Els primers flocs de neu cauen lentament, però la negror del cel augura una nevada considerable. Els alts cims no deixen veure la posició exacta del sol perquè els núvols en difuminen la llum i l’horitzó quasi és imperceptible. El grup d’homes, un total de sis, avança per l’esplanada de la vall, coberta per la neu la nit anterior, tot rastrejant el terreny però serà dificultós perquè les petges possibles s'han anat esborrant de forma natural. El primer de tots ells, suposo que el cap de l’expedició, treu un objecte (pot ser una brúixola) fosforescent cúbic; el consulta i el guarda de nou a la butxaca esquerra de l’anorak. Ara sembla haver-se orientat millor.
Gesticula i el grup es divideix, tres homes segueixen el camí que duia el grup sencer i els altres tres es dirigeixen al viarany que s’endevina entre dos cims. Busquen sense esperança de trobar allò que busquen, però ells no ho saben. Els manca aquell sisè sentit per donar-se per vençuts quan els esdeveniments ja no es poden aturar. Però cap d’ells no pronuncia ni un sol mot, només caminen i observen al seu voltant. Silenci. I el vent, que escampa totes les olors pertot arreu, fins i tot la de la por. Temen la nit, desconeixen aquestes muntanyes en pondre’s el sol, com la canalla que busquen. Agosarats fins que l’adversitat apareix.
Són massa a prop encara, cal actuar amb prudència i amb calma. Encenen les torxes abans que la foscor faci que qualsevol arbre es torni ombra macabra o ésser desconegut en la seva imaginació. I la neu ara ja és abundant. Els homes no tardaran en desistir i reagrupar-se.
Potser un d’ells trobi el guant colgat entre la neu, proper al pendent per on han rodolat els quatre nens, potser siguin capaços d'endevinar les petites petjades o els indicis d’arrossegament, que s’esborraran per complet si neva més. Però el que no podran aconseguir serà salvar-los la vida perquè, quan algun animal cau en les urpes d’una llopada, difícilment en surt viu. I menys quan els nostres ullals ja han destrossat la gola de les víctimes. Fins i tot quan es tracta d’humans.
10/12/08
Dues respostes a dues dames (Ho saps? i Dona romanesa al metro-Reloaded)
Què penses mentre t'adones que et fito?
Què passa pel teu cap que, enmig de la boira
Del món, esdevé bressol per al pensament,
Cendra viva per apagar la foguera del rancor?
Què penses, zíngara formosa, enmig del no-res
Deixat al teu voltant pel silenci?
[resposta a una prosa poètica de gypsy]
Ho he agafat tot?
El passaport? Les claus?
L'agenda telefònica?
La bufanda també.
Per si de cas.
Espanya no és
Tan freda com Romania
Però cal abrigar-se.
Esbufego, el fred
és humit i s'endinsa.
Fins on els records
Del fill deixat a Cluj,
Amb els avis, resten.
"Àngel Guimerà", la meva parada.
He de baixar abans que les portes...
[resposta a una improvisació de Dolça Parvati]
*fòrum de Relats en Català (26.XI.2008)
Temps per a l'estiu (Càntic d'esperança i d'espera a dues veus) [Melorepte41]
[proposat per Carme Cabús]
I la calor besa els teus llavis
De cirera madurada on la veu
És paraula de la companyia eterna,
De l'eterna companyia que desitjo
Al teu costat, llum, aigua, terra
Per arrelar-hi i construir-hi la llar.
(Cansada d'esperar,
Corpresa per l'allau
De melangia
Si la foscor és
Hivernal sense
El caliu del teu alè
Quan em parles
A cau d'orella,
Ben endins de mi.
Però espero.)
És temps per a l'estiu.
I m'apropo a les teves parpelles
Que somnien en el retorn,
I sóc gravetat i enclusa,
L'amant que t'estima calladament,
El foc i l'espiga, la corrent on l'argent
Fet peix fereix i engendra l'escuma.
(S'alça la flor del cotó,
I ell no torna; el sol es pon,
I el marit no arriba.
I em sento desolada
Com la darrera
Fulla que resta
A l'arbre de la vida,
Quan els anys
Són tardor perpètua.
Però espero.)
És temps per a l'estiu.
Perquè el gebre cal que desaparegui
Del camí obert cap a la teva boca,
De la senda directa als teus braços,
De la sang que flueix cap al ventre
Preparat per a l'acollida del nadó,
I torno per fecundar allò que reposa
I espera i sap que tornaré, malgrat tot.
(Torno a la llinda
On el vaig acomiadar,
I el sento,
El seu batec que són passes,
Els seus ulls plens de delit,
I sé que, tard o d'hora,
La seva ombra impregnarà
L'horitzó amb la seva presència.
I el balancí m'amanyaga,
Amb el bres cadenciós
De qui espera
Amb esperança intacta.)
És temps per a l'estiu dels teus besos...
Ciutat perduda
[Rèplica al poema homònim de Jimbielard]
Quan la sang s’escola i embruta amb dolor les llambordes
Del més enllà d’allò que la derrota ens pren i la victòria
No serà capaç de retornar-nos i plorem i escorxem el cel
Amb esgarips d’animal vençut i degollat abans d’oblidar-se
De respirar l’aire enrarit per les cendres i l’anhel de les bombes.
He ensumat la putrefacció del ferum i les titelles esfilagarsades
Que reposen per sempre damunt de la brutícia i del llot
On la nit mai no gosarà existir per vergonya on la carronya
Només duu el nom de qui decideix vessar sang inútil
Per una bandera que cal repintar amb el valor d’homes humils.
[El poema d'en Jimbielard al seu espai a RC o al seu blog]
Destruir la destrucció
Quan el desert és l'àmbit a conquerir
Amb els somriures d'un ocàs acabat de néixer,
I el cor tendre de l'aigua malmet la gola,
Salparé cap a nous paratges de transparència
Per desaparèixer i guarir les ferides
De l'ahir, les masegades de la subsistència
En la selva obscura de la humanitat,
Gossada que mai no acabarà la seva fam,
La fam més destructiva que vol destruir la destrucció.
9/12/08
The Brightest Flame Burns Quicker
Lament del rovell,
La bellesa és trencadís
Que agrupa tot el dolor
Capaç de guarir la felicitat.
Esgarrapa el cel,
Esquinça'l amb la veu
I coneixeràs l'origen
De l'angoixa extrema.
I sóc gaudi mentre et pateix
La paraula dins de la gola
I el deliri sap per on camina.
I travesso les portes que, de bat
A bat, obres al teu pas, flama
Que, de tan breu, ets brillantíssima.
La bellesa és trencadís
Que agrupa tot el dolor
Capaç de guarir la felicitat.
Esgarrapa el cel,
Esquinça'l amb la veu
I coneixeràs l'origen
De l'angoixa extrema.
I sóc gaudi mentre et pateix
La paraula dins de la gola
I el deliri sap per on camina.
I travesso les portes que, de bat
A bat, obres al teu pas, flama
Que, de tan breu, ets brillantíssima.
Ave, Dama (RPV64)
[proposat per ione]
Aquí i ara, la teva pell florida
Amb tot el que em manca
Per seguir vivint en el desig
De mossegar-te l’ànima àvidament.
Ròssec i carícia, tremolor i besada,
I els teus ulls s’endinsen
On la mirada parla amb l’allau
Del silenci i la perla de l’amor.
Fruita madura que cullo entre els malucs
I sé que la foguera és la part més
Gèlida del teu ésser, i l’avenc,
La profunditat més supèrflua dins teu.
I em cremo, amada, m’enfonso.
2
Part meva, dent, penya-segat, lluna pàl·lida...
Obro la pell perquè hi deixis la llum àlgida,
Suro enmig de la mar de la saliva, a la intempèrie
D’allò que temo per sentir-me protegida per l’ànsia
De voler-me devorar amb la fam tèbia
D’aquell qui espera tot de la fèmina,
I sé que no existeix cap distància
Entre els meus pits i els teus llavis; la mínima
Mol·lècula oblidada en el cos no em pertany, centímetre
A centímetre em rendeixo, mentre la flama és nostra, fúlgida.
Aquí i ara, l’home i la dona com si s’esdevingués
El naixement del món, i no s’hagués perdut
El Paradís, que creix al racó més amagat
Del teu melic sublim, de la teva boca desperta.
Porus i lletania, gropada i saviesa,
I els meus dits inspiren l’oxigen que roman
En la teva esquena construïda amb el somni
Del desig, amb la delicadesa de l’aigua.
Salina que descobreixo a través de la dolçor,
I em fonc on la calor és gel per sentir que visc,
I moc les muntanyes de l’ànima, que és ja teva,
Fins que sóc insomne en els teus braços de vetlla
Silenciosa, ventre ofert, fruita que ens mira.
4
Part meva, home i ombra, perfecció de la clarícia...
Sobrevola’m, rendida als teus parpres en calma òbvia,
Avui que sóc cel clar adient per a la Gènesi
Que hem creat allà on els llençols senten la clarividència
Dels amants només amb el fregadís de la passió noctàmbula.
I m’amago i usurpo la vocació de la víctima
Que no sóc en ser besada i alimentada per la voràgine
Que mai no acaba dels teus iris fets papil•les per a la caòtica
Jerarquia del cor, que no vol ser regit per cap democràcia.
Sentiment i cendra enamorada, com la ja inventada metàfora.
Ara i aquí, despullo i t’amido el cos ingent,
Enorme bellesa que apamo i que delimito
Amb les fites imaginàries de la llepada,
I em sento minúscul entre els teus pits de bressol.
Terrer i garlanda, dàvia i sarment enfiladís,
I sóc apàtrida si no m’aculls dins de les fronteres
De la cambra on poden créixer les flors tendres
De no voler aturar-se per cap motiu, sense temps.
Debanell entre les teves mans, m’esfilagarses
Cada batec apassionat i m’inundo i vull ser moaré
I flor del lli en el resseguiment de la llengua
Teva, la cruïlla cap al teler des del cotoner
De descobrir-te, un cop més, la mirada.
6
Part teva, serralada, esplanada, lletra, sang, clemència...
T’albiro i canto la deu que no desitja l’alba elegíaca,
La que separa i ens retorna al món, i guarda les famèliques
Armes dels amants, pètals de rosa encesa, pacífiques.
I no existeix l’amargor ni la tristesa, la por ni la llàgrima
En la unitat que som, en la indivisible celístia
Que ha renascut, au fènix dels mots plens, on la indigència
Del bes rep l’almoina dels teus llavis, i la rèmora
De les hores ja no és llast en l’existència mútua.
Part meva, sóc un fragment teu, i acceptem la poma pèrfida.
La Llúcia (Repte Clàssic CCCLXII)
El parc quasi en silenci mentre la Llúcia juga a pilota amb amigues imaginàries al costat del gronxador. Mitja tarda i, a prop d’ella, la seva mare llegeix. Immersa en la lectura però alerta dels lleus sons que fa la petita, sent una esgarrifança perquè el sol ara ja no escalfa tant. I aquest calfred s’endinsa fins al lloc més intrínsec del seu interior, on la darrera terminació nerviosa encara conté la informació elemental del fred. La Lídia deixa amb cura el llibre i agafa la jaqueta de punt d’ella i l’abric de la nena. La crida i immediatament ressonen cada cop més a prop les passetes de la Llúcia a la sorra del parc.
La palpa i s’adona que s’ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l’envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l’ajuda desinteressada de l’Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s’allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.
S’ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l’Associació per tramitar amb major agilitat l’adopció d’un. Mentrestant, la Llúcia l’acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l’agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogoaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se’n al llit amb meuques...
Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l’home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...
La palpa i s’adona que s’ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l’envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l’ajuda desinteressada de l’Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s’allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.
S’ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l’Associació per tramitar amb major agilitat l’adopció d’un. Mentrestant, la Llúcia l’acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l’agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogoaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se’n al llit amb meuques...
Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l’home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...
7/12/08
Amor orfe
Onatge i perfum, horitzó i presència,
Mar que creixes endins dels meus porus
Pensats per tu i per a tu, febrils i remorosos.
Véns on els meus braços t'abracin?
Mirada i segle perdut, món minúscul
Que ordena el caos de l'evolució
Que hi ha en mi en no veure els teus llavis.
Véns on la pell esdevingui terra per a la sembra?
Espectre que em visita de nit, en somnis,
Que rau on l'aigua regalima fins a la meva gola,
I la bec i et devoro amb els ulls, ànsia eterna.
4/12/08
Algú...
Allà on la llum és fosca i els dies són feixugues pedres
Que no es mouen ni un sol centímetre per veure millor
El camí que has de seguir, potser aparegui finalment.
