Pusil·lànime (o Etcètera)[ENTC]

No hi ha res que l'espanti ja. Es mostra impassible davant de tot. Ni la mirada hieràtica dels lleons li fa abandonar les seves peripècies cavalleresques. S'ha proposat emular el seu ídol, sens cap dubte. Cada nou episodi el reafirma en la seva índole salvadora, tot i que les llengües viperines el titllin de pusil·lànime. Ja li va passar al seu idolatrat cavaller en aquella època, i mai no desistí en l'intent i la seva fama segueix pervivint ara, encara que l'anomenessin boig.

La seva entrada és seguida per centenars d'ulls, plens de rancor, de ràbia. Fins i tot d'enveja. Són monstres traïdors, de dents esmolades, àvids de la seva sang, amb el desig de fer-ne llenya quan aconsegueixin que caigui. Però no els brindarà l'oportunitat. La lògica i l'eloqüència no són el seu punt fort, però té estratagemes per contrarestar la mediocritat dels seus actes. La dels altres, no la pròpia. Però la dissimulació amaga aquesta versió.

Saluda correctament, dissimulant també l'odi recíproc que sent per ells; en té prou amb la seva condició de messies de la seva pàtria. Amb el seu discurs, el cavaller Mariano els impartirà una lliçó de bona política, llençant per terra les seves crítiques de dèficit, d'atur, de retallades, etcètera...

[l'artifex del microrelat és aquí]

Onírica música balsàmica (o Eòlica)(Niporepte86, 2)

[A. G. C.]


En l'esclavatge,
Rememora la brisa,
La veu dels somnis.    

 

Pèssima música pròpia (o Penitència)(Niporepte86; 1)

[recordant Auschwitz, Dachau, Sachsenhausen, Neuengamme...]


Diràs: la feina
Em farà lliure, ovella
Del jou esclava.
L'hivern vindrà, i la música
Dins teu serà silenci.    

 

Trèmula (o Vigília)

[un modest seguiment a Pura Peris García, un xic modificat]

[A. G. C.]


Zumzeig i zenit; i la zona zelada per mi
Dins dels teus somnis és exacta com la brisa,
Perímetre amb què m'impregno les parpelles
Quan t'observo. Reposa en la remor de la mar.

Recorreré les reminiscències del record
Per trobar la matinada i el tamborineig
De la pluja en el teu cos de fulla trèmula.

Memòria incendiària (o Acròbata, funàmbula; família)(RPV251)

Funàmbula dels somnis, fas passes dubtoses per la corda?

I quin preu té la realitat per a tu, de policèfales cruïlles?

Veus l'esperança que t'ofereix l'alba a l'horitzó? Recorda:

No era fàcil caminar entre la foscúria, on sempre perilles.

Acròbata de la vida, esbossos de tristeses passades llasten

La lluïssor dels somriures, dels ulls que et mengen el rostre

Amb famèlic desig? Pagaràs per les culpes, que t'abasten

I t'atrapen, eternament? Recorda: a la nit li segueix el llostre.

I vindrà el dia, no ho oblidis mai, i la memòria serà incendi,

Foc d'encenalls per a la pira de pútrids mots, que emmetzina

Oïdes i llavis i ardències. Recorda: la vida és constant lluita.

I tornarà el càlid bleix d'una llar, d'una família, del compendi

De la complicitat absoluta en un esguard. Recorda: digues vine

I seré fermesa i equilibri, la fi de tot el que et trontolla i t'acuita.

Bitàcola de la intempèrie (o Vítrica ànsia selènica [o Ànima, llàgrimes i fal·làcia {o Oxímoron de presències i absències}])

He comptat els dies de pluja des d'octubre

I dins del cor els guardo perquè són tots

Els tenyits amb els colors de la teva absència

Amb tints d'enyorança, per sempre tant d'amor.

He enumerat, esperant, plenilunis entre llunes

Noves i quarts de totes formes, tan reals

Que són granisses en l'ànima, la presència

Del gèlid gebre que mina l'ànim més gran.

He abandonat en rimes llàgrimes amargues

Perquè semblessin exageració i fal·làcia,

Lament de poeta mediocre, entre àpats vulgars.

I m'he desvetlla, en la intempèrie, la farga

Dels malsons de despertar lluny de l'ànsia

Dels teus llavis, trist com un t'estimo ignorat.

Atàvica (o Penúries)

[inspirat en el poema de Mariola Nos]

Atàvica, com el murmuri de la Mar,
Esdevens tan necessària... avui també.
I escolto l'oratge, l'onatge, i tindré
La fam que no acaba a flor de l'atzar.

Diòptries que m'omplen l'esguard
De miratges interiors, deserts on fer
Enderroc del somni, segueixen a recer,
Amb la sensació d'arribar sempre tard.

Balsàmica, com la paraula feta llum
En la foscúria, et pronunciaré i tu
Només caldrà que t'apropis per respirar.

Penúries a trenc d'alba, la vida és fum
Si es perllonga el malson en despertar,
Si la nit ha d'apagar el sol que ara lluu.

Abundància minoritària (o Infàmia)(Repte ClàssicDXLIV)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèl·lica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que el fortaleixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.

Píndoles somníferes (o Injustícies)(Repte ClàssicDXLIII)

Sense massa esforç m'he endinsat a l'edifici. Amb la tranquil·litat que ofereix no somniar amb dracs ferotges de cent caps ni tenir ínfules de cavaller esbojarrat i cansat de lectures, escuder i rossí inclosos. Però, estranyament, romanc alerta. Aquells murs altíssims no han calmat el neguit que sento des de fa dies. I nits també. He deixat el fill al càrrec de la veïna, i m'he vestit, com de costum, completament de verd. No és mania, potser només mimetisme, per passar desapercebut entre la Natura, entre matolls de ginesta i d'espígol, enmig de l'odorant fonoll o dels arbusts més tristos que puguin existir. Amb una única dèria, que és explicar els meus somnis (o malsons) a aquesta colla de desconeguts. N'he sentit de tots els colors, dels seus mètodes, però ja no puc suportar més nits d'insomni per sobresalts tan absurds com aquesta por per acabar amb la vida del meu propi fill.

No sóc un homicida, això ho tinc clar també. Tampoc no m'empesco amants desconegudes, a les que oferir les meves peripècies. Vaig, per damunt de tot, amb la veritat per davant. I potser aquest sí sigui el veritable problema. Ja ho deia la meva dona, amb un aplom que astorava: Ets un somniador en el cos d'un dement, però no pots dir mentides... I jo mantinc la mirada impassible davant de la ingent porta d'entrada a les estances principals. Els cartells així ho indiquen. Les parets, folrades de fusta tan ben envernissada i polida que reflecteix la llum del sol, són imponents. El matí no pot oferir millors expectatives. Bona temperatura, aire primaveral, flaire de flors aromàtiques pertot... Només la impassibilitat dels homes que guarden l'entrada m'ha refredat un xic aquest bon ànim. Gairebé tant com els ulls dels dotze homes, que m'han rebut amb un silenci sepulcral més que hermètic.

M'han inquirit violentament i sense marge de reflexió. He dit nom i cognoms, sense cap altre llinatge nobiliari que el parentesc llunyà amb un oncle d'un avi ja més difunt que noble. Una torrentada de mots han aparegut de la meva boca, irrefrenable, tot seguit. He parlat de la tirania que regna en el petit poble on habito, de les injustícies que assolen collites i bestiar, sempre vingudes de la mateixa persona. També, és clar, dels maldecaps nocturns que em visiten. Amb una confiança que m'ha meravellat de forma superlativa. Amb tanta gosadia... Llavors, amb quatre preguntes que he trobat del tot malicioses, he perdut oremus i maneres, a parts iguals, perquè no ser noble no vol dir ser roí, lladre o fill de mala mare. I aquestes paraules tan ambigües indicaven això mateix, que em titllaven del que no era. M'he adonat immediatament, que no havien escoltat res dels meus episodis gloriosos, de la rebel·lia contra l'opressió ni de fer-me cabdill d'aquest alçament gràcies a la meva fama. Ni aquestes bosses sota els ulls que indiquen vetlla i cabòries.

En un tres i no res, però, m'he sentit agafat per les espatlles i per la cintura i en un manyoc de mans i braços, m'he vist vestit amb una camisa de força que m'ha immobilitzat de sobte. Entre aquells homenots m'han apropat a la taula, on acabaven d'emplenar uns papers. Hi he pogut llegir amb certs esforços el meu nom i poc més. Quan se m'enduien, però, algú ha xiuxiuejat que seguia tan boig com havia escoltat per la contrada. En tancar la carpeta de l'informe, l'ànima m'ha caigut als peus. Ja ho sé que no sóc més que un pagès amb bona punteria, la millor d'aquestes muntanyes, ho asseguro. Però d'aquí a acabar en aquesta cel·la per somniar en pomes i ballestes, en rebels i en condemnes demencials hi ha un bon tros. Tot tan taxatiu, però... El Cas Tell queda arxivat enmig d'informes igual de grisos. Una paraula ben visible i emmarcada: Demència, i res de revisions ni al·legacions possibles. Ni píndoles somníferes ni remeis per a aquest insomni ple de malsons...

Ignonàutica

[text/os inspirat/s en Ignonauta, de Tulsa]

I. Cartògrafa audàcia

Diuen que la Mar només accepta nàufrags entre els seus braços

I mirades lívides, inaccessibles com la mort quan es desitja viure,

I comptaré amb sang el cúmul de llasts deixats pels fracassos.

Diuen que els mapes indiquen els camins cap a noves Romes,

Amb la desmesura del bleix orfe d'oxigen, i l'origen del somriure

Serà la ganyota del dolor de qui oblida la flor i els seus aromes.

I visc en la fal·làcia de reconèixer que l'audàcia no em reconforta.

II. Indiferència

Dèbil com un plor flèbil carregat

Dels teus llavis, camino, m'arrossego

Pel sòl entre pedres amb què ensopego

I retindré en el cor el batec callat

De qui s'aferra a un clau ardent

Aïllat del món per la més volàtil

Promesa del parany, amb la ment

Immersa en el país del dàtil.

Flèbil com la llàgrima dèbil, ploro

Sota la pluja, brusca fam que devora

Somnis i malsons, indistintament.

I anuncio als quatre vents que moro,

Amb la set de qui vol l'Avern i adora

El salnitre a la gola, glop de l'indiferent.

III. Demència arsènica

I potser el dubte sigui el resum i el subterfugi de la carn morta.

Diuen que l'amargor de la metzina no es detecta en les pomes,

Ni en l'existència de faules i de fades cristal·lines, que no deslliura

Del dol ni de la tristor, i m'endinsaré en els temporals i en les bromes.

Diuen que el bressol de l'aigua no s'oblida mai, ni amb els passos

Damunt de la sorra, amb els peus a terra, i, en el ball, gosaré escriure

Paraules prohibides en pedaços de núvol per als somnis ja lassos.

Dèficits (o Memòria)(Melorepte222; 1)

[A Lluís Barbó López, en el seu 33è aniversari]


Recordes els nostres aniversaris, entaulats,
Quan la felicitat era tan senzilla com abraçar-se
I trobar la galta amb un bes, abans que la garsa
Del futur ho enfosquís tot amb somnis trencats?

Recordes les rialles i les converses banals,
I els brindis, David nounat, abans que Paula
I Rubén esdevinguessin projectes i la paraula
Més adient era família sense lligams carnals?

Recordes les fotografies, ganyotes incloses,
On el temps s'hi ha esgrogueït, entre bufetades
Del destí i retrobades potser breus però sinceres?

Recordes, Lluís, amic, germà, aquestes roses
Entre cards, que enyoro, somriures amplis, mirades,
Quan la senzillesa era com viure sense esperes?

Metròpoli (o Efemèrides)(RDQ)

    Davant meu, la metròpoli, el cosmos, el laberint,
El rebombori i el silenci, la calma i la quietud,
Reguitzell de varietats, matisos on restar mut
Si un es creu únic, i uns llavis que beso sovint.

Davant meu, la muntanya i la platja, el cementiri
I el castell, carrers on perdre la noció del temps,
Que bullen dins d'una ciutat que batega ensems,
I els peus reclamen descans, i un rostre, que el miri

Davant meu, la realitat, el somni, també la sorpresa,
El drac i el parc, la Sagrada Família monumental,
El trencadís que vol ser poema, mentre m'acaricia.

Davant meu, la Mar i el món que comprèn la sal
De la seva pell, que bressa sense pressa, certesa
De la joia enmig de la buidesa de viure en el dia a dia.      [la fotografia és de Jeremias Soler]

Pervivències (o Reminiscències)

Emmetzina'm els dies amb la música dels àngels,

Reminiscències de veus i de deus, de brises noves,

De pous plens de llum, de vetlles, de petges a la sorra

Que indiquen el camí seguit, fins a retornar-me l'onatge.

Enverina'm les nits amb el silenci del precipici,

Pervivències de l'agonia i de l'asfíxia, que retrobes

En cada despertar, degoteig i pluja, torrent que esborra

Alegries en el llot del neguit, fins que m'acostumi a l'ofidi.

He callat. La paraula restarà muda al fons de la gola

Com el batec del difunt; mentrestant, el verm del desfici

Em devora el fetge, com a Prometeu, amb fam salvatge.

I esperaré. El temps és l'estrany llimac que s'escola

Sense esment entre els episodis caòtics i t'ordena: arranja'ls

Abans que la vida et difumini sobtadament l'existència i t'oblidi.

Alquímia de Diògenes (o Nímia ànima)

[amb música de My Chemical Romance de fons
i reminiscències d'Héroes del Silencio]**

Cuando abandones tus sueños,
sabrás que has muerto

Héroes del Silencio.

*               

Cada sítio tem un mapa de luas

Herberto HÉLDER.

Has arreplegat somnis i nits a les teves palmes,
Com qui venja la naixença paupèrrima contra llops
De dents esmolades, que es beu els tolls a glops
Llargs com la follia extrema, que amb res no calmes.

Has cosit a les entranyes retalls de llum de lluna
Per desitjar el pleniluni un cop més, en l'alquímia
Del balanç més negatiu, com la boca més nímia
Que endrapa plom, sense deixar ni una engruna.

Has batejat els teus íncubes amb l'aigua maleïda
Del temple que decreix dins teu, amb el foc ardent
De viure en l'ombra del turment de seguir amb vida.

I has despertat amb l'eclipsi d'una el·lipsi decadent
Per no respondre les preguntes que el vent et porta
Perquè viure no exclou que ja tinguis l'ànima morta.    

**=les músiques es poden escoltar si es pitgen els enllaços.

Parsimònia (29a Crida de VullEscriure)

Abans d'entrar al menjador amb el cabàs de la bugada, escolta els seus roncs. En Jordi torna a dormitar al divan, com si el drac encara rondés pels voltants del llogarret. Els anys l'han acomodat; de les quatre tasques que fa al final del dia, la que s'enduu la palma és la becaina de pijama i orinal, amb una gamma de sorolls i esbufecs ben coneguda arreu. Fa anys que no li diu princesa i els afalacs arriben amb comptagotes per un interès personal, evidentment. Sobretot els dissabtes.

N'està fins al capdamunt, ella, d'aquesta parsimònia, d'aquesta sang d'orxata que mai no li desapareix. Només quan hi ha sarau a l'exterior i vol fer-ne safareig, palplantat darrere de les cortines. Del sofà al llit, passant per qualsevol butaca o seient de la casa. Últimament, sospita que no fos un engany la història d'haver acabat amb el monstre per endur-se un bon partit sense esforços. I aquella toia mústia de roses vermelles collides maldestrament, com pispades de qualsevol jardí. I essent tan bona persona, tan sant i educat, mirant de guardar sempre les formes, qui s'empassa que pogués atrevir-se a enfrontar-s'hi, com un heroi de faules medievals?

Ja se'n penedirà, però, d'aquesta desgana. Cridarà el servei i, quan desperti, la seva biblioteca, l'orgull de la seva llar, l'únic pel que mataria (sic), descansarà apilada lluny de l'estança original. Algun passavolant ja se n'aprofitarà... Si no fos que el gamarús pesa tant, també s'atreviria amb la floreta del seu marit. Preu per preu...

Vigilància (o Nívia màlica)(Minirepte74)

Tot comença un dimecres qualsevol. Nívia agafa l'ascensor per pujar fins a la vuitena planta, on hi té l'estudi. Al seu poble no n'hi ha hagut mai, d'aquestes andròmines, perquè edificacions de més d'un pis no se n'hi troben. Però a una gran ciutat com Nova York i en una zona com Manhattan... Per tant, no li estranya que s'aturi al primer pis, sense haver premut cap botó. En obrir-se la porta, se li suma un desconegut que, com ella, també puja. Nívia s'enretira sense adonar-se'n. Com un acte reflex, diria més tard. Al segon pis, l'operació anterior es torna a esdevenir. Les portes s'obren i a aquest primer desconegut se li suma un nou desconegut, i ella els fita i es mostra cada cop més neguitosa. Sobretot en veure que l'ascensor s'atura, sense excepció, en cada pis. La seva estranyesa, però, és majúscula en veure que, un cop fora de l'aparell, els set desconeguts agafen la mateixa direcció que ella. Quan vol parar esment del que succeeix, no hi és a temps. La subjecten entre tots i l'emmordassen. I, sense saber de quina forma ho fan, l'adormen immediatament. Quan es desperta, reconeix casa seva. Però detecta set panys nous de trinca a la porta de l'entrada. Potser és efecte dels narcòtics...

Tres setmanes després del seu captiveri, encara no entén per què la retenen dins de casa seva, si aquella és casa seva de debò. No ha rebut visites ni trucades de cap tipus. I això li suscita una certa estranyesa. Com aquesta vigilància intimidatòria que l'obliga a fer les tasques domèstiques, inclosa la llista de la compra, que és supervisada per catorze ulls, per si de cas (sobretot en l'apartat de la fruiteria) hi apareix la paraula poma, que és ratllada immediatament amb un nerviosisme exasperat. Quasi ridícul...

NOTA: un modest homenatge a Carmen Martín Gaite i la seva Caperucita en Manhattan, res a veure ni en qualitat ni en temàtica; un mer 'divertimento' maquillant el conte infantil de la Blancaneu i els set nans, gens aconseguit, de ben segur...

Incòmode (o Fragància etèria)(RDQ)

Et faig nosa quan em retrobes al camí,

Matoll fragant, immòbil mà, veu callada,
Si et flairo i et miro una altra vegada,
I et malmeto la calma i el regne, romaní?

Et sents incòmode quan la meva mirada
Et cerca les flors violàcies, i el dit mesquí
Trenca el teu repòs que, des de l'albada
Fins a la nit, és constant? M'ho pots dir?

Et delimito el domini quan em meravelles
Amb perfums i colors tan nous i mundans
Per a mi, que els vull amb ganes meselles?

Potser aquestes requestes seran mots vans
Perquè les teves arrels són fermes i belles,
Com la fragància que em fuig de les mans?         [la fotografia és de Jeremias Soler]

Sibèria (o Inexistència)

[aprofitant les circumstàncies de dues visites gratificants]
[A Anna Garrido, companya de l'ànima, i a Siberia, desconeguda amiga de lletres] 

Tancat dins aquest pis em dedic a prendre apunts del natural que Ciutat em mostra

Biel MESQUIDA.

En la inexistència, m'adono que no tinc res en comú
Amb el món que m'envolta ni amb la gent que em parla,
I faig recompte de minuts, escolim d'un esperit nu,
I la vida perduda ja no tinc esma de recuperar-la.

T'escric des de Sibèria, gairebé al teu recer però,
Amb el gebre de desitjar la teva febre en acariciar-me,
I el vent udola, i la pluja cau com la nit, buit ressò
En la buidesa, i el matí és llunyà i l'espera em desarma.

En la teva absència, furgo entre el silenci i els sorolls
I no reconec, dins del pit, el batec que em sustenta,
Constant com la tempesta, diapasó de les temples.

T'escric amb la dèria dement de qui troba lenta
L'agonia del jaç fred i soliu, i un fugaç joc de folls
La celeritat del temps quan em respires i em contemples.

