Crònica ín(t)fima (Minirepte75)

Des del primer petó fins que cau la darrera peça de roba que ens separa transcorren, exactament, tres-cents vint-i-set segons. Tan sols em distrec pel so d'un motor llunyà i per la blancor del mur del cementiri. Encara em meravello d'haver estat capaç de tenir una erecció exagerada. Potser és la seva boca o el lloc, o la por morbosa de ser descoberts in fraganti. La qüestió és que ni el ventijol, tirant a fred, que bufa en aquesta nit de novembre, ni el risc que correm no em desanima gens.

Des que s'agenolla al meu davant fins que el gland li toca l'epiglotis transcorren disset segons justos. I, mentre em menja el sexe durant tres meravellosos minuts, divago arran de la inversemblant localització d'aquest encontre. No hi ha massa lluna, per no dir que no la intento detectar en el cel estrellat, i ressonen els focs d'artifici de fons. La seva cara és preciosa, i en aquest període només penso en devorar-la amb els llavis i en entrar dins seu. Li ho xiuxiuejo quan el seu cul se m'arrapa contra el pubis i la seva esquena em queda a frec de pit, tan nus com calents. Tot queda en tan bona disposició que és fàcil endevinar què vindrà tot seguit.

Des de la primera batzegada, dins de la seva cova humida, fins al gemec final, enmig de l'èxtasi, el recompte és tan ínfim que la matinada s'omple de renecs entre dents i disculpes maldestres. Mentre ella s'acaba de vestir i marxa a corre-cuita, bastant defraudada, una nova erecció em visita. I em quedo allà, sol i palplantat, de cara al mur del cementiri. Sense experimentar cap senyal de flaccidesa. És per això que em plantejo la possibilitat que tingui una vena un xic fúnebre. Per no titllar-la de necròfila...