31/5/13

Obsolescència (o Fragància de l'adolescència)

Hem perdut tots els camins, les sendes de la lava
Que són gargots damunt de la pell de la metzina,
I la bevem a glops llargs i amargs per fer eterna
L'agonia greu que ens encercla l'ànima i la nuesa.

Hem sabut percebre el cràter de cada plaer carnal
Dins dels porus oberts cap a la frenesia de saber
Noms i destins, d'esdevenir Minotaures en laberints
Interiors on la veu és el silenci que no es gosa trencar.

Hem volgut tots els vents dels hemisferis habitables,
Evitables com la fragància de l'adolescència que mor
Abans de néixer i es perd enmig de membres lassos.

Hem tingut el món als nostres peus, sense aprofitar
Aquest poder, i l'obsolescència arriba a ser previsible
Com el ritme del batec del moribund que demana pas.
 
 

...Eminència

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) I potser la pèrdua
Avui no sigui perdició
Ni lletania melangiosa
Ni jardí estèril o eixorc.
El nostre futur es dibuixa
Amb traços ferms i eterns
On la lluita és necessària
I la bandera solament
Agermana ànimes bessones.

No ploris, eminència, no.
Perquè cal desprendre's
Del llast dels segles perduts.
No ploris i torna a la batalla:
La nit s'ha creat per la llum
D'uns ulls que cerquen somnis.

30/5/13

...i mística domèstica



(...) I no se sap del cert
Si la feina més feixuga
És esdevenir llar i caliu
Amb aquest fred continu,
Quan la remor
De la multitud eixorda
I les oïdes semblen pous
Plens de paraules mudes
I despertar entre llençols
Gèlids no és sobreviure
A l'embat dels dies erms
De rumb, pura rutina.

Bon dia, repeteix
Aquest cervell que supura
Melangia pertot arreu.
Bon dia, diu a la buidesa.

...i vigília

[seguint un poema de Jaume Dargó]


(...) I si viure és somniar
En rastres abandonats
A la fortuna pels dits
En llençols plens de tu?

I el coixí guardarà
Tantes vetlles com consells
Que sempre trobaré
Quan més et pugui enyorar.

Els seus moviments
No es podran aturar mai
Perquè ets terratrèmol
Contra la quietud
I inquietud en mans
De la pacient impaciència.

I si esperar és voler-te
Propera i perfumada
Amb la dèria de la fam
Extrema, i la feina que resta
És omplir-me dels teus somnis?


29/5/13

...llànties

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I cauen les minúcies d'un món,
Que crèiem immutable, al balç.


Et sorprens de tanta crueltat,
Germà, company, i em parles
Amb paraules fosques i glacials
Que han de glaçar-nos les venes.


Embolcallat per la beina del jaç,
M'acaricies amb dits del trasbals.

28/5/13

Cancerígena (o Paciència)

[pensant també en Noor S. G. ... també]


Imagina quan xipollegi dins de la banyera,
Mig plena perquè no tingui por de l'aigua,
Mentre la fregues amb la delicadesa materna
De qui l'ha desitjada des del primer bes fet.

Imagina quan et demani que li llegeixis
De nou el seu conte preferit, que coneixes
De memòria, i ella també, mentre gaudeixes
Dels seus ulls escrutadors, que supliquen un sí.

Imagina quan dormi i oblidis la dura jornada
Entre la comissura dels seus llavis, i sàpigues
Que és el fruit del teu ventre, per sempre més.

Imagina quan desperti al teu costat, i t'adonis
Que ja no somnies, que el càncer que és l'espera
Ha esdevingut claror i alè, amb el pas endavant.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?



Lijiang nit de pluja photo Lijiang-pluie-nuit1_zpsc6bf2b3b.jpg

Vivències melòdiques (o Vítrica música)(Melorepte225)



[recordant l'Alhambra]


Les pedres escolten la melodia ancestral
Com llur ànima quieta, immòbil, bella,
Episodis que la memòria lentament estella
I reparteix perquè ens visitin quan cal.

I hem d'escriure la nostra història amb sal
De mar, amb lletres d'or i amb la rella
De les vivències, i esperar que facin grella
L'arbre plantat, el nadó nascut i el llibre escrit.

Les pedres degusten la veu clara del vidre,
Que no es trenca quan el temps la vol,
Que bressa la brisa i la calma eterna en l'estol

D'estels que ens vetlla, amb la clepsidra
De la pausa perenne. Perquè et crido en la nit,
Ets el ventre, el full, la llavor, i jo só el delit.
 
 

Dèspota (o Pèrdua)


A Ferran i a Lluís d'Armengol i Galceran (In Memoriam)


Benvolgut amic, sovint les pèrdues són bocins
De foscor que ens agleven la sang i l'esperit,
Que ens duen als laberints insondables de la nit.

I cada passa és un motiu més de lluita, fins
Que ens adonem que caminar és tan necessari
Com l'aturada, abans que el cor sigui gregari
D'un dolor avesat a acompanyar-nos pertot arreu.

Benvolgut amic, sovint les paraules són consol
I recolzament, però callar ens mostra nous camins
Cap a la llum d'un món primigeni descuidat en brins
De batalles perdudes, que ens guia des del bressol.

I tota memòria és un esbós d'aquell germà volgut,
Que descansa, abans d'hora, per la cruesa d'un mut
Déu —això diuen—, que sols accepta no alçar-li la veu.

Sílvia (o Òrfena)

 [A Sílvia Pérez Cruz i a Càstor Pérez Diz (R. I. P.),
perquè cada cop que escolto aquesta havanera hi ha emoció en els meus ulls, sobretot en saber la pèrdua del pare]


Vindràs xopa de mar i de pluja, de sons
On els malsons llisquin per vigílies noves
Fetes amb retalls de llunes dins de coves,
Perquè els desigs siguin reals, purs i bons.

Vindràs emplenada d'enyorança pel pare,
Amb el perfum de l'absència i dels pins al pit
I la dolçor de les paraules òrfenes del glapit
Càlid i de l'esguard calm clavat a la seva cara.

I sabràs que el teu cant és brisa i bressol,
Lluerna que enlluerna la tristesa quan arriba
Des de la riba ignota de la mort més aspriva.

I sabràs que aquesta gola eclipsa tot el dol
Que puguis pressentir i experimentar, tan viva
Com la flama que empeny endavant i et captiva.


 


Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez Diz [2010])
{música: Càstor Pérez Diz; lletra: Glòria Cruz Torrelles}



27/5/13

Asfíxia (o Telemàquia)(Niporepte89)

Contra la vida
En apnea, sang lliure
Amb veu eterna.
 
 

26/5/13

Gàbia (o Bèl·lua de ràbia)(RPV253)

Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure
O només t'agrada dins de la gàbia que li has creat
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?

Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?

No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?

No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?
 
 
 

25/5/13

Experiència

La pluja torrencial eclipsa la bellesa del cel estrellat i de la lluna en quart creixent. Condueixo cap a un lloc imprecís, en un rampell incontrolat, inclús dement, amb el ritme constant de l'eixugaparabrises que ajuda a no perdre un camí que no sé ni conec. Només l'he ubicat en el mapa abans de sortir apressadament de casa. Alguna cosa m'indica que, en aquesta acció, m'hi jugo la vida i el futur. La ingent quantitat d'aigua, però, arriba al punt d'espantar-me perquè ningú no ha estat informat d'aquesta bogeria.(...)

23/5/13

Petúnies (o [Hect]àrees)(Minirepte76)

El casalot és envoltat per hectàrees de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla aturar el seu ritme.

Lluny del casalot tornarà a l'aspra bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner principal.

21/5/13

Aèria (o Vívida memòria)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,
malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

He despertat amb les ganes de devorar-te intactes;
Des del darrer comiat que espero la teva carn aèria
Com la llosa de l'enyor, que pesa i em llasta els dies.

He dibuixat sinuoses síl·labes al voltant del teu nom,
Bell palíndom com l'insomni d'aquest delit per la vítrica
Pluja que va obrir els camins cap al Paradís dels teus ulls.

Avui, gaudeixo dels teus llavis en silenci, si els esmento.

Perquè aquest record és vívid com el futur proper i nostre.
 
 

Vigília (Salmòdia aniversària)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,
malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

Com qui ha retornat a la vida i se sap afortunat,
Guaito el paisatge que m'envolta i no l'imagino
Sense tu, Anna, en la senzillesa de voler besar-se
A qualsevol racó del món que somniem tots dos.

I converteixo els retalls de tu en records tangibles,
Els passeigs curulls de sol en motius per avançar
Cap al demà més proper, l'ofrena contra la por,
El sentiment més pur amb què es fan els somnis.


Com qui ha despertat després del torb i tasta la pau
Novament i s'omple els pulmons d'aire fresc i respira,
Tot duu el teu nom, Anna, i el pronuncio entre xiuxiueigs.

I mudo les hores perquè arribi abans la nit, que porti
El teu descans i la vigília i el plaer de veure't dormir,
Amb la joia de viure cada dia com un jorn per celebrar-se.


20/5/13

Barbàrie (31a Crida de VullEscriure)

El matalàs ha servit per a les diverses trobades sexuals de la colla. L'abús de l'alcohol no ajuda, però sembla que ens agermana més. Sobretot amb idees tan esbojarrades com la d'allitar-se (si és que es pot anomenar així a aquests afers sòrdids a l'atzar) amb desconegudes. No els preguntem el nom, ni ens esmercem a preparar l'escenari, com si el confort ens privés de gaudir de les noies que convidem
al cau. Il·luminades amb espelmes, les golfes de la casa abandonada, que hem okupat fa uns mesos, provoquen paüra a les nouvingudes. Se senten desorientades, a més de terroritzades, perquè no poden ubicar el lloc on les hem portades encaputxades i emmordassades.

La barbàrie comença damunt del matalàs, sempre mitjançant un ordre jeràrquic, que coneixem i respectem. Durant un període de total llibertat cadascú fa allò que li ve de gust amb la noia. També sabem què farà l'altre col·lega, perquè s'ha repetit el modus operandi en les diverses trobades infal·liblement. Al cap de la colla li agraden les fel·lacions; a l'Òscar, el segon de bord, vexar-les amb violència; a mi, m'excita més mirar... Ara, però, ens trobem en problemes per culpa de l'Òscar, que se li ha anat la mà amb la darrera noia. El matalàs conté totes les proves acusatòries. Tot fluid escampat ens identificaria. Per això cal esborrar-les dràsticament. El matalàs crema amb facilitat. I jo em pregunto si el foc també aconseguirà fer desaparèixer el cadàver de la noia, estès encara, mentre les flames l'envolten.

Miríades trèmules (o Èxode)(Niporepte88)

Mils de mirades
En èxode diari,
Trèmules fulles.
 
 
 

19/5/13

En potència (o Pluviòmetres)(Melorepte224)

Saps, Anna, que no cal París per descobrir l'amor?
Solament la matinada i la pluja i la bogeria dement
D'uns llavis que volen llum i escalfor, d'uns dits
Amb l'ànsia virginal del nounat bocabadat pel món.

Saps, Anna, que no cal seny per abastar la felicitat?
Sols uns ulls curulls de fam per devorar els carrers
Il·luminats pels fanals i pels semàfors, pel xiuxiueig
A cau d'orella que desperta la pell i el cor i els sentits.

I tot és deliri si vol seguir silvestre com el naixement
De la tempesta, matern com les mans que són alberg
I abric, quan s'estenen contra desfavorables corrents.

I tot és teu, tint que reclamo per tenyir amb colors vius
La grisor de la rutina, les parets que t'empresonen avui,
Quan els mots són pluja en potència, somnis, futurs fets.
 
 
 
 
Bistro Fada (Stéphane Wrembel [2011, Midnight in Paris OST])

16/5/13

Absència (o Clarividència)

Veig abans la teva rendició
—Fins i tot la meva perdició
Que el nostre món fet amb il·lusió.

15/5/13

Absència (o Espècimen)

Costa tant tenir l'alegria
Quan l'esborra el trasbals
De l'huracà més fals
Que, de sobte, enfosqueix el dia?

