21/4/13

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]



Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada