[inspirat en el poema de Mariola Nos]
Atàvica, com el murmuri de la Mar,
Esdevens tan necessària... avui també.
I escolto l'oratge, l'onatge, i tindré
La fam que no acaba a flor de l'atzar.
Diòptries que m'omplen l'esguard
De miratges interiors, deserts on fer
Enderroc del somni, segueixen a recer,
Amb la sensació d'arribar sempre tard.
Balsàmica, com la paraula feta llum
En la foscúria, et pronunciaré i tu
Només caldrà que t'apropis per respirar.
Penúries a trenc d'alba, la vida és fum
Si es perllonga el malson en despertar,
Si la nit ha d'apagar el sol que ara lluu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada