Música

La música mussita la mústia remor del nou dia.
I és record del badall del capvespre darrer.
Lluu la llum si se separa de la penombra de viure
Immers en la immensitat del món, immune a tot?

Cèl·lules (Desxifra'm, presència)[RPV78]

[proposat per Dolça Parvati]

Reposa, amiga,
On tinc la teva flaire,
Flonjor de l'alba.

Duré l'insomni
A les sendes de l'ambre
els llençols tebis.

Reposa, amiga;
les paraules esborren
Tot lligam neutre

Amb la flor mústia
De l'ahir dolç, quan érem
Fills de la brisa.

Èbria Cadència

Remor de tu, frenesia que envolta
Cada segon existit, i extingeixo l'alegria
Perquè em privo de creure't meva abans de l'abraçada,
Del bes que lliga els llavis a la carn i a la saliva.
Friso i desitjo i anhelo i galopo en camps
Llaurats per la paciència i l'ànsia;
Glop a glop, bec el beuratge del teu perfum i flairo
I m'adono que visc i retinc fermament les hores amb tu.
Fins i tot ara,
En la teva
Absència...

Paraules

Paraules que pronuncio, desigs de futur
Encarats a l'horitzó de l'esperança,
I el meu cor de feble batec no es cansa
D'anhelar el teu retorn al seu fur.

Paraules que fan el temps més curt
Quan el pes plumbi de l'enyorança
No canvia l'equilibri de la balança
On he deixat els teus braços de conjur.

I dubto i erro i vago enmig del camí,
Com si la cruïlla hagués abandonat
La claredat en arribar la soledat,

I sé que segueixo els teus llavis, el carmí
D'una nova albada estesa al meu davant
Per fer menys llarga l'espera, àngel brillant.

Freèsies (Viaranys de la memòria)[Melorepte78]

Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria,
On el racó més ombriu és també ple de llum,
On la remor de l'aigua parla clarament
Amb els porus de la pell que enyora.

Recordes la mar i les onades quan crèiem
Que podríem conquerir aquell reialme
De pau i sal amb l'ajuda dels braços solament?

O els còdols que trobàvem colgats en la sorra
I que féiem saltironar damunt de la superfície
De l'aigua, trencant la calma entre onada i onada?

I arribàvem arrebossats a casa.
I la mànega del jardí servia de preludi
A la dutxa vigilada per l'esguard matern?
I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany,
De la hipocresia i la solitud, de la guerra;
En resum, dels mals de la humanitat?

I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent
Com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos
Diumenges platgers per somriure a la vida?

Vine amb mi, vols?
Recordes quan dormíem a la mateixa cambra,
Perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos,
I no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona,
I no volien que veiés la teva nuesa formosa,
I van separar-nos? En florir les freèsies. Recordes?

Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't
D'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana,
També floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu.

La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa
Dels seus pètals aquesta primavera...

Ànsia (Tàrraco Marítima)

Tacte perplex.
En despertar,
El teu reflex
Es perd enllà.

Duré la sorra,
Quan siguis muda,
On el vent corre
I ets ben vinguda.

Platja callada
Entre les mans.
Amb mi, el descans.

I el cor es bada
Perquè el record
Flairi el teu port.

Habeas Corpus (Repte Clàssic CCCLXXVIII)

Abans que s'enraveni, l'esquartera i el trosseja amb precisió. Ha estat fàcil matar-lo. Un bric de vi barat i la seva conversa s'ha convertit en un barboteig inintel·ligible. I, aprofitant l'abraçada en ple deliri alcohòlic, li ha clavat el punxó a l'alçada del bulb raquidi i ha notat el pes d'aquell cos inert, pudent a l'instant. Dur-lo al cotxe ha estat arriscat però encara més fàcil que matar-lo. Qui s'estranya de l'ajuda oferta a una persona borratxa? Ja a casa i sense cap perill actuarà amb més rapidesa. Col·locarà el cos damunt del taulell central de l'habitacle del garatge, tallarà la roba amb el bisturí esmolat i engegarà la fresadora per esquarterar-lo.

