Novament, com una ànima piròmana, incendia les ments d'aquells qui la segueixen, i ofereix una oportunitat d'escriure.
PS: dedicat, íntegrament, a la M. Teresa Saborit Molist.
15/12/14
Incendiària (o Ànima piròmana)(31 paraules de VullEscriure; 15)
PS: dedicat, íntegrament, a la M. Teresa Saborit Molist.
14/12/14
Luminòmetre (o Lúcida pèrdua lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 14)
Rumia durant hores per treure a la llum una idea concisa, que minva en el transcurs dels dies.
PS: dedicat al joc de desembre, companys i editora inclosos.
13/12/14
Fragàncies (o Gàbia)[A la Pàtria](Melorepte260)
T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
Raimon.
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
Raimon.
M'invoco a tu, llim dels segles, ventre perpetu
De qui coneix però no recorda la pols del camí,
El terrible dejú patit on la vergonya es barreja
Amb el forrellat de la mordassa per fer-nos callar.
M'exalto en escoltar el teu nom, veu i terratrèmol,
Vida entre penombres, haca per cavalcar el vent,
Perquè no hi ha fronteres entre el meu cor i el desig.
Et sol·licito com l'arbre que es guarneix de primavera,
Com la sàlvia que, odorant, arrela i resisteix el temporal,
I et sé necessària com la pluja, intensa com l'amor.
I et proclamo, paraula i silenci, llibertat lluny de reixes
I parets, en la gàbia d'alenar-te i saber que vindràs
Quan menys ho esperi, carregada de fragàncies, llum
Crepuscular, perquè em senti viu de nou, com renéixer.
De qui coneix però no recorda la pols del camí,
El terrible dejú patit on la vergonya es barreja
Amb el forrellat de la mordassa per fer-nos callar.
M'exalto en escoltar el teu nom, veu i terratrèmol,
Vida entre penombres, haca per cavalcar el vent,
Perquè no hi ha fronteres entre el meu cor i el desig.
Et sol·licito com l'arbre que es guarneix de primavera,
Com la sàlvia que, odorant, arrela i resisteix el temporal,
I et sé necessària com la pluja, intensa com l'amor.
I et proclamo, paraula i silenci, llibertat lluny de reixes
I parets, en la gàbia d'alenar-te i saber que vindràs
Quan menys ho esperi, carregada de fragàncies, llum
Crepuscular, perquè em senti viu de nou, com renéixer.
Èxtasi (31 paraules de VullEscriure; 13)
Besà l'esquena d'ella i, extasiat, hi descobrí l'Arc de Sant Martí de l'amor més humit. Encara ara l'intenta abastar...
12/12/14
[{Sardònica (Família} Política)] (o Efemèrides)(Relats Conjunts)
Jerónimo de los
Cármenes, temptat pels braços llarguíssims de Morfeu, dormisqueja
al sofà en una becaina digna de mitja tarda. Però fa just cinc
minuts que ha acabat d'esmorzar i s'hi ha arrepapat ben còmode al
seu lloc predilecte, des d'on controla els seus dominis: el comandament
a distància, la cervesa i el Marca. Gairebé simultàniament, expulsa
del seu cos un rot i un pet, ben sorollosos, barreja de gurmet
satisfet i de patriota orgullós. Avui, que és el seu aniversari, la
sogra l'ha sorprès amb un esmorzar de campionat. Torrades amb oli de
Jaén, suc de taronges il·licitanes acabat d'esprémer, cecina de
Zamora i un gotet d'albarinyo de les Rías Baixas. I el plat
estrella, un remenat de bolets de la zona, collits per ella mateixa,
i gambes de Huelva. Tanta amabilitat li estranyava, al començament,
però la data se la mereixia. L'efemèride del seu naixement, junt
amb el Día de la Raza, li haurà suavitzat el caràcter, es
convencia en veure tanta plàtera curulla de delícies, fa mitja hora
llarga.