És tan alt el preu de somriure
Quan tot sembla senzill
Com retrobar a l'espill
El rostre satisfet de viure?

Per què existeix la usura
En l'espècimen que no estima
La claror ni la llibertat?

Anna, la nit escura
El temps, sense tu al meu costat,
Car l'amor és més que una rima.

14/5/13

Absència (o Alimentària)

Véns i marxes
Entre el son,
Com si Déu
Existís.

I m'enxarxes
Dintre teu
Amb la font
D'un somrís;

És el meu
Aliment,
La metgia

Del turment
De ser greu,
Sens tu, el dia.

Absència (o Esquàlida)

[plou... i t'enyoro!]


Segons com segles
Quan el dia és silenci
I no paraula.
L'esquàlida falena
Del somrís m'abandona.



Absència (o Superfícies)

He despertat de nou sense tu, amb mots de pluja a la gola,
Amb l'única certesa que la veu ha callat, en la nit pregona,
Per restar atenta als llavis que besen com si la vida marxés.

He traçat siluetes del teu cos damunt del mirall entelat, avui
Que no pot acollir-te el reflex en la seva superfície; dic i tinc
Tots els mots del món amb mi, i la il·lusió intacta d'aquell
véns?.

Avui, desplego veles cap a la brisa despresa de la teva esquena.

Em tens pensant-te, vida, en cada bocí present quan ets absència.

Pituïtàries (o Meteorològica)

[A tu, sempre i per sempre...] 


Vull que la vida es converteixi en gestes i conquestes,
En tempestes d'octubre, en gestos protegits per la foscor,
En ossos i carn i saliva fets desig, i morir per les restes
Del rastre d'un núvol que ens ha vist perdre seny i nord.

Vull que els llavis esdevinguin fortí i ciutadella, vestes
Per abrigar aquesta pell òrfena de mossecs quan l'escalfor
És el tresor més anhelat entre tu i jo, i et cerco les arestes
Dels angles irreals de l'esquena i les conservo al record.

Vull guaitar el crepuscle, avui que el dia sense tu és tardor,
Flairar-te fins que es desgastin les pituïtàries en requestes
Al futur, i reconèixer que m'ets tan necessària com el cor.

I vull passejar per platges amigues, sense cap altre horitzó
Que la profunditat dels teus iris, i deixar que totes aquestes
Estones fetes de tu i de mi siguin per a nosaltres un tresor.

13/5/13

Crònica ín(t)fima (Minirepte75)

Des del primer petó fins que cau la darrera peça de roba que ens separa transcorren, exactament, tres-cents vint-i-set segons. Tan sols em distrec pel so d'un motor llunyà i per la blancor del mur del cementiri. Encara em meravello d'haver estat capaç de tenir una erecció exagerada. Potser és la seva boca o el lloc, o la por morbosa de ser descoberts in fraganti. La qüestió és que ni el ventijol, tirant a fred, que bufa en aquesta nit de novembre, ni el risc que correm no em desanima gens.

Des que s'agenolla al meu davant fins que el gland li toca l'epiglotis transcorren disset segons justos. I, mentre em menja el sexe durant tres meravellosos minuts, divago arran de la inversemblant localització d'aquest encontre. No hi ha massa lluna, per no dir que no la intento detectar en el cel estrellat, i ressonen els focs d'artifici de fons. La seva cara és preciosa, i en aquest període només penso en devorar-la amb els llavis i en entrar dins seu. Li ho xiuxiuejo quan el seu cul se m'arrapa contra el pubis i la seva esquena em queda a frec de pit, tan nus com calents. Tot queda en tan bona disposició que és fàcil endevinar què vindrà tot seguit.

Des de la primera batzegada, dins de la seva cova humida, fins al gemec final, enmig de l'èxtasi, el recompte és tan ínfim que la matinada s'omple de renecs entre dents i disculpes maldestres. Mentre ella s'acaba de vestir i marxa a corre-cuita, bastant defraudada, una nova erecció em visita. I em quedo allà, sol i palplantat, de cara al mur del cementiri. Sense experimentar cap senyal de flaccidesa. És per això que em plantejo la possibilitat que tingui una vena un xic fúnebre. Per no titllar-la de necròfila...

Herència (o Blasfèmia)[Herètica (o Mirífica)]

[A tu, sempre i per sempre...]


Sóc fidelitat i defecte, cercant la confiança
Del riu que s'escola entre les mans, les ganes
De tu, ja siguis veu o retret, llum que emanes
Entre les escletxes de les paraules callades.

Sóc heretge i creient, blasfem per mirades
Que desitjo nit i dia, amb la perpètua ceguesa
D'anhelar en els meus dits la mirífica certesa
Que ets pell i calidesa, l'única esperança.

Sóc error i dubte, por i fortalesa, mà estesa
Cap al futur incert, oasi en el desert d'enyorar
El primer segon de no tenir-te arrapada a mi.

Sóc hereu del passat i el present que demanes
En cada nou despertar fins que sigui real demà,
Amb les ganes intactes de tu, de fer junts el camí.

Fúnebre

Morir tal volta sigui això: l'enyorança
De besar-te, l'espera que no comença
Ni acaba, el pas del temps que atansa
El comiat quan ets llum i complaença,

Com un avenc que s'enduu l'esperança
A l'estimball, i hi llença la vida i pensa
Que l'ombra és la fi i la seva semblança.


[seguiment del poema de Mariola Nos]

Màscares (o Efemèride)

[en el meu 35è aniversari]


Hi ha veus màgiques, tràgiques màscares
On amagar l'amargor de voler mirar el sol
Amb els ulls oberts
Abans que torni la nit, enyor de l'alba.

Hi ha verí més dolç que la cançó de bressol
Que m'obliga a dormir sense son ni calma,
On el silenci brama
Paraules oblidades en oasis sense deserts.

Hi ha dates que s'han creat per compartir
Gust i tacte, mirades
Que esborren portes i cordes: el dia vindrà
Que esborren portes i cordes: el dia vindrà
Carregat de llum per demostrar-nos que hi ha
Noms que reclamen
L'avui amb tu, el fill de demà, que parlàvem ahir.

12/5/13

Pròrroga (o Incrèdula)(Melorepte223)

T'he esguardat aquesta nit estrellada, de nou,
En l'èxtasi de retornar al cel dels teus llavis,
On no hi ha lloc per a rellotges ni astrolabis
Que indiquin un rumb quan s'ha perdut el seny.

No m'aturis ara que les mans recorden que plou
A qualsevol racó del món perquè mai no s'oblidi
Octubre ni el tacte de la teva pell, record ferreny.

M'has observat, incrèdula com la primera nit,
Com qui reconeix la vida recuperada, la tendra
Paraula pronunciada on s'agermanen la cendra
I el foc, i has sabut que desitjo el teu ardit cor.

No t'aturis ara que la lluita pren part de l'ordit
Del moaré dels cossos perquè, quan em cridi
La teva veu, em tindràs amb la joia que no mor.
 
 

10/5/13

Ínfules (o Majestàtica)[ENTC]

Plou i és de nit, i aturar-se de cop és dolorós, acabar la lluita abans de començar el combat, deixar la mà perquè la bufetada és massa dura per defensar-se o aplacar-la. Ja és tard per demanar perdó i no hi ha paraules contra la intempèrie. Ni tan sols en el reclam de refugi, d'alberg, d'abric. I veure't pletòrica enmig de la matinada només afua el foc del turment d'haver-te deixat en mans dels dracs, en la selva dels traülls, en l'àpat que es prepara al voltant de la poma emmetzinada.

Plou i és de nit, i sóc gripau en l'íncube que han esdevingut aquestes ínfules principesques. És tard per al penediment, quan la traïció és engany i la decisió dràstica és la sortida més fàcil contra la decepció. Ni les mirades sinceres no podran endolcir l'amarg glop de saber la veritat amb retard. No tinc reialmes que abastin la teva majestat, ni metgia per a la ferida oberta pel sabre que jo mateix empunyava, sense adonar-me'n.

Plou i és de nit, i hi ha somnis després del torneig, encara que les llances s'hagin trencat; creu-me, princesa. Encara que tornar al camí recorregut no solucioni res.


[l'artifex del microrelat és aquí]

Termòmetres (o Pletòrica)

Desperto sabent que m'he guanyat un lloc a l'ombra
Entre el silenci i la quietud, un nou començament
Per a aquest rònec cor que gemega en cada batec,
I la mà invisible del dol m'enfonsa somnis i joia.

Em desvetllo amb la dringadissa de la pluja endins,
I els termòmetres indiquen la gelor de les pupil·les
Que ja no poden mirar un esguard càlid, que desitgen,
I torno al vagareig d'uns llavis perduts en el laberint.

Regiro hores viscudes, converses mantingudes, glops
D'aigua per a la set i respirs contra l'ofec, i et recordo,
Pletòrica com mai, trista com qui ha perdut el món.

Em maleeixo en aquest topall, la cel·la on empresono
Realitat i frases, envers tota pronúncia, fins que el mot
Sigui sang, fins que la veritat m'habiti el cos, si no moro.




The New Beginning (Lunatic Soul [2008, Lunatic Soul])

9/5/13

Èpoques

"Hi ha hagut un temps de rellotges i esperes, d'absències i enyorances. Hi ha hagut dies sense sol i nits fosques, tot just un fil de lluna cobrint els núvols de tempesta. També hi ha hagut una època de segons com hores, de minuts sepulcrals com el silenci, d'hores perdudes amb l'esperança de veure l'alba.

I avui ha arribat el dia d'obrir la porta als braços que ofereixen abraçades, als llavis que reclamen petons, al sexe que desitja la càlida humitat d'una cova on amagar tresors i infàncies. Ompliré cada somni trencat amb brins d'alegria, recompondré els anys perduts amb un lactant que t'hagi omplert els pits adolescents. Ni el plor ni les parpelles carregats d'entreson et despertaran d'aquesta realitat.

Dona, nena, ets una illa, un edèn de delícies per viure. Malgrat el rebuig, el fàstic, l'odi que puguis sentir per mi. Encara que persisteixi la captivitat. Amb una única condició: no em miris amb aquests ulls espantats, buits, tristíssims, perquè jo no sóc una bèstia. A Estocolm no sempre es viu de síndromes, amor."

Amb aquestes paraules, tanca de nou la porta de l'amagatall, deixant a la petita entre sanglots i llàgrimes amargues. Ha aconseguit el que volia, per la força.


[relat penjat també a 280 y punto- Relatarium]

Exànime (o Llànties)(RPV252)

Cap a l'infinit, el pelegrinatge. I més enllà no trobarem
Res més que allò que somniem, la boira, la mar, la vida.
Camina amb pas ferm, amor, i empra sempre el barem
Més exacte que no decanti la balança, en el ressò ligni.

Dubitativa com l'onatge, tindrem la queixa de les gavines,
Al voltant, i el salnitre que ho empleni tot, inclús l'esperit.
Avança nord amunt, tan sols amb el rumb que endevines,
Quan t'envolto entre els braços, al fons dels meus ulls.

Fins a l'infinit, dibuixaré la llar que anheles, el designi
D'aquesta lluita contra l'huracà immòbil, si la humida
Passarel·la que t'ofereixo no t'atura la tristor de l'ànima.

Comprensiva com la raó pura, abastarem tots els esculls
i els superarem, amor, encendrem llànties envers la nit
Més obscura que ha tenyit de dol el somrís, avui exànime.
 
 
 

Deficiència

He begut rius d'alcohol per oblidar-te, princesa, sota nits de lluna canviant, per retrobar el sol. I només ofego la meva vida en l'agonia de no alçar-me més. Ara, sense diners i amb bocins de somnis trencats a les venes, habito la nit: l'enlluernament del dia dura fins al capvespre.


(tot acceptant la proposta a RC de la Berta González Embun, d'inspirar-se en Moonshiner, de Bob Dylan)

Evidència (o Heliòpolis)

En la ciutat del sol, els ulls es busquen als laberints
De l'evidència, on la lluna daurada s'hi escola endins.



8/5/13

Rèplica (30a Crida de VullEscriure)

A l'aparador de l'agència de viatges, el cartell que anuncia el gran esdeveniment li fa obrir els ulls com plats. El centenari del Titanic li sembla una oportunitat d'or per guanyar-se, definitivament, la simpatia de la sogra. Ja va plorar d'emoció amb la Kate Winslet i en Leonardo DiCaprio i això que sols era una pel·lícula amb un final quasi previsible. Imagina la cara que farà si, per al seu aniversari, li lliura un passatge per viure en la pròpia pell l'experiència única de viatjar en una rèplica fidelíssima del famós transatlàntic, tenint cura fins al darrer detall (cristalleria, vaixella, il·luminació, moqueta... també l'orquestra). Somriu visualitzant els ulls de la seva dona, sentint-se orgullosa del seu marit perquè, finalment, ha acceptat el caràcter controvertit de sa mare, sorpresa també per tan inesperat regal. No és mala persona, per molta tírria infundada que li tinguis, li repeteix tan cançonera com reiterativa. I, com a afegitó, la perla: Tanta mania amb les sogres, que paguen la fama de quatre males pècores...!

Consulta el rellotge de polsera i s'adona que encara té prou temps per entrar-hi i assessorar-se'n. No vol precipitar-se ni pecar de rampellut. Arreplegarà fulletons i informació perquè és una inversió de futur que ha de satisfer a les parts implicades. A la sogra, per nostàlgica i amant de les històries al voltant del transatlàntic. I, com no, a ell sobretot, que ja se li fa la boca aigua en llegir allò de la recreació exacta del viatge inaugural del Titanic.

7/5/13

Sinonímia

[A Antoni Santana]


I no cal que la família sigui un lligam de sang
O un cognom idèntic o un pit ple que alimenti
La fam voraç d'un nounat, perquè l'entrebanc
Demostra on hi ha l'amic i el germà veritable.

I no cal que la proximitat ompli nits en blanc
De vetllar la malaltia o la boca que es lamenti
Sense cap pausa, per pressentir que l'esvoranc
Se salvarà amb mà ferma o amb l'ànim afable.

Company, la matinada és sinònim de mort
I de tenebra; també de vida i de mot càlid.
Potser de cruesa divina o de justícia terrenal.

Però, en la fosca i en el silenci, rebràs l'hàlit
Fresc d'un àngel anònim, que endolcirà la sal
Del plor amb la mel de la mare en el record.

6/5/13

Calàndries (o Retòrica)(Niporepte87)

Saps que cal péixer
Els somnis dia rere
Dia amb la joia?

3/5/13

Glòria (o Càlida)(Melorepte222; 3)

Recomptar somriures en l'amargor de la memòria,
Dies sense tempesta, en calma total,
Anhels que cal
Adjudicar a la realitat per sentir-los a la pell.

Reviure en l'espadat famolenc d'un precipici obert
Als peus, mentre el fred s'apodera
De la càlida joia.

Recordar nits de llampec i de rampell, i el castell
D'una vida plàcida és un bleix
Novell que peix
Esperances i renaixences, brins de glòria.

Renovar paraules dites al voltant d'un cor despert
Que accepta l'espera,
Per combatre la letargia que l'acomboia.

2/5/13

Mètodes [3r Concurs de Relats Brevíssims Mandarin Oriental]



La notícia, llegida de casualitat en els titulars de tots els diaris del quiosc del barri, la reconforta i l'acompanya durant una bona estona. Veure que, de nou, la gastronomia catalana és capdavantera al món gràcies al Celler de Can Roca l'enorgulleix més del que sabrà expressar o justificar. No sap res dels seus mètodes de treball ni de les seves condicions o limitacions, si és que els té. I, inclús, ni tan sols sabria on ubicar-lo exactament. Encara que se sent lligada a aquesta terra, malgrat ser filla d'extremenys. De vegades no cal un motiu extraordinari, sols l'amor més sincer. El mateix sentiment que posa dia rere dia en els àpats que cuina per a la seva família, sobretot perquè les retallades i l'augment de les contribucions per part del Govern no es notin a l'economia domèstica que la sustenta.

Paciència (o Hieràtica)


Parets amb frases
Per al demà altruista,
Per a l'insomni,
Com el mur que separa
El Paradís de l'Hades.

Superfície tímida

[un modest seguiment a les paraules d'Anna Sant i Ana]




[Cus la mar a la sang
rere els vidres
les muntanyes
enfosqueixen l'horitzó
Bon dia
de lluny estant sóc nàufrag
que estima la mar]
I les onades
I la vida també.
Com un supervivent
Dels somnis
Que llaura extenses
Superfícies d'aigua,
En vetlla, callant
Suplicis i fuetades,
Enfonsant-se
I tornant a bracejar,
Devorant engrunes
D'instants fugaços
A cremadent,
Mentre la llum
Exhala un
bona nit
Ple de timidesa...




**[la part d'Anna Sant i Ana queda entre claudàtors i ben diferenciada]

1/5/13

Mecànica de la nostàlgia (o Herència)(Melorepte222; 2)

I jo que em moro per besar-te avui també,
Somnis com parracs de llençols perfumats
I impregnats de tu encara, i sé que no sabré
Mentir si algú em pregunta quan tornaràs.

Perquè pujo escales cap al cel dels teus ulls,
Com un somnàmbul, i cerco per tots costats,
A tothora, el temps on pluja i bes i antulls
Van invocar, a la Ronda, el lligam veraç.

I jo que agonitzo en despertar, gust acerb
A la boca, enyor dels teus pits, i la galta
De nou rep la bufetada del record al mirall.

Perquè només hi veig el meu cos, i és superb
Aquest dol que m'embarga l'ànima malalta,
I sé que tinc silenci però desitjo terrabastall.

Pudicícia? (o Modèstia artística)(Relats Conjunts)

Els ulls es clouen
Per evitar el sol rude,
Que els enlluerna.
Afalagat, l'artista
Treu pit mentre la pinta.


Epístoles [ENTC]

Agenollada al terra, plora. Desconsolada. Què tindrà la princesa?, diria el seu príncep blau, aprenent de poeta. Es van fer malbé els seus llavis, tan lívids i pàl·lids que ja no sospira sinó que sanglota. El plor ennuvola la seva mirada lleugera amb una feixugor que l'ha desvetllada nit rere nit des de fa... ni ho recorda, ja n'ha perdut el compte. Tantes epístoles amb versos, tantes paraules per fer que somniés en jardins exòtics, en idíl·lics paratges, que es van convertir en somnis trencats entre bugades i fregats, amb el fil musical sense fons del complet silenci. Però aquest carallot, que l'havia conquerida amb fal·làcies, mai no li va preguntar què tenia, per què plorava. Només l'escridassava per una arruga a la camisa, per no haver més cerveses a la nevera, per no correspondre a les seves necessitats. L'única pregunta sensata que li ha fet aquests darrers anys, de maltractament constant, ha estat referent al ganivet que empunyava. La seva única pregunta, la que ella es formulava en silenci, s'ha respost amb la d'ell. En el seu pit travessat, encara es trobava el seu cor sagnant i el d'ella, gèlid després de tant menyspreu, impàvid. Ara, mentre recull la sang, plora al terra, agenollada.


[l'artifex del microrelat és aquí]



Vísceres (o Bífida)



Escolta l'home i t'inundarà la veu de l'Avern,
La corrompuda aigua del somiqueig més fals,
Quan viure és plorar sang enmig del trasbals
De despertar entre la llopada, en ple hivern.

Escolta la bèstia i sabràs on comença l'etern
Suplici de caure en les seves mans mortals
Quan els somnis fugen amb promeses irreals
D'un déu de llengua bífida, el dolor hodiern.

Infant innocent, no cridis auxili; el món sord
Solament té ulls cecs per oferir-te, per ferir
La maldat, si té vísceres, amb el remordiment.

No demanis braços que t'acullin amb amor,
Quan la indiferència és estendard del present,
I el silenci clamorós dóna via lliure al botxí.