Vigilància (o Nívia màlica)(Minirepte74)

Tot comença un dimecres qualsevol. Nívia agafa l'ascensor per pujar fins a la vuitena planta, on hi té l'estudi. Al seu poble no n'hi ha hagut mai, d'aquestes andròmines, perquè edificacions de més d'un pis no se n'hi troben. Però a una gran ciutat com Nova York i en una zona com Manhattan... Per tant, no li estranya que s'aturi al primer pis, sense haver premut cap botó. En obrir-se la porta, se li suma un desconegut que, com ella, també puja. Nívia s'enretira sense adonar-se'n. Com un acte reflex, diria més tard. Al segon pis, l'operació anterior es torna a esdevenir. Les portes s'obren i a aquest primer desconegut se li suma un nou desconegut, i ella els fita i es mostra cada cop més neguitosa. Sobretot en veure que l'ascensor s'atura, sense excepció, en cada pis. La seva estranyesa, però, és majúscula en veure que, un cop fora de l'aparell, els set desconeguts agafen la mateixa direcció que ella. Quan vol parar esment del que succeeix, no hi és a temps. La subjecten entre tots i l'emmordassen. I, sense saber de quina forma ho fan, l'adormen immediatament. Quan es desperta, reconeix casa seva. Però detecta set panys nous de trinca a la porta de l'entrada. Potser és efecte dels narcòtics...

Tres setmanes després del seu captiveri, encara no entén per què la retenen dins de casa seva, si aquella és casa seva de debò. No ha rebut visites ni trucades de cap tipus. I això li suscita una certa estranyesa. Com aquesta vigilància intimidatòria que l'obliga a fer les tasques domèstiques, inclosa la llista de la compra, que és supervisada per catorze ulls, per si de cas (sobretot en l'apartat de la fruiteria) hi apareix la paraula poma, que és ratllada immediatament amb un nerviosisme exasperat. Quasi ridícul...

NOTA: un modest homenatge a Carmen Martín Gaite i la seva Caperucita en Manhattan, res a veure ni en qualitat ni en temàtica; un mer 'divertimento' maquillant el conte infantil de la Blancaneu i els set nans, gens aconseguit, de ben segur...