Els ulls se li
clouen lentament i es desperta sobresaltat quan s'adona que es perd
la desfilada de l'Ejército español, amb el pezidente i el Rei nou
de trinca atents a la tribuna. Però l'imant morfeic és poderós i
l'endormisca de nou. Fins que un recargolament al ventre el desvetlla
de cop. Sent nàusees i li roda el cap. Els ulls, ara esbatanats,
veuen al televisor la cabra de la Legión i, tot seguit, homes musculats, rabassuts i hirsuts
que es transformen en mànecs i cabotes de martell, sense perdre la
formació, això sí, i amb pas ferm, militar. Els mateixos que
li repiquen i li martellegen les temples i l'estómac. Es remou en el sofà, li
costa respirar. Sobretot quan el vòmit li omple la boca, que no pot
obrir, i les fosses nasals. Tanta amabilitat... I, mentre s'adona que
ha estat entabanat per la mare política, l'asfíxia se l'enduu tan
fermament com Morfeu. Se li grava al cap el somriure sardònic
d'aquella pècora, que li entaforava més remenat, amb un color
rogenc més peculiar del reig bord* que del camagroc*. Imaginacions teves, es repetia fa deu escassos
minuts...
Pirotècnia venèria (31 paraules de VullEscriure; 12)
La besa pertot arreu però, quan davalla el camí del melic, el castell de focs artificials no tarda en aparèixer...
11/12/14
Càndida innocència (o Brutícies)(ARC a la Ràdio)
Després de la darrera entremaliadura, l'infant trapella s'acosta al pare, que ja l'espera amb posat seriós. Olora l'hòstia. Es defensarà de l'acció bruta i grollera amb mirades de càndida innocència. A l'estança, però, no evita recordar les altres tardes, que transcorren enjogassats i entretinguts amb els contes de Perrault o dels germans Grimm. Tampoc no oblida les escenificacions amb què sol acompanyar la narració. Aquests records li omplen els ulls de llàgrimes, penedit, perquè no sap ser sempre assenyat, com el pare li ensenya, amb paciència i tendresa. Li fugen del cap les seves paraules calmes, les mans suaus que modulen la seva veu cantaire, que li preguen de ser bon vailet, benèvol amb els altres, i tantes regles que li fa mandra seguir-les.
El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.
El pare, en adonar-se de la seva presència, li demana que se li acosti. El rictus seriós persisteix en el seu rostre, en els ulls amagats darrere de les ulleres. A part d'olorar més intensament l'hòstia, intueix el sermó particular. Perquè les paraulotes no li agraden, les detesta gairebé tant com que no agraeixi el menjar ofert o detectar-li restes de ronya sota les ungles o darrere de les orelles. El nen tremola quan el pare li indica la falda, amb mans quasi candials. Només resa perquè, aquest cop, no li faci tant de mal. Encara sofreix les seqüeles de l'últim càstig. Ara, assegut als seus genolls, olora l'hòstia. I el vi de missa de l'anterior eucaristia, quan els llavis s'entreobren. I la sotana també.
Còrpora (o Displicència)(31 paraules de VullEscriure; 11)
El revolucionari es llançà al buit, cansat de reclamar llibertat en
causes perdudes, quan s'adonà que la seva còrpora també l'empresonava.
10/12/14
Idèntiques (Repte ClàssicDLXXV; 2)
Perquè som capricioses, ens agrada enganyar la gent. També perquè som idèntiques, és clar! I el que xalem en dies de pluja, xipollejant en els tolls i esquitxant la gent. Cal gaudir l'espectacle de vestits i llaçades enfangats i serrells amarats i sabates inservibles durant setmanes... Unes, que som més de la broma, ens trenquem de riure; d'altres, un xic més tràgiques, arrenquen el plor. Però, no cal dir que totes, sense excepció, volem fins al carrer quan es tracta d'un jorn plujós. Coincidim en el gust per la mar, o per resseguir el curs del riu més cristal·lí, des de la deu fins a la desembocadura. És tan excitant quan ens escolem corrent avall entre les roques d'una cascada... Ens emmirallem en la superfície d'un estany i riem perquè les ondes ens intenten enganyar i amagar aquesta exactitud en els contorns de la nostra silueta. A pesar d'aquestes martingales, ens reconeixem i ens apleguem, ben juntes sempre.
Tot i que no tot són flors i violes. Inclús patim els efectes de l'amor i de la mort, amb rostres banyats de llàgrimes, i alguna que altra estació de tren on el comiat és tan trist com perllongat. Tanmateix, ens hem de refer aviat; amb cabrioles damunt de la gespa, ens relaxem i deixondim tot estrès envoltades, de nou, de bassals i rierols, que arriben fins al desguàs. L'instint ens traça el camí, un cop més, fins que, a poc a poc, ens evaporem, fins als núvols, per recomençar el cicle. Perquè som capricioses i idèntiques. Com gotes d'aigua, que és el que som, realment.
Tot i que no tot són flors i violes. Inclús patim els efectes de l'amor i de la mort, amb rostres banyats de llàgrimes, i alguna que altra estació de tren on el comiat és tan trist com perllongat. Tanmateix, ens hem de refer aviat; amb cabrioles damunt de la gespa, ens relaxem i deixondim tot estrès envoltades, de nou, de bassals i rierols, que arriben fins al desguàs. L'instint ens traça el camí, un cop més, fins que, a poc a poc, ens evaporem, fins als núvols, per recomençar el cicle. Perquè som capricioses i idèntiques. Com gotes d'aigua, que és el que som, realment.
Concòrdia (31 paraules de VullEscriure; 10)
Fart de tants flirteigs i aventures, invertí els estalvis en un creuer per gaudir de la mar i escoltar-se per primera vegada.
NOTA: disculpes pel joc de paraules macabre...
Fondària (REC de la Cadena Ser. VIII; 011)
El missatge era clar, concís, breu i letal: no insisteixis, deia. Per això, va seguir sobrevivint als seus profunds ulls, que, tot i la renúncia, els somiava nit i dia. Però, quan va despertar, un matí qualsevol, i ni tan sols va ser capaç de recordar el nom d'aquest amor, es va sentir alliberat, lleuger com una ploma. Amb un ressentiment, això sí, de remordiment. Per haver deixat en l'oblit aquest romanç breu i impossible. Va treure el cap a la finestra i va aspirar l'aire fresc. Va ser llavors quan es va adonar de l'atracció de l'abisme, profund com uns ulls pretèrits, tan temptador...
Pólvores vàries (o Herètica)[Disparador#1, d'Orciny Books]
El passeig es fa llarg, i hem de pensar qualsevol estratagema per esquivar la llum del sol. Fins ara, hem esperat cada nou pleniluni, hem fet rotllanes i encès fogueres, llançant-hi les pólvores adients, i hem clamat al cel quan, un cop més, el sortilegi no ens ha ofert un resultat favorable. Consultem de nou el Llibre, i tots els passos són seguits fil per randa. Tot i així, l'avi continua estant als ossos i sense poder tastar carn. Tres generacions de licantrops i ningú no sap desfer el malefici de la bala de plata que li travessà el cor...
9/12/14
Èxtasi (o Artística)[Disparador#2, d'OrcinyBooks]
La porta féu pas, amagant darrere seu el qui l’obria. L’olor de
resclosit i de putrefacció que envaïa l’estança vaticinava l’espectacle
dantesc que s’escampava per tot arreu. Per les parets i pel terra,
l’amuntegament de cadàvers, amb vísceres i sang, membres amputats, ulls
sense conques, cabelleres arrencades de soca-rel… El seu punt de vista
psicòpata només veia bellesa en aquella hecatombe, la seva obra d’art de
mesos… El vòmit de la noia el despertà d’aquell èxtasi; li malmetria
l’harmonia del conjunt amb sucs gàstrics i menjar no digerit. La
plantofada la deixà inconscient, a punt per esdevenir art. Per sempre.
