De nou, versos esparsos
Cap a la brisa.
I agraeixo les hores
Que el dia ha fet poema.
31/7/11
Gràcies (Itineràncies poètiques III, 99)
De nou, versos esparsos
Cap a la brisa.
I agraeixo les hores
Que el dia ha fet poema.
Tènue, encomiàstica (Itineràncies poètiques III, 97)
I, en la foscor, la llum lluu amb més força.
I aboca l'estrofa tènue, encomiàstica en el poema
I sap que és un respir d'aire fresc per al cor
I s'adona que el deliri és una forma de vida.
Com qui calla i parla amb el mot aliè, manllevat
I el fa propi, i el modela dins del nou escrit,
Terrissaire mortal, arquitecte autodidacte
De l'art d'erigir edificis de bellesa poètica.
Fujo de la nit, per sempre, si desitjo els ulls
Que em miren amb delit i en silenci? Oblido potser
El passat i l'ombra si aboco dins meu l'avui i la llum?
Sé que demà tornaràs, floriràs amb pètals d'esperança,
Com qui espera l'alba, com qui calla i té les paraules
Precises i precioses per omplir la vida de panegírics.
Leucèmia (o Anècdota íntima)[Repte Clàssic CDLXXV)
Gairebé a l'instant que la Núria m'obre la porta de la saleta, veig en Lázaro assegut a la butaca. En l'ínfim recorregut que hi ha des del rebedor fins a la saleta, la Núria m'ha xiuxiuejat les darreres novetats, que són visibles en els seus ulls, en el seu posat cansat, en la fragilitat que desprèn en veure'l així, indefens i embolcallat per una màrfega de colors vius que augmenten la pal·lidesa de la pell que queda al descobert.
Amb un fins ara inaudible, la Núria ens deixa sols. Ens creuem unes mirades abans que el tràfec amortit que ens arriba de la cuina. Prepara cafè, em diu en Lázaro. I no reconec la veu que escolto, no la relaciono amb el record que tinc de la jovialitat i de la vitalitat d'un amic des de la infància. I em guardo les preguntes òbvies i incòmodes per quan ell vulgui parlar-ne. A pesar que em cremen al fons de la gola, i desitgen ser pronunciades.
Em fixo en el televisor, per evitar aquesta mirada trista. El volum baix i un programa de varietats de dubtós interès em demostren que és un mer convidat de pedra en el transcurs dels dies per a en Lázaro. I no puc estar-me de recordar-lo damunt de la bicicleta cada diumenge i pedalant amb la colla ciclista del poble, que tantes vegades vaig negar l'oferiment d'ajuntar-m'hi. Sóc mandrós per a l'exercici físic, sobretot per al que requereix tant de desgast...
La leucèmia no remet; està acabant amb mi... La frase em sorprèn enmig de les meves cabòries, i el miro amb fingida sorpresa. No exageris, Lázaro, segur que hi ha millores aviat, menteixo. Un gest del cap és tot el que afegeix en Lázaro a les meves paraules. I callem. El silenci és trencat per l'olor de la cafetera i per l'arribada de la Núria. És descafeïnat, t'importa?, em pregunta amb una mig disculpa. No, tranquil·la, ja m'està bé. En deixar-me la tassa al damunt de la tauleta, em fixo en el seu escot. Un contorn més ombrejat evidencia que no hi ha sostenidor sota de la brusa. I giro la vista de nou cap al televisor. No ha canviat massa el panorama.
Aquesta vegada la Núria no deixa la saleta. Seu a prop d'en Lázaro, més allunyada del lloc que ocupo jo, com si deixés marge als dos amics. Però la conversa no és tan confident. Parlem del Barça, una altra de les seves passions, i dels resultats sorprenents del Tour, que carrega de nostàlgia. Penso quant fa que no munta a bicicleta. Fa tant que prefereixo no preguntar-li-ho. Per treure ferro a l'assumpte de la ronda francesa, pregunto què en pensa, del fitxatge de Cesc Fàbregas. Esbufega i el veu impossible. Crec que no el veurem a can Barça. Almenys jo no..., diu sense immutar-se. La Núria i jo creuem una mirada còmplice, mentre ella li acaricia el braç. Remoc el cafè i observo la tassa. D'un glop, la buido.
He de marxar. Sé que és una visita de metge però m'he escapat una estona de la feina per veure't, Lázaro, dic i li allargo la mà per encaixar-la. La noto freda i suada, alhora. No encaixo massa fort, com acostumo, perquè percebo la seva debilitat. La Núria s'alça per acompanyar-me fins a la porta principal. Deixa la porta oberta de la saleta i evitem tot murmuri. Obro la porta i em giro cap a ella i em fixo que la butaca queda visible des d'aquí. Bé, fins aviat, dic en veu alta i m'acosto a la seva galta esquerra per besar-la. Ja queda poc, Màrius, em diu a cau d'orella la Núria. La miro als ulls en el canvi cap a l'altra galta, com si confirmés la seva frase. El segon petó queda a frec de la comissura dels seus llavis, demostrant-li que el desig de posseir-la segueix intacte.
Marxo sense girar-me més. Seré pacient.
Vivències (Itineràncies poètiques III, 96)
Enmig d'un paratge idíl·lic
I renovar de nou les vivències.
Això és el que demano, només.
I els teus llavis, i la teva veu,
La textura dels mots en esmentar-los.
I la calidesa d'un somriure silent,
Tan anhelada enmig de l'hivern extrem.
Salmàstica (Itineràncies poètiques III, 95)
Que augmenti la set i els pensaments
Cap al desig d'aferrar-me a tu?
O sabràs que la passió és dràstica
Encara que em manquin els torrents
I les deus i les mars, en el dejú?
Per als llavis pacient, seràs pluja.
Sístole (Itineràncies poètiques III, 94)
[seguiment extraoficial del poema La teva poesia, de Carme Rosanas]
Batega el cor i la mar
I el pètal i la tija,
I la poesia que creix
Dins meu amb pruïja.
I seré el teu bard
Abans que siguis meva,
I abans que sàpigues
Que t'estimo sense treva.
Sístole i diàstole
I la veu de la vida
Que no recularà
Ni un centímetre mai,
Dàlia tendra, fresca brisa
Plena de la beutat del lai.
I el pètal i la tija,
I la poesia que creix
Dins meu amb pruïja.
I seré el teu bard
Abans que siguis meva,
I abans que sàpigues
Que t'estimo sense treva.
Sístole i diàstole
I la veu de la vida
Que no recularà
Ni un centímetre mai,
Dàlia tendra, fresca brisa
Plena de la beutat del lai.
Tímida resquícia (Itineràncies poètiques III, 93)
I tot el que concebi
De nou la vida.
Reposo en l'aire
Que has respirat, l'aleno
-Tardorenc hàlit-:
Seré la tímida
Resquícia dels meus versos
En recitar-te.
Quiromància (Itineràncies poètiques III, 92)
[seguiment extraoficial del poema Correspondències, d'Helena Bonals]
Tot és escrit a les mans, em dius,
I penso que l'ahir i el demà segueixen
El rastre dels teus llavis, dels teus ulls.
I deixo que la prenguis, que els teus dits
Freguin i acariciïn la pell mentre escolto
Episodis d'una vida trista, sense tu,
I amb cada mot augmenten les ganes de besar-te.
És en el bes on et sé immensa, pura, clara...
I penso que l'ahir i el demà segueixen
El rastre dels teus llavis, dels teus ulls.
I deixo que la prenguis, que els teus dits
Freguin i acariciïn la pell mentre escolto
Episodis d'una vida trista, sense tu,
I amb cada mot augmenten les ganes de besar-te.
És en el bes on et sé immensa, pura, clara...
Memòria (Itineràncies poètiques III, 91)
Et convertiràs en memòria
I en enyorança fins que tornis
A esdevenir dolça presència.
I seré qualsevol bocí de record
Que vulgui aparèixer dins meu
I que s'hagi impregnat de tu,
Minúscul però ple d'importància.
Saps? La intermitència em demostra
Que els llavis goluts volen besar-te
Fins que la son ens venci; i el silenci
Em porta el delit i la seva essència.
I seré la llum dels teus ulls, l'almesc
Que ofereix a la teva pell la fragància.
Nostàlgia (II)[o Absència de la dàlia](Itineràncies poètiques III, 90)
Al món, que ha de ser nostre,
Quan ets absència.
El delit pels teus pètals,
Dàlia tendra, em desvetlla.
[I la pluja anuncia
La nostàlgia que sento]
30/7/11
Òrfena llàgrima bèl·lica (Melorepte154)
I perduda en l'absència de qui ha caigut en l'absurd
Combat d'homes que no saben la sang que s'hi vessa?
Què mou les idees buides d'un cervell que ofrena
Amb vides innocents l'assassinat i el converteix en furt,
Amb medalles a l'homicida, sens remordiment ni pressa?
Per a què serveix la guerra, mare, si deixa el bressol
Vacant, la llar destrossada, la família defenestrada,
I resta en tranquil·litat qui l'havia provocada? Per a què?
Prega perquè acabi aviat i retorni el fill, el marit, el germà,
I que els malsons desapareguin paulatinament cada
Nit en sentir, de nou, llur presència, llurs cossos, llur alè.
Per a què serveix la guerra, mare, si et deixa òrfena
D'aquells qui estimes i amb els ulls plens de llàgrimes?
Residència (II)[Itineràncies poètiques III, 89]
[seguiment extraoficial del poema El revers, d'Helena Bonals]
Deixa'm residir entre els batecs del teu cor,
En el ressò que et sustenta la vida,
En el bri més minúscul de la teva pell:
He descobert la necessitat massa tard
Però m'hi aferro amb l'afany del moribund
Que sap que la darrera esperança no fuig
Mai, amb la fam de qui anhela estimar.
En el ressò que et sustenta la vida,
En el bri més minúscul de la teva pell:
He descobert la necessitat massa tard
Però m'hi aferro amb l'afany del moribund
Que sap que la darrera esperança no fuig
Mai, amb la fam de qui anhela estimar.
Dàlia (Itineràncies poètiques III, 88)
[seguiment extraoficial del poema Jardí florit, d'Anton]
Un jardí fèrtil
Per a la dàlia tendra
Que endins s'escola,
Amb la quietud clara
De qui estima la vida.
Per a la dàlia tendra
Que endins s'escola,
Amb la quietud clara
De qui estima la vida.
Infància (II)[Itineràncies poètiques III, 87]
Escric i espero els mots
Que ajudin a bastir un nou
Poema;
Igual que espero el frec
De llavis de qui és lladre
De repòs i instigadora
D'insomnis.
Tornaré a la innocència
D'una infància que reclama
Tendresa,
A la paciència que s'inquieta
Quan els segons són segles massa
Immòbils.
Itinerància poètica (Itineràncies poètiques III, 86)
Versos i mots vinguts del cor,
Estrofes carregades de mi
Perquè em coneguis lentament.
I una garlanda que accentuï
La profunditat dels teus ulls,
Que sotgen qualsevol racó
Del món, com qui busca la vida.
Això és el que t'ofereixo:
L'oxigen a flor de pell, i el bes
Que sembri passió en els llavis.
I enfilalls de mots, un devessall
De ritmes per esdevenir vassall
Permanent en el reialme del teu cos.
Música harmònica (Itineràncies poètiques III, 85)
Negar el desig creixent d'apropar-te
És esdevenir cec per contemplar l'alba
I callar dins de la boca els elogis.
Pètal, tija, corol·la, música perfecta
En l'harmonia del cosmos que basteixo
Dia rere dia amb els mots que recullo
De qualsevol llamborda que trepitgis.
Preferir l'ànima silvestre de la solitud
És tastar el silenci amb l'obligació
D'albergar-lo eternament, a contracor.
Coloració del món, rostre de la Natura,
I els teus ulls em miren i em criden
I em sembla que engloben tot el necessari
Per recomençar la vida. Sense mirar enrere.
29/7/11
Alquímia (Itineràncies poètiques III, 84)
La dolçor de la pell
I el guariment dels llavis.
Demà despertaré la joia
D'una alba, que desfulli
Cada pètal ofert a la besada,
Arrapada a la tija de la dàlia.
Residència (Itineràncies poètiques III, 83)
I serà residència
Dels nostres somnis.
Torna, dàlia desclosa,
Abans d'escapolir-te.
Síntesi (Itineràncies poètiques III, 82)
[seguiment extraoficial del poema Creuaments, de l'Helena Bonals]
En resum, l'ànima drupàcia
De la nectarina amalgama
La dolçor i l'aspresa,
El cor ligni i la polpa tendra,
La llisor i la rugositat.
Potser els extrems s'aproximen
Més del que creiem. Com tu i jo...
De la nectarina amalgama
La dolçor i l'aspresa,
El cor ligni i la polpa tendra,
La llisor i la rugositat.
Potser els extrems s'aproximen
Més del que creiem. Com tu i jo...
Parèntesi (Itineràncies poètiques III, 81)
Per degustar el parèntesi.
La mel és dèficit.
Àlgebra (o Dàlia retòrica)[Itineràncies poètiques III, 80]
D'encisar-te els sentits dia rere dia?
Quants reialmes han caigut als teus peus,
Inclús abans de despertar, i no ho penses?
Per què el teu nom em sembla una dàlia
Que, des d'avui, blanqueja la foscúria diària?
Qui sap les hores que mereixes per somniar
En un demà clar que no recordi l'ahir?
Quines paraules poden oferir-te els llavis
Quan el silenci d'una mirada és el delit?
Què cal calcular perquè el cel sigui blau
I sense núvols de tempesta amenaçadors?
Com copses la meravella del món si l'aigua
Que m'ofereixes m'assedega més les ganes de tu?
Línia espúria (Itineràncies poètiques III, 79)
És l'esperança de l'esclau.
I no la perd: abans acabarà
Amb el darrer respir de la vida.
Busca l'escletxa, la línia on el blau
Del cel s'escoli, es vegi. I la fugida
Sembli tangible, amb un demà clar.
Ceràmica i efígies (Itineràncies poètiques III, 78)
[seguiment extraoficial del poema Tot s'omple de clarors, d'Isabel]
Has modelat en la terra i en l'aigua
Cares del món que resten callades
Al pas del temps, dels segles,
Terrissa que perdurarà fins a la nit dels anys.
I reconec en cada bri de saba
L'arbre i la vida, el cor que batega
Sota l'escorça. I cerco l'ombra per albergar-m'hi,
Com qui detecta l'agonia i l'esquiva.
Has modelat el meu cos, Déu estrany,
Amb les Teves mans d'absència i no sé
Resar cap pregària per a una suposada salvació.
I resto amb el dubte dels enigmes de l'origen
De la Terra que m'acull i em manté el caliu,
Sense saber si demà Tes promeses seran realitats.
Cares del món que resten callades
Al pas del temps, dels segles,
Terrissa que perdurarà fins a la nit dels anys.
I reconec en cada bri de saba
L'arbre i la vida, el cor que batega
Sota l'escorça. I cerco l'ombra per albergar-m'hi,
Com qui detecta l'agonia i l'esquiva.
Has modelat el meu cos, Déu estrany,
Amb les Teves mans d'absència i no sé
Resar cap pregària per a una suposada salvació.
I resto amb el dubte dels enigmes de l'origen
De la Terra que m'acull i em manté el caliu,
Sense saber si demà Tes promeses seran realitats.
28/7/11
Ànima dràstica (o Com el gat i el gos)[Xim xim d'historietes]
La Natàlia, del blog Xim xim d'historietes, proposa això.
La meva aportació, tot seguit:
Gos: -No t'agradaven tant les sardines? Doncs, au, busca-les aquí dins si et veus amb cor! I no m'emboliquis la troca, que et conec!
Gat: -Extremista... Dràstic...
Fluència (Itineràncies poètiques III, 77)
D'una mar efervescent, lumínica.
I tot s'omple de clarors noves,
D'espills que reclamen reflexos.
Comença el dia amb la piuladissa
De mils d'ocells, ales per dur-te
Les paraules de l'amor que et professo.
Transparència (Itineràncies poètiques III, 76)
No es perd la transparència
Del cel; reposa.
Fondària (Itineràncies poètiques III, 75)
I la desfullo amb desigs de besar-te la pell,
Amb la temptació magnànima
Del frec de l'amor novell.
I retinc l'exactitud de l'ombra, la bressada
De l'ona vinculada a la platja, eternament,
On l'horitzó i la mirada
S'amalgamen dins de la ment.
Mar de fons, i retrobo el lament de la gavina
En aturar el vol de sobte, en beure la frescor
De l'aigua mentre la sina
S'omple de vida, de resplendor.
Demà despertaré en la platja dels teus llavis,
L'argolla que lliga als glavis.
Constància centrípeta (Itineràncies poètiques III, 74)
I, contra el naufragi, invento costes i ports,
Elimino esculls i icebergs que puguin malmetre
El casc i el timó, i vario el rumb per escoltar
Els conhorts de les onades, els xiscles sords
De les gavines, i anomeno de nou cada element
Que trobo en el meu camí per no recordar-te.
Envers el penya-segat, el missatge interior...