No ha embrutat res que no es pugui fregar amb aigua abundant i detergent. L'habitacle, totalment insonoritzat i enrajolat, el va pensar per això: poder gaudir dels assassinats amb llibertat i sense haver de preocupar-se per la sang, que s'escola lentament pel desguàs del centre del terra mentre comença a embotir els trossos de l'indigent dins dels cilindres metàl·lics. També han estat dissenyats per passar desapercebuts. Irregulars i rovellats perquè es barregin amb la ferralla perfectament, amb tancaments hermètics que no deixin escapar ni olors ni líquids...

Després de sopar, carregarà els cilindres que pugui dur en un sol viatge al maleter del cotxe i conduirà fins al descampat proper a la ferralleria. No hi ha dispositius de seguretat, sols els tres rottweilers. Calmarà els gossos amb un xiulet agut i amb trossos de carn sobrera de la víctima i s'escolarà dins de la nau. A les fosques, agafarà el camí central, que arriba al fons del magatzem, a l'alçada de la porta de darrere. L'obrirà i serà de nou a l'exterior, on s'hi amunteguen tones i tones de ferros entortolligats, doblegats, rovinosos, que esperen ser carregats en camions cap a la foneria. Llençarà un a un els cilindres perquè junts no despertin sospites. Encara que ell manipuli aquells munts cada dia hi ha inspeccions... Desfarà el camí fins a casa, sense presses. Potser bufarà el migjorn, perfumat amb les magnòlies obertes de bat a bat dels jardins pròxims al seu xalet.

Tot d'una, sent un soroll imperceptible i atura la màquina de segellar els cilindres. Un rau-rau provinent del seu estómac, que anuncia que s'està endarrerint l'hora de sopar. Deixa la màquina, frega i s'esbandeix la brutícia i la sang a la dutxa contígua a l'habitacle i es treu la granota de plàstic, que impedeix que s'embruti l'uniforme de la feina d'altres substàncies que no siguin rovell o pols. Un cop canviat, apaga els llums i es dirigeix cap a la cuina. Ja continuaré després, pensa impassible. Almenys aquest ja no es pixarà en les meves torretes.

Els somriures de l'Ènia (Repte Clàssic CCCLXXVII)

El mínim soroll de la clau al pany fa que la nena s'alci del terra i corri cap a la porta. Arriba la seva mare després de la feina i vol abraçar-la. Li explica què ha fet a l'escola i el menú del dinar i, mentre ella la besa a la galta i li eixuga una taca de xocolata de la comissura dels llavis, apareix l'assistenta que espera per endur-se l'Ènia i banyar-la. Educadament, la saluda i demana a la petita de deixar descansar la seva mare.

Somriu. L'Ènia es fa gran, el proper mes complirà set anys; la veu canviada dia rere dia, que aprèn amb rapidesa. És llesta, i cal que dissimuli davant d'ella. Aquest somriure, en desaparèixer la nena, s'omple d'amargor. Fa unes setmanes, la vida de la Felitsa s'ha capgirat, com si no se'n pogués tirar cap tros a l'olla. Arriba cansada, rendida, deprimida fins i tot. Tot i que li han aconsellat que agafi el bou per les banyes i lluiti, que ho faci per la seva petita, hi ha dies que tot es tenyeix de negre i que troba absurda cada hora que viu des d'aquell dijous.

Es desploma damunt de la butaca, clou els ulls i recorda l'olor de la sala d'espera i de la consulta, la textura del sobre on hi havia l'informe de les proves, l'agror en llegir el diagnòstic i en escoltar les paraules de l'oncòleg. Carcinoma ductal invasiu. La darrera mamografia l'havia detectat, per això la Felitsa va decidir informar-se'n i actuar. Recolzada per en Ramon, el seu marit, va visitar altres especialistes, que van coincidir amb el primer diagnòstic. Cada oncòleg proposava les diferents maneres d'intervenir el càncer mitjançant cirurgia, teràpia hormonal, quimioteràpia o radioteràpia. Però la decisió final havia de ser de la pacient. A poc a poc i amb bona lletra la Felitsa i en Ramon van estudiar tots els pros i els contres de la situació i de com afrontar-la junts.

Avui, la Felitsa ha arribat a casa com cada tarda, però avui també ha estat la primera sessió de quimioteràpia. El tractament és agressiu, ho sabien, però és el que més garanties de curació aconsegueix. Se sent cansada, amb nàusees, i encara el més calent és a l'aigüera. Però el somriure i l'abraçada de l'Ènia la reconforten. Aviat hauran de dir-li que la mare està malalta perquè la caiguda del cabell serà inevitable. Però la Felitsa seguirà endavant perquè en Ramon serà al seu costat i l'Ènia no pararà de somriure-li. I quan estigui dèbil per treballar, demanarà la baixa mèdica i ajustaran l'economia amb el sou d'en Ramon únicament i l'Ènia s'emanciparà i es casarà... Però això ja són figues d'un altre paner...

Minúscula...

Incendi sobtat, compendi de pau
Enmig de les onades i les bades
Perquè hi neixi una deessa d'entre l'escuma
I inventi l'amor i la bellesa i les tonalitats
Pures de l'estiu, de la tardor, de l'hivern.
Perquè és la primavera la seva mirada,
I acull l'escull i la gavina, la roca, la sorra
I la fita de l'horitzó.
I calles i rius,
I fujo cap a tu
I dorms
I reposo...

Diluvi deficient en detritus dilapidats [Divertimento](RPV76)

...Gotes en togues godes,
Got que desborda,
Bord devessall que vessa vall avall
I és viscosa bicoca
I conxorxa d'enxarxat.
I vols saber el sentit
Del sintètic sedàs
Preparat per la paraula,
Domàs de dames dissecades
En dics dissenyats
Entre els dits del dement
Pinzell perpetu del passat.

Rep la remor de la mar,
El dolor dels diners deixats,
La fruïció de desfer-se en fètids elogis:
Sentiràs en l’esquena l’esquema
D’una carícia esquelètica, clarícia
Escolada en el clavegueram
De la pròpia immundícia,
Depravada imminència del mal,
Que corromp la nit, l’ignot, la mà, el llot.
I llisco i rellisco enmig de llims llefiscosos,
Sutge que jutja l’obscuritat de l’obcecat,
Obscenitat de viure entre tenebres...

Psicoeròtica (RPV 77)

Com si el bes ajuntés les ànimes bessones,
Com si la saliva vessés en una font invisible,
Tresco per dominis d'avencs damunt de les ones,
Per sendes on l'ànima se'm fibla

A la recerca de llavis orfes de llar,
D'ombres amb absència de cos,
Que neixen i moren en l'atzar
De no aconseguir mai el repòs.

Com si la llum i la fam fossin el mal
Que impregna el món d'esput sobri,
Com l'amor que neix enmig del conjur,

Somnio en la llibertat del lligam, en la sal,
En la quietud de la porta que s'obri
Cap a l'horitzó d'un demà ple de futur.

Anè(í)mica dislèxia [Melorepte 55]

[proposat per Bruna86]

I
Snsee ruceross dopsibilens prlao;
Nngiú no sreà cpaaç de rocèinexer
Qinus ogírnes tneen aesuqts mtos
Eming de la panlíice de ttos els egmenis,
Evnolatts, eimobrtas, epratams ples deis.
I ecsirc liínes etnre la srora de la paljta
De la iftanensa msasa tmeps puredda,
Pedina matlala, malssiatla, emírefa…
No tnic cric ni dloor, ni lulm ni joças
On ropaser del trognàl de seborvurie.

II
No hi ha crisi, ni circo n fer créixer
Les puces dels diners, les ombres llargues
Del xiprer que no ha de florir.

No hi ha ciris per encendre el bosc
De l’esperit Benedit dels pecats universals,
De la quimèrica llunyania que ha d’apropar-nos.

No hi ha crisi, ni paraules per parlar.

III

Matalàs de diaris, el banc
Empara els meus somnis entre la son
Existencial: demà, funcionaris cansats
S'afanyaran per no fer tard a la feina,
Tot trepitjant el meu patrimoni exigu,
Recollit pacientment durant la vida...

Noh iha crisi? Ni per qui noh a tingut mai res?