Si la vida és una dringadissa que no pots escoltar,
Si esdevens Hipòlit per encisar les mil i una Fedres
Que trobis arreu quan t'embargui sense remei la por,
Crida fins que l'horitzó sigui pròxim i escoltaré el teu lament.
2/12/08
Carrisqueig al capvespre (Repte Clàssic CCCXLVIII)
Potser no és adient dur faldilla en aquestes circumstàncies. Potser ni tan sols és apropiat ser aquí. Malgrat la nota. Però li cal saber fins quan ha d’esperar sense recer i a la intempèrie. I la fredor de l’hivern més cru amenaçant d’endinsar-se, en entrar en contacte amb la pell, fins al moll dels ossos. No pot triar i ho sap. Ha estat puntual, massa fins i tot. Les darreres llums del dia desapareixen lentament i tinten el cel amb roigs fantasmagòrics. Si tingués bona oïda, podria sentir els xiscles dels primers ratpenats del capvespre.
Potser se n’ha adonat i dissimula. El mira mentre afina l’oïda o això li sembla. Atractiva, esvelta, bruna de pell. Com l’ha sol•licitada ell. I l’ha feta venir als afores de la ciutat expressament. El feix de bitllets no podia deixar marge per al no i ho sabia. Des del primer moment. Atura el vol d’una falena amb un moviment lleu del cap. Res no ha trencat el silenci fins llavors. Tampoc aquesta acció. Observa en l’horitzó la silueta dels pujols retallada entre els clarobscurs crepusculars. Un grill comença el seu carrisqueig peculiar, al sotabosc més enllà dels pujols.
Un sobtat vent aixeca la fullaraca que s’acumula per tots els racons dels carrers deixats de la mà de Déu, abandonats a la dissort de la brossa i de les rates. No és poruga, però té ganes de tornar-se’n per on ha vingut. Al benestar de casa seva que, encara que estigui feta amb envans de paper, l’aixopluga i l’aïlla del seu entorn. Amb les mans i com pot, es pinça la faldilla entre les cames perquè el vent no l’enlairi i es vegi clar que no duu roba interior. Ningú no hi pararia esment si voleiés perquè no hi ha ningú a prop. Però ho fa per instint.
El vent li porta les flaires i les pudors fins als narius. I acluca lleument els ulls. Per distingir la terra humida entre la descomposició, la vegetació entre la humanitat, la dona entre l’asfalt. Quan olora, la troba més clarament. Fèrtil encara, malgrat els perfums falsos que volen maquillar i amagar aquell indici. Però encara no ha arribat el moment. Nota la pressió. No gosa fer ni un pas: seria inútil.
Dubta uns instants i mira el rellotge, ja passen cinc minuts de l’hora convinguda. Ningú no vindrà ja, pensa. I s’impacienta. Perquè no li permeten fer esperar la clientela, però tampoc li agrada esperar endebades. Mira de nou el rellotge i busca a la bossa una cigarreta. Fa setmanes que ha deixat de fumar i el costum encara perdura en el seu cervell. Es posa nerviosa perquè els afores sempre li han semblat desagradables, llocs per als rodamons i per a les prostitutes de carrer. No pas per a ella, acostumada al luxe... Però la sort de vegades no és favorable.
Es neguiteja perquè la veu dubitativa i nerviosa, però ell no decideix. La seva decisió arriba quan ell ho creu oportú. Sap que gaudeix amb aquelles reaccions. Nerviosisme, astorament, fins i tot temor. És quan millor s’ho passa, mentre observa les reaccions de les noies. Fins i tot sent excitació. Almenys això és el que ell creu. Mai no li’n parla, a ell, només li diu Anem i ell obeeix. L’olor de les noies és el preàmbul a la resta. Però ha de ser pacient.
Quan ella es gira, la corretja ja no l’atura. I pot córrer cap a la noia, que s’espanta en veure’l. Corre amb la velocitat que li permeten les quatre potes. Sap que el seu amo el mira i observa la cara d’ella. Vol que arribi el moment en què topi amb el seu cos, que l’abati amb violència, que clavi els seus ullals de llop al coll de la noia. Però quan l’amo se sent més satisfet és quan regira les faldilles de les noies inconscients i els devora el sexe. Fins i tot pot percebre la seva excitació. Però ell també gaudeix reviscolant aquell desig ancestral de sang que ha acompanyat la seva raça des de temps immemorials.
Lluny d’allà, el grill segueix trencant el silenci del capvespre amb el seu carrisqueig, que la noia ja no pot sentir.
Potser se n’ha adonat i dissimula. El mira mentre afina l’oïda o això li sembla. Atractiva, esvelta, bruna de pell. Com l’ha sol•licitada ell. I l’ha feta venir als afores de la ciutat expressament. El feix de bitllets no podia deixar marge per al no i ho sabia. Des del primer moment. Atura el vol d’una falena amb un moviment lleu del cap. Res no ha trencat el silenci fins llavors. Tampoc aquesta acció. Observa en l’horitzó la silueta dels pujols retallada entre els clarobscurs crepusculars. Un grill comença el seu carrisqueig peculiar, al sotabosc més enllà dels pujols.
Un sobtat vent aixeca la fullaraca que s’acumula per tots els racons dels carrers deixats de la mà de Déu, abandonats a la dissort de la brossa i de les rates. No és poruga, però té ganes de tornar-se’n per on ha vingut. Al benestar de casa seva que, encara que estigui feta amb envans de paper, l’aixopluga i l’aïlla del seu entorn. Amb les mans i com pot, es pinça la faldilla entre les cames perquè el vent no l’enlairi i es vegi clar que no duu roba interior. Ningú no hi pararia esment si voleiés perquè no hi ha ningú a prop. Però ho fa per instint.
El vent li porta les flaires i les pudors fins als narius. I acluca lleument els ulls. Per distingir la terra humida entre la descomposició, la vegetació entre la humanitat, la dona entre l’asfalt. Quan olora, la troba més clarament. Fèrtil encara, malgrat els perfums falsos que volen maquillar i amagar aquell indici. Però encara no ha arribat el moment. Nota la pressió. No gosa fer ni un pas: seria inútil.
