Lúcida existència (Melorepte137)[Fora de concurs]

La lucidesa arriba amb el silenci d'un comiat? O el propi adéu ofereix més coherència, més visió, més perspectiva?

Avui em trobo enmig del silenci que deixen les paraules no pronunciades i xiuxiuejo a la meva ànima perquè algú em parli. Aquest solil·loqui que turmenta la gola no acabarà en arribar la nit, ni tampoc quan despunti el dia. He plorat i he maleït les frases escoltades, he jagut en un jaç de desesper i desconsol perquè els membres no suportaven el pes de la pols del camí recorregut. I només em queda marcar les hores de joia en aquest calendari de fulles tardorals, els minuts en què dos cors bategaven alhora i adonar-me que el silenci, aquest silenci callat, inunda les darreres dates, que no entenen de colors, només de tristesa.

La lucidesa es beu amb glops amargs en l'hora del comiat, quan la palma de la paraula més dura pica contra la galta que he ofert, contra les temples que alberguen el cor solitari que és l'existència des del moment d'esdevenir abandó, la lúcida existència de veure les llàgrimes com cauen.

Ànima angèlica (RPV137)[Fora de concurs]

I si el desig mai no reposa i t'habita la mirada?
I si, encadenat a tu, intento deslligar-me la pell
Dels teus llavis de flama intensa, on el castell
Dels somnis s'edifica, on la brisa bufa i em bada

L'ànima fins a les entranyes? Descansa el cos, bell
Àngel de silenci, i retindré dins meu, una altra vegada,
La quietud i la bonior i el plaer de ser-te mesell.

Indumentària (Xim xim d'historietes)

La Natàlia, del blog Xim xim d'historietes, proposa això.

La meva aportació, tot seguit:

Indumentària

Cada vegada que respon la demanda d'auxili i s'abilla amb la indumentària de superheroi, se li treuen les ganes de salvar el món gairebé instantàniament.

Comprova la sorna en el rostre d'aquells qui el veuen passar. I es pregunta per què c... els ha de treure les castanyes del foc, a aquella colla d'energúmens.

Que el perdonin si és massa cap quadrat però...

Canícula (Repte Clàssic)

No crec que sigui tan fàcil com creia des d'un començament. L'aïllament que ha sofert, sumat a possibles xocs en la infantesa, fa que no sigui capaç d'aprendre, només repetir. Aturo la gravadora i acabo de canviar-me de roba. Una samarreta blanca i uns pantalons curts per suportar millor aquesta calor. Escolto de nou les paraules gravades i m'angoixo. Sé que no puc fer-me enrere en aquest cas. I ja m'ho he pres com una qüestió personal, malgrat haver penjat el cartell de Tancat per vacances a la consulta, perquè m'ho ha demanat un col·lega logopeda també com jo, però no sé per quins set sous creu que jo seré capaç de sortir-me'n. El noi, un adolescent de dinou anys, és de complexió prima. Les èpoques de desnutrició es plasmen en el seu rostre. Això de viure al carrer deu ser dur. Avanço la cinta i premo de nou el botó de reproducció. ...No és autista, ni sordmut. Sembla comprendre-ho tot, però no respon, només repeteix allò que escolta. Premo el botó d'aturada i deixo la gravadora damunt del llit. Encara no sé per quin motiu l'he acollit ni per què l'he portat amb mi al xalet de vacances.

He de rentar-me la cara, estic amarada. Recorro el llarg passadís en direcció al bany. Em sorprèn trobar-lo dins de la banyera perquè la porta no era tancada. Ell no s'immuta. Està assegut i segueix picant-se el cos amb la manyopla, no per fer-se mal sinó per netejar-se.

-Atura't. Deixa'm a mi -dic.

M'allarga la manyopla. La submergeixo en l'aigua de la banyera i començo a fregar-li el pit. Amb moviments circulars. Veus?, pregunto perquè pari atenció. I li enumero les parts del cos que vaig fregant. Li alço els braços, un per un, per fregar-li les aixelles i les extremitats. Té una pell suau a pesar que se li marquin les costelles. I baixo cap al ventre i el melic. Té una esgarrifança i m'aturo. No vull que s'espanti. I canvio de zona. Les espatlles, l'esquena i el clatell estan més preparats pel contacte de la manyopla.

-Aixeca't -li demano.

Sense pensar-s'ho, s'incorpora. No sembla avergonyit de mostrar la seva nuesa. Les cames i les cuixes són primes, i el poc pèl que hi té queda amb la forma dels meus moviments després de passar-hi la mà. El giro per fregar-li el cul i tampoc no s'estranya. Quan esmento la paraula cul, es gira ell sol deixant-me a la vista el seu sexe. També el frego, sense mostrar fàstic ni sorpresa. El miro als ulls i es mostra assossegat, més tranquil que mai. M'hi estic més estona.

Li allargo la tovallola després d'aclarir-li el sabó del cos. Es fixa en la meva samarreta, que ha quedat completament mullada pel xipoll. Amb l'erecció, és quan m'adono que potser he descobert la manera d'aconseguir que comenci a aprendre a parlar.

-Vine amb mi -li dic, mentre em giro i em trec la samarreta, sortint del bany cap a la meva habitació.

Nostàlgia de la washingtònia

[inspirat per un poema de Dolça Parvati]



Això és la tristesa.

Arribar a casa, emplenada de silenci,
I voler-la omplir de buidor,
Llegir paraules melangioses abans que la fadiga
T'anunciï que els membres resten lassos,
Saber que la conversa només serà
Possible si endegues un solil·loqui vacu
Amb tu mateix.
Mentre vius, per empènyer dies, setmanes,
Mesos i anys, com qui no vol caminar
Les sendes obertes al seu davant
Tot i ser poblades per les washingtònies en flor.

Això és la tristesa.
Mentrestant, la poesia l'acompanya...

Heptàmera seqüència (RPV136)

I
Assossegada,
La llum resta en la broma.
L'ànima exhala.

II
La barca talla
El mirall clar de l'aigua,
L'argent dels peixos.

III
Passa un espectre.
La silueta etèria
D'una gavina.

IV
El port és tràfec
Latent, mentre la calma
Lentament marxa.

V
Quina grandesa!
La gota de rosada
Que esdevé núvol!

VI
La soga es tensa
I grinyola la fusta.
Barca de pesca.

VII
Roig de sol, hora
Ferida per l'albada.
La nit s'oblida.

Glòria ternària (Melorepte114)

[Assumptio]

L'escala de cargol ens mena, passa rere passa,
Amunt. Entre parets i graons que compten
Els anys i les anècdotes amb el silenci
De qui sap guardar els secrets més hermètics.

I els cants d'unes veus masculines i clares
Acompanyen aquesta ascensió. Angèlics sons
I notes arcaiques i ancestrals. Belles. És el Misteri.

M'expliques tot allò que envolta aquest Patrimoni
De la Humanitat i t'escolto. Vull besar-te,
Dins d'aquest edifici és impossible que el nostre
Amor es corrompi, es faci malbé. I t'emociones.

Els llavis s'uneixen en el precís moment que l'aram
De les campanes ressona. Tan a prop nostre
Que el cos se't tensiona. Però t'abraço amb força.

[Ara Caeli]

Vull restar amb tu
Fins a la resta dels
Meus dies, en l'ara
Del cel, d'aquest

Cel que avui m'has
Descobert, la llum
Virginal de Santa
Maria. I les palmeres,

En la llunyania,
Estenen el fullatge
Fins que la vista
Perd el compte.

Vull restar amb tu
Mentre hi hagi Misteri.

[Gloria Palmae]

Llavi de rosa,
La dolçor de l'autumne
En la palmera.

Descric la joia
D'esdevenir part teva
Amb les carícies.