Desolació (Repte Clàssic CCCLXXII)

Solia gaudir de la Natura. M’agradava escoltar la piuladissa diversa dels ocells del meu indret preferit. I els canvis de tonalitats de l’horitzó, des de l’alba fins al capvespre, trobar les diferències entre els dies ennigulats i els assolellats. O, simplement, veure la gent passejar i la quitxalla entretenint-se amb qualsevol còdol o branca trobada de manera imprevista. M’era agradable sentir la brisa suau o la fredor del gebre en acabar la matinada. De vegades, fins i tot, m’endormiscava amb els raigs de sol esbiaixats de l’horabaixa, que em tocaven de ple, i em despertava la creixent activitat del bosc. Res no em preocupava ni m’era aliè perquè sabia que aquell llogarret albergava la pau i la tranquil·litat del món. I aquesta sensació feia que se m’apoderés la rutina i la quotidianitat de les meves accions. Però m’era agradable, com ja he esmentat més amunt, aquesta manera de fruir de la Natura en tots els seus aspectes. Solia, perquè ara ja no m’és permès.

El primer cop de destral m’ha desvetllat del meu repòs, i he sentit el dolor més gran que mai abans havia experimentat. No he tingut temps de queixar-me perquè una nova destralada m’ha fet perdre gairebé el coneixement. No s’ha fet esperar massa, just en el tercer embat i la fulla esmolada ha deixat la somnolència dins meu. No he sentit com he estat esquarterat, ni com m’han carregat matusserament dins del portaequipatges d’aquest turisme de color tabac que tinc davant meu. Només quan he recuperat el coneixement he notat com els llocs contusionats es ressentien dels cops rebuts.

La primera ullada em fa veure el turisme i l’atmosfera penombrosa que m’envolta. El clarobscur regnant dissipa certs detalls i d’altres els augmenta. Sento temor, la brisa ja no hi bufa dins d’aquest, diguem-ne, garatge. Enclaustrat, no puc assegurar si és de dia o la llum que entra a través de les escletxes de la porta és artificial. L’únic que sé és que aviat se m’acabarà l’existència. Soroll, que no és la piuladissa de cap ocell, sinó un lladruc sord i el fregament metàl·lic d’algun objecte empès. Una porta? Veus que parlen de coses banals i la llum d’un fluorescent pampallugueja damunt meu. Ara tot és més clar. Automòbil, dues bicicletes, estants plens d’eines, ferralla i estris per al jardí. I la destral, ja neta, que m’ha tombat. Un home enorme apareix, dues canalles el segueixen, i un gos pelut, lleig i amb la llengua fora corre cap al racó on m’han deixat. Noto com orina a prop meu, i m’esquitxa. Deurà ser aquesta la rutina que m’espera a partir d’ara.

Se m’han endut, entre els tres. Per sort, el gos no ha intervingut. Ja m’imaginava marcat per les seves dentotes i la seva saliva llefiscosa. Només imaginar-ho, se m’apodera l’angúnia. Què veig des d’on sóc ara? Cadires. Quatre. I una taula. Quadres a les parets, paisatges. Fina ironia. I les cortines corregudes, és a dir, els finestrals, que podrien deixar entreveure l’exterior, romanen coberts. I la llar de foc. Cendra i brutícia. Un atiador i una manxa, per avivar les flames. I els crits de les dues criatures. Suposo que a llur habitació.

Masegat i colpejat, trossejat i privat del meu indret natural, demà seré part d’aquelles cendres, que emplenen el terra de la llar de foc, per escalfar aquesta colla d’estranys que m’han tret del bosc. I, mentre les flames em llepin, cantaré els versos del poeta: Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,/que als segadors feia ombra... I ningú no respectarà mai més el meu tronc centenari ni recordarà l’ombra que oferia quan solia gaudir de la Natura. Mentrestant, seré l’observador de la rutina d’aquesta família de salvatges tot esperant el moment de la crema.

Pèrdua (Melorepte53)

En els teus llavis naixia un jardí d'escuma marina,
De capvespres presos en els meus braços solitaris,
De parcel·les fèrtils on sembrar-hi cereals
I plantar-hi flors frondoses i odorants.

El meu cor retenia el jardí dels teus batecs
Tenyit amb la sang de rosella somnolent,
Amb les arrels de l'abraçada sincera,
I ara m'he convertit en hortalà del no-res.

M'he transformat en guardià de l'eixorc camp
De la solitud mentre s'eixampla el terreny
On s'ha instal·lat la sal de la teva absència,
Mentre lamento el jardí que he perdut.

Hi havia un jardí construït amb esperança infinita
On ara hi ha el pou àvid del silenci i de la foscor.

Meravelles i misèries a quinze euros (Repte Clàssic CCCLXXIII)

Després de recollir la parada, escura les butxaques damunt de l’estoig de les pintures. Monedes i bitllets rebregats. La petita fortuna d’avui, que li permetrà un minso plat calent, ascendeix a quaranta-cinc euros. Tres retrats, traços perfectes dignes de ser exposats en les galeries d’art que emplenen la ciutat, exiliats en aquell passeig marítim atestat de turistes amb la pell envermellida pel sol estiuenc, de gavines xiscladores que busquen menjar en el capvespre tebi. Dins del cartipàs, les mostres, que utilitza dia a dia ben ordenades, barrejades amb els fulls en blanc encara, perquè no s’arruguin i no serveixin més.

Capvespre ennuvolat, amb lleus tonalitats rogenques. Davant de la porta, busca amb la mirada una taula lliure enmig del fum que emplena el local. Necessita seure en una cadira, lluny del tràfec i del bullici del mostrador. Un plat calent i tranquil·litat. Al migdia ja ha passat amb un entrepà i una cervesa, ara farà un extra. La nit es presenta freda, encara que sigui a finals d’agost. Un plat d’ous ferrats amb botifarra fresca i seques. I una ampolla de vi per acompanyar-lo. Un cigaló de rom amb força sucre i serà feliç. Almenys avui. Prefereix tenir l’estómac ple i dormir al ras en lloc de malgastar els seus diners en un llit tou i net, mentre resta famolenc, en un hostal de mala mort.

És ràpid, menja àvidament; engoleix i beu com si fos una cursa. Paga a contracor el compte, que ha estat més del que creia. I marxa, tot seguit, cap a la platja, amb l’ampolla de vi mig buida i una de plena, que ha afegit al darrer moment a la suma final. Un dia és un dia. I així aconseguirà combatre millor el fred de la matinada. S’ha aixecat un vent gèlid, que li provoca esgarrifances. Un abric gastat i arnat li servirà de recer, i la sorra humida serà, una nit més, l’immens llit per als seus somnis de pintor genial. S’adorm immediatament, amb l’estoig sota el cap, amollat gràcies a un jersei rònec.

El tractor que neteja i allisa la sorra s’atura. Un objecte estrany apareix al seu davant, il·luminat pels potents focus. L’operari en baixa i l’examina. Un abric esparracat envoltat de fulls estripats pertot arreu. Més enllà, un estoig de pintures i el seu contingut escampat per terra. Als peus del mur de separació, entre el passeig i la platja, hi troba el cos colpejat i exànime d’un indigent. Despullat, sense vida, la pell lívida evidencia els rastres de les puntades de peu rebudes, dels cops de puny encaixats. L’operari resta en silenci mentre marca un número al seu mòbil.

Mentrestant, el vent gèlid fa voleiar els dibuixos que, a quinze euros cadascun, alimentaven les il·lusions d’aquell pintor mort per l’incivisme i la covardia de quatre degenerats.

Sang

Tanca la porta i s'hi arrepenja. Per si algú l'ha seguit fins allà i intenta empènyer-la. Atura la forta respiració uns segons i afina l'oïda: cap passa al passadís. Es troba sol. Sol i a les fosques. No pot veure's les mans ara. Tampoc la sang que les cobreix. És d'ella, aquesta sang encara calenta. Seva però, perquè ella li pertanyia, era seva. Sí, era. Perquè ja és morta. I no la podrà besar els cops que ell voldria. Fins avui no l'ha besada com hauria volgut. L'estima encara.

Tranquil·litza't, es diu. Són les primeres paraules que escolta des del xiscle. S'ha vist sorprès per la reacció d'ella. No esperava aquell so eixordador procedent de la seva gola. Potser per això l'ha degollada sense miraments. Per aconseguir que callés i tornar al silenci planejat. Mai no ha perdut els estreps. Mai excepte avui. Pèrdua de control és derrota de l'ànima. Ho havia llegit de jove en alguna banda (no recorda on) i ho ha pres al peu de la lletra des de llavors. Excepte avui. Amb la persona més important de la seva vida.

Somica. Però no se'n penedeix. El penediment i el perdó no troben espai entre les seves entranyes. Fred i apassionat, sociable i reservat, silenciós i xerraire. Constituït per contrastos sempre. Malaltís? Només malalt per ella.