Dubta uns instants i mira el rellotge, ja passen cinc minuts de l’hora convinguda. Ningú no vindrà ja, pensa. I s’impacienta. Perquè no li permeten fer esperar la clientela, però tampoc li agrada esperar endebades. Mira de nou el rellotge i busca a la bossa una cigarreta. Fa setmanes que ha deixat de fumar i el costum encara perdura en el seu cervell. Es posa nerviosa perquè els afores sempre li han semblat desagradables, llocs per als rodamons i per a les prostitutes de carrer. No pas per a ella, acostumada al luxe... Però la sort de vegades no és favorable.
Es neguiteja perquè la veu dubitativa i nerviosa, però ell no decideix. La seva decisió arriba quan ell ho creu oportú. Sap que gaudeix amb aquelles reaccions. Nerviosisme, astorament, fins i tot temor. És quan millor s’ho passa, mentre observa les reaccions de les noies. Fins i tot sent excitació. Almenys això és el que ell creu. Mai no li’n parla, a ell, només li diu Anem i ell obeeix. L’olor de les noies és el preàmbul a la resta. Però ha de ser pacient.
Quan ella es gira, la corretja ja no l’atura. I pot córrer cap a la noia, que s’espanta en veure’l. Corre amb la velocitat que li permeten les quatre potes. Sap que el seu amo el mira i observa la cara d’ella. Vol que arribi el moment en què topi amb el seu cos, que l’abati amb violència, que clavi els seus ullals de llop al coll de la noia. Però quan l’amo se sent més satisfet és quan regira les faldilles de les noies inconscients i els devora el sexe. Fins i tot pot percebre la seva excitació. Però ell també gaudeix reviscolant aquell desig ancestral de sang que ha acompanyat la seva raça des de temps immemorials.
Lluny d’allà, el grill segueix trencant el silenci del capvespre amb el seu carrisqueig, que la noia ja no pot sentir.
28/11/08
Quan apareguis per la porta no miraré (Repte Clàssic CCLXXXVIII)
En travessar aquella porta sabia que res ja no tornaria a ser com abans. L’esperava palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que semblava haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarites que no lligaven gaire amb el paper de cel·lofana que embolcallava el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, va somriure-li lleument. Una frase parca de benvinguda va trencar el silenci tens que es respirava entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunyava d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.
Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se’l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.
Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d’una vegada per totes, s’enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...
-Anem, Joana, la mare ens espera.
Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.
Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se’l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.
Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d’una vegada per totes, s’enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...
-Anem, Joana, la mare ens espera.
Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.
Papiroflèxia (Repte Clàssic CCCXLIX)
Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia i l’habitació és deserta, buida de gent i sense cap so, silenci total, donaria part de la vida per escoltar una paraula, encara que fos des del carrer, vinguda d’un desconegut, però que trenqués aquest silenci diabòlic i m’incorporo i tot és desordre, com si un vent hagués entrat per la finestra i, amb dits invisibles, hagués topat amb tot al seu pas i ho hagués escampat per terra, i poso els peus amb compte damunt del parquet, que s’estén per tota la casa, i ja no és càlid com la darrera vegada que l’he trepitjat abans d’adormir-me, i em dirigeixo cap a la porta i el pom costa de girar, m’hi esforço, però no gira a la primera, i l‘atrapo amb força entre les mans, i aconsegueixo girar-lo, i surto al passadís, ningú, igual que les altres tres habitacions i el bany, ningú, i m’aboco a la barana i miro cap avall, res, estic sol, o això em sembla, baixo les escales ràpidament i reviso cada estança, des de la cuina fins al menjador, el mateix desordre que a l’habitació, com si fes mesos que no es ventila i no es neteja, encara que la dona de fer feines hi esmerça sis hores setmanals, vidres entelats i plens de ditades, bruts, molles de pa damunt de la taula del menjador, vidres trencats pertot arreu, quadres descol•locats encara pengen com poden de la paret, i em sento sol, tot sol a casa, ningú més no sembla viure-hi, només jo sol, però no és cert, la meva família, la que no trobo, omple de sorolls la casa a qualsevol hora del dia, des de l’alba fins al capvespre, però ara no és de nit, no hi ha motius per no escoltar-los, ni per..., la porta principal ha estat tancada amb pany i no podré sortir a l’exterior i seguir la recerca pel carrer, obro el calaix del rebedor i no hi ha cap clauer, totes les claus que es guarden en aquell calaix, el calaix de les claus, han desaparegut també, per encanteri, perquè s’han convertit en fum i un sobre, sense tancar, sense remitent ni segell, sense dades de cap mena, només el meu nom i la lletra del pare i dins del sobre, el paper color salmó que em deixa rondant pel cap el record de la papiroflèxia que vaig aprendre amb ell, hores i hores de fixació, dies amb els dits garratibats per voler fer figures sense pausa dia i nit i a tot arreu, a l’escola, a l’esbarjo, al parc, a la platja, estiu o hivern, amb pluja o amb sol, obsessivament, però ja fa molt d’aquells dies, i els papers havien desaparegut ja, fins avui, en la nota, que només escriu una minsa frase que em colpeix amb força, a la boca de l’estómac T’HAS QUEDAT SOL, res més...
· . ·
Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m’atrapa i ella no hi és, m’angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l’habitació quan el pom gira i s’obre la porta. És ella, la mare, que s’apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m’alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l’Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L’agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m’acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s’eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d’alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m’ha anat fent amb paciència.
Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m’atrapa i ella no hi és, m’angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l’habitació quan el pom gira i s’obre la porta. És ella, la mare, que s’apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m’alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l’Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L’agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m’acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s’eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d’alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m’ha anat fent amb paciència.
Amnèsia entre murmuris (Epístola moral a l'amor)[RPV55]
[proposat per rnbonet]
Clama i calla tota la veritat del dolor
De l'enamorat, cansat de tot,
Las de ser home i viure amb la gàrgola
Que he esdevingut pels xiuxiueigs, per la malvada
Alcavota que ha incendiat allò que estimava.
No t’oblidis del meu cor.
És la resquícia que queda de la humanitat
Que perdo enmig de la putrefacció
De l’engany, deixada al llast dels llavis
De la mentida i del secret, tenebres que tenyeixen
Amb el sutge de la nit perpètua, amb el sobtat despertar.
No t’oblidis del meu cor.
Batega encara per ella, per qui reviu
Entre paraules vanes, a través dels anys
Viscuts pel no-res, en racons on les raons per fer mal
No existeixen, on la malícia es barreja amb la vida
I arrasa amb el que troba al seu pas.
No t’oblidis del meu cor:
És l’erm murmuri que d’esma viu
Al fons de la meva gola, emmudida per la vilesa...
