...i perímetres

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) Hi ha primaveres i estius,
Períodes per viure amb la certesa
Que sóc cada mot que dius i beus,
Les hores que transcorren i s'atansen
Als nostres cossos que volen veure
Un nou món construït per un cor viu,
Contra el malastruc i el turment,
Envers penombres del passat
Que han de ser fel i amargor aspriva...

Direm vida i somniarem en el demà,
Puces i urticàries lluny del nostre costat.

I el futur és la unió de nosaltres (ell, tu, jo),
Evitant el dolor que malmet i succiona
Forces i il·lusions, sempre amb la veritat
De viure amb aquesta certesa,
Amb el bes preparat per saber-nos
Àvids de perímetres on les pells
Siguin úniques, arran de llavis.

...entre delícies i memòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) Ahir les teves mans
Em recorrien, com l'heura,
L'esquena contra el temps.

I reposo amb aquest
Record, que no s'escola
Dins de la memòria,
Entre llençols curulls
De la teva flaire,
I dels teus ulls pregons.

Saps que tornaré demà,
Que reclamaré el caliu
Que ens pertany, el cel
Rescatat de l'Infern diari?

Misericòrdia (o Crítiques)(Minirepte77)

Avui m'he adonat que tota la feina ha estat en va, que tot esforç no ha servit de res. Quatre paraules resumeixen la meva existència? Així se m'agraeix haver reflotat la pàtria de l'absoluta misèria, haver-la salvada de les urpes dels traïdors, amb excel·lència i sense pensar en el meu benefici? Em sento enganyat, tractat a puntades de peu, com un drap vell que ningú no gosa ni trepitjar per no embrutar-se les sabates. Tanta nosa causa un cadàver? Tanta que, inclús, essent un moribund amb les hores comptades ja se'l vexa amb rumors maliciosos, i confabulacions tan rabiüdes com esperades? Ja he pressentit els corrents crítics titllant-me de retrògrad i decadent, sí. Però, aquests que tant critiquen, ho haurien fet millor que jo? No ho crec pas... Però, amb la misericòrdia que em caracteritza els absolc, els perdono els seus pecats de supèrbia i de desacatament, perquè no saben el que fan, pobres ignorants...

Avui m'he adonat de tot l'odi que guardaven aquests espècimens, que d'altra manera no els puc anomenar. Però tant de mal els he causat, patriota com he estat des del començament, per no deixar ni que es refredi el meu cos? Tant per enfonsar la meva figura de cabdill de la Pàtria en aquestes quatre paraulespronunciades, entre somiqueig, per Carlos Arias Navarro? Que Déu els empari també, quan els arribi l'hora a ells...

Mística amniòtica (o [F]Boscúria)

He sabut, una vegada més, que la meva, tan nostra, llar

Es basteix en les teves besades, en rastres de saliva

Deixats en la pell delitosa i que et mantenen viva,

Que l'existència s'escriu amb lletres d'or i d'atzar.

He conegut la felicitat extrema, de nou, en la mar

Del teu ventre d'esca, entre els braços que m'acullen

El repòs i l'escalfor, entre replecs de desig que mullen

L'eixut paratge de l'enyor amb el diluvi del teu esguard.

I veuré com despertes al meu costat, calfred que recorre

L'esquena i la sinuositat del cos famolenc que desprèn

Caliu de futur, present deixat a les mans plenes de tu.

I sentiré el batec del teu cor pur, el tacte de l'amor nu

I intacte, nounat com la boscúria que respira i comprèn

El bres de la brisa, quan el ritme de la pluja mai no l'esborra.

Obsolescència (o Fragància de l'adolescència)

Hem perdut tots els camins, les sendes de la lava

Que són gargots damunt de la pell de la metzina,
I la bevem a glops llargs i amargs per fer eterna
L'agonia greu que ens encercla l'ànima i la nuesa.

Hem sabut percebre el cràter de cada plaer carnal
Dins dels porus oberts cap a la frenesia de saber
Noms i destins, d'esdevenir Minotaures en laberints
Interiors on la veu és el silenci que no es gosa trencar.