Prem l'interruptor del llum del rebedor. Sap que l'ha tacat però tant li fa. Ha perdut la meticulositat. Avui també. Es dirigeix cap al seu dormitori. El trobarà immaculat. Armaris ordenats per colors, roba planxada a la perfecció, mobles sense pols enlloc. I el retrat dels dos. El retrat que encara ara, malgrat saber que ella és morta, li fa venir basques.

Entra a l'habitació i la llum del rebedor és suficient per veure el marc i la fotografia. El vòmit el visita quan encén el llum. A l'esquerra hi ha el lavabo. S'hi escola ràpidament i hi aboca tot el contingut del seu estómac dins de la tassa, mentre recorda cada detall d'aquell retrat. El del dia del casament del seu pare amb la dona que encara estima i que ha degollat fa uns minuts, la seva mare.

Pesca fluvial (Repte Clàssic CCCLXXI; 2)

En Robert ha acceptat la proposta d’anar a pescar de l’Agustín. A Mequinença, a quasi setanta quilòmetres de Móra d’Ebre, el seu poble. Li fa mandra i sent un cert desànim en un principi, però finalment es transforma en pescador i s’hi apropa amb el cotxe. El cap de setmana serà esplèndid si segueix el temps dels darrers dies. Sol i un cel sense núvols. Esplèndid. Han quedat en el meandre de cada trobada, un lloc on el curs de l’aigua s’accelera i fa que la pesca sigui més abundant.

Quan en Robert hi arriba, l’Agustín ja ha estès la parada: dues canyes (en Robert no en té de pròpia), l’esquer, un cistell amb queviures,... I les mateixes pintes estrafolàries que ell. Mentre esmorzen lleugerament, xerren i s’expliquen les novetats que han succeït al llarg de les setmanes sense veure’s. En Robert i l’Agustín són amics des de joves. Morencs de naixement, el trasllat de l’Agustín a Mequinença els ha fet perdre el contacte diari, però puntualment es telefonen i es troben per pescar. Encara que l’Agustín és tot un expert, al costat d’en Robert.

Malgrat tot, el primer llançament d’en Robert és extraordinari: en pocs minuts, una estrebada el desequilibra i el fa avançar unes passes. El peix sembla gros, pensa. I s’endinsa en l’aigua mentre recull com pot la llinya. Cobert fins a la cintura, estira amb força de la canya mentre alguna cosa el fa caure endavant i el reté al fons.

Bombardeig, pànic, horror. Les restes d’homes morts al meu voltant, terra, llot, sangonoses mans que busquen. No sé què he de buscar, el meu company? Ha caigut en explotar el darrer projectil. A prop, massa a prop. Corren, els sento, són molts, hem d’escampar-nos, fer-nos invisibles. No puc, no en sé. Vine, Joan! On ets? He perdut el meu company! Vísceres seves, i un casc. J. C. G. Joan Cardona Garcia, el seu nom, inicials gravades al casc. Mort, sang dins del casc, i al voltant, i aquesta ombra, aquestes bales que busquen vides, aquests obusos que destrossen vides i famílies, aquests animals que ens fan córrer i amagar-nos on som presa fàcil. Avions, s’acosten, cel ennegrit, sangonós també. Roig, roig de sang, he de perdre la por i avançar. No en sé sense ell. Estrenyo el seu cos, el riu al fons. Bell fa mesos, ara un cementiri aquós. Corre, Joan! No pot sentir-me ja, on és el seu cap? Busco, cerco, regiro el terreny, un braç musculós, que no és seu, foc, noves bombes, ara incendiàries, reculo, no em deixa la decència, he de seguir, endavant, cap al riu, l’aigua no salva però protegeix, joventut desfeta, cadàvers allà on miri. He d’abandonar-lo, sense nom ni repòs, sense tomba on plorar-lo. Morirem, tots ho farem, són animals de la guerra, s’organitzen per massacrar-nos, per reblar el clau de l’odi que duen ben endins, bombes, granades, metralla, dolor a la cama, sagna, com el cel i la terra, tot és vermell de nou, coixejo, arrossego la cama ferida, a prop, la salvació del corrent, fujo com puc de la fam de l’artilleria pesada, al límit de la meva capacitat per lluitar, em rendiré, ho sento, no puc avançar, el fang m’atrapa, les botes pesen, són feixugues, em retenen al mateix lloc. He deixat en Joan, sense vida ja, i quina vida tinc jo si fujo? Bombardeig, pànic horror, l’aigua no apaivaga la set, la sang s’hi barreja, els primers cadàvers són enduts riu avall, cap a la mar, aliment de l’avidesa de morts. L’aigua no és salvació tampoc. La travesso, és plom, làmines de plom s’han entortolligat a l’aigua i no puc traspassar-la, creuar el riu, la sang que és aigua i m’embolcalla, pàtina que enverina la moral. El pont, no hi ha pont, desaparegut sota les bombes, avions a prop, motors, rotors, estridents, s’aproximen, són damunt de nosaltres, xiulen els projectils, em busquen i em trobaran; vine amb mi, al fons de l’aigua, és salvació, Robert, vine amb mi, soldat de fortuna, vine, acosta’t, t’explicaré la meva història, si vols escol...

