Píndoles somníferes (o Injustícies)(Repte ClàssicDXLIII)

Sense massa esforç m'he endinsat a l'edifici. Amb la tranquil·litat que ofereix no somniar amb dracs ferotges de cent caps ni tenir ínfules de cavaller esbojarrat i cansat de lectures, escuder i rossí inclosos. Però, estranyament, romanc alerta. Aquells murs altíssims no han calmat el neguit que sento des de fa dies. I nits també. He deixat el fill al càrrec de la veïna, i m'he vestit, com de costum, completament de verd. No és mania, potser només mimetisme, per passar desapercebut entre la Natura, entre matolls de ginesta i d'espígol, enmig de l'odorant fonoll o dels arbusts més tristos que puguin existir. Amb una única dèria, que és explicar els meus somnis (o malsons) a aquesta colla de desconeguts. N'he sentit de tots els colors, dels seus mètodes, però ja no puc suportar més nits d'insomni per sobresalts tan absurds com aquesta por per acabar amb la vida del meu propi fill.

No sóc un homicida, això ho tinc clar també. Tampoc no m'empesco amants desconegudes, a les que oferir les meves peripècies. Vaig, per damunt de tot, amb la veritat per davant. I potser aquest sí sigui el veritable problema. Ja ho deia la meva dona, amb un aplom que astorava: Ets un somniador en el cos d'un dement, però no pots dir mentides... I jo mantinc la mirada impassible davant de la ingent porta d'entrada a les estances principals. Els cartells així ho indiquen. Les parets, folrades de fusta tan ben envernissada i polida que reflecteix la llum del sol, són imponents. El matí no pot oferir millors expectatives. Bona temperatura, aire primaveral, flaire de flors aromàtiques pertot... Només la impassibilitat dels homes que guarden l'entrada m'ha refredat un xic aquest bon ànim. Gairebé tant com els ulls dels dotze homes, que m'han rebut amb un silenci sepulcral més que hermètic.

M'han inquirit violentament i sense marge de reflexió. He dit nom i cognoms, sense cap altre llinatge nobiliari que el parentesc llunyà amb un oncle d'un avi ja més difunt que noble. Una torrentada de mots han aparegut de la meva boca, irrefrenable, tot seguit. He parlat de la tirania que regna en el petit poble on habito, de les injustícies que assolen collites i bestiar, sempre vingudes de la mateixa persona. També, és clar, dels maldecaps nocturns que em visiten. Amb una confiança que m'ha meravellat de forma superlativa. Amb tanta gosadia... Llavors, amb quatre preguntes que he trobat del tot malicioses, he perdut oremus i maneres, a parts iguals, perquè no ser noble no vol dir ser roí, lladre o fill de mala mare. I aquestes paraules tan ambigües indicaven això mateix, que em titllaven del que no era. M'he adonat immediatament, que no havien escoltat res dels meus episodis gloriosos, de la rebel·lia contra l'opressió ni de fer-me cabdill d'aquest alçament gràcies a la meva fama. Ni aquestes bosses sota els ulls que indiquen vetlla i cabòries.

En un tres i no res, però, m'he sentit agafat per les espatlles i per la cintura i en un manyoc de mans i braços, m'he vist vestit amb una camisa de força que m'ha immobilitzat de sobte. Entre aquells homenots m'han apropat a la taula, on acabaven d'emplenar uns papers. Hi he pogut llegir amb certs esforços el meu nom i poc més. Quan se m'enduien, però, algú ha xiuxiuejat que seguia tan boig com havia escoltat per la contrada. En tancar la carpeta de l'informe, l'ànima m'ha caigut als peus. Ja ho sé que no sóc més que un pagès amb bona punteria, la millor d'aquestes muntanyes, ho asseguro. Però d'aquí a acabar en aquesta cel·la per somniar en pomes i ballestes, en rebels i en condemnes demencials hi ha un bon tros. Tot tan taxatiu, però... El Cas Tell queda arxivat enmig d'informes igual de grisos. Una paraula ben visible i emmarcada: Demència, i res de revisions ni al·legacions possibles. Ni píndoles somníferes ni remeis per a aquest insomni ple de malsons...