Gènesi diària (Sant Jordi 2013 amb BSO)

[Sant Jordi sense princesa a prop, envoltant-la dracs presents]

Prepara la drecera perquè s'aproximi l'hora

En companyia, el cristall de la veu del vent,

Les passes callades de la tardor a les mans,

I seré romeu cap a tu, pelegrí de les paraules.

Un cop més, em tens i em retens, amb baules

I ritmes ancestrals, el batec d'un cor tan mans

Com dolç, captaire del jaç on no hi ha turment

Entre tu i jo, la llar, i la tempesta resta enfora.

Aplana el sender perquè arreli en el nostre pit

La gènesi diària, el riu, la naixença incendiària

De la rosa, que ens mostra la bellesa de la vida.

Una vegada més, sóc núvol per a la mar humida

Del llaç que ens vincula amb la vall necessària

Per perseguir l'escolim cap al record, sense oblit.

Fosforescència (o Eclèctica)(RDQ)

Com un ceptre que capta la llum i l'ombra,

Com una frase que repeteixo fins al final,

Com un nom que sé que respira dins meu,

Et visc per perpetuar-te, Anna, en la memòria.

I ets la mare i l'amiga, aquest amor terrenal

Que no entén llenguatges estranys, d'un Déu

Allunyat dels nostres somnis, sense nombre

Ni veu, tan aliè com qui esborra la història.

Com un calze ple dels teus ulls, com ser teu

En el basar eclèctic dels besos, que escombra

Tristor i languidesa, com sentir-se immortal

Amb el risc d'oblidar, en gaudir-te, l'escòria,

Il·lumino el rètol vívid de les teves pupil·les

Amb el neó de la vetlla d'hores intranquil·les.

[la fotografia és de Jeremias Soler]

Tendríssima Olívia (Minirepte73)

Sua de valent per aconseguir quatre tristes llonzes d'aquella peça de carn. Ja ho sabia que això de la crisi havia de fer-lo patir de valent. Amb les retallades pertot arreu i els preus que augmenten tant, només ha pogut arribar a aquesta solució. Ben mirat, no les fa sofrir gens, que tot acaba en un tres i no res. Cap mena de dolor. I, el més important: cap relació amb ell, que després no li vinguin amb interrogatoris. Amb aquests sistema, però, s'ha adonat de la gravetat de la situació econòmica del país. Anys enrere s'hauria refiat del turisme, però això no és el que era i ha hagut d'idear aquest pla B. La gent gran, que sap que té més dèficit de companyia. Malgrat l'inconvenient de l'edat, que dóna duresa al gènere que solia tenir. Pels barris perifèrics, per evitar clientela en potència, sempre hi ha dones soles i ancianes prou autònomes que li facin servei. I entre la càmera frigorífica i el congelador conserva el superàvit que arribi a tenir, quan s'engresqui i la demanda no pugi. Empaqueta les quatre llonzes per a la senyora Antònia, que paga i marxa.

Ell s'eixuga el front, perlejat de gotes transparents. Però no té massa temps de relaxació, que torna a suar, aquest cop d'emoció. L'Olívia es dirigeix a la seva parada, amb la intenció de fer-hi la compra setmanal. El carnisser maleeix la peça de carn que tallava, i, alhora, somriu la noia. El batec se li accelera, tot i dissimular els nervis de notar la seva presència. Ella el saluda i li demana mig quilo de carn per al fricandó, però, sobretot, que sigui tendra, tendra. La fita, lascivament, un xic ofès i la menteix amb un dissimul que astora: És tendríssima, Olívia, com els pits d'una joveneta!

Tèrboles (o Síl·labes)

[intent de seguir la Sílvia i en Jeremias, companys de relatsencatala.cat]

I he pronunciat
Totes les síl·labes
Del teu nom de mar
I d'atzur en calma
I he sabut renéixer
Enmig de la fosca
A empentes, gemecs
Per abastar l'aire.
 
I he llaurat la sal,
Trescant per camins
Sempre indefugibles,
I la set comença
En despertar, amiga,
En el clar desig
De nedar dins teu
I de capbussar-hi
El somni, el demà,
Noor, la pau, tu i jo...
Obsedit, potser,
Amb pupil·les tèrboles.

Pletòrica (Melorepte221; 4)

  I ets llépola com la paraula i la mar d'enyors

Quan et penso, com la tarda que sap que aprenc
Dels teus somriures noves llengües, el tardorenc
Idioma nascut dels capcirons en fregar-te el tors.

I ets intrèpida com la boca que ofereix l'avenc
D'aferrar-se a la fressa dels adolescents, amors
Furtius i endolcits pel temps de rampells gords
I dements, fets de pluja que cau i parla i l'entenc.

I ets pletòrica com la fam d'entortolligar les mans
En la febre de la teva pell, que m'espera, el desig
D'enamorar-te en cada nou dia amb ulls galants.

I ets cíclica com l'espiral on m'has empresonat,
Entre els pits i el melic, i esdevinc esbós i pastitx
De l'home que hauria de ser, si em mires, i nounat.

Paciència (Melorepte221; 3)

I només em resta agrair a la vida i a la follia
Sense remei el glop i el doll d'aigua fresca
En la sequera d'un camí que, invariable, tresca
Cap als braços del desert i de la llunyania.

I sentir la gratitud de la mà que rep la llesca
De pa reconfortant, tan necessària com el dia,
I l'almoina d'una boca que parla i engresca
El cor amb el desig del bes, que dins seu nia.

Diràs que és amor, això que ens mou, amiga,
Aquest terratrèmol que des del despertar fustiga
Els membres i els obliga a avançar i fer drecera?

Diré que ets meva si em sento teu, camp i espiga
Sota la llum d'un sol que ens vigila, i l'ull se'm lliga
Al teu iris, i, pacient, sé que demà acabarà l'espera.

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.

Efímera (o Botànica de la ràbia)[Nit de Lletres; 4 {Ràbia}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Això és tot. La buidesa de la nit em porta
Records de tu i glops de ràbia continguda
Sabent que avui, una vegada més, la rude
Ortiga que creix en la sang no se suporta.

I l'escalf d'aquesta gelor és la brisa morta
Que mou veles immòbils de la veu muda
D'un món, que envolta i enteranyina l'ajuda
Vital per atènyer-te el cos, que em conhorta.

Això sóc jo. Un rabiüt intent d'aproximar
Els meus llavis a la teva pell, aquest solitari
Llop estepari que gemega i udola al pleniluni.

I la rigidesa dels freds llençols fa que s'enruni
El somni, i el futur sembla tan efímer com llunyà
Mentre em flagel·la l'erma heura d'aquest calvari.

Essència d'adolescència [Nit de Lletres; 3 {Alegria}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

I has baixat al bar de sota de casa per fer un mos lleuger, sense entaular-te. I arriba la frase que tant anheles. Em vols trucar? I et neguiteges i mires per totes bandes i fas mans i mànigues per arribar a palpar el manyoc de claus dins de la butxaca i regires tot el contingut, que, encara que minso, sembla caòtic i ingent, i detectes un objecte metàl·lic, que ja visualitzes en el cap, i l'arrapes amb totes les forces entre l'índex i el polze i, tremolós i nerviós, no aconsegueixes que entri la clau corresponent al pany i esbufegues, amb aquesta barreja d'excitació i de joia, vols córrer escales amunt, perquè l'ascensor resultarà massa lent per a la rapidesa que necessites, i arribar al següent obstacle, que és la porta de l'apartament, amb el pany de màxima seguretat i pateixes de nou, una suor freda que et recorre l'esquena i un calfred que et ressegueix l'espinada sencera, sembla que hagi passat una eternitat des que has rebut el missatge de text al mòbil, i quan despenges l'auricular i prems el botó de retrucada i el primer truc sona i no arriba el segon perquè ella contesta saltes d'alegria perquè l'escoltes una altra vegada. Com te trobes, et pregunta, on ets? A casa, esperant-te, menteixes, per amagar aquestes papallones que sents quan ella apareix, de la forma que sigui, en el teu dia a dia, que és esperar-la perquè la distància us separa i encara no podeu estar junts...

Absència [Nit de Lletres; 2 {Tristesa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Amb tristesa, accepto haver deixat escapar la primera minicrida d'aquesta Nit de Lletres: l'activació del compte no ha arribat a temps. Tinc 60 minuts per plorar la teva absència, ara, Anna, per adonar-me que et vull com a amiga i companya, confident i còmplice, font de tot l'amor que engendri. Avui, però, he de fer que aquesta tristesa no aflori massa enfora per no fer-te sentir pitjor. És trist haver de caminar sols i separats, ho sé. Però no hi ha premi sense sacrifici, diuen els savis plens de saviesa. Potser no s'equivoquen, o potser sí. Sols sé que la necessitat és això, pensar-te les vint-i-quatre hores del dia i no defallir. Estimar fins i tot el silenci que hi ha en els intervals de no poder-nos parlar. Mentre t'espero, amb tant d'amor, amb tanta tristesa...

Idòlatra (o Demència)[Nit de Lletres; 1 {Tendresa}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

T'he llegit els versos escrits per a tu, amb la veu

Que pot acariciar-te com si fossin dits de vellut,

Amb la calma cadència que mereixes, com la deu

Que brolla del desglaç, com el vent, com un bes golut.

T'he enyorat amb l'espera de qui perd seny i salut

Entre els teus braços, metgia i demència a bon preu,

I només vol recuperar els ulls per esguardar el mut

Ídol crescut en el teu ventre, trontoll del meu cor ateu.

I cerco la basílica del teu jaç en les meves nits, soliu

Somni d'abastar-te i no deslligar-te més del meu recer,

I et xiuxiuejo versos infinits per alleugerir-te el repòs.

I dormo amb la inquietud de les teves carícies, que viu

Al fons del cor i em peix aquest amor perenne, sincer,

I les paraules esdevenen lianes al voltant del teu cos.

Òrbita (o Geòrgica)(RDQ)

Hi ha una mar que ens recorda, amiga,
Brava com la nit més curta entre els teus braços,
Que entén de llaços invisibles, d'escassos
Moments per al foc, que res no mitiga.

I orbito al teu voltant, satèl·lit que es lliga
A la influència de seguir-te els passos,
I visc en el paisatge, fet de pedaços
De somni, on la vida és roca, ona, espiga.

Hi ha una mar, amiga, que ens recorda,
Penyasegat abocat a la bellesa
I a la veritat, i els teus llavis són corda,

Ploma i núvol que fins a l'horitzó no pesa.
Guaito el teu repòs, la brusa que es descorda,
I allibero el drac que anhela la princesa.




[la fotografia és de Jeremias Soler]

Pluviòmetres (Melorepte221; 2)

[A Anna Garrido Causapé, sens cap dubte]

 

I potser no cal cap més paraula per adonar-te que t'estimo,
Que no hi ha camí més precís cap al teu ventre que la vida
Viscuda a recer de l'eloqüència del teu nom, amb què llimo
El silenci, l'absència, la distància i l'amargor, fruita prohibida.

I potser respectar-nos és part del joc d'estimar-nos nit i dia
Amb la pregonesa del bes sincer, del jaç impol·lut que espera
El lligam dels nostres cossos, l'abraçada tan plena de melangia
Com l'amor que en despertar no puc oferir-te, Anna fugissera.

I potser el dubte és el verí que m'empasso perquè els llençols
Guardin i retinguin el teu perfum de pluja i de matinada, d'amor
Tan perenne com l'esguard que em mirava i m'anhela i em desitja.

I la fidelitat supera quilòmetres i nits eternes si sóc el que vols,
Si reconeixem que la fita és a frec de les nostres pells, si l'enyor
És l'únic far que crea ombres en el camí claríssim que es trepitja.

Feréstega (Melorepte221; 1)

Feréstega, m'has assilvestrat els somnis dins teu

I ara només puc adormir-me bressat pel malson,
Per aquest silenci que, a les preguntes, em respon
Amb síl·labes buides, lasses com l'espera d'un Déu.

I bec glops d'aquesta passió que apareix tan breu
Com encesa, amb la particularitat que el record
S'emplena dels teus ulls, encara que no em miris,
Amb l'exacta follia que el món és en els teus iris.

I respiro l'oxigen de pronunciar-te el nom, el port
Que m'amarra l'esperança, en la distància, i el cor,
El feble batec que sap que les teves mans són vetlla.

I m'endinso en el bosc de la pèrdua, del dolor greu,
D'aquesta forma d'estimar-nos, que l'ànima escletlla.
I espero, ateu i escèptic, de nou la vinguda d'un Déu.

Cad(Intermit)ència (RPV250)

Recordes el so de la meva veu, camp d'espigues

Que creix al fons del teu esperit nit i dia i et vol
Xiuxiuejar fins a l'extenuació l'art de mirar al sol
Mentre deixes els dits a la teva pell i els hi lligues?

Recordes l'ull que et mira ballar rere la finestra,
Llengua que cerca la dolçor del nèctar i de la mel
En tots els porus del teu cos, on pecar és tocar el cel
Sense morir, i és cadència d'un ritme natural, destre?

Recordes la pluja i l'estiu, la suau brisa que et pentina,
Les formes primigènies del desig abandonades a la sort
De caure derrotat entre el mossec i la saliva, en combat?

Recordes el quadre que viu en la nostra memòria, l'embat
I el rampell, la foscor feta ronda i intermitència de la mort,
La lluna, caliu del migdia, quan la teva boca muda deia vine?

Impudicícia (Misèria VI)

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo

Salvador ESPRIU.

...Però allunyo
La metzina
De l'escorpí,
Perquè en oasis
D'enyorança
No vull sofrir
Son turment.

Sóc l'oblidat
Verm, una altra
Vegada mut.
El silenci
Serà ma llar
I el meu ajut
Contra el vent

Infectat
Per l'impúdic
Alè del Drac.
Guardo la verda
Esperança
En el buirac
Del lament,

Perquè em torni
Quietud fèrtil
En el repòs.
No desitjo
L'escarit
Drac ni el seu cos
Decadent

Si desfulla
L'alegria
Que arrela en mi.
Sent lacai
De l'enveja,
Cerco el verí
Sense fi

I travesso
En silenci
L'última llum;
Esdevinc
Frigidesa
De l'etern flum
Del morir

I agonia
De ma vida,
Foc que es consum
En la metzina
Del fals Drac.
Sols sóc el brum
Del meu crit

En va intento
Allunyar
El desconsol
Que m'emplena
L'esperit
I que no vol
-Pur despit!-
Deixar-lo lliure.
S'eclipsa el meu sol
I seré nit.

Ànima de bèstia (Misèria V)

Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac

Salvador ESPRIU.

...I no seré
La feble ànima
Del respirall,
Perquè metzina
D'escorpí
Em faci estrall
Vanament.

És epuló
Que no atura
La seva fam.
Leri-leri,
Equilibrista
Só del seu bram:
El turment.

El catau
De la bèstia
És el greixum
Dels meus artells,
Reravera
De l'embalum
Del seu crit.

l'ínfim guimbarro,
Gori-gori
Del meu esguard,
Fa que el meu goll
Sigui enorme,
Gegant bastard
Del saïm,

Que, novament,
Es querava.
Seré rasclum
Del món insmone,
Fals saltiri
Entre el reblum
Del resclum,

Ans que la xinxa
La sang xucli
De tot el folc
Que es tornava
Ferma defensa,
Envers el solc,
Del perfum?

El Drac torna
A demanar
El dring d'argenç.
Però l'arlot,
En silenci,
No en tindrà gens.
Del quartí,

El corc n'obté
Gotzos somnis
De l'embriac,
Del xaruc quídam,
Que ha volgut
Enganyar el Drac,
El setí
Enterc i flac,
Tornat vell parrac
Pel seu verí.

Tàcita dialèctica

Com qui s'avesa al solil·loqui,
Persegueixo ombres sense llum,
Allà on la vida és l'embalum
Que pesa malgrat que no toqui.

I ofego el crit, perdent el flum
Que s'escola, fins que em col·loqui
Enmig del desig pel perfum.

Desídia (Relats conjunts)

Arriba i gairebé no la mira. Està capficat barrejant pigments per aconseguir les tonalitats desitjades. En cada moviment seu s'hi pot endevinar el perfeccionisme que confereix a tots els seus quadres. Des d'un traç cartogràfic difuminat als brodats d'una cortina, passant pel reflex de la ciutat de Delft al canal o la més ínfima finestra d'un edifici qualsevol, enmig d'un paisatge. La seva mà és l'herald d'allò que veuen els seus ulls, i la seva genialitat es basa en aquesta plasmació. No el destorbarà, per tant. No vol rebre els seus retrets d'artista ni que la seva fesomia alteri els traços ja fets damunt del llenç. Ella, per la seva part, gaudeix observant-lo també. S'estimen, i ho saben. Almenys ella ho intueix, amb els silencis incòmodes que li provoca en esguardar-lo tan directament. Per què no aprofitar-se de menjar-la, llavors, quan la fruita és tan a l'abast?

Agafa el llibre i el trombó. La seva indiferència de geni és palpable. Avui, però, és més aviat barreja d'altres sentiments. El coneix, d'altres vegades que li ha servit de model. I li costa reconèixer-lo en aquelles mirades de desgana i desídia, sense desig per ella com a dona, sols com a objecte per retratar, per inspirar-se en una al·legoria, per més ironia, de l'art. S'impacienta, aquesta recerca del color exacte l'avorreix. Examina la seva roba, que tot estigui en ordre, que els plecs del vestit dissimulin aquest ventre que dia rere dia costa més d'amagar. No vol que la seva mirada, que tot ho distingeix i tot ho escruta, l'hi descobreixi, que perdi aquesta nova oportunitat de ser famosa gràcies al renom i a la fama de Johannes Vermeer. Sobretot que no l'estimi més, com ella es pensa.

Relats conjunts

Primícies (Misèria IV)

El seu urc passa de mida,
i el pacífic capità,
pel prestigi de l'alt càrrec,
li tallava en rodó el cap

Salvador ESPRIU.

...I el Drac em mira
Amb el seu
Ull de cristall,
Creient-se candi,
Com caiman
Perdut en el call
De l'oblit.

Lluny, en la fosca,
Novament
Trobo el perfum,
Ferit pel mec
I pel monstre
Que ja es consum
En la nit.

I la barjaula,
Insistent,
No aprèn nous mots.
En el Drac
trobarà el premi,
Ninots de llots
Dejunant,

Perquè l'enveja
El corromp
Intensament.
Voltors de l'odi
Arribaven
Al cos morent
Del foscant.

Tindré primícies
De l'erm fred
Del gelós Drac,
Ans que fletxes
Fugaçment surtin
Del seu buirac,
Voraç corb

Que em devora?
El monstre buf
Fa el seu bruel
En el serrall
Que el rebutja
I, essent cruel,
Em torna orb.

La buida xicra
Serà xeflis
Per a sa fam;
Dono la baca
A sa queixa
De tenaç clam,
Xiribec

Del meu viure.
És patafi
Del pútrid llac
Del seu orgull.
No separa
Amb el patac
Del doblec
L'indivisible
Ramat. El llimac
És massa a frec.

Fragància (o Dècades d'intempèrie)

Demano la miríada promesa de roses de Sant Jordi,

Uns ulls que morin de delit per esguardar-me demà,

En despertar, un amor immarcescible, que recordi

Un passeig viu, un bes sota la pluja, el goig d'alenar.

Reclamo el clar somrís lluny de dracs i esbarzers,

Uns llavis que portin la brisa i la mar, la matinada

I la llum en pau, a mitjanit, en la quietud de després

Del combat amorós de qui es cerca amb la mirada.

I seré poeta de la tardor o eremita de la primavera,

Si cal, per abastar els somnis sembrats en ple hivern,

Per vetllar les passes d'uns peus que obliden avançar.

O potser espera en l'estiu més càlid, si aquesta espera

És garantia de futur i de felicitat, el gaudi perenne, etern

Per als membres que sofreixen per anhelar la mel de demà.

 

Roses (Poets Of The Fall [2006, Carnival Of Rust])

Àmfora (RDQ)

Aigua. I el curs de la vida recorre l'àmfora del teu ventre,

La pluja vinguda dels teus llavis incandescents que crema

En cada nova gota, arc de Sant Martí fet foscúria extrema

On traçar castells i circumferències amb tu com a centre.