Amb força, unes mans robustes l’estiren cap enfora, lluny de l’aigua. Segons que han semblat eterns. L’Agustín el bufeteja. Espavilar-lo perquè sàpiga que no s’ha empassat aigua. N’escup glops amb saliva i vòmit, es refà lentament. Aquella veu l’ha parlat i se l’enduia. Com quan, de petit, el pare li explicava la salvatge batalla de l’Ebre, on l’avi va perdre-hi la vida, segons els informes militars del bàndol republicà. Però mai no el van trobar. Per això cada cop li costa més acceptar les jornades de pesca amb l’Agustín. Els records de l’avi li han remogut sempre les entranyes a Mequinença. Però a partir d’avui serà més difícil que hi torni, a aquell meandre. Mentre s’eixuga i recull les seves coses, en Robert calla; ja se li han acabat les ganes de seguir pescant. I enmig d’aquell silenci, una pregunta se li repeteix: Era l’espectre de l’avi qui m’ha parlat?

Fèmina (Tannkas i haikús de la grandesa femenina)

I
Seràs la tèbia
Boira que em sobrevisqui,
Falena bella
A la recerca pura
De l'aire que t'envolta.

II
Duré la petja
De la vida, l'efímera
Calma que es gasta.

III
Quotidiana
Enyorança de l'hàlit
Que avui em sustenta,
Sostre de remor cèlica:
El teu esguard, l'albada.

IV
Moment que marxa.
I el teu record, immòbil,
Amb mi encara.

V
No sé si l'aigua
És la veu que em trasbalsa
Tant com la teva.

VI
Heura magnànima,
Saba que en cada signe
Nou és carn pròpia.
Creix dins meu l'anhel ligni
Per l'arrel dels teus braços.

VII
Filla dels somnis,
Pàmpol callat de vinyes
Al son de l'aire.

VIII
L'incendi em porta
Al record dels teus iris,
Desig de dona.

IX
La mar, amiga.
Amb lentitud la invoco
Per retenir-te.

X
Caurà la gota
De rou on la pupil•la
Teva somniï.

X
Pes de libèl•lula,
Libes la languidesa
Amb letargia
De silenci las, lúcid.
Callo i em sobrevoles.

XI
Comença el dia
I tresco per la senda
De la llum tendra,
Sembrada de silenci
Quan t'espero, metgia.

XII
Dama i minestra,
M'alimenta tenir-te
En la memòria.

XIII
Dona, endinsa't
On la recerca és vida,
La lluita extrema.

XIV
Llum de la vida,
Amor pur i perenne,
Seràs visible
Gràcies a la memòria
I a la fam per tenir-te.

XV
Remor de l'aigua.
L'esperit de la boira.
Dins seu, t'espero.

*

Pell de vidre

Trencaràs el silenci del sol
Si sap sentir-te serena com sirena,
Salobre del sauló que s'enduu la mar,
Sequera del saüc que s'atança a l'aigua
Com el saurí que s'obre pas en els sorrals
Desèrtics, com el dit que et despulla el cos
Amb l'avidesa de la set extrema, del desig
Indefugible, irrefrenable, irremeiable
De qui cull el decurs dels dies curulls
Del batec del teu cor fet espurna i foguera,
Càndida candela callada que compta
Les gotes de sang que calen per omplir
El calze del teu ventre, les vides dels homes
Caiguts als teus peus, pedestal de tot pler
Ignot i que, amb deler, intenten abastar debades.
Algú aconsegueix acaronar-te, impassible pell de vidre,
Rudement:
El sol en silenciarà la trencadissa.