Orciny Books
Oníriques galàxies (31 paraules de VullEscriure; 9)
S'adorm i és quan comença el seu món d'oníriques galàxies de fantasia, on tot domini recau en la seva persona, megalòman per naturalesa.
Assassinat a la convenció (o Robòtica)[Disparador#9, d'OrcinyBooks]
La mà del robot sosté el revòlver
que l'apunta. En plena demostració, mentre explicava els avantatges
d'aquell nou model. Sap que ja és home mort, a pesar que es trobi
envoltat de policies, enmig de la convenció de Seguretat Estatal.
Perquè el seu robot és infal·lible quan ja ha assolit la seva
missió. Ningú no es mou; ni el President del Govern, ni els alts
càrrecs, ni la resta dels programadors. Tothom pensa el mateix i no
vol augmentar el nombre de víctimes amb una heroïcitat. L'enginyer
encanonat s'adona que fou un error comprar les peces necessàries al
basar xinès.
Orciny Books
Orciny Books
Setciències (o Autòpsies)(Repte ClàssicDLXXV)
La mare se'ns mor. Per ser sincer, és per culpa de la meva
germana. Dels dos, ella era la que justejava. Degut a la síndrome de què
sempre han parlat els metges. Estranyes formes per anomenar-nos, com si
això de ser bessons de diferent sexe fos una cosa tan poc comuna. Les
converses entre els pares han estat més amenes i agradables, sobre noms i
colors, inclús per triar vestits amb llaçades i sense, o un tipus de
serrell. Tot per diferenciar-nos, perquè no volien saber el sexe dels
seus fills. La veritat és que jo no m'he imaginat mai amb faldilla...
faria patxoca? Seria el bufó per a tothom, amb aquesta fila.
Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.
Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.
Ara, però, m'entristeix notar l'agonia de la mare, que aquells metges setciències no sàpiguen traduir les analítiques o consensuar un diagnòstic per actuar. Amb rapidesa, que això és el que exigeix aquest cas. Però jo no sóc ningú ara mateix, no tinc ni veu ni vot, ni puc oferir-los una solució a aquest problema. Després de les convulsions patides per la meva germana, només jo he entès que ella ja ha abandonat aquest món. I m'aclapara una tristesa i una ombra fosques, mica en mica sento que llangueixo jo també, i que seguiré el mateix camí. Això ja ho tenim, els bessons, siguem o no del mateix sexe... semblem interconnectats i l'alegria i la tristesa es transmeten, fins i tot la mort.
Per això sé que, en unes hores, jo també deixaré d'existir. I la mare no suportarà aquesta crisi; serà massa tard per salvar-la. Sobretot per culpa de la meva germana, que fa dies que és morta. L'autòpsia dels nostres fetus parlaran d'asfíxia amb el cordó umbilical i d'empatia entre bessons; la de la mare desvelarà la septicèmia que li enverinava la sang minut a minut.
8/12/14
Consciència (31 paraules de VullEscriure; 8)
Des que té consciència que les hores se li escolen; per això reclama temps, sense adonar-se que el fet de ser mortal el limita.
7/12/14
Miríada (o Lúdica)(31 paraules de VullEscriure; 7)
Pell, ulls, coll, esquena, pits, melic... Davallar fins a l'infinit... Tantes opcions com plaers. Una miríada de jocs per als amants, que trien i remenen...
6/12/14
Distàncies (o Diferències)(31 paraules de VullEscriure; 6)
—Saps què és el trèvol de quatre fulles?
Haver-te conegut, amor meu, i haver bastit somnis conjuntament, lluny de
distàncies; és l'única sort —diu l'enamorat, embadalit.
5/12/14
Còmplices (o Ànimes simbiòtiques, èmules còrpores)(31 paraules de VullEscriure; 5)
[avellana]
Després d'una nit apegalosa, l'esmorzar segueix
amb carícies, llepades i besos còmplices, plens d'amor... I no saben on
acaba la pell i on comença la xocolata desfeta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)