I els fars duen a port, i el riu és frescor i oxigen, mentre

Les òrbites dels planetes saben camins invisibles on trémer,

Mil i una nits de faules i fraules per clavar-hi les dents.

Pluja. I el cabal d'aquestes mans cerca entre les paraules

El nom que l'empleni amb la llera primigènia, pedres llises

On llançar l'ham i la llinya, la verda vinya que espera brises

Anhelades que la bressolin com els teus materns braços paules.

I no hi ha cap nord que es perdi enmig d'esculls que avises

Amb aquest verí fet bes i llavi i carícia, mil i una nits de faules

Que vetllo mentre vull ser nàufrag dels teus pits humans, fervents.



 


[les fotografies són de Jeremias Soler]

Supèrbia pútrida (Misèria III)

Els anys m'han entaforat
records de calaix de sastre
clepsa endins. Sento remors
de serpents de cascavell

Salvador ESPRIU.

...Però el temible
Verí del
Decrèpit turc
Em fa haveria
Per al güell
Rabiós, urc
Del plebeu.

De nou, de futris,
Eesdevé
Fals món on visc.
Com a xueta,
Serà nit
Que robi el fisc
De ma veu.

En sa obscura
Pell de Drac
Torna el ressò
De la venjança,
Xantre mut,
Que imito jo,
Sense rang.

Serà superba
I minvada
L'ombra del Drac,
Qui em persegueix
Amb la passa
De l'erm xerrac
En la sang,

Perquè el silenci
Hagi d'ésser
Refugi meu?
Retinc el temps
En la fosca
De la Mort greu,
Escorranc

De ma ànima.
El mandrós monstre
Dorm en el soll
On llençava
L'almoina sola
En el som toll
Del Drac ranc.

Sa ferum pútrida
Vol malmetre
El perfum pur
Que sempre guardo
Contra el seu
Conegut furt;
L'afalac

Serà l'arma,
Vers la ràbia,
Més eficaç.
Amb ell ensucro
El camí
Cap al meu jaç.
El parrac
Que serà xanxa
Del desenllaç,
Obac escac.

Retòrica, diòptries (o Única trajectòria III)[Melorepte220, 3]

Qui jutja què és necessari i què és banal?

L'aire, que bufa nord enllà, el solc i la petja
De la pedra, que arrossega el feixuc mineral
Al lloc on hi havia un cor, fins i tot un fetge?

L'àliga que traça camins clars cap a la llibertat,
El crit que mor en la gola de qui no es queixa,
Que esdevé atzabeja per a la vida que perd esclat,
Com l'animal que mossega quan el vols péixer?

Qui jutja què és banal i què és necessari?
El tràfec de ser esclau en el miratge constant
D'una duna que s'aproxima i ofega, el calvari
De sentir-se morir i acatar aquesta agonia?

El forat que garanteix la salvació de l'estruç quan
No s'atura el cec torrent que l'engoleix nit i dia?

Ràbia (Misèria II)

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo

Salvador ESPRIU.

...I esdevinc ràbia

En la nit

Envers el Drac

Qui torna a encendre

El seu foc,

D'estèril pac,

Insistent.

Amb la barjaula

De l'orgull

Farà el pinyac,

Melanosi

En la pell

De l'atziac

Sofriment,

A la rabera.

La brivalla,

De classe absent,

Em deixa la ira,

També el cròtal,

Bord descendent

De l'eunuc.

Amb llur estèril

Veu, sóc ara

L'etern xemic

Del dejuni

Imposat pel

Cruel i inic

Truc del cuc.

Seré l'odi

De l'oblidat

Ós, fent son ball

Amb musica

D'orbs gitanos,

Metec mestall

En mos ulls,

Abans que l'ombra

Del passat

Acabi amb mi?

No desitjo

Sa claror morta,

Fals benjuí,

Sos rebulls.

El corb i el Drac

Es faran ali

En el burxanc

De llur enveja,

On fingeixen

Amb pas de cranc

Llur nyec-nyec.

En l'hivern

De llur cruesa,

Venc la Xelec

Que em donarà

La xavalla

Del periec,

Que no hec,

Lluny del silenci,

Perquè no crec

El Drac ni el mec.

Xelec=neu en hebreu.

 

Càmfora (Minirepte72)

El manament era clar i concís. Construir una arca abans que les aigües cobrissin la totalitat de la terra, per encabir-hi una parella d'animals de cada espècie i, junt amb la seva família, poder-se salvar. Però trenta-nou dies després, ni un bri de pluja ni tan sols núvols fan acte de presència al cel. Tot i que esguardi l'horitzó dia i nit, en lluna plena o enmig d'un sol que esparvera. Tanta observació, però, li ha omplert de miratges la vista, al·lucinacions potser. Girafes i més girafes que s'acosten, que passegen al seu voltant i, sobretot, que ignoren aquella enorme embarcació. Tants dies i maldecaps per si feia curt amb les dimensions, i tota la despesa de fusta i claus i brea per a calafatar-la completament contra temporals i onatges violents. Sap que són miratges per la quantitat de calaixos que, en reguitzell, s'alineen pels seus cossos allargats. Però tan vívids com els elefants que van apareixent darrere seu, de potes llarguíssimes i primes, com les siluetes fantasmagòriques que van en corrua i se li aproximen.

No hi ha parelles animals, només girafes i més girafes, calaixeres senceres que l'embolcallen en una espiral infinita. Olora l'aire i put a salvatgina assilvestrada, a roba i a càmfora. Tot fa ferum a conspiració divina, a fal·làcia, a engany, i Noè no sap què dir de tota aquella farsa... sobretot en veure el seu nét Canaan, que encara no ha nascut, vestit de mariner i alçant la pell de la mar per veure-hi què s'hi amaga a sota. O potser es tracta d'Hèrcules... Ara ja dubta de tot i, enmig del somnieig, Salvador desperta i es dirigeix a l'estudi. Li bullen idees dins del cap i el pinzell llisca damunt del llenç. Oníriques al·legories zoomòrfiques impossibles que plasmarà amb total naturalitat de geni.

Àlgebra, càrrega (o Única trajectòria II)[Melorepte220; 2]

He escoltat el ritme del cor que dins meu batega

Amb el traç d'un algoritme que se suma al càlcul
Elemental de voler emparellar l'oli i l'aigua, l'herba
I el desert, la llunyania i la carícia, mentre et parlo.

He endevinat trajectes curts per a la joia de viure
Amb paradoxes perfectes que, soles, s'amunteguen
Lentament per sentir-se lliures dins de gàbies de vidre
I l'únic indici de respir és l'ofec esquiu d'una conversa.

He despertat amb l'aigua glaçada al rostre i amb el jou
D'aquesta càrrega que engoleix el sol i la claror i l'oxigen,
Devorament famèlic de qui es rendeix quan el trepitgen.

I he experimentat la buidesa del mot quan ha mort el llavi,
I ja no hi haurà fre en l'arrossegament d'un naufragi tit(r)ànic (*).
En silenci callat, la pedra rodola fins al fons del fosc pou...    

 (*): titànic, o bé, tirànic; indistintament, opcional per a qui llegeixi aquest intent de sonet.

Misèria (Relats conjunts)

[...aprofitant l'avinentesa del Centenari del naixement de Salvador Espriu, també...]

Al prat de l'herba molla

hi ha verí d'escurçó:

s'emplenaran de sobte

aquests meus ulls de mort

Salvador ESPRIU.

...Però em defenso

De la fam

Del feroç Drac

Amb les paraules

Que ressonen

En l'atzucac

De la nit.

Deixo allunyats

Tant l'enveja

Com el verí,

Perquè, en el torb,

La seva ira

Pugui morir

Sens despit. 

Só la falena

Qui recapta

El brut argent

Del miserable

I de la meva

Ombra morent.

Sóc bufó

 D'humil, morta

Cort de reis orbs,

On el voraç

Drac la gana

No apaga mai?

Surto del jaç

D'escurçó

Per a caure

En les urpes

Del repulsiu

Monstre: remou

Mes entranyes

I encén, aspriu,

El seu foc,

Cremant vilment

La veu calma

De l'esvoranc,

El sord cadí

De la cruesa

Del crim de sang

Del badoc.

Fa rendir-me

La feixugor

De ses sentors,

Que m'envolten

I es tornen

Negres voltors

Del fals Drac,

Que lentament

Mengen, nafren

El fetge sa.

El meu turment

Serà odi,

Udol del ca

Més manyac,

Esdevingut

Llop per a atacar

L'home del sac.

Relats conjunts

Desídia, reticència (o Única trajectòria)[Melorepte220; 1]

Quan la pedra rodola muntanya avall,

Sols pot esperar-se una única trajectòria, Sísif,
Per molt que s'esforcin els membres a frenar-la
I a modificar-ne la natura descendent,

Però no vols caure en la desídia ni en el suplici
De no haver-ho intentat, sobretot quan
Has estat capaç de dur-la al cim de la muntanya.

Quan la fruita i l'aigua són tan reticents
A l'acollida i als llavis i als dits, sols resta, Tàntal,
Cloure els ulls i observar-ne el curs i la creixença,
Resseguir-ne els meandres i el brancam.

Però no vols renunciar, en començar un nou dia,
Al glop fresc ni al mossec reconstituent,
Si saps que gairebé tastaves la llum, sent a les fosques.

Providència (Repte Clàssic DXLII)

—Deinde, ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen.

Com de costum, amb aquesta frase dóna per conclosa la confessió. I la feligresa en qüestió es dirigirà al banc més fosc de la parròquia per acomplir la seva penitència. L'ha escoltada amb desgana, sobretot en els episodis més quotidians i innocents, que, per a una ànima càndida, són motiu de condemna eterna i de rebre el càstig diví tan ple d'ira com el que ell mateix ha remarcat en tots els seus sermons. Sap què ha de dir i com dir-ho, entre les gesticulacions i la variació del to de veu, perquè els ulls dels fidels que s'apleguen dins de l'església reflecteixin temor i oblidin arrogàncies i odis mundans, i mirin amb més respecte Déu i la seva persona, que parla enmig de l'altar.

L'espia mentre resa, penedida, i recorda cada frase referent a la seva infidelitat. Els encontres furtius amb el seu amant que, malgrat la confessió setmanal, continuen produint-se. I ell li ha demanat, com de costum, el màxim de detalls possibles. Perquè l'absolució sigui completa, per res més. No li interessen, a ell, ni postures ni nombre de repeticions, ni preferències sexuals o de quina manera arriba a l'orgasme cadascú. Efectua la seva tasca de redemptor per salvaguardar l'esperit noble dels seus feligresos, i garantir un camí ample i lluminós fins al Regne dels Cels, i poder seure a la dreta del Pare.

Ell, com de costum, no dubta en cap moment quan la nota temerosa del seu futur i li pregunta per l'efecte del penediment o per la reiteració dels seus actes. Una resposta rotunda la tranquil·litza. Pot ser mil vegades pecadora que mil vegades la perdonarà Déu, si ho confessa amb aquesta franquesa tan transparent. Ell l'escoltarà sempre, com fa amb la resta del ramat. I res del que sigui explicat dins del confessionari no sortirà dels seus llavis, que Déu segella amb el secret de confessió. És un servidor, ell, tan humil com el més humil dels homes, tan temerós de l'Altíssim, que els escruta des de l'alçada, com aquells que es reuneixen en cada missa.

En acabar el dia, deixarà la sotana i l'alçacoll i es vestirà amb roba de carrer. Subreptíciament, per no ser vist, com de costum, quan la necessitat constreny. Burlarà vigilàncies i mirades inoportunes, conduirà fins a la ciutat veïna, on se sap anònim, un ciutadà més enmig de la metròpoli. Cercarà els camins de neó, la sordidesa de tuguris on la paraula no és necessària, sols la mirada i el gest. I els diners. Quan aconsegueixi pujar amb qui més li faci el pes, recordarà la feligresa adúltera, cada detall, cada postura, per assolir la gràcia de Déu i de la Providència a mans d'aquella barjaula pecadora que, per quatre bitllets, li obre les portes del Paradís sense sermonejar-lo ni tan sols mirar-lo. Com li sol succeir després de la sessió confessional i redemptora. Es penedirà, segurament, en tornar a la rectoria, lliure de la brutícia d'haver-se vist obligat a escoltar aquelles accions tan vexatòries per a la seva persona. Humil servidor com és, però, accepta la seva dissort, estoicament. Com de costum.

Lingüística

Diràs avui i em retornarà la perfecció dels teus llavis als ulls,
I sabré com anomenes la pell quan l'acaricio amb la calidesa
Del món sencer, com la ploma que festeja la brisa i no pesa,
I xiuxiuejaré els mots que ens agermanen, lluny dels embulls.

Diré vida i bategarà en el paladar la frase que basteixo i reculls
Quan el silenci calla i deixa pas al reialme on seràs princesa
Per sempre, i ordenaré el meu dia i la teva nit amb la certesa
Exacta de qui coneix la mar i en detecta penya-segats i esculls.

Diràs camí i els peus seguiran endavant, a la recerca de dreceres
Que ens apropin més allò que mai no oblidem i que ens pertany,
Per respirar i viure, per guarir la memòria presa del record i del seu dany.

Diré aigua i assaboriré cada gram de pluja que ho xopi tot, les primeres
Gotes que tamborinegin al fons de l'esperit i et revelin què esperes:
En la immobilitat del cos, el cor batega i parla amb llengües d'antany.