaites al teu voltant, perquè no intueixes
La llum absent, la sortida que ajudi a sobreviure
Al silenci, a caminar cap al futur sense llàgrimes.

Pandemònium (Relats conjunts)

He de parlar abans que les paraules m'ofeguin per no pronunciar-les.

He vist l'home fràgil, la veu rogallosa del cel de plom, el núvol que, a la intempèrie, fa de refugi per a ningú. He vist els ulls plens de neguit, les ungles arranades fins al dolor precís, la inèrcia amb què la caiguda ens obsequia.

He olorat la por enmig de la cridòria més silenciosa, la ràbia enterrada a la base de l'estómac, el valor que manca quan es lluita contra ombres. He flairat la humitat d'una platja desconeguda, la sorra que ha estat abandonada pel sol segles enrere, la combustió dins dels engranatges de la màquina.

I he comptat cada passa caminada, com qui resa amb el rosari de denes interminables, cercant la mirada amiga, el clatell familiar, la destinació totalment ignorada.

He escoltat l'inici dels atacs, l'impacte de les bombes massa properes, el xiulet dels projectils abans d'aturar-se en un cos, en un tronc, en el centre de l'Infern mateix. He sentit els crits de qui ha estat ferit de mort, les ordres dels superiors, i, en la llunyania, fins i tot els lladrucs dels enemics.

He tastat el gust de la pólvora en respirar depressa, el salnitre ressec en els llavis, una resquícia de mar que no coneixeré de cap altra manera. I he mastegat la fúria en patir el dolor, encegat per l'escenari on em trobo, la sang calenta que batega a les temples. I aquesta ceguesa no em deixa veure que aquest dolor és propi, massa proper, i aquesta sang és meva.

He sabut que perdia la vida quan he notat que queia a plom contra la sorra humida, lluny de casa i dels braços de la mare.


Relats conjunts

Victòria bèl·lica (Relats conjunts)

Crida en Nick quan el seu esmorzar ja és a taula. El bol de cereals amb la llet freda, una única torrada amb mantega i melmelada i el suc de taronja. L'apressa perquè no li agrada que el noi faci esperar l'autobús de l'escola. Avui, ha comprat l'exemplar de la revista 'Life'. Pel reportatge sobre les celebracions del final de la Guerra. 21 d'agost de 1945. Un dia que no oblidarà fàcilment.

Quan en Nick arriba a la cuina, la mare no se n'adona perquè llegeix amb avidesa i contempla cada fotografia amb acurada atenció. Musita un bon dia en un murmuri intel·ligible i seu al seu lloc. Devora l'esmorzar sense fer soroll, i observa la mare que ha quedat aturada en una pàgina, abocada damunt d'una fotografia. Un marine que sosté una infermera i la besa.

Ella segueix callada, alça la mirada i pica amb el dit índex la pàgina de la fotografia. Com si medités. Hi ha alguna cosa en aquell gest, en aquell braç que agafa la noia, en aquells artells visibles i les venes de les mans ben marcades que li resulta massa familiar. Tan familiar que la seva boca queda badada. Sap per què encara no té notícies d'en Nicholas, el pare d'en Nick, el seu marit que es va allistar a l'exèrcit nordamericà i que, a hores d'ara, no ha arribat a la llar, ni l'ha telefonada.

Potser aquella fotografia duu més missatge del que qualsevol persona que tingui a les mans l'exemplar d'avui de la revista pugui discernir. Potser aquell petó és l'inici d'un final, un preludi per a l'amargor sentimental després de la victòria bèl·lica. O és massa pessimista? Tanta soledat és dolenta...


Relats conjunts

Fragància mediterrània [Híspalis XXXIV](Itineràncies poètiques II, 84)

Aixopluc d'ones.
Solco la mar, la mare
De llum intacta.

Sanguínia [Híspalis XXXIII](Itineràncies poètiques II, 83)

[seguiment extraoficial del poema Una mar massa ampla, de Francesc Mompó]

Sang que navega
Per mars imaginables
A la recerca
Perpètua de la sina
Que fa anys l'alletava.

Intempèrie [Híspalis XXXII](Itineràncies poètiques II, 82)

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.

D'absències [Híspalis XXXI](Itineràncies poètiques II, 81)+RPV161

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada*, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.

[*en RPV: de la cicatriu]

Rèplica [Híspalis XXX](Itineràncies poètiques II, 80)

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?

Linòleum (Melorepte136)[Híspalis XXIX]

I. Iridescència

Per habitar el país iridescent del teu somriures
M'esforço a arreplegar el record que em lliures.

*

II. Limítrofa

Visc en el límit
Dels teus llavis, la gota
De mar que anhelo.

*

III. Salvífica lluminària

Llum. I potser en l'espera
Trobaré el linòleum d'una mar
Que no es deixa a l'atzar
Perquè reneix en la primavera,

I corro entre la palmera
I la cigonya, per l'esguard
Clar d'un cel que és far
En la nit que em desespera.

Llum. I potser arribaràs
Amb la florida dels lilàs
D'una tarda que abruses,

I corres amb l'aire i el jaç
D'escuma i deler, el llaç
Que em lliga a les muses.

*

IV. Gràcies

La claror en els ulls gràcies al retrobament
I sabré què cal per despertar en la sal
El delit per l'onada i pel xiscle de la gavina
Arran de mar, a la riba on la sorra descansa,
El lleuger pes de l'abraçada en la balança
D'uns llavis que agermanen el bes i la sina,
La remor de la pedra i el silent núvol malalt
Per oferir l'aigua al riu, saba de la saliva dorment.

*

V. Ingràvida essència

Carrers que duen el teu nom pels racons
D'un món que he de descobrir de nou,
Llambordes que emparen el salobre i el rou
Perquè saludi l'alba amb els teus petons.

I camino per no percebre el vol de les hores,
I m'embarco en somnis fràgils que guardes
Entre els parpres, i ressegueixo els afores
De la teva pell, i sóc vianant si m'esguardes.

Barriades cap a enlloc, i les batejo amb cada
Mot que pronuncies, entre l'arribada i l'adéu,
Perquè em sigui lleu la llosa que l'espera bada

Davant meu, perquè el pas del temps batega
A un ritme constant, alentit, greu; i ets la breu
Rambla per on passejo quan la vida se m'ennuega.

*

VI. Eflorescència

Respiro l'aire
Salobre dels teus iris.
Passeig, capvespre.

*

VII. Paràmetres

Ulls que desperten la vetlla i l'escletxa on arrela
L'heura i s'hi arrapa com l'ànima al record quan t'anhela.

* * *

Infància i estultícia [Híspalis XXVIII](Itineràncies poètiques II, 79)

Que n'és de trist l'infant callat i quiet,
Sense imatges per somriure ni acudits
Per explicar a l'esbarjo, sense nits
De son lleu, delerós per llevar-se al matí
I trobar a la pantalla el personatge
Animat que l'ajuda a esmorzar i a badar
La boca i a sortir amb el temps enganxat al cul!

Que n'és de trist l'infant que no és inquiet
Acompanyat de l'enuig momentani de la mare,
Que el pentina i l'amanyaga i sap que encara
Pot permetre-li uns minuts més i gaudir
De les rialles i d'aquell esguard, paratge
On s'hi veu reflectida, aquella nena que fa
Anys també gaudia de jocs d'infant, estult!

Vivència [Híspalis XXVII](Itineràncies poètiques II, 78)

S'obren escletxes
Pel camí que travessa
Les nostres vides,
Llambordes que amunteguen
El pes feixuc dels segles.

Vivim i la vivència
És el que en la sang resta.

Diàspora [Híspalis XXVI](Itineràncies poètiques II, 77)

He sabut, enmig de l'abandó,
Que la vida és goluda
Com la boca més muda
Que busca mots en la foscor,

I callo perquè só
La innocència perduda
En la pell que exsuda
Sang i llàgrimes i dolor.

Caminant i laberint,
Seré serè mur cap al xiprer
I la nafra de la mort,

Fins i tot record
O allò que mai no tindré
Oblidat massa sovint.

Mel·líflua ànima [Híspalis XXV](Itineràncies poètiques II, 76)

Alegria per la flama
Que crema i reneix
El desig que reclama
La carn que el peix,

La carn blanca del cos
Que es referma a l'ànima
I deixa sense repòs
El foc, la llengua exànime.

Parla, galerna i cofurna,
Amb mots, amb boca dolça,
Perquè m'empari en l'urna
Dels teus besos de pa.

Parla'm i seré suau molsa
En el camí cap al demà.

Florescència [Híspalis XXIV](Itineràncies poètiques II, 75)

Floreix la vida
I sé que cada senda
Porta l'enigma,

La incertesa
Que ha d'experimentar-se
Amb la vivència.

Visc, i sóc fràgil,
I els esbarzers s'emplenen
De fruits i espines.