deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@deomises [twitter]
Neix un nou món.
El sento bategar
Dins meu, parla
Amb mots clars.
I en mi es perd,
S'escola per la sang
Com la inundació
Que m'ofereix el demà.
Sol, però en plenitud,
No em canso del camí
Que constantment s'allarga:
Bec l'aigua que el temps
M'ofereix, l'únic que prenc
Contra la rancúnia amarga.
Solitud -gèlida làpida
Que asfixia la vida
Quan intento gaudir-la
Amb la màxima alegria;
Pútrida fruita que agosteja
El paladar i l'estómac
I exhaureix les ganes
D'esperar el nou dia;
Tètrica ombra que s'eixampla
Pels camps assolellats
On creix el meu cos d'espiga;
Funesta gota de metzina
Que aclapara els jorns per venir
I els martiritza- que compartim.
L'enclusa del silenci és això:
Un ressò que res no atura,
Una vida futura que no vindrà
I estella la mà que empunya el martell.
Sóc vell, rònega clemència perduda
En la muda drecera cap al no-res.
Sortiré il·lès de la batalla
Si la dalla acaba amb tot en començar?
Tal vegada no tindrem temps per refer-nos
De les pèrdues al llarg de la vida,
O, qui sap?, potser ens sobrin hores
Per recuperar-les abans de cloure els ulls.
Som el perímetre del camí recorregut
I la defallença ens clavarà les urpes
Abans que arribem a la meta assignada.
Ho sabem. Però no ha d'existir la derrota.
No encara. Mentre l'oxigen ens sustenti,
Respirarem. També l'ombra, la fidel companya.
Recerco amb febre,
Entre totes les síl·labes,
Una paraula
Que completi la forma
Del meu cor, plena pèrdua.
Serà algun dia
Per a mi allò que busco,
O anhel per sempre?
Amb veu de silenci, sorda, unísona
Demència, clamo als quatre vents:
No hi ha profetes que fereixin
El devessall que batega dins meu.
L'escapatòria, existeix? Potser
Només cal alimentar les esperances
Perquè facin estralls en la nit
Que m'habita i retorni l'albada.
He callat, massa sovint segurament,
Però retinc el torrent i l'inventari
De noms que ressona en l'esperit.
Demà, semblarà més propera la línia
Que separa la solitud de la tristesa.
Malgrat tot, duré amb mi l'ombra encara.
Potser mai no serem nit.
Però la foscor restarà
Endins, ben endins, fins
Que el migdia ens dejuni
De penes i treballs, de despit
I de buidor. Caminarem en va
Cap a la llum amb llumins
Que ens cremen, vers el pleniluni.
Potser mai no serem nit.
I creixerà dins nostre el crit
Que ens allibera de l'enuig
D'una vida que s'escola, que marxa
Per les escletxes del cos: fuig
Del laberint que ens enxarxa.
Com vaixell a la deriva,
L'horitzó sempre llunyà.
Però ha de seguir viva
La il·lusió de saber esperar.
I guardo amb el màxim zel
Aquesta flama d'amor flèbil
Que crema en el pit, contra el fel
I el fred de saber-me dèbil
Enmig del glacial de la solitud;
Entre la vèrbola de la multitud,
Cerco mots amb dèria aspriva.
La broma que allisa el cel
Amb l'enyorança i el seu tel,
La llum de l'alba se l'endurà.
Aquest matí, les orenetes m'han despertat
Amb la piuladissa entusiasta d'un nou dia.
Música plena de vida, i el vidre del cel
Acabat d'encetar és diàfan, transparent
Com l'alegria que traspua dels meus porus.
El cansament m'abandona per unes hores...
Mentre agraeixo haver estat desvetllat, saludaré
Els núvols, els arbres, la quietud de la brisa.
I l'esperança en corrua, que ningú no em prendrà.
No t'ho vaig dir mai.
Les paraules de l'enyor
Porten la tristesa als llavis.
I he sembrat l'esglai,
La flama tendra de l'amor
En el demà, gèlid com els glavis
Que travessen amb recança
La carn fràgil de l'esperança.
Demà despertaré sol però més humà.
Reclama el premi
De la victòria muda.
Sabré com viure
Amb les flors de l'autumne
Omplint-me la corona.
Suspeses en la teranyina
De la inexactitud, les hores
Són el pèndol que endevina
El ritme del meu batec.
I reconec l'agonia, la pròpia
Angúnia de retenir dins meu
L'instant feliç que, breu,
Existeix i dubta constantment.
No sé quan claregen les meves nits...
Hi ha miralls que reflecteixin les pors?
O potser el temor de trobar el reflex
D'aquestes debilitats em deixa perplex
I em cega mentre sóc al seu davant?
Lluito contra el món, fona envers el gegant
Que sé que no venceré, perquè és massa complex
Cercar la sortida del laberint entre metecs
Jorns que compliquen la vida sense redós.
Lluernes en la nit fosca, en la meva ànima
Que resta estàtica enmig de l'esforç exànime
De viure contracorrent en la boscúria aliena.
Galernes que embraveixen la mar per on sura
El llagut de la solitud; l'escullera futura
S'allunya, i el dol encunya les monedes de la pena.
La febre passarà. Aquesta ha estat la promesa
Del nou dia. I, calladament, hereto la terra
Que ha d'acollir-me en el vagareig cap a enlloc.
Solco la pell, la pretesa ofrena de la tristesa
Que m'aterra lentament. I sóc desferra que erra
En cada acció pensada, que es glaça amb el foc.
Sortiré, enmig del pleniluni de la buidor,
Cap a indrets delitosos d'aquesta carronya
Que em sustenta, aquests membres ja lassos
Que no saben retornar a llur punt d'origen.
I, abocat a la finestra de la màxima foscor,
Sabré que el darrer pensament tindrà la vergonya
Extrema de no haver parlat abans dels fracassos,
Que s'acumularà perquè viure esdevingui vertigen.
Com en la vida,
La tardor deixa fulles
Mortes, que escampa
Amb la malenconia
D'un vent que mai no para.
Ni tan sols quan he clos les parpelles,
He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del silenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.
Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.
Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.
Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.
I la tendresa aèria podrà ser abastada
Per l'ànima plúmbia que m'habita?
Peso cada mirada deixada a l'ampit
De les teves parpelles, on la nit
És reflex de les teves pupil·les
Que, tranquil·les com l'àrdua fita
Aconseguida, omple de postil·les
L'esborrany d'un amor que es bada
I s'escampa pel meu cor d'eremita.En resposta a
Inabastable, d'Elvira FR
La finestra resta oberta,
I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.
La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.
Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.
Si el rastre et porta a casa,
Saps que tindré la porta de bat
A bat per acollir-te?
Daina ferida, guaita la blana rasa
Que ha esdevingut la soledat
Tastada i sentida.
Malgrat tot, he encès amb cadència
I candor les teies del cor
Perquè l'atzar fos presència,
I realitat el passat somort.
Les mans refan els rastres deixats
Per la passió, òrfenes de caliu.
I sabré que enyoren, malgrat tot,
Cada mil·límetre d'un cos conegut.
Mossec i guspira, pels quatre costats
Reconec la foguera que encara viu
En els ulls, en el ventre, i un sol mot
Seria capaç de convertir la quietud
En celeritat, contra tots els fats.
