Última itinerància (Itineràncies poètiques, 137)

L'adéu arriba.
I les sendes segueixen
Encara obertes.

Pàgines magnífiques (Itineràncies poètiques, 136)

Hi ha cap manera de desfer el camí,
D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?

El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.

Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò

Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.

Persistència (Itineràncies poètiques, 135)

El vol fràgil dels estornells busca
La calidesa del sud, la màgia del món
Creat al voltant d'una paraula flèbil
Però resistent com la mar que ens amara.

Hi haurà noves sendes cap a l'horitzó,
Vells camins que duguin a les particulars
Romes de l'ànima, mentre els llavis parlen
De paradisos infinits, de metàfores palpables.

Avui som persistència en l'herència fèrtil
De la terra que ha estat bressol i serà tomba,
De la platja deserta que ens embolcalla la nuesa.

I no aturem les passes davant de les adversitats,
Malgrat que els viaranys semblin costeruts, polsosos.
Arribarà el temps de les prunes, la dolçor anhelada.

Penúltima delícia (Itineràncies poètiques, 134)

[seguiment extraoficial de Penúltim poema de juliol d'Elvira FR]

Els versos són bellesa
Als llavis d'una dona
Quan els recita.

I no hi ha temps que acceleri
El ritme de les paraules
Més perfectes.

Callo per escoltar
El silenci de les síl·labes
Mentre sóc aire
Que vola lliure:

I gaudeixo de la delícia
D'uns batecs, la penúltima
Alba que creix
Endins del cor.

Resistència de la Poètica (Itineràncies poètiques, 133)

Hi ha platges plàcides
On l'esperit reposa.
Jaç de paraules
Que en la sorra dibuixa
Els traços de la vida.

Sense que el coure
D'unes monedes trenqui
Un equilibri
Perfecte entre el dia
I els més resistents versos.

Bitàcola (Itineràncies poètiques, 132)

[seguiment extraoficial de Sota l'estora de zel]

Assenyalo les paraules
En el calendari de la vida,
Les marco a foc per si s'oblida
Enmig d'hores barjaules,

I sé del cert que són nostres,
De qui les ha sentides endins
I vol reflectir-ne brins
De claror en eterns llostres.

Tornaré una i una altra vegada
A mirar l'horitzó d'allò creat
I m'embadaliré del resultat.

Avui, davant de les portes obertes,
Omplo un nou full amb imatges certes
En la bitàcola de la mirada.

Bòbila (Itineràncies poètiques, 131)

[seguiment extraoficial d'Em plau el blau, de fanal blau]

El cor, d'argila,
Necessita la bòbila
De les paraules
Per sentir l'escalf únic
De l'estiu de la vida.

Matèria perpètua (Itineràncies poètiques, 130)

I no és efímera la paraula escrita,
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.

I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.

Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona

D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.

Epístola (o Períodes de teràpia)(Itineràncies poètiques, 129)

Benvolgut Pere,

Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.

No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.

Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.

No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.

Dislèxia (Itineràncies poètiques, 128)

Les paraules s'abraonen i es barregen i obren portes
I tanquen finestres i creixen i rodolen i esberlen panys.
Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo.

I les reposo durant hores i hi torno de nou.
Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.

Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.

Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.

Clarícies de bullícia entre carícies (2n Convit estiuenc 2010)

Francesc Mompó, novament des del seu blog, ens proposa que "bategem" un quadre de Jordi Albinyana (JAM). El quadre és aquest:



I el meu bateig, seguint la tradició esdrúixola, és:

Clarícies de bullícia entre carícies*

*Una mica embarbussat, potser...

Hàbitat (Itineràncies poètiques, 127)

He trobat, a recer de la llar, una nova llar
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.

L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.

He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.

Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.

Tauromàquia (Itineràncies poètiques, 126)

La lluita injusta
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?

Acadèmia d'abundància (Itineràncies poètiques, 125)

Per sobreviure al precipici
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,

Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici

De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.

I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam

Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.

Cromàtica paciència (Itineràncies poètiques, 124)

He sabut que els teus ulls em desitgen,
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.

He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...

Trèmula violència pacífica (dibuixet)

Blau de mar per recordar el ventre
Que engendra la vida i el desig,
Enmig de la demència del trepig
D'un cos on l'Univers es concentra.

I cercaré, cegament, l'epicentre
Del terratrèmol provocat per la fam
De voler tastar la carn que és flam
En el ble de la pell; i em trobo entre

L'espasa i la paret, entre els seus pits,
Combat pacífic i bel·licós que mostra
Els camins per perdre totes les nits

Amb l'excelsitud d'un déu sense rostre
Que s'amaga en la perfecció d'un melic,
Al fons d'uns llavis que m'ofereixen abric.

Mir(í)ades (Itineràncies poètiques, 123)

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.

Inexperiència (Itineràncies poètiques, 122)

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.

Centenària carícia (Itineràncies poètiques, 121)

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.

Crisàlide (Itineràncies poètiques, 120)

[seguiment extraoficial d'Entre els rebrecs dels llençols de Carme R]

A l'estimball dels teus llavis,
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.

Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.

El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.

I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.