Hem volgut tots els vents dels hemisferis habitables,
Evitables com la fragància de l'adolescència que mor
Abans de néixer i es perd enmig de membres lassos.

Hem tingut el món als nostres peus, sense aprofitar
Aquest poder, i l'obsolescència arriba a ser previsible
Com el ritme del batec del moribund que demana pas.    

...Eminència

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I potser la pèrdua
Avui no sigui perdició
Ni lletania melangiosa
Ni jardí estèril o eixorc.
El nostre futur es dibuixa
Amb traços ferms i eterns
On la lluita és necessària
I la bandera solament
Agermana ànimes bessones.

No ploris, eminència, no.
Perquè cal desprendre's
Del llast dels segles perduts.
No ploris i torna a la batalla:
La nit s'ha creat per la llum
D'uns ulls que cerquen somnis.

...i mística domèstica

[seguint un seguiment d'un poema de Jaume Dargó]

(...) I no se sap del cert
Si la feina més feixuga
És esdevenir llar i caliu
Amb aquest fred continu,
Quan la remor
De la multitud eixorda
I les oïdes semblen pous
Plens de paraules mudes
I despertar entre llençols
Gèlids no és sobreviure
A l'embat dels dies erms
De rumb, pura rutina.

Bon dia, repeteix
Aquest cervell que supura
Melangia pertot arreu.
Bon dia, diu a la buidesa.

...i vigília

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I si viure és somniar

En rastres abandonats

A la fortuna pels dits

En llençols plens de tu?

I el coixí guardarà

Tantes vetlles com consells

Que sempre trobaré

Quan més et pugui enyorar.

Els seus moviments

No es podran aturar mai

Perquè ets terratrèmol

Contra la quietud

I inquietud en mans

De la pacient impaciència.

I si esperar és voler-te

Propera i perfumada

Amb la dèria de la fam

Extrema, i la feina que resta

És omplir-me dels teus somnis?

...llànties

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I cauen les minúcies d'un món,
Que crèiem immutable, al balç.

Et sorprens de tanta crueltat,
Germà, company, i em parles
Amb paraules fosques i glacials
Que han de glaçar-nos les venes.

Embolcallat per la beina del jaç,
M'acaricies amb dits del trasbals.

Cancerígena (o Paciència)

[pensant també en Noor S. G. ... també]

Imagina quan xipollegi dins de la banyera,
Mig plena perquè no tingui por de l'aigua,
Mentre la fregues amb la delicadesa materna
De qui l'ha desitjada des del primer bes fet.

Imagina quan et demani que li llegeixis
De nou el seu conte preferit, que coneixes
De memòria, i ella també, mentre gaudeixes
Dels seus ulls escrutadors, que supliquen un sí.

Imagina quan dormi i oblidis la dura jornada
Entre la comissura dels seus llavis, i sàpigues
Que és el fruit del teu ventre, per sempre més.

Imagina quan desperti al teu costat, i t'adonis
Que ja no somnies, que el càncer que és l'espera
Ha esdevingut claror i alè, amb el pas endavant.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?

Vivències melòdiques (o Vítrica música)(Melorepte225)

[recordant l'Alhambra]

Les pedres escolten la melodia ancestral
Com llur ànima quieta, immòbil, bella,
Episodis que la memòria lentament estella
I reparteix perquè ens visitin quan cal.

I hem d'escriure la nostra història amb sal
De mar, amb lletres d'or i amb la rella
De les vivències, i esperar que facin grella
L'arbre plantat, el nadó nascut i el llibre escrit.

Les pedres degusten la veu clara del vidre,
Que no es trenca quan el temps la vol,
Que bressa la brisa i la calma eterna en l'estol

D'estels que ens vetlla, amb la clepsidra
De la pausa perenne. Perquè et crido en la nit,
Ets el ventre, el full, la llavor, i jo só el delit.    

Dèspota (o Pèrdua)

A Ferran i a Lluís d'Armengol i Galceran (In Memoriam)

Benvolgut amic, sovint les pèrdues són bocins
De foscor que ens agleven la sang i l'esperit,
Que ens duen als laberints insondables de la nit.

I cada passa és un motiu més de lluita, fins
Que ens adonem que caminar és tan necessari
Com l'aturada, abans que el cor sigui gregari
D'un dolor avesat a acompanyar-nos pertot arreu.

Benvolgut amic, sovint les paraules són consol
I recolzament, però callar ens mostra nous camins
Cap a la llum d'un món primigeni descuidat en brins
De batalles perdudes, que ens guia des del bressol.

I tota memòria és un esbós d'aquell germà volgut,
Que descansa, abans d'hora, per la cruesa d'un mut
Déu —això diuen—, que sols accepta no alçar-li la veu.

Sílvia (o Òrfena)

 [A Sílvia Pérez Cruz i a Càstor Pérez Diz (R. I. P.),
perquè cada cop que escolto aquesta havanera hi ha emoció en els meus ulls, sobretot en saber la pèrdua del pare]

Vindràs xopa de mar i de pluja, de sons

On els malsons llisquin per vigílies noves

Fetes amb retalls de llunes dins de coves,

Perquè els desigs siguin reals, purs i bons.

Vindràs emplenada d'enyorança pel pare,
Amb el perfum de l'absència i dels pins al pit

I la dolçor de les paraules òrfenes del glapit

Càlid i de l'esguard calm clavat a la seva cara.

I sabràs que el teu cant és brisa i bressol,
Lluerna que enlluerna la tristesa quan arriba

Des de la riba ignota de la mort més aspriva.

I sabràs que aquesta gola eclipsa tot el dol

Que puguis pressentir i experimentar, tan viva

Com la flama que empeny endavant i et captiva.

 


Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez Diz [2010])
{música: Càstor Pérez Diz; lletra: Glòria Cruz Torrelles}

Asfíxia (o Telemàquia)(Niporepte89)

Contra la vida
En apnea, sang lliure
Amb veu eterna.  

 

Gàbia (o Bèl·lua de ràbia)(RPV253)

Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure

O només t'agrada dins de la gàbia que li has creat
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?

Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?

No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?

No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?    

 

Experiència

La pluja torrencial eclipsa la bellesa del cel estrellat i de la lluna en quart creixent. Condueixo cap a un lloc imprecís, en un rampell incontrolat, inclús dement, amb el ritme constant de l'eixugaparabrises que ajuda a no perdre un camí que no sé ni conec. Només l'he ubicat en el mapa abans de sortir apressadament de casa. Alguna cosa m'indica que, en aquesta acció, m'hi jugo la vida i el futur. La ingent quantitat d'aigua, però, arriba al punt d'espantar-me perquè ningú no ha estat informat d'aquesta bogeria.(...)

Petúnies (o [Hect]àrees)(Minirepte76)

El casalot és envoltat per hectàrees de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla aturar el seu ritme.

Lluny del casalot tornarà a l'aspra bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner principal.

Aèria (o Vívida memòria)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,

malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

He despertat amb les ganes de devorar-te intactes;
Des del darrer comiat que espero la teva carn aèria
Com la llosa de l'enyor, que pesa i em llasta els dies.

He dibuixat sinuoses síl·labes al voltant del teu nom,
Bell palíndom com l'insomni d'aquest delit per la vítrica
Pluja que va obrir els camins cap al Paradís dels teus ulls.

Avui, gaudeixo dels teus llavis en silenci, si els esmento.

Perquè aquest record és vívid com el futur proper i nostre.    

Vigília (Salmòdia aniversària)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,

malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

Com qui ha retornat a la vida i se sap afortunat,

Guaito el paisatge que m'envolta i no l'imagino

Sense tu, Anna, en la senzillesa de voler besar-se

A qualsevol racó del món que somniem tots dos.

I converteixo els retalls de tu en records tangibles,

Els passeigs curulls de sol en motius per avançar

Cap al demà més proper, l'ofrena contra la por,

El sentiment més pur amb què es fan els somnis.

Com qui ha despertat després del torb i tasta la pau

Novament i s'omple els pulmons d'aire fresc i respira,

Tot duu el teu nom, Anna, i el pronuncio entre xiuxiueigs.

I mudo les hores perquè arribi abans la nit, que porti

El teu descans i la vigília i el plaer de veure't dormir,

Amb la joia de viure cada dia com un jorn per celebrar-se.