Calfred (Relat presentat al Xè Concurs Víctor Mora de l'Escala [2008])
Entrar al poble i sentir un calfred va esdevenir-se al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc semblava alleujar-nos. La muntanya que ens havia engolit ja feia dies. I trobar un lloc on poder arrecerar-nos unes hores ens va deixar resquícies de pau inquieta al cos.
El poble era llòbrec, amb construccions típiques de la contrada, de parets gruixudes perquè el fred no penetrés endins de l’habitatge, finestrons minúsculs que es deixaven oberts durant el dia. Així el sol podia escalfar l’estança tímidament i els cors d’aquella gent que, a primera vista, semblava feta de glaç i que, quan es deixava conèixer, seguia donant la mateixa impressió. Almenys això ens havien dit.
En Pol (així s’anomenava el propietari del primer mas quen ens volgué obrir les seves portes) era rabassut i massís, un bloc que impressionava, amb uns ulls penetrants i petits, com de rosegador, i freds. No eren negres ni marrons. Tenien matisos d’una gran gamma cromàtica extensa i això feia estremir. Potser aquella era una sensació que no compartia amb mi l’Albert, el meu xicot. Després de preguntar-nos els motius d’haver trucat a la seva porta, l’home va dubtar uns instants abans de deixar-nos passar, amb un cert recel encara.
Al contrari que en Pol, l’interior del mas semblava el d’un lloc acollidor, càlid, casolà. Endreçat amb extrema delicadesa i cura, podia intuir-s’hi una mà femenina (la minyona o l’esposa). En canvi, la deixadesa d’ell, tant física com del vestuari, era més aviat típica d’un home solitari i d’un solter empedreït, sense cap altra companyia que la d’ell mateix.
Un gos bordava a l’exterior del mas amb nerviosisme. Com si notés la nostra presència, estranya per a ell. En Pol va pronunciar unes paraules inintel•ligibles a viva veu i immediatament el gos va aturar els lladrucs, que van convertir-se en sords laments com si alguna cosa l’hagués ferit en realitat i de sobte. La duresa de les paraules es va contraposar a l’amabilitat que mica en mica havia deixat entreveure. Sense esmerçar gests va indicar-nos on podíem deixar el nostre exigu equipatge: les motxilles i un parell de bosses de mà i els bastons qe ens ajudaven a avançar pels camins muntanyosos.
El xàfec persistia. No era abundant però el xim-xim continu havia xopat tota la roba que vestíem. En Pol va adonar-se’n i ens va oferir roba seca per poder eixugar la molla. La llar de foc escalfava la sala principal de la casa, alimentada amb grossos tions que cremaven regularment i crepitaven. Feia estona que el sol s’havia post i la calma nocturna envaïa cada racó d’aquell mas. Podria haver assegurat que aquella calma se sentia sempre dins d’aquelles parets i ho vaig poder comprovar en absentar-me uns minuts per canviar-me de roba: malgrat haver sortit de la sala mentre en Pol i l’Albert conversaven, en entrar al bany i ajustar la porta es féu el silenci més absolut que mai abans havia pogut presenciar. Vaig afanyar-me a canviar-me de roba i a fer les meves necessitats perquè aquella sensació m’aclaparava.
De nou vaig entrar a la sala, un cop llesta, amb la llarga camisola de color crema que en Pol m’havia ofert. En aquell moment es trobava sol i va fitar-me de cap a peus. Els seus ulls es van aturar en el meu canell esquerre: l’escurçó negre que hi havia tatuat semblava l’objectiu d’aquella mirada fixa. Vaig passar-me la mà dreta per la zona del tatuatge perquè sentia que aquella mirada feia bullir la seva tinta. Vaig preguntar per l’Albert, esmunyint-me d’aquells ulls.
-És a buscar llenya per passar la nit –va respondre en Pol amb rapidesa.
-No n’hi ha suficient amb tota aquesta pila? –una vintena de troncs s’amuntegava sota l’escala, a prop de la llar de foc.
-Pot ser que la pluja s’intensifiqui i serà més difícil sortir a buscar-ne si això ocorre. A més, Boira, el meu gos, no està acostumat a veure gent forastera per aquests indrets i no sé com reaccionaria si us deixo sols per anar-hi jo.
-Però... l’Albert... no coneix res d’aquí... Es perdrà...
-No pateixis per ell, se’l veu intel•ligent i espavilat. Acosta’t i seu aquí. Et portaré una tassa de brou acabat de fer i calent.
Vaig tranquil•litzar-me una mica i vaig fer-li cas. Vaig seure a la butaca que m’assenyalava. Podia servir-me de llit degut al seu tamany desmesurat, encarada cap a la llar de foc, i en Pol va desaparèixer tot seguit. En direcció a la cuina. Sentia sorolls d’estris metàl•lics al meu darrere mentre observava al meu voltant quan un objecte brillant al terra va interrompre la inspecció: era el rellotge de l’Albert? Si feia uns minuts el duia posat... Jo mateixa li havia preguntat l’hora en arribar al mas. M’hi vaig acostar i, ajupida, vaig preguntar:
-Escolti’m, de veritat que...
Un fort cop al cap no va permetre acabar la pregunta.
*
Desperta amb els llavis adolorits. Tres cops secs a la porta del dormitori l’han esglaiada i, tot incorporant-se automàticament, comprova que encara roman tancada. No sent res més en els instants posteriors i creu que ha estat part del malson que es repeteix dia rere dia. S’endormisca, inquieta però, amb el sord lladruc llunyà d’un gos, que imagina enorme.
Té una estranya sensació que la fa sentir-se observada. Quan s’ha convençut que està completament sola i pot seguir dormint, una llum intensa li crema les parpelles closes durant un interval de temps brevíssim però dolorós en extrem. En obrir de nou els ulls, els llums segueixen apagats i no hi ha resplendor que il•lumini la cambra. El més cert és el seu neguit creixent.
S’incorpora una altra vegada i, esforçant-se per distingir alguna cosa entre la penombra, es fixa en la fina escletxa de llum que es forma a la base de la porta. Uns peus semblen interrompre la seva continuïtat. Tres nous cops secs a la porta piquen, aquest cop, també en el seu interior i desperten el seu record. És el senyal, pensa. Cal respondre de la mateixa manera. Tres cops secs des de dins de la cambra i separar-se de la porta. La veu de l’home encara sembla pronunciar aquelles ordres.
La fogonada de llum ha estat visible ara. Il•lumina tota l’habitació però no és tan intensa com l’anterior vegada. Tampoc és tan breu. Això li permet orientar-se millor. Veu restes de menjar en un racó i excrements a la banda contrària. De fa dies, evidentment. L’olor enrareix l’ambient però ella ja no la nota perquè ha respirat aquell aire durant el seu captiveri. Ja ha perdut el compte dels dies: se li barreja tot dins del cap i no sap quan somnia o quan és desperta.
Gemega. La boca seca no deixa sortir cap paraula. Es dirigeix com pot cap a la llum, on hi ha la porta, tanca el puny i pica la fusta. Tres cops secs. I s’aparta uns metres. És hora de rebre el menjar? No té gana però ha d’alimentar-se per no morir allà dins. Té l’esperança que algú, tard o d’hora, la trobi i la rescati d’aquell home massís i rabassut. El recorda lleument. Pau? Pol? Un nom breu, tres lletres? Tres cops secs. Ja els ha fet. I espera, sense fer soroll. Només ha exagerat les passes en allunyar-se de la porta. Perquè ell tingui constància que se n’ha separat.
Els ulls s’han acostumat a la penombra quan la porta s’obre lentament. Amb sigil. És l’home. Per la silueta el reconeix. Però carrega alguna cosa a l’esquena. Un sac? Roba? No pot assegurar de què es tracta però, sigui el que sigui, l’home ho llença sense contemplacions. En caure a terra, s’escolta un lament d’entre la roba de color crema i un braç prim queda al descobert. Una altra noia? Abans que l’home tanqui la porta, ella veu un tatuatge en el canell d’aquell braç: un escurçó negre. Segueix captiva però acompanyada.
*
-Ja hem arribat, preciosa.
La meva veu et sobresalta i interromps la lectura del llibre que t’ha abstret amb cert neguit durant tot el viatge. Aixeques la mirada i veus les primeres cases del poble. T’agafo la mà i et noto tremolosa. No només per la meva interrupció, ho intueixo. Ara estàs freda. Sembla com si haver entrat al poble i haver sentit el calfred s’hagi esdevingut al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc sembla alleujar-te.
* * *
El poble era llòbrec, amb construccions típiques de la contrada, de parets gruixudes perquè el fred no penetrés endins de l’habitatge, finestrons minúsculs que es deixaven oberts durant el dia. Així el sol podia escalfar l’estança tímidament i els cors d’aquella gent que, a primera vista, semblava feta de glaç i que, quan es deixava conèixer, seguia donant la mateixa impressió. Almenys això ens havien dit.
En Pol (així s’anomenava el propietari del primer mas quen ens volgué obrir les seves portes) era rabassut i massís, un bloc que impressionava, amb uns ulls penetrants i petits, com de rosegador, i freds. No eren negres ni marrons. Tenien matisos d’una gran gamma cromàtica extensa i això feia estremir. Potser aquella era una sensació que no compartia amb mi l’Albert, el meu xicot. Després de preguntar-nos els motius d’haver trucat a la seva porta, l’home va dubtar uns instants abans de deixar-nos passar, amb un cert recel encara.
Al contrari que en Pol, l’interior del mas semblava el d’un lloc acollidor, càlid, casolà. Endreçat amb extrema delicadesa i cura, podia intuir-s’hi una mà femenina (la minyona o l’esposa). En canvi, la deixadesa d’ell, tant física com del vestuari, era més aviat típica d’un home solitari i d’un solter empedreït, sense cap altra companyia que la d’ell mateix.
Un gos bordava a l’exterior del mas amb nerviosisme. Com si notés la nostra presència, estranya per a ell. En Pol va pronunciar unes paraules inintel•ligibles a viva veu i immediatament el gos va aturar els lladrucs, que van convertir-se en sords laments com si alguna cosa l’hagués ferit en realitat i de sobte. La duresa de les paraules es va contraposar a l’amabilitat que mica en mica havia deixat entreveure. Sense esmerçar gests va indicar-nos on podíem deixar el nostre exigu equipatge: les motxilles i un parell de bosses de mà i els bastons qe ens ajudaven a avançar pels camins muntanyosos.
El xàfec persistia. No era abundant però el xim-xim continu havia xopat tota la roba que vestíem. En Pol va adonar-se’n i ens va oferir roba seca per poder eixugar la molla. La llar de foc escalfava la sala principal de la casa, alimentada amb grossos tions que cremaven regularment i crepitaven. Feia estona que el sol s’havia post i la calma nocturna envaïa cada racó d’aquell mas. Podria haver assegurat que aquella calma se sentia sempre dins d’aquelles parets i ho vaig poder comprovar en absentar-me uns minuts per canviar-me de roba: malgrat haver sortit de la sala mentre en Pol i l’Albert conversaven, en entrar al bany i ajustar la porta es féu el silenci més absolut que mai abans havia pogut presenciar. Vaig afanyar-me a canviar-me de roba i a fer les meves necessitats perquè aquella sensació m’aclaparava.
De nou vaig entrar a la sala, un cop llesta, amb la llarga camisola de color crema que en Pol m’havia ofert. En aquell moment es trobava sol i va fitar-me de cap a peus. Els seus ulls es van aturar en el meu canell esquerre: l’escurçó negre que hi havia tatuat semblava l’objectiu d’aquella mirada fixa. Vaig passar-me la mà dreta per la zona del tatuatge perquè sentia que aquella mirada feia bullir la seva tinta. Vaig preguntar per l’Albert, esmunyint-me d’aquells ulls.
-És a buscar llenya per passar la nit –va respondre en Pol amb rapidesa.
-No n’hi ha suficient amb tota aquesta pila? –una vintena de troncs s’amuntegava sota l’escala, a prop de la llar de foc.
-Pot ser que la pluja s’intensifiqui i serà més difícil sortir a buscar-ne si això ocorre. A més, Boira, el meu gos, no està acostumat a veure gent forastera per aquests indrets i no sé com reaccionaria si us deixo sols per anar-hi jo.
-Però... l’Albert... no coneix res d’aquí... Es perdrà...
-No pateixis per ell, se’l veu intel•ligent i espavilat. Acosta’t i seu aquí. Et portaré una tassa de brou acabat de fer i calent.
Vaig tranquil•litzar-me una mica i vaig fer-li cas. Vaig seure a la butaca que m’assenyalava. Podia servir-me de llit degut al seu tamany desmesurat, encarada cap a la llar de foc, i en Pol va desaparèixer tot seguit. En direcció a la cuina. Sentia sorolls d’estris metàl•lics al meu darrere mentre observava al meu voltant quan un objecte brillant al terra va interrompre la inspecció: era el rellotge de l’Albert? Si feia uns minuts el duia posat... Jo mateixa li havia preguntat l’hora en arribar al mas. M’hi vaig acostar i, ajupida, vaig preguntar:
-Escolti’m, de veritat que...
Un fort cop al cap no va permetre acabar la pregunta.
Desperta amb els llavis adolorits. Tres cops secs a la porta del dormitori l’han esglaiada i, tot incorporant-se automàticament, comprova que encara roman tancada. No sent res més en els instants posteriors i creu que ha estat part del malson que es repeteix dia rere dia. S’endormisca, inquieta però, amb el sord lladruc llunyà d’un gos, que imagina enorme.
Té una estranya sensació que la fa sentir-se observada. Quan s’ha convençut que està completament sola i pot seguir dormint, una llum intensa li crema les parpelles closes durant un interval de temps brevíssim però dolorós en extrem. En obrir de nou els ulls, els llums segueixen apagats i no hi ha resplendor que il•lumini la cambra. El més cert és el seu neguit creixent.
S’incorpora una altra vegada i, esforçant-se per distingir alguna cosa entre la penombra, es fixa en la fina escletxa de llum que es forma a la base de la porta. Uns peus semblen interrompre la seva continuïtat. Tres nous cops secs a la porta piquen, aquest cop, també en el seu interior i desperten el seu record. És el senyal, pensa. Cal respondre de la mateixa manera. Tres cops secs des de dins de la cambra i separar-se de la porta. La veu de l’home encara sembla pronunciar aquelles ordres.
La fogonada de llum ha estat visible ara. Il•lumina tota l’habitació però no és tan intensa com l’anterior vegada. Tampoc és tan breu. Això li permet orientar-se millor. Veu restes de menjar en un racó i excrements a la banda contrària. De fa dies, evidentment. L’olor enrareix l’ambient però ella ja no la nota perquè ha respirat aquell aire durant el seu captiveri. Ja ha perdut el compte dels dies: se li barreja tot dins del cap i no sap quan somnia o quan és desperta.
Gemega. La boca seca no deixa sortir cap paraula. Es dirigeix com pot cap a la llum, on hi ha la porta, tanca el puny i pica la fusta. Tres cops secs. I s’aparta uns metres. És hora de rebre el menjar? No té gana però ha d’alimentar-se per no morir allà dins. Té l’esperança que algú, tard o d’hora, la trobi i la rescati d’aquell home massís i rabassut. El recorda lleument. Pau? Pol? Un nom breu, tres lletres? Tres cops secs. Ja els ha fet. I espera, sense fer soroll. Només ha exagerat les passes en allunyar-se de la porta. Perquè ell tingui constància que se n’ha separat.
Els ulls s’han acostumat a la penombra quan la porta s’obre lentament. Amb sigil. És l’home. Per la silueta el reconeix. Però carrega alguna cosa a l’esquena. Un sac? Roba? No pot assegurar de què es tracta però, sigui el que sigui, l’home ho llença sense contemplacions. En caure a terra, s’escolta un lament d’entre la roba de color crema i un braç prim queda al descobert. Una altra noia? Abans que l’home tanqui la porta, ella veu un tatuatge en el canell d’aquell braç: un escurçó negre. Segueix captiva però acompanyada.
-Ja hem arribat, preciosa.
La meva veu et sobresalta i interromps la lectura del llibre que t’ha abstret amb cert neguit durant tot el viatge. Aixeques la mirada i veus les primeres cases del poble. T’agafo la mà i et noto tremolosa. No només per la meva interrupció, ho intueixo. Ara estàs freda. Sembla com si haver entrat al poble i haver sentit el calfred s’hagi esdevingut al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc sembla alleujar-te.
27/11/08
The Unnamed Feeling [El sentiment sense nom](Repte Clàssic CCCLX)
Γιε μου, σπλάχνο των σπλάχνων μου, καρδούλα της καρδιας μου,
Πουλάκι της φτώχειας αυλής, ανθέ της ερημιάς μου.
(Fill, carn i sang meves, medul·la dels meus ossos, cor del meu propi cor,
Pardal del meu petit pati, flor de la meva soledat)
Iannis Ritsos (Epitafis, I, vv 1-2)
Llepo la ferida. I torno a sentir el gust de la sang, la peculiar reminiscència metàl·lica que tant m’agrada. És calenta encara. La noia respira inútilment amb un refilet que cessa quan les meves mandíbules mosseguen la gola tallada, sense compassió. En silenci espero que la sang brolli dins de la boca mentre aguanto la queixalada. Tanco els ulls i gaudeixo del doll intermitent del líquid tebi. És el premi a la meva fidelitat envers el mestre. Al meu voltant xiuxiueigs i plors i una pau m’endormisca fins que...
...El cop de bastó et posa alerta, amb els nervis a flor de pell i la tensió extrema en cada fibra del cos. Recordes cada nota de la partitura, l’has memoritzada durant mesos i resta dins teu intacta, com si l’habitud de llegir-la hagués gravat en el cervell cada compàs, cada silenci, cada paraula. Fins i tot recordes el compositor de la melodia, el grec Mikis Theodorakis, i el poeta que va escriure aquells versos, el també grec Iannis Ritsos. La passió del mestre per Grècia havia estat sempre palpable amb el seu aire de tragèdia. Ara t’adones que ell estava al corrent de tot i que l’elecció de les peces a interpretar per al seu fals homenatge pòstum, Επιτάφιοι, Epitafis, no ha estat per atzar. Com si anunciés la fi de cadascun de vosaltres. I aquesta olor asèptica que t’embolcalla no desapareix del teu nas.
No veus res, ni la partitura que podria ser-te el comodí contra l’oblit puntual. La bena als ulls t’impedeix endevinar la poca claror que il·luminava el local quan hi heu entrat, enganyats, per assajar un cop més. En veure el mestre després d’anys, el món s’ha ensorrat: el crèieu mort en l’incendi. Després, foscor absoluta. La que t’aterreix des d’infant. Aquell passadís que creies enorme, aquells ulls que eren els agafadors de l’armari, ara et turmenten de nou però no has de distreure’t en cap moment. Ara ja no. Després de la pausa obligada, brusca, ja no hi ha més temps per a la relaxació. Ni l’equivocació. Les mans suades, i la gola seca, adolorida per l’enèsima repetició del poema musicat.
El primer clic del metrònom t’indica, com a la resta, que el mestre torna a començar la tortura macabra. Com pots, intentes afinar la veu amb un diapasó imaginari i aconseguir així el to correcte. Segon clic. El creus tenir. I només falta recordar les primeres síl·labes. Gie-mú-splách-no... Van passar-vos la traducció dels poemes i podries cantar-lo millor en català. Però al mestre li agradava el so del grec. Quin millor homenatge que triar el seu idioma predilecte? Tercer clic. I les palpitacions s’acceleren per moments. No deixes de pensar en l’error i en que és tard per al penediment i en que a la teva dreta hi havia la noia que ha caigut al terra sorollosament fa uns minuts i no pots imaginar per quina causa, però saps del cert que és morta perquè ja no la sents queixar-se. Només un silenci sepulcral trencat pel quart clic...
...I el primer so que el segueix és la veu d’en Marc. El reconeix, no perquè és l’únic baríton que queda en el grup coral. És la millor veu que mai ha escoltat. Fins i tot abans de rebre les seves instruccions expertes. Fins i tot quan la ceguesa no li permet reconèixer cap fesomia, reconeix la veu d’en Marc sense dubtar-ne ni un instant. Se sent decebut. No ha entonat bé el començament i no hi ha excepcions. Ho ha deixat prou clar: el mínim error es pagarà amb sang. I el bastó colpeja el terra amb força. El silenci és acompanyat amb els mínims sorolls que fa el mestre en alçar-se. Es deixa ajudar per algú que només és espectador. I el grup sencer somiqueja. Sent la por de cadascun d’ells, l’olor del terror no es dissimula amb res. El mestre ho ha après durant els darrers anys de sofriment. Anys d’aïllament després de perdre la visió. Anys d’aprenentatge i de tractar-lo com una criatura de bolquers, humiliat fins a sentir-se minúscul, lluny de la fama aconseguida arreu amb el seu Cor, que va haver de delegar als seus homes de confiança i que, sota les seves ordres sempre d’amagat, va ressorgir. També l’elecció dels Epitafis ha estat dirigida per ell. Era fàcil d’endevinar per la seva passió a tot allò que fos grec. Finalment podrà acomplir la seva venjança, ara que ja hi veu sense visió, ja acostumat a utilitzar els sentits que li resten i gràcies a l’ajuda d’aquests homes fidels.
Davant d’en Marc sembla estovar-se per uns instants. Però sorgeix un sentiment sense nom que no el fa enrere perquè recorda les nits eternes en un hospital d’olor asèptica i de fredor contínua i retorna a la seva memòria el motiu d’haver acabat allà dins i encara pot sentir com se li cremen les parpelles i els ulls i el cos sencer. Perquè cada component d’aquell Cor va ser culpable de provocar l’incendi dins de l’Auditori. I perquè encara sent les rialles sorolloses d’en Marc a l’exterior i els insults del seu grupet cap a ell, que era duríssim perquè volia educar-los per lluitar contra tot. També contra l’oblit, la crueltat humana i les pors personals. Entre elles, la mort.
Amb precisió com si hi veiés, mou la mà cap al coll d’en Marc, fa un moviment circular al seu voltant i s’aparta perquè...
...Cau a prop meu un nou cadàver. La sang s’escampa ràpidament. La ferida és profunda, mortal, lenta agonia. Com els anteriors. Cap d’ells crida perquè l’estilet els esquinça les cordes vocals i la gola. I ningú no sap què succeeix en realitat. Només un cop sec en caure el cos moribund i les passes del mestre. I la meva llengua quasi sense provocar sorolls, llepa la ferida com d’habitud, la sang que tenyeix el terra d’un vermell intens. Aquest color que només els meus ulls de felí poden veure.
26/11/08
He despertat enmig del caos... (RPV62)
[proposat per Bruixot]
Glacial, gèlida, com si de la mort es tractés.
Com si la vida hagués de venir mitjançant
El seu contacte llefiscós i amorf i putrecfacte.
He sentit por, ganes de córrer, llàgrimes retingudes
On el crepuscle és sang pròpia, callada
I el crit s'ofega en en fons de la gola, orfe de tot,
Oblidat per no haver esdevingut so aterrit.
Però hi ha un fil que em lliga a l'urpa, la que amb calma
Perfila i solca, grava i poleix pacientment el meu cos
I la meva ànima abans de devorar-me...
Amistat
[a Ferran d'Armengol i Galceran-darkman]
Tota la foscor de l'ànima humana,
Però t'ofereixo una mà amiga i sense fel,
Una mà que és d'agrair trobar quan la nit
És només rancúnia i dol i solitud i embull.
Potser el silenci de vegades cura ferides,
Ferran, potser només és bàlsam contra el tràfec
I la bogeria de voler més temps i més tendresa.
I sóc aquí, com qui espera en la penombra,
Per si la ferida s'obre i cal guarir-la, sens falta.
Desiderata (Melorepte40)
[proposat per casperdut]
Go placidly amid the noise and the haste,
and remember what peace there may be in silence.
Anònim [Drets d'autor: Max Ehrmann (1927)]
De devorar-te lentament cada racó del cos,
Amb la gana de qui no ha tastat un mos
Durant anys i no sap quin gust té la carn.
Somni de la primavera, pits de mare alletadora,
Has esdevingut necessitat i desig, passió
Per sentir aquesta pell nua que m'ofereixes
Mentre en la distància espero en silenci.
Despertes en mi la set i la petició insaciable
Dels raigs de sol que destil·les en cada porus
Perquè sóc cec que palpa cada objecte
Estrany que troba en el camí cap als teus llavis.
I et vull nua i present, com la fruita madura
Que s’obre atapeïda de dolça polpa odorant,
Com el frec de l’aigua que sap com xopar-te
Sencera per fer-te més delitosa de carícies.
Despertes en mi la febre de comptar-te les pigues...
Bona nit (o Coneixença)
Retornen al lloc on van néixer,
I recolliràs cada fruit
Espars enmig del camí
Recorregut un cop més,
I sabré que ets nit
I lluna, pàl·lida dona
Que sap com estimar,
I sabré que no sóc
Digne per a rebre
La carícia que guardes
Entre els solcs de les mans...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)