Pluviòmetres (Melorepte221; 2)

[A Anna Garrido Causapé, sens cap dubte]

 

I potser no cal cap més paraula per adonar-te que t'estimo,
Que no hi ha camí més precís cap al teu ventre que la vida
Viscuda a recer de l'eloqüència del teu nom, amb què llimo
El silenci, l'absència, la distància i l'amargor, fruita prohibida.

I potser respectar-nos és part del joc d'estimar-nos nit i dia
Amb la pregonesa del bes sincer, del jaç impol·lut que espera
El lligam dels nostres cossos, l'abraçada tan plena de melangia
Com l'amor que en despertar no puc oferir-te, Anna fugissera.

I potser el dubte és el verí que m'empasso perquè els llençols
Guardin i retinguin el teu perfum de pluja i de matinada, d'amor
Tan perenne com l'esguard que em mirava i m'anhela i em desitja.

I la fidelitat supera quilòmetres i nits eternes si sóc el que vols,
Si reconeixem que la fita és a frec de les nostres pells, si l'enyor
És l'únic far que crea ombres en el camí claríssim que es trepitja.