Tornaré a l'ara
Sacra dels sacrificis
Per estimar-te.

Última itinerància (Itineràncies poètiques, 137)

L'adéu arriba.
I les sendes segueixen
Encara obertes.

Pàgines magnífiques (Itineràncies poètiques, 136)

Hi ha cap manera de desfer el camí,
D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?

El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.

Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò

Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.

Persistència (Itineràncies poètiques, 135)

El vol fràgil dels estornells busca
La calidesa del sud, la màgia del món
Creat al voltant d'una paraula flèbil
Però resistent com la mar que ens amara.

Hi haurà noves sendes cap a l'horitzó,
Vells camins que duguin a les particulars
Romes de l'ànima, mentre els llavis parlen
De paradisos infinits, de metàfores palpables.

Avui som persistència en l'herència fèrtil
De la terra que ha estat bressol i serà tomba,
De la platja deserta que ens embolcalla la nuesa.

I no aturem les passes davant de les adversitats,
Malgrat que els viaranys semblin costeruts, polsosos.
Arribarà el temps de les prunes, la dolçor anhelada.

Penúltima delícia (Itineràncies poètiques, 134)

[seguiment extraoficial de Penúltim poema de juliol d'Elvira FR]

Els versos són bellesa
Als llavis d'una dona
Quan els recita.

I no hi ha temps que acceleri
El ritme de les paraules
Més perfectes.

Callo per escoltar
El silenci de les síl·labes
Mentre sóc aire
Que vola lliure:

I gaudeixo de la delícia
D'uns batecs, la penúltima
Alba que creix
Endins del cor.

Resistència de la Poètica (Itineràncies poètiques, 133)

Hi ha platges plàcides
On l'esperit reposa.
Jaç de paraules
Que en la sorra dibuixa
Els traços de la vida.

Sense que el coure
D'unes monedes trenqui
Un equilibri
Perfecte entre el dia
I els més resistents versos.

Bitàcola (Itineràncies poètiques, 132)

[seguiment extraoficial de Sota l'estora de zel]

Assenyalo les paraules
En el calendari de la vida,
Les marco a foc per si s'oblida
Enmig d'hores barjaules,

I sé del cert que són nostres,
De qui les ha sentides endins
I vol reflectir-ne brins
De claror en eterns llostres.

Tornaré una i una altra vegada
A mirar l'horitzó d'allò creat
I m'embadaliré del resultat.

Avui, davant de les portes obertes,
Omplo un nou full amb imatges certes
En la bitàcola de la mirada.

Bòbila (Itineràncies poètiques, 131)

[seguiment extraoficial d'Em plau el blau, de fanal blau]

El cor, d'argila,
Necessita la bòbila
De les paraules
Per sentir l'escalf únic
De l'estiu de la vida.

Matèria perpètua (Itineràncies poètiques, 130)

I no és efímera la paraula escrita,
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.

I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.

Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona

D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.

Epístola (o Períodes de teràpia)(Itineràncies poètiques, 129)

Benvolgut Pere,

Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.

No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.

Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.

No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.

Dislèxia (Itineràncies poètiques, 128)

Les paraules s'abraonen i es barregen i obren portes
I tanquen finestres i creixen i rodolen i esberlen panys.
Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo.

I les reposo durant hores i hi torno de nou.
Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.

Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.

Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.

Clarícies de bullícia entre carícies (2n Convit estiuenc 2010)

Francesc Mompó, novament des del seu blog, ens proposa que "bategem" un quadre de Jordi Albinyana (JAM). El quadre és aquest:



I el meu bateig, seguint la tradició esdrúixola, és:

Clarícies de bullícia entre carícies*

*Una mica embarbussat, potser...

Hàbitat (Itineràncies poètiques, 127)

He trobat, a recer de la llar, una nova llar
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.

L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.

He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.

Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.

Tauromàquia (Itineràncies poètiques, 126)

La lluita injusta
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?