Plou. De nou plou. Com la matinada en
què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan
tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha
esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella
carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere
minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins
a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que
detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al
desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat.
No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la
tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els
quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els
havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi
havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de
devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com
aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells
minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç
d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten
enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar.
Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record
d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies.
Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten
connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada