Epístoles (Minirepte25)

Avui, més que mai, odio la nova xicota del meu pare. Teclejo a la tablet aquesta frase tot just haver arribat, amb els dos trucs corresponents, una nova epístola d'ella, adreçada al meu pare, després d'haver-la llegida i d'haver sentit nàusees per tantes floretes supèrflues i tanta mostra d'amor. Gairebé fins al punt de tenir ganes de vomitar tot l'esmorzar. Però ho he evitat amb una sobredosi de tecnologia dins de la meva habitació. Entre els artefactes electrònics i la il·luminació amb LED, em sento en el meu hàbitat. Perquè aquí dins no hi ha petons edulcorats ni frases gastades que facin ablanir els cors, excepte el meu. I menys d'aquesta bruixa filòloga que intenta engatussar el pare.

Només penso a tranquil·litzar-me, oblidar les línies de lletra lligada que m'han contaminat fa poc. Després ja tornaré a tancar amb cura el sobre, que conté l'epístola, perquè res no es noti. I buscaré el millor somriure perquè passi desapercebut el disgust que m'ha provocat llegir aquelles paraules damunt del paper. Rellegeixo la meva frase i el cap barrina com seguir endavant. Necessito desfer-me d'aquesta sensació apegalosa del fons del ventre, o desempallegar-me d'aquesta bruixa directament. El cursor parpelleja en la pantalla fredament agradable. Les nàusees han desaparegut del tot. I no tornaran fins que no recordi, de nou, que aquella filòloga li escriu, al pare, aquells pedaços de paper amb tinta, demostrant-li el seu amor i disposada a contraure matrimoni amb ell. En ple segle XXI?! Qui se l'ha de creure...?!

Rússia (o Tàctica temerària)(Niporepte9; 4)

S'allarga el dubte
Fins a l'horitzó. Cerques
Alternatives
Al joc de decidir-se.
Fútil ruleta russa?

Gènesi (Niporepte9; 3)

Malalt de vida,
També el camí es bifurca.
Pols de l'origen.

Mantícora (o Existència)(Niporepte9; 2)

Sentir les urpes
De l'error en les venes
I haver de viure'l.

Relíquia nàufraga (Niporepte9; 1)

Com un naufragi
Entre la pols i els núvols,
La senda es dobla.

L'Acadèmia (Minirepte24)

Té el seu mestre present en tot moment. Sempre l'ha tingut present, i avui amb més insistència. Tant per la seva rotunditat i disciplina com per la seva estimació cap al seu alumne predilecte que era ell. El seu record a boca de canó el visita amb violència, com si els ulls sotjadors se li clavessin a l'ànima. Què pensaria? Què diria ara ell, en veure'l en aquesta situació de covardia? O comprovant que el pols li falla? Tants anys d'aprenentatge llençats a les escombraries... I li doldria. Igual que a ell li dol trobar-se en aquesta cruïlla insalvable. I tirar pel dret a la recerca de la solució més fàcil, no pas la més adient o la que sigui més fidel als ensenyaments obtinguts en els anys acadèmics. Perquè l'Acadèmia és un pas més en la lluita constant de viure, el parafraseja mentalment, aquesta frase que va gravar-se a foc en el seu cervell.

Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.

Paràmetres

[m. j. e. b.]


Amor, amor, he teixit per a tu el llençol clar del cel,
El marge que abasta l'horitzó en paràmetres infinits,
Com les carícies que et servo en l'ànima dels dits,
Les que desitjo que recullis amb la teva pell d'estel.

I tindré el coratge de l'espera, el caliu d'una llar de foc
Encesa, el deler per sentir la flonjor dels teus pits
Mentre repeteixo el teu nom, del meu món pedra de toc.

Fèrria crònica (Niporepte8; 3)

Ferro que forja
Ferides de la busca
En la quieta
Pedra, com un rellotge
Enmig d'una cruïlla.

Incògnita (Niporepte8; 2)

On pot cercar-se
El remei més escàpol,
Creu laberíntica?

Vísceres (Niporepte8; 1)

Cascada immòbil.
La corromp l'aire, argolla
Entre les vísceres.

Ambivalència (o Noctàmbula desídia solitària)[Melorepte174]

[m. j. e. b.]


De gebre si la vida no ha de tenir el teu escalf.
Un cor de gebre, i de glaç quan batega distret
En la distància i en l'ambivalència
Del record bastida en fonaments de mots clars.

I et cerco, amant de la pluja i dels llavis
D'avidesa desperta, en paratges indòmits
On el somni ha de fer-se realitat tangible.

De glaç com dir els noms del fred mentre el llençol
Perpetua l'aroma que has deixat, pigment per tenyir
Les nits de noctàmbula desídia solitària.

I bracejo contra la corrent d'un torrent de comiats,
Sense torxa ni far ni riba amistosa per al repòs.
Endavant, envoltat per marees i remolins, avançant
Perquè el premi que obtindré seràs tu, escalfor que em fibla.

Decadència? (Niporepte7; 3)

Tardor i mudesa,
Quiet signe de vida.
Creix l'arbre, encara.

Tàcita primícia (Niporepte7; 2)

Creix amb l'autumne
El germen de la vida.
Ple de silenci.

Boscúria (Niporepte7; 1)

Remor de fulles.
La quietud i el liquen
Abracen l'arbre.

Enigmàtica (Niporepte6; 5)

Matí, capvespre,
Tarda? (La neu maquilla
La llum incerta)

Malencònica letícia (Niporepte6; 4)

Quanta tristesa
Oculta en la letícia
De la nevada!
Passos plumbis segueixen
L'home sol; l'acompanyen.

Botànica (Niporepte6; 3)

Flocs de neu, gèlids
Peus que arrabassen l'aura
Del teu somriure.
Com flors que han de marcir-se
Abans que es descobreixin.

Mirífica innocència (Minirepte23)

—Llavors, això dels Reis d'Orient és una mentida que us vau inventar el pare i tu?
—Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
—Però, i tots els regals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
—Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
—I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
—Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
—Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
—Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
—Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el seguici reial fins a l'establia?
—No, reietó, tot una llegenda.
—Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
—D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
—...

Gènesi (Niporepte6; 2)

Bella tempesta
De neu. El món retorna
Al seu origen.

Nívia (Niporepte6; 1)

Perfila formes
Irreals com la vida
La volva en caure.