Com cada any (Repte Clàssic CCCLXXI)

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Sola a casa, es vesteix per anar al cementiri i, com cada any sap de memòria el recorregut.

Agafarà l’autobús que l’apropa a la floristeria i comprarà dos rams de flors variades. Un sense roses; l’altre sense flors de color groc, avisarà la florista en demanar-los. Amb els ulls melangiosos, caminarà per airejar els seus pensaments. Només són deu minuts, el temps que hi ha des de la floristeria fins a la porta principal de forja modernista. Sense esma, es dirigirà cap al passadís de l’esquerra amb els dos rams en la mateixa mà. Nínxols 344 i 354, recordarà mentalment, un sota de l’altre; el 364 encara és buit. És el seu, que ja ha estat pagat igual que els altres dos.

Davant dels nínxols ja, sentirà com els fantasmes del record la bufetegen en llegir el nom i les dates de la primera làpida. Pobre Joan..., murmurarà. L’ha perdonat, malgrat el sofriment al llarg del seu matrimoni. Vexacions i insults que la decidien a demanar el divorci, els darrers actes sexuals al límit de la violació. Sort de l’atac de cor, que se’l va endur de manera fulminant i em va salvar d’ell, pensarà. Però només hi haurà lloc per a les llàgrimes i l’oració.

Les següents bufetades vindran sobtades, duríssimes. Al clatell, a les galtes, a l’estómac. Sentirà nàusees, el vòmit aflorirà i es deixarà caure de genolls al terra, envoltada de les restes d’un esmorzar minso. Els fantasmes que retornen ara són cruels, més forts que abans. Semblarà que any rere any sigui més potent la cruesa de la memòria quan llegeix la inscripció de la làpida del nínxol 354, la del seu fill. I vindran les imatges, vívids retalls del passat que semblaran el present mateix.

Es veurà dins de la banyera, tranquil•la, amb una escuma mínima que destorba l’ull que vulgui veure la seva nuesa. Comprovarà com se li clouen lentament els ulls, uns instants només. Recordarà la data, la mateixa que avui, la mateixa que la de la mort del seu marit. Però cinc anys més tard. Voldrà cridar per despertar-se a ella mateixa dins de la banyera. Ell ha entrat i observa l’escena: l’escuma s’ha dissipat i és evident la forma dels seus pits, la silueta del seu pèl púbic, les cames doblegades, els genolls fora de la superfície. El veurà mentre es despulla, el seu cos amb els primers rastres d’adolescent i una erecció visible. Sabrà que s’atura i espera que ella desperti. No sabrà amb exactitud quanta estona transcorre fins que ella desperta del somnieig. Només imaginarà que és un temps breu. El que veurà fidelment serà la cara d’ell en obrir els ulls. Lascívia i desig, i aquella erecció, que no ha pogut imaginar fins llavors. I els fets posteriors, que no voldrà detallar, malgrat conèixer-los de primera mà.

Es veurà ensangonada, el veurà relaxat, endormiscat després d’haver-la violada. Sabrà què pensa i quins successos ocorreran tot seguit. Se sorprendrà una altra vegada en veure’s submergir el cos d’ell dins de l’aigua i agafar-li els braços, amb la tovallola per no deixar rastre ni marques en el seu cos. Serà testimoni de nou del darrer respir del seu fill. El fruit del meu ventre, somiquejarà mentre ho pensarà, com vaig ser capaç? El fantasma del record s’aliarà amb el del remordiment i el de la culpa i el de la mare que ha mort el seu propi fill. Sense atènyer les accions anteriors a l’assassinat, que la van dur a veure’s atrapada de nou en l’espiral de les vexacions. I tampoc voldrà recordar les investigacions ni els interrogatoris ni la seva absolució, malgrat ser una assassina.

I tornarà a resar i plorarà fins a la parada de l’autobús, a deu minuts del cementiri. I el conductor li preguntarà: Es troba bé, senyora?, pregunta que contestarà afirmativament. Com cada any.

Avui és un dia trist per a la Camèlia. Com cada any, xiuxiueja. Envoltada dels fantasmes de la memòria, s’ha acabat de vestir i abandona l’apartament en direcció a la parada de l’autobús que l’ha de dur al cementiri.