Epístola (o Períodes de teràpia)(Itineràncies poètiques, 129)

Benvolgut Pere,

Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.

No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.

Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.

No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.

Dislèxia (Itineràncies poètiques, 128)

Les paraules s'abraonen i es barregen i obren portes
I tanquen finestres i creixen i rodolen i esberlen panys.
Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo.

I les reposo durant hores i hi torno de nou.
Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.

Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.

Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.

Clarícies de bullícia entre carícies (2n Convit estiuenc 2010)

Francesc Mompó, novament des del seu blog, ens proposa que "bategem" un quadre de Jordi Albinyana (JAM). El quadre és aquest:



I el meu bateig, seguint la tradició esdrúixola, és:

Clarícies de bullícia entre carícies*

*Una mica embarbussat, potser...

Hàbitat (Itineràncies poètiques, 127)

He trobat, a recer de la llar, una nova llar
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.

L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.

He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.

Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.

Tauromàquia (Itineràncies poètiques, 126)

La lluita injusta
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?

Acadèmia d'abundància (Itineràncies poètiques, 125)

Per sobreviure al precipici
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,

Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici

De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.

I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam

Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.

Cromàtica paciència (Itineràncies poètiques, 124)

He sabut que els teus ulls em desitgen,
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.

He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...

Trèmula violència pacífica (dibuixet)

Blau de mar per recordar el ventre
Que engendra la vida i el desig,
Enmig de la demència del trepig
D'un cos on l'Univers es concentra.

I cercaré, cegament, l'epicentre
Del terratrèmol provocat per la fam
De voler tastar la carn que és flam
En el ble de la pell; i em trobo entre

L'espasa i la paret, entre els seus pits,
Combat pacífic i bel·licós que mostra
Els camins per perdre totes les nits

Amb l'excelsitud d'un déu sense rostre
Que s'amaga en la perfecció d'un melic,
Al fons d'uns llavis que m'ofereixen abric.

Mir(í)ades (Itineràncies poètiques, 123)

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.

Inexperiència (Itineràncies poètiques, 122)

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.

Centenària carícia (Itineràncies poètiques, 121)

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.

Crisàlide (Itineràncies poètiques, 120)

[seguiment extraoficial d'Entre els rebrecs dels llençols de Carme R]

A l'estimball dels teus llavis,
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.

Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.

El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.

I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.

Tragèdia a la intempèrie (Itineràncies poètiques, 119)

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.

Efervescència instantània (Itineràncies poètiques, 118)

Nits de tempesta,
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui

Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.

Interrogatòria (Itineràncies poètiques, 117)

He somniat en preguntes que m'interrogaven
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.

M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.

He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.

I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.

Reminiscències (Itineràncies poètiques, 116)

[seguiment extraoficial de Camins a la pell de zel]

Híbrida vida,
El cos àvid recorda
Cada carícia,
Cada mossec, i els llavis
Besen reminiscències.

Memòria espontània (Itineràncies poètiques, 115)

Res no cal perquè la memòria
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.

I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.

Cartògrafa de carícies (Itineràncies poètiques, 114)

Perquè les passes dubitatives
Duen als indrets més goluts
Del teu cos de dolça melassa,

Argila maleable que es modela
Amb dits experts: en cada solc,
El desig i les marques de la vida.

L'epidermis reté les carícies
Com cartògrafa de la libido,
I amaga el tresor de la flama
Sense deixar mapes escrits.

Seré explorador febril en les lianes
De les teves cuixes, espeleòleg
Per devorar-te els llavis i trobar-te
Cada bri de febre espars en la carn.

Òrbites (Itineràncies poètiques, 113)

Cada mirada,
Dona de primavera,
T'acaricia.

I sóc satèl·lit
Perdut, en constant òrbita
Pels teus pits d'ambre.

El desig torna:
Per habitar-te el ventre,
Esdevinc flama.

Quilòmetres (Itineràncies poètiques, 112)

I el color sempre ens acompanya.
Òrfena policromia per quan cloguis
Aquesta nit els ulls novament.

La catifa de paraules queda estesa
Als teus peus, i el rosari d'ofrenes
Ha de guarir-te les ferides diàries.

I la lluna segueix esguardant-nos
En la balustrada on la xardor i la brisa
Endevinen que els cossos solitaris resten
Delitosos per servar l'empremta d'un mossec.

Hi ha quilòmetres entre els meus llavis
I la teva pell. Però somniaré que tornes,
Com la set a la gola, a un mil·límetre
Escàs del meu recer, a frec del silenci.