Càmfora (Minirepte72)

El manament era clar i concís. Construir una arca abans que les aigües cobrissin la totalitat de la terra, per encabir-hi una parella d'animals de cada espècie i, junt amb la seva família, poder-se salvar. Però trenta-nou dies després, ni un bri de pluja ni tan sols núvols fan acte de presència al cel. Tot i que esguardi l'horitzó dia i nit, en lluna plena o enmig d'un sol que esparvera. Tanta observació, però, li ha omplert de miratges la vista, al·lucinacions potser. Girafes i més girafes que s'acosten, que passegen al seu voltant i, sobretot, que ignoren aquella enorme embarcació. Tants dies i maldecaps per si feia curt amb les dimensions, i tota la despesa de fusta i claus i brea per a calafatar-la completament contra temporals i onatges violents. Sap que són miratges per la quantitat de calaixos que, en reguitzell, s'alineen pels seus cossos allargats. Però tan vívids com els elefants que van apareixent darrere seu, de potes llarguíssimes i primes, com les siluetes fantasmagòriques que van en corrua i se li aproximen.

No hi ha parelles animals, només girafes i més girafes, calaixeres senceres que l'embolcallen en una espiral infinita. Olora l'aire i put a salvatgina assilvestrada, a roba i a càmfora. Tot fa ferum a conspiració divina, a fal·làcia, a engany, i Noè no sap què dir de tota aquella farsa... sobretot en veure el seu nét Canaan, que encara no ha nascut, vestit de mariner i alçant la pell de la mar per veure-hi què s'hi amaga a sota. O potser es tracta d'Hèrcules... Ara ja dubta de tot i, enmig del somnieig, Salvador desperta i es dirigeix a l'estudi. Li bullen idees dins del cap i el pinzell llisca damunt del llenç. Oníriques al·legories zoomòrfiques impossibles que plasmarà amb total naturalitat de geni.