Nàufraga (o Òpera)[Itineràncies poètiques III, 73]
Erra per mars ignotes, sense rumb,
La nàufraga fragata que esquinça l'atzur
I s'impregna de salobre, aspre perfum
De les ones que li recorda que el futur
No existeix, amb la constant remembrança
Que llasta el fustam. I voga el vast embalum
Sense boga, lligat a la soga de la desesperança.
Anònima resistència (Itineràncies poètiques III, 72)
[Poema trobat a les butxaques d'un suïcida]
Com qui s'atura davant del plat de minestra
I no té fam suficient per buidar-lo, callo
I respiro tot l'oxigen possible: amortallo
Dins dels pulmons l'aire, de forma maldestra.
He calmat l'embat que m'abocava a la finestra
Amb versos efímers fets de vent, i avui tallo
Cada ràfega hostil en mil bocins perquè m'oblidi
D'una vegada per sempre enmig del verí del suïcidi:
Bull la sang mentre vull tenyir la meva vida
De foscor i d'immundícia, de resistència a tot
Allò que em permeti acceptar el meu nom de llot.
I, sense paraules, obtinc el silenci que m'amida
La boca i la redueix a un gra de sorra, a un bot
Perdut en l'oceà de provocar-me la mort i la fugida.
I no té fam suficient per buidar-lo, callo
I respiro tot l'oxigen possible: amortallo
Dins dels pulmons l'aire, de forma maldestra.
He calmat l'embat que m'abocava a la finestra
Amb versos efímers fets de vent, i avui tallo
Cada ràfega hostil en mil bocins perquè m'oblidi
D'una vegada per sempre enmig del verí del suïcidi:
Bull la sang mentre vull tenyir la meva vida
De foscor i d'immundícia, de resistència a tot
Allò que em permeti acceptar el meu nom de llot.
I, sense paraules, obtinc el silenci que m'amida
La boca i la redueix a un gra de sorra, a un bot
Perdut en l'oceà de provocar-me la mort i la fugida.
27/7/11
Cilíndrica delícia (Itineràncies poètiques III, 71)
Amb la veu càlida de la palmera
Que s'erigeix en majestat del desert,
Entre dunes plenes de moviment.
I sabràs que en el pou hi ha l'or
Més anhelat per guarir la set.
En la mà, el dàtil -cilíndrica delícia.
Històries desèrtiques (Itineràncies poètiques III, 70)
Històries de la sorra
Que el desert porta
Quan desitja la pluja
Mentre s'esfilagarsa.
Audàcia (Itineràncies poètiques III, 69)
D'uns besos amb l'audàcia
De qui estima la vida i té
La generositat de la Natura
Per emplenar-te l'esperit
De la dolça fruita drupàcia
Del somriure tendre: no hi ha nit
Hostil ni vall profunda, obscura
Que aturi l'ímpetu del cor
Quan la serenor del teu repòs
Ha de defensar-se aferrissadament.
Teixiré, per a tu, amb fil d'or,
El coixí de la claredat del teu cos
I hi descansarem, lluny del turment.
26/7/11
Distàncies de Pasífae (Itineràncies poètiques III, 68)
I en el teu ventre, el laberint i el monstre
S'engendren, amb la fam de qui mai no sacia
La voracitat de conèixer la teranyina del temps.
Llunyana i propera, la distància és canviant, antiga
Com el rostre del destí. Creta t'aïlla del món,
I esdevé minúscula la passió -fil que t'entortolliga-.
Partícules (Itineràncies poètiques III, 67)
I de l'amor que et professo en silenci. Respiro
Tota l'essència del teu cos, fet Art majúscul,
I retindré la vida en el cisell que m'has ofert.
Mol·lècules, a flor de llavis, de la teva pell,
I seré escultor, pintor, arquitecte, delineant
Que sap que vius també en l'exactitud de la mudesa.
Buguenvíl·lies (Itineràncies poètiques III, 66)
Els pètals del silenci
En el crepuscle
I desitgen l'albada,
Morada buguenvíl·lia
Que compta els dies
Amb sang, suor i oxigen,
Mentre despertes
La fadiga de l'home
Dins teu -lenta agonia-.
25/7/11
Àncora i càbala (Itineràncies poètiques III, 65)
Lletania de cossos que saben on rau
El límit de l'amor, cabana i palau,
Llàgrima i rialla al fons de la mirada.
Seràs alba i crepuscle, ocell que cau
En picat vers el rastre deixat per l'onada
Per trobar l'aliment com l'amant que bada
Els llavis per recollir el bes i ser esclau.
Seràs art i humanitat, repòs i celeritat
En el si d'un poema que pertot arreu es palpa,
I aigua i vent i tot element ple d'antiguitat.
Seràs àncora i càbala, i bagatel·la que salpa
Cap a terres llunyanes mentre retorna l'embat
D'una mar que, en engendrar-nos, ens escriu el fat.
Cridòria (Itineràncies poètiques III, 64)
I el foc i el vent. I qualque petja que dugui Natura,
Que digui evasió i tastes la llibertat a mans plenes.
I els teus llavis senten la dolçor de la fruit madura,
De la passió de mossegar la vida i d'aferrar-t'hi. Menes
El teu cos cap a l'entusiasme d'un camp fèrtil, d'espigues
Daurades que recorden les antigues ones mentre les crides...
Ràbia nòrdica (o Anticurrículum II)[Itineràncies poètiques III, 63]
Has vist res més pur que la mar i el seu onatge,
El cel allisat de núvols -blau i blanc pertot-,
La terra que exhala vida, llum i futur fructífer?
O l'obcecació no et permet suportar la bellesa
Del món i caus en l'hermetisme de les teves idees,
Atzucac involutiu que comprèn un món mínim, propi?
Sé que no hauríem d'anomenar-te boig, perquè la bogeria
No existeix en cap de les teves accions. Tampoc hauríem
De mofar-nos de l'absurda gosadia que va aclaparar-te
I que va despertar la placidesa nòrdica de cop i volta.
Però he gastat les paraules de ràbia, d'impotència, d'odi
Per cercar un mot que et defineixi. Sé que no hauríem
D'anomenar-te dement ni misantrop ni creient sense bases.
Però tampoc no et mereixes que et seguim anomenant "home".
24/7/11
Ínfules de la demència (o Anticurrículum)[Itineràncies poètiques III, 62]
No clamis al cel, que no hi ha Déu que escolti
Les ínfules de la demència que creixen dins teu
(Amb prou feines sent les súpliques d'aquell qui creu
Que, després de la mort, podrà contemplar el seu rostre).
No disparis l'arma carregada de munició ni apuntis
Contra els teus semblants per molt d'odi que s'acumuli
Dins del teu pit, o no entenguin les idees que et mouen.
No facis servir l'illa com a metàfora de l'isolament,
Ni com a terreny per a l'erma desolació: no guanyaràs
Ni el Cel ni l'Infern; només sembraràs el dolor i el pànic
Al fons de la mirada de l'infant, en la pell de la innocència.
No escupis al pare, no deshonris el ventre matern.
I viuràs amb la tranquil·litat i l'amor d'una persona
Lliure i civilitzada, lluny de creences absurdes, devotes.
Excel·lències (Minirepte7)
Em dic Aurèlia i sento enveja per la meva veïna de replà, la Nèlida. Des que ha arribat a l'edifici que he quedat relegada a un segon lloc. Fins i tot la meva mare esmenta la vida i miracles d'aquest nap-buf vingut de Xile. Que si ja parla a la perfecció el català, el castellà, l'anglès, l'alemany i el francès, que si és la noia més intel·ligent de l'escola, que si porta de corcoll els nois del barri... I cada dia és la mateixa cançó durant els àpats. Per això, he marxat de casa. A prendre l'aire i a treure'm del cap la Nèlida i les seves excel·lències.
Però dura poc la tranquil·litat. Perquè els miols famolencs de Sòcrates se senten per tot el carrer. Precisament, en Sòcrates és el gat persa de la Nèlida. Sembla perdut i el crido com em va ensenyar la Nèlida quan érem més amigues. El gat apressa el pas cap a mi. M'ha reconegut per la flaire o per aquest crit familiar.
D'un bot àgil i precís em puja a la falda i es deixa acariciar. És agradable al tacte. Mentre el mantinc quiet amb la mà esquerra, la dreta ressegueix el seu cos preciós i agafa tot el cap. Un moviment ràpid i sec desnuca el felí, que queda immòbil a l'instant. Sense ser vista, el duré fins al seu replà perquè el trobi la Nèlida en persona. Potser així deixarà de dir amb prepotència que només el seu gat té set vides.
Però dura poc la tranquil·litat. Perquè els miols famolencs de Sòcrates se senten per tot el carrer. Precisament, en Sòcrates és el gat persa de la Nèlida. Sembla perdut i el crido com em va ensenyar la Nèlida quan érem més amigues. El gat apressa el pas cap a mi. M'ha reconegut per la flaire o per aquest crit familiar.
D'un bot àgil i precís em puja a la falda i es deixa acariciar. És agradable al tacte. Mentre el mantinc quiet amb la mà esquerra, la dreta ressegueix el seu cos preciós i agafa tot el cap. Un moviment ràpid i sec desnuca el felí, que queda immòbil a l'instant. Sense ser vista, el duré fins al seu replà perquè el trobi la Nèlida en persona. Potser així deixarà de dir amb prepotència que només el seu gat té set vides.
23/7/11
Pólvora (Itineràncies poètiques III, 61)
En la paret callada. I el setge
Que no se separarà de la pedra
Encara que passin cinquanta segles.
I imaginem l'hostilitat de la brega
I la sang. Mentrestant, els llavis
Acullen el foc d'uns besos tendres.
Sàpigues (Itineràncies poètiques III, 60)
Són fites que tu mateix t'imposes,
Àngel del cel que m'empara, tímid
Reclam de la llibertat que avui encara disposes.
Sàpigues que el forrellat i la clau
No encadenen l'ànima de les aloses
Perquè són els somni de qui no se sent esclau.
L'andròmina (o Màxima rellevància)[Repte Clàssic CDLXXIV]
23 de juliol de 2011
Avui he provat la Màquina. L'experiment, al meu parer, ha esta tot un èxit. Però, ara per ara, he de treballar amb el màxim secretisme possible. He estat observant un nombre cada cop més elevat de persones estranyes pels voltants del laboratori. Espies en potència que intenten robar-me aquesta idea genial! Aquest quadern anirà sempre amb mi fins que tot funcioni a la perfecció.
17 de setembre de 68
L'emoció m'envaïa en trepitjar una calçada romana. En aquell cas, la Via Augusta al seu pas per la ciutat de Tàrraco. Eren temps convulsos, enmig de tensions i de conspiracions contra el govern de Galba. Segons els estudis que vaig poder consultar, la principal causa d'aquell començament de malestar era pels tributs recarregats a les ciutats no favorables a l'emperador. A més, la seva avarícia era tan famosa i anava de boca en boca de tal manera que no era d'estranyar els fets del 15 de gener de 69. Vaig haver de tornar al present perquè la meva intrusió no despertés sospites entre els ciutadans de Tàrraco, ja de per si sobreexcitats.
25 de juny de 2031
Una nova prova (la sisena ja) em farà aterrar en una zona gairebé desèrtica. No hi haurà massa moviment humà terrestre, només m'hauré creuat amb alguna andròmina voladora molt semblant a les vistes en pel·lícules de ciència-ficció. No sabré amb exactitud quina serà la meva posició, malgrat que les coordenades que hauré assignat a la Màquina correspondran a la planícia que, en el present, comprendrà els municipis de l'Ampolla i l'Ametlla de Mar. No hi haurà rastres de zones portuàries amb activitat ni de vida aquàtica a simple vista. Demanaré una anàlisi exhaustiva al minilaboratori que es trobarà en la Màquina. No tindré esperances, però, que es tractarà d'una casualitat. Creuré que el futur serà això, un èxode cap a altres terres o planetes. Qui ho sabrà.
22 d'agost de 2011
Dos mesos de proves i la tornada del futur em deixava en un estat d'ensopiment depressiu força acusat. No sabré per quin motiu però havia pensat que hi haurà alguna cosa que no rutllaria bé del tot. Vaig revisar cada peça del motor de la Màquina i calibrés de nou els quadres de xifres i busques per si de cas fou una errada del sistema calendàric i cronològic. No entengués què em passarà, és una sensació estranya. Un sisè sentit em faria pensar en divagacions que no hauré arribat a copsar i hi hagué un desordre dins del meu cervell d'ençà del primer experiment. Plegava per avui; demà vaig tornar a intentar-ho (escollí el segle XV).
10 de setembre de 1485
(…) Molts veritables i fidels cristians, per culpa del testimoni d'enemics, rivals, esclaus i altres persones de baixa condició i encara menys apropiades, sense prova de cap mena, han estat empresonats secularment, torturats i condemnats com a heretges relapses, privats dels seus béns i propietats, i lliurats al braç secular per a ser executats, amb perill de llurs ànimes, donant un exemple perniciós i causant escàndol a molts.
No és el cas d'aquest individu anònim que ha estat capturat extramurs de la ciutat, amb símptomes clars de deliri. El quadern que hem trobat entre les seves pertinences semblen clars indicis que ha tingut tractes amb el Diable en persona. I l'artefacte, també trobat mitjançant les indicacions gesticulars d'aquest home, serà estudiat pels membres del tribunal de la Inquisició.
Per tant, jo, Domènech de Vilabona, declaro que, en el termini de tres dies, siguin presentades les proves pertinents i de màxima rellevància per al cas que ens reuneix avui. Fins llavors, l'individu, que anomenarem Expòsit, serà retingut en les dependències inquisitorials amb l'extrema vigilància que es mereix qualsevol heretge i seguidor de Satanàs. I per això signo aquest Acte de Fe a la ciutat de Tarragona el 10 de setembre de l'any del Senyor de 1485.
Càtode (Itineràncies poètiques III, 59)
Activa-la amb l'espurna
D'una alba nova
-El vers inquiet llisca
Pel laberint dels dies-.
22/7/11
Rapsòdia marítima (Itineràncies poètiques III, 58)
Destrossa l'enclusa dels somnis,
La gabarra de les il·lusions
Conjuntes mentre la musa emmudeix
I deixa en el paper el vers aigualit.
Insisteix fins a l'extenuació
En allò que té importància a la vida,
Agonitza, si cal, pel bot que t'ofereix.
Porta'l a la drassana dels despropòsits,
Refés cada escletxa oberta per la vetlla
Amb son i llençols intactes, guareix-la
I sabràs com canta la rapsòdia marítima
Que habita en les seves entranyes mudes.
Potser demà seràs capaç de retrobar l'estrofa,
El ritme, la rima. Fins i tot, la vera Poesia.
Desídia pecuniària (Itineràncies poètiques III, 57)
[segiment extraoficial del poema Abstracció i empatia, de l'Helena Bonals]
Duré xavalla
Sense valor a l'ànima
Per a aquells dies
En què la vil desídia
Em faci negar els besos.
El cor és eco,
Quan no troba paraules,
Ple de buidesa.
Sense valor a l'ànima
Per a aquells dies
En què la vil desídia
Em faci negar els besos.
El cor és eco,
Quan no troba paraules,
Ple de buidesa.
Nostàlgia (o Metròpoli idíl·lica)
arran d'aquesta imatge:
Els troba d'esquena. Agafats, com dos enamorats novells. Però sap que ja no en són, de joves. Se'n senten, això sí. Parlen. En lloc de xiuxiuejar, parlen a viva veu. Entre rialles i comentaris còmplices. Es coneixen de fa tant de temps... La vorera, des de primera hora de la matinada, és humida i els fanals ja s'han apagat. El matí és grisoi però l'entusiasme de la parella l'omple mica en mica d'alegria. I crida l'atenció de les persones que caminen soles, a escasses passes dels dos enamorats.
Els arbres, siluetes fantasmagòriques, gairebé no es distingeixen. És la màgia de la tardor, i el seu misteri. I aquest enigma tardorenc és qui la fa aparèixer més sovint i fer allò que més li agrada: embolcallar la gent i confondre-la. Excepte quan troba una parella plena d'amor a vessar. I alenteix el seu avanç solitari i els observa. Tothom la veu, però no para esment dels seus ulls sotjadors, que dissimula a la perfecció. A més, sempre és idíl·lica una metròpoli amb la seva boira. I convida a la nostàlgia del primer amor...
Insol(v)ència (Itineràncies poètiques III, 56)
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.
I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.
En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.
I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.
Renúncies (Itineràncies poètiques III, 55)
Per sentir-te més propera
I amanyagar-te amb els dits
De l'amor veraç.
Oblidar-me de la vetlla
I del vil insomni
Que tot ho enfosqueix
Per somniar-te de nou.
Quedar sense nom
Perquè no me'l pronuncïis
En el reclam del caprici,
Sent-te necessari
Abans que em cremi la flama
Del record en enyorar-te.
21/7/11
Incògnites (Itineràncies poètiques III, 54)
Aire que em crema per dins,
Aigua que m'enterra mentre
Ets terra que m'ofega lentament.
Llum i foscúria i gel i lava,
Incògnita i solució, paraula
Plena de silenci i mudesa.
Deixa'm les preguntes respostes
I cercaré en cada interrogant
Una nova requesta per recomençar
El joc dels enigmes que t'engendra.
Deixa'm en l'abisme més alt
I en la muntanya més pregona,
En el caos ordenat d'estimar-te.
20/7/11
Cleptòmana transparència (Itineràncies poètiques III, 52)
[seguiment extraoficial del poema Riu, de lolita lagarto]
A les palpentes,
Permeto que el silenci
Em robi l'ànima.
I la mirada.
I allò que més desitjo
(Tu, el riu, la calma...)
Permeto que el silenci
Em robi l'ànima.
I la mirada.
I allò que més desitjo
(Tu, el riu, la calma...)
Pronúncies poètiques (Itineràncies poètiques III, 51)
O en el somriure clar que t'acompanya.
Potser en el silenci entre les paraules
Que pronuncies o a flor dels teus llavis.
En l'arbre que t'ofereix la seva ombra
O en el núvol que travessa el cel en silenci.
Potser en la forquilla que ajuda a alimentar-te
O en el matí que et roba el son dia rere dia.
En la quietud de la nit que ens empara
O en la distància que separa les estrelles
Dels teus ulls. Potser en el refilet de l'alosa.
En l'horitzó del capvespre o en la mar materna.
Potser en cada gra de sorra de la nostra platja.)
Per què penso en el teu ventre quan ubico la Poesia?
Màgia aquàtica (Itineràncies poètiques III, 49)
Per les mars que són nostres
Des que vam néixer.
La pell antiga
De l'onada el bressola
I s'endormisca.
El somni dins del somni,
Somniant que desperta
I veu la màgia
Fins a l'horitzó -blava
Sina de l'aigua.
19/7/11
Lapislàtzuli (II)[Itineràncies poètiques III, 48]
I servirà per recordar-nos
El bressol i la naixença,
El dia que comença i l'ocàs.
M'omplo els llavis d'atzur,
I l'horitzó de nou sobreïx
D'onatge i de quietud
Amb la mansuetud del seu cos.
I no oblido que en sóc fill,
Deixeble de la seva sal,
Mentre admiro el lapislàtzuli
I l'ivori del vaivé constant.
Paraula blava de la mar,
Eterna baula que a ella em lliga.
Lògica horària (Itineràncies poètiques III, 47)
Amb la precisa lògica
De la Natura.
No existeix el rellotge
Per al cos que agonitza.
El bleix retorna
De nou a l'atmosfera,
Clam del silenci.
18/7/11
Poètica pacífica (Itineràncies poètiques III, 46)
[en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]
Fotografia d'Agustí Centelles
Lluitarem contra
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.
Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.
Ara i sempre.
La guerra i la vergonya
Amb poesia,
Donant la pau als llavis;
Al mort, la sepultura.
Legítima victòria (Itineràncies poètiques III, 45)
[en commemoració del 75è aniversari del començament de la Vergonya]
Fotografia d'Agustí Centelles
Setanta-cinc anys de la primera punyalada.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.
Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.
Als caiguts per defensar la terra i la causa justa.
Ara i sempre.
Ara i sempre.
Però, tanmateix, volen els mots...
Amb una llengua que ens agermana,
En una terra que acull la nostra cultura,
La primigènia veu que mai no ha de callar
Ni oblidar-se. I la sang crida al fons del riu,
I el cadàver insepult roman lligat a la memòria.
Setanta-cinc anys de dur l'odi en la mirada
I encara empassem el bassal de llots
Estranys que són gangrena que emana
De la ferida oberta, el llast de la usura
De manllevar allò que no se sap guanyar
Treballant. I ressona el còndor, que continua viu,
En les temples, mentre reclamem la legítima victòria.
17/7/11
Dependències (Itineràncies poètiques III, 44)
[seguiment extraoficial del poema Escriba, de la Isabel]
En l'intrínsec camí de l'alba,
El pensament escriu en els fulls
En blanc dels núvols i els carrega
D'una pluja de mots per xiuxiuejar-te.
I, en despertar, pronunciaré
Cada paraula clara, tot verb precís
I preciós que necessitis escoltar
Perquè et germinin somriures al rostre.
Depenc de l'ham de les teves carícies,
Contracorrent del món i de la vida
Si em pots emparar entre les sines.
Depenc dels tebis llençols amarats
Amb la teva flaire per respirar
I saber que viure és pronunciar-te el nom.
El pensament escriu en els fulls
En blanc dels núvols i els carrega
D'una pluja de mots per xiuxiuejar-te.
I, en despertar, pronunciaré
Cada paraula clara, tot verb precís
I preciós que necessitis escoltar
Perquè et germinin somriures al rostre.
Depenc de l'ham de les teves carícies,
Contracorrent del món i de la vida
Si em pots emparar entre les sines.
Depenc dels tebis llençols amarats
Amb la teva flaire per respirar
I saber que viure és pronunciar-te el nom.
Somnolència (Itineràncies Poètiques III, 43)
[seguiment extraoficial del poema Més enllà..., de la Isabel]
Blanca atzabeja
Per aclarir-me els somnis
Mentre desperto
En una somnolència
Que acaba quan comença.
Per aclarir-me els somnis
Mentre desperto
En una somnolència
Que acaba quan comença.
Tel·lúrica, aèria, ígnia, aquàtica potència (Itineràncies poètiques III, 42)
La màgia dels elements,
Tetraèdrica potència
Que sura en el teu mar invisible.
En tu, i només en tu,
La carícia i la lletania
Per voler abastar la veritat
Al preu que calgui, mentre fibla
L'oblit endins de la memòria,
Tel·lúrica mà que és aire,
Ígnia demència que ofega.
I ets l'origen elemental,
La Mare Terra que m'ha format
L'afirmació que, alhora, nega.
Pres(abs)ència (Itineràncies poètiques III, 41)
Respiro en apnea constant
I sento la presència gran
De la teva absència en la ment.
Dormo despert per somniar
Que els dies viscuts retornaran
I seràs de nou el vent on vull niar.
Clarividència (Repte Clàssic CDLXXIII)
La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. El doctor Córcoles aviat començarà la seva visita rutinària a la cinquena planta de l'hospital, de la que n'és la cap d'infermeres. Ella s'encarrega de revisar cada historial perquè s'agilitzi la feina del doctor. L'horari de les visites és al vespre i llavors seria impossible fer res de tot això. De bon matí, després dels esmorzars i abans dels dinars, hi ha un interval de temps idoni i tranquil, amb el tràfec de confrontar dades i regular de la millor manera la medicació i els tractaments.
El pacient de l'habitació, el senyor Herèdia, fa mesos que es troba en coma. Una encefalitis i, d'afegitó dies més tard, una aturada cardiorespiratòria l'han deixat en aquest estat vegetatiu. No hi ha gaire a variar en el senyor Herèdia. Només esperar que se li exhaureixin les forces que el mantenen en vida. El troba com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. Els apaga i l'habitació queda en una mitja penombra amb la claror del sol que entra a través de les cortines translúcides.
La Sònia recorda la frase xiuxiuejada pel doctor Córcoles abans d'acabar la jornada del dia anterior i ha obeït fil per randa. Avui ha extremat encara més la seva forma de vestir, fregant sempre els límits del que és acceptable. La bata blanca és llarga, a l'alçada dels genolls, i dissimula l'absència de més peces de roba sota, però que pugui ser notada per qualsevol persona de l'hospital l'excita més encara. Llavors, treu l'ampolleta de perfum de la butxaca esquerra i se'n pulveritza darrere de les orelles. Tot seguit, la hi guarda de nou. El seu cervell treballa febrilment en allò que pot succeir en escassos minuts i provoca que s'humitegi i que els mugrons siguin evidents i es marquin a través de la roba.
En pocs segons, el batec del seu cor duplica el ritme de la màquina que controla les constants vitals del senyor Herèdia, n'observa els dígits verds i la línia oscil·lant del seu pols i, tot d'una, la porta s'obre a la seva esquena i sap que és el doctor. La salutació arriba carregada de sensualitat i de desig; es pot palpar. Igual que ell la palpa en arrapar-se impetuosament al seu cos. Fa setmanes que les insinuacions i les mirades augmenten la seva intensitat, i el joc divertit de complicitat i bromes ha esdevingut un flirteig en tota regla, d'amagat de tothom. La Sònia ratlla la trentena i el doctor Herèdia és un sexagenari que es conserva de forma extraordinària. La pell sempre bronzejada i el somriure ampli i blanc ajuden al seu aspecte rejovenidor.
En sentir les mans del doctor Herèdia per primer cop damunt de la seva pell, la Sònia perd el món de vista al límit del desmai. Acluca els ulls i percep cada acció del doctor. Flaira la barreja d'olors que envaeixen l'habitació, entre els asèptics i els corporals; l'oïda capta els sons de les seves respiracions excitades; la llengua recorre els seus llavis, humitejats per rebre millor el petó que ha estat esperant pacientment. Les mans expertes s'escolen sota de la bata i l'alcen, fins que queden al descobert les natges. Escolta una cremallera que s'abaixa i la tebior i la humitat de la carn en fregar-la amb suavitat. Els mugrons contrets fan mal per l'excitació que sent la Sònia.
La penetració arriba mentre la besa al clatell. L'esgarrifança és doble perquè el punt erògen accentua més encara el plaer latent. La mà del doctor ofega el gemec que li arriba de la gola a la Sònia i obre els ulls per adonar-se que no somnia. La seva mirada troba els iris blaus del senyor Herèdia, i sent una punyalada a les entranyes. Però el xiscle tampoc no surt de la seva boca. L'ímpetu de les batzegades augmenta al seu darrere i la pressió de la mà contra els llavis la tranquil·litza. Només és un acte reflex, s'autoconvenç. Malgrat que els ulls segueixen oberts. I semblen observar tot detall de l'acte. La respiració continua constant però els dígits del ritme cardíac indiquen que les pulsacions augmenten de manera lleu.
La mà esquerra no s'aparta de la seva boca i la dreta l'engrapa per la cintura amb força. I en aquell precís moment tot esdevé confús i precipitat. El senyor Herèdia, que dibuixa perfectament en els seus llavis un somriure per a ella, acompanyant-lo amb una erecció, i l'ejaculació del doctor en ella, i la feixuguesa del seu cos damunt d'ella, i l'aparent relaxació de l'home després d'acabar sense ella, i la sensació de l'esperma que es refreda mica en mica dins d'ella. I no adonar-se de res fins que l'habitació s'ha omplert de gent familiar per a ella perquè els xiscles, finalment, sí que han sortit del seu interior.
*
La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. La bata blanca oculta la roba que porta sota. Uns pantalons i una brusa de màniga llarga, les dues peces ben folgades, sense insinuar res. És el preu del silenci que li ha tocat pagar...
El senyor Herèdia segueix com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. L'estat vegetatiu no ha variat gairebé, només amb una única diferència d'ençà de l'episodi vergonyós de dies enrere. Com si encara hi hagués restes de perfum, que ja no utilitza per no remoure res, en la seva pell, el senyor Herèdia dibuixa un somriure lleu en els seus llavis, que incomoda la Sònia.
Marxa de l'habitació de pressa, després d'haver anotat les dades del matí. I d'haver notat, també aquest matí que, en entrar ella, lentament el membre flàccid es tornava erecte sota els llençols. I s'astora de nou i ha de calmar-se abans de continuar el control rutinari, a l'habitació 504, que el destí capriciós ha volgut que sigui ocupada pel sexagenari doctor Córcoles, que es recupera de l'embòlia que va patir dies enrere.
El pacient de l'habitació, el senyor Herèdia, fa mesos que es troba en coma. Una encefalitis i, d'afegitó dies més tard, una aturada cardiorespiratòria l'han deixat en aquest estat vegetatiu. No hi ha gaire a variar en el senyor Herèdia. Només esperar que se li exhaureixin les forces que el mantenen en vida. El troba com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. Els apaga i l'habitació queda en una mitja penombra amb la claror del sol que entra a través de les cortines translúcides.
La Sònia recorda la frase xiuxiuejada pel doctor Córcoles abans d'acabar la jornada del dia anterior i ha obeït fil per randa. Avui ha extremat encara més la seva forma de vestir, fregant sempre els límits del que és acceptable. La bata blanca és llarga, a l'alçada dels genolls, i dissimula l'absència de més peces de roba sota, però que pugui ser notada per qualsevol persona de l'hospital l'excita més encara. Llavors, treu l'ampolleta de perfum de la butxaca esquerra i se'n pulveritza darrere de les orelles. Tot seguit, la hi guarda de nou. El seu cervell treballa febrilment en allò que pot succeir en escassos minuts i provoca que s'humitegi i que els mugrons siguin evidents i es marquin a través de la roba.
En pocs segons, el batec del seu cor duplica el ritme de la màquina que controla les constants vitals del senyor Herèdia, n'observa els dígits verds i la línia oscil·lant del seu pols i, tot d'una, la porta s'obre a la seva esquena i sap que és el doctor. La salutació arriba carregada de sensualitat i de desig; es pot palpar. Igual que ell la palpa en arrapar-se impetuosament al seu cos. Fa setmanes que les insinuacions i les mirades augmenten la seva intensitat, i el joc divertit de complicitat i bromes ha esdevingut un flirteig en tota regla, d'amagat de tothom. La Sònia ratlla la trentena i el doctor Herèdia és un sexagenari que es conserva de forma extraordinària. La pell sempre bronzejada i el somriure ampli i blanc ajuden al seu aspecte rejovenidor.
En sentir les mans del doctor Herèdia per primer cop damunt de la seva pell, la Sònia perd el món de vista al límit del desmai. Acluca els ulls i percep cada acció del doctor. Flaira la barreja d'olors que envaeixen l'habitació, entre els asèptics i els corporals; l'oïda capta els sons de les seves respiracions excitades; la llengua recorre els seus llavis, humitejats per rebre millor el petó que ha estat esperant pacientment. Les mans expertes s'escolen sota de la bata i l'alcen, fins que queden al descobert les natges. Escolta una cremallera que s'abaixa i la tebior i la humitat de la carn en fregar-la amb suavitat. Els mugrons contrets fan mal per l'excitació que sent la Sònia.
La penetració arriba mentre la besa al clatell. L'esgarrifança és doble perquè el punt erògen accentua més encara el plaer latent. La mà del doctor ofega el gemec que li arriba de la gola a la Sònia i obre els ulls per adonar-se que no somnia. La seva mirada troba els iris blaus del senyor Herèdia, i sent una punyalada a les entranyes. Però el xiscle tampoc no surt de la seva boca. L'ímpetu de les batzegades augmenta al seu darrere i la pressió de la mà contra els llavis la tranquil·litza. Només és un acte reflex, s'autoconvenç. Malgrat que els ulls segueixen oberts. I semblen observar tot detall de l'acte. La respiració continua constant però els dígits del ritme cardíac indiquen que les pulsacions augmenten de manera lleu.
La mà esquerra no s'aparta de la seva boca i la dreta l'engrapa per la cintura amb força. I en aquell precís moment tot esdevé confús i precipitat. El senyor Herèdia, que dibuixa perfectament en els seus llavis un somriure per a ella, acompanyant-lo amb una erecció, i l'ejaculació del doctor en ella, i la feixuguesa del seu cos damunt d'ella, i l'aparent relaxació de l'home després d'acabar sense ella, i la sensació de l'esperma que es refreda mica en mica dins d'ella. I no adonar-se de res fins que l'habitació s'ha omplert de gent familiar per a ella perquè els xiscles, finalment, sí que han sortit del seu interior.
La Sònia s'atura davant de l'habitació 503 i hi entra. La bata blanca oculta la roba que porta sota. Uns pantalons i una brusa de màniga llarga, les dues peces ben folgades, sense insinuar res. És el preu del silenci que li ha tocat pagar...
El senyor Herèdia segueix com sempre: amb els ulls tancats, entubat a la màquina que l'ajuda a respirar rítmicament i amb els llums fluorescents encesos. L'estat vegetatiu no ha variat gairebé, només amb una única diferència d'ençà de l'episodi vergonyós de dies enrere. Com si encara hi hagués restes de perfum, que ja no utilitza per no remoure res, en la seva pell, el senyor Herèdia dibuixa un somriure lleu en els seus llavis, que incomoda la Sònia.
Marxa de l'habitació de pressa, després d'haver anotat les dades del matí. I d'haver notat, també aquest matí que, en entrar ella, lentament el membre flàccid es tornava erecte sota els llençols. I s'astora de nou i ha de calmar-se abans de continuar el control rutinari, a l'habitació 504, que el destí capriciós ha volgut que sigui ocupada pel sexagenari doctor Córcoles, que es recupera de l'embòlia que va patir dies enrere.
Cal·ligràfica ignorància (Itineràncies poètiques III, 40)
Té la mar quan esdevens ona
I ràfaga i escullera i horitzó;
I potser també ignoro noms
I paraules oblidades per l'ús
Quan t'espero en el silenci
Entre la mirada i el bes golut.
Però omplo de traços el núvol,
De gargots la sorra de la nostra
Platja, de desigs el teu ventre
Amb la ignorància de qui viu
Sabent que els fruits de l'amor
Són dolços i bells, mel que ajuda
A transcórrer el dia. I les nits.
16/7/11
Onomàstica (Itineràncies poètiques III, 39)
Blanca com els somnis
De la tarongina,
Endevina quina mà
T'acarona mentre
El món dorm i la llum
És teva, entre la foscúria.
Diré el teu nom
Una i mil vegades
Pels cops que hagis
Obert la teva llar clara
A la paraula i al so,
A l'estrella que lluu,
A l'esquitx de vida que mostres.
15/7/11
Còmplice eloqüència (Itineràncies poètiques III, 38)
Per a la platja
I per als teus
Ulls d'innocència.
Si ballem, podràs
Escoltar-les
Amb l'eloqüència
De l'amor als llavis.
Compassos còmplices,
Síl·labes que saben
Acariciar un cos
Bell, tendre, gràcil.
Tinc mots eterns
Que ens albergaran.
Cinètica (Itineràncies poètiques III, 37)
Pas a pas, penetres en la llum possible, en el pont que porta
Al present i pots amb el plom que pesa en els teus peus -pedres
Al llarg del camí-, i el desig de llibertat és realitat i frisança.
Gaudeix del bosc i de la mar, respira la salabror que reconforta
L'ànima marina que tens dins teu, la fusta centenària dels cedres:
Aixeca't, Llàtzer anònim, empeny el teu cos endavant, dansa i avança.
14/7/11
Afrodisíaca fragància (Itineràncies poètiques III, 36)
Em preguntes mentre em deixo guarir
Les ferides de la vida per les mans
Teves, vellut que canvia el destí.
I tinc, per oferir-te, el vent mans
I la pluja i la mar i l'atzar i l'ahir.
La Natura sencera, la primavera d'abans,
La fragància de demà quan t'arrapis a mi.
Mentrestant, l'estiu torna a lluir
Al fons dels teus ulls, en els instants
Que m'has manllevat per construir
L'avui, la il·lusió de fer-los grans.
Vindràs i seré la fam que desitja dir
Als quatre vents que ets el meu verí.
Reflectància (Itineràncies poètiques III, 35)
Convisqui amb les onades,
Deixa-la a mans d'unes mirades
Fins que la platja i la duna
Recordin la fam d'un amor furtiu
Que no descuida ni una engruna
De saliva en acabar l'estiu.
Perquè la infància sigui l'inici
D'una vida satisfactòria i plena,
Gaudeix lentament de l'oxigen, alena
Cada bri de vida que duu amb desfici,
Com si demà vingués el final aspriu
Que tot ho devora, com un precipici,
I aprofita el dia (corre, canta, viu).
12/7/11
Vànova (Itineràncies poètiques III, 34)
Flor de la tarongina,
Amb avidesa
Els teus pètals de marbre,
Deliciosa vànova
On albergar els meus somnis
I els llavis per besar-te.
Llàcoves tèbies (Itineràncies poètiques III, 33)
Amb què m'omplo la boca per recordar-te un cop més,
Avui que la sal em manca i la tarda és una broma
Que no escampa.
He diluït els licors dels teus pits en la memòria
I m'embriagaré abans que acabi el dia, assedegat
D'amor perpetu, de besos perennes, fins a l'eternitat
D'un segon perfecte.
Mar de terral, pentina'm l'ànima i conquereix-la
Novament com si d'una pàtria òrfena es tractés,
Nounat que cerca dida.
Terra marina, sembro les ganes d'embolcallar-te
En l'ímpetu d'una abraçada al fons dels teus ulls,
Sense temps per a la sega.
Turbulències (Minirepte6)
El taxi el deixa a la porta de casa dels seus pares. Les turbulències del vol encara persisteixen en els timpans i no escolta l'import de la carrera immediatament. Paga i, amb la maleta de mà, surt del taxi, que desapareix esperitat. Les persianes abaixades indiquen que el matrimoni encara dorm, malgrat ser l'aniversari de noces. Regira les butxaques i troba el clauer amb les tres claus del domicili patern. Tria la de la portella lateral que comunica amb el garatge, per no espantar-los amb el soroll que pugui fer en entrar per la porta principal; així no haurà de pujar la pesada persiana des de l'exterior.
El garatge és a les fosques i l'escletxa de llum que entra en obrir la porta fa que s'il·lumini una part del cotxe. Les claus són al contacte, un mal costum que té el pare, les llunes abaixades perquè no hi hagi sorpreses i es bloquin les portes. Abans d'entrar al cotxe, l'Íñigo deixa la maleta de mà a prop de l'accés a l'habitatge i encén el fluorescent. S'acomoda dins del cotxe i gira la clau en el contacte. Els llums vermells parpellegen, les agulles del quadre de control ascendeixen fins a indicar els nivells reals. Hi ha prou benzina, pensa. Trepitja l'embragatge i deixa el vehicle en punt mort. Engega el motor, manxa l'accelerador diverses vegades perquè les revolucions augmentin i espera.
L'ovella negra de la família ha tornat i el regal d'aniversari per als seus pares estarà llest en pocs minuts.
El garatge és a les fosques i l'escletxa de llum que entra en obrir la porta fa que s'il·lumini una part del cotxe. Les claus són al contacte, un mal costum que té el pare, les llunes abaixades perquè no hi hagi sorpreses i es bloquin les portes. Abans d'entrar al cotxe, l'Íñigo deixa la maleta de mà a prop de l'accés a l'habitatge i encén el fluorescent. S'acomoda dins del cotxe i gira la clau en el contacte. Els llums vermells parpellegen, les agulles del quadre de control ascendeixen fins a indicar els nivells reals. Hi ha prou benzina, pensa. Trepitja l'embragatge i deixa el vehicle en punt mort. Engega el motor, manxa l'accelerador diverses vegades perquè les revolucions augmentin i espera.
L'ovella negra de la família ha tornat i el regal d'aniversari per als seus pares estarà llest en pocs minuts.
Latència (o Laurèola legítima)[Itineràncies poètiques III, 32]
Em malmet la ment i em manté en imminent tensió,
Àngel gèlid que em malgirbes amb giragonses en jeure.
Caic i corro i tinc cura de cada cabòria que m'ataca
Com fràgil falena flagrant de fragàncies febrils amb èmfasis
Caducs que cullo en aquesta cridòria d'escàndol que em cansa.
Demà dormiré en denes d'ivori, perquè em devori el legítim rosari
D'una ànsia
Dubitativa
L'esperit:
Sabré llavors
Que el sabre
De nou burxa
Les freixures.
11/7/11
Llépoles llicències poètiques (Itineràncies poètiques III, 31)
I llauraré per a tu llegües de camps
Erms i llòbrecs, que esdevindran llicències
Poètiques per parlar-te del pleniluni.
Allibera'm del llast i del llot, del llençol
Plumbi de la lletania de sobreviure i lluu
Com mai: sabré que ets la lluerna que segueixo.
Acàcia/delícia (Itineràncies poètiques III, 30)
Amb la melmelada de l'amor,
Amb la delícia dels besos.)
Donzella en el reialme
Del mot mut i de la mirada
Furtiva, poncella sempre viva
De sempreviva, mostra't expectant
I beu de la deu de la poesia
Els versos perversos d'un bard
Que jugui amb l'atzar de la màgia
Del capaltard més perenne, immutable.
(Em llevo la pell; l'acàcia
Segueix creixent-hi sota, perfum
I sofrença ensems en el pas del temps.)
10/7/11
Líquida còrnia (Itineràncies poètiques III, 29)
Líquida còrnia que albira
El pas del temps amb voracitat.
Tinc la set dels segles,
La fam de la pèrdua en recerca
Constant, la veracitat extrema.
I demà esdevindré pelegrí
Contra la sort i els quilòmetres,
Envers la torre d'ivori d'un amor
Que no necessita cap plany, cap mot.
I retindré a les butxaques
Els segons esmerçats en la lluita,
A la pell, l'experiència feta insídia,
Al cor, el batec de fadiga de l'esbarzer.
9/7/11
Ímpetu i carícia (Itineràncies poètiques III, 28)
Fa que lluiti per allò que ha de venir demà
Amb la força del terratrèmol i l'ímpetu infinit.
La flor no es marceix si se la cuida a diari.
I el plaer d'un despertar serè mentre em mires
Fa que em lligui al repòs i al descans, al llit
De roses mudes que t'han d'acollir i perfumar.
L'amor encén els llavis quan el cor esdevé gregari,
Quan la necessitat d'una carícia provoca el desvari.
8/7/11
Adolescència (Itineràncies poètiques II, 27)
L'ombra d'unes ulleres
I dissimula
Juganeres mirades
Plenes d'adolescència,
Mentre et vigilo
I, en silenci, em vigiles,
Paranys dels iris.
Paral·lelepípedes (Itineràncies poètiques III, 26)
[seguiment extraoficial del poema Mirallets, de la Isabel]
Jugo amb formes del teu cos
I seré geòmetra en les nits
De vetlla que m'ofereixis.
Malmet-me l'ànima amb besos
Oblics, amb melics romboides,
Amb carícies que no sàpiga
Classificar en ordres establerts.
Traçaré els límits de l'amor
A flor de la teva pell, línia
Que guanyarà longitud dia rere dia.
Envolta'm amb circumferències
Aquàtiques perfectes, goluda boca
Que em faci de mirall quan sigui reflex
Perdut en l'espill dels teus iris bells.
I seré geòmetra en les nits
De vetlla que m'ofereixis.
Malmet-me l'ànima amb besos
Oblics, amb melics romboides,
Amb carícies que no sàpiga
Classificar en ordres establerts.
Traçaré els límits de l'amor
A flor de la teva pell, línia
Que guanyarà longitud dia rere dia.
Envolta'm amb circumferències
Aquàtiques perfectes, goluda boca
Que em faci de mirall quan sigui reflex
Perdut en l'espill dels teus iris bells.
Dèficit (Itineràncies poètiques III, 25)
Per saber quan l'esguard em fita
Amb la necessitat de qui necessita
L'oxigen per subsistir als plors;
Miratge après en el desert desclòs
Davant meu com un desig que suscita
Temença per l'existència, que invita
A deixar l'hivern en el cor de les flors;
Bagatge que em segueix pertot arreu
Perquè sàpiga que he de pagar un alt preu
Per avançar a pesar de no conèixer el camí;
Paratge on l'iris s'omple de vida, de set
Per beure rius sencers, per cercar l'indret
Més plàcid per restar-hi demà, sense ahir.
7/7/11
Tetraèdrica memòria (Itineràncies poètiques III, 24
Els instants i les hores, els dies plens de tu
I les nits noves on el pleniluni és llunyà.
Quatre cares (o més potser) per dibuixar-te
L'oblit asomàtic, l'amnèsia inexistent en el furt
Diari d'un matí que recomença, tabula rasa
perquè l'experiència sembli un primerenc nounat.
I el teu rostre per abastar els límits d'un univers
Només per a nosaltres, i la faç de tendresa
De la teva esquena que m'alberga els dits, la saliva.
I el teu esguard, pou d'iris pregons que m'engoleix
Endins, fins a la teva ànima, tetraèdrica memòria
Que em flaira i em reconeix, racons immaculats que creixen
En cada mossec nou. I em mires i no oblido l'amor, la vida.
Perímetres (Itineràncies poètiques III, 23)
El teu cos i la lluna
I la fam meva.
El món és fràgil
Més enllà del perímetre
Dels nostres somnis.
Nostàlgia i cridòria (Itineràncies poètiques III, 22)
Però no rònegues, d'un monument de la infantesa
Farà que contem les gestes i els jocs,
Les rialles a peu de platja sense comptar els anys.
Mirall trencat de mil reflexs, romput per la creixença
I el suposat seny de l'edat adulta, cridòria
D'infants de genolls pelats i roges cares emocionades
Per l'ànsia de vèncer en la competició amistosa.
Dormir sota el cel estrellat perquè els somnis
S'omplin de candidesa per aquella època ja passada,
I recordar les regles i les trampes i les baralles,
Que serien perdonades en un instant no ens envellirà.
Mirall trencat, però no oblidat, de dies assolellats
En què l'amistat semblava perpètua, i la joia, immutable.
6/7/11
Tàrraco (Itineràncies poètiques III, 21)
La lluna es reflecteix en la mar i sóc infant
De nou, en les platges tarragonines que l'enyor
I el record fan que esdevinguin nostàlgia i cant.
Perquè la memòria perdura -silueta de l'amfiteatre
Majestàtica abocada a la sorra- i en un instant
Retorna un cos ple d'anys a l'època dels quatre.
Teletípia (Minirepte5)
Alícia Dàmata
Reuters (Bèlgica)
Després de parlar de crisi gairebé a diari, avui ja es pot escriure sobre recuperació. I una recuperació que titllen de miraculosa els experts en economia. Perquè no és habitual que un país constituït en tan poc temps afronti la seva curta vida enmig d'una època de crisi i, a sobre, la superi.
No parlem d'un gegant com Alemanya o dels Estats Units, tampoc de cultures mil·lenàries com la Xina o la Índia. Sinó d'un petit Estat europeu del que ja tenim bases documentades de la seva lluita contra l'opressió, d'ençà del segle X, i amb un bagatge cultural i econòmic que ja havia brillat en èpoques de dependència. Aquest bagatge econòmic era la principal raó per no permetre ni la constitució d'un Estat Federal ni la independècia per part d'Espanya.
Malgrat tot, la pressió popular i la il·lusió
El cap d'informatius de RTVE deixa de llegir i estripa el tetetip. No deixarà que aquesta notícia sigui emesa en les cadenes de la seva pàtria, que ja té prou d'haver sofert la independència dels Països Catalans.
Reuters (Bèlgica)
Després de parlar de crisi gairebé a diari, avui ja es pot escriure sobre recuperació. I una recuperació que titllen de miraculosa els experts en economia. Perquè no és habitual que un país constituït en tan poc temps afronti la seva curta vida enmig d'una època de crisi i, a sobre, la superi.
No parlem d'un gegant com Alemanya o dels Estats Units, tampoc de cultures mil·lenàries com la Xina o la Índia. Sinó d'un petit Estat europeu del que ja tenim bases documentades de la seva lluita contra l'opressió, d'ençà del segle X, i amb un bagatge cultural i econòmic que ja havia brillat en èpoques de dependència. Aquest bagatge econòmic era la principal raó per no permetre ni la constitució d'un Estat Federal ni la independècia per part d'Espanya.
Malgrat tot, la pressió popular i la il·lusió
El cap d'informatius de RTVE deixa de llegir i estripa el tetetip. No deixarà que aquesta notícia sigui emesa en les cadenes de la seva pàtria, que ja té prou d'haver sofert la independència dels Països Catalans.
Carícies nicotíniques, ignomínia gèlida (Itineràncies poètiques III, 20)
He reptat per la platja d'un record d'infantesa
I no hi he reconegut cap rostre, cap racó, ja res.
Potser és que som això, una memòria maldestra
Que fulmina il·lusions i crea mons nous de trinca.
I, llavors, amb la fesomia grisa pel desconcert,
M'he preguntat becquerianament: on són les carícies
Nícotíniques d'un primer amor furtiu si aquesta platja
Ha esdevingut desferra d'una resquícia esfilagarsada?
Demà tornaré, tal vegada, per si l'amnèsia no emboira
Aquest grapat de sorra, aquest glop d'aigua salada
Que oneja sens pausa, amb la ignomínia gèlida de l'oblit.
I, qui sap si aleshores sabré trobar llavis tendres,
Cossos colrats pel sol, jovenívols, o romandran les restes
Del pas de gent diversa, fins i tot la presència de fantasmes?
I no hi he reconegut cap rostre, cap racó, ja res.
Potser és que som això, una memòria maldestra
Que fulmina il·lusions i crea mons nous de trinca.
I, llavors, amb la fesomia grisa pel desconcert,
M'he preguntat becquerianament: on són les carícies
Nícotíniques d'un primer amor furtiu si aquesta platja
Ha esdevingut desferra d'una resquícia esfilagarsada?
Demà tornaré, tal vegada, per si l'amnèsia no emboira
Aquest grapat de sorra, aquest glop d'aigua salada
Que oneja sens pausa, amb la ignomínia gèlida de l'oblit.
I, qui sap si aleshores sabré trobar llavis tendres,
Cossos colrats pel sol, jovenívols, o romandran les restes
Del pas de gent diversa, fins i tot la presència de fantasmes?
Matèria d'evanescència (Itineràncies poètiques III, 19)
[seguiment extraoficial del poema Amors propers, de la Montse]
Matèria d'evanescència,
Però el teu record perdura
I l'espiga rep la clèmencia
De la Natura més pura.
Fill, pare, germà,a la mà
Resta la carícia i l'essència
Teva, que no conegué el demà.
Però el teu record perdura
I l'espiga rep la clèmencia
De la Natura més pura.
Fill, pare, germà,a la mà
Resta la carícia i l'essència
Teva, que no conegué el demà.
Efímera, perpètua (Itineràncies poètiques III, 18)
Parlar de l'efímera eternitat
O de la perpètua brevetat
Costa el preu de l'existència
Que ens ha estat oferta.
La llàgrima i el somriure
Conviuen a flor de pell i compten
Els instants i els segles
Sense diferència ni preferència.
Digues-me, home que sofreixes,
Dona que tastes la felicitat,
Què seria de nosaltres si tot
Fos rutinari i lineal, immutable?
Qui parla de l'eternitat és
L'animal més fràgil que existeix.
O de la perpètua brevetat
Costa el preu de l'existència
Que ens ha estat oferta.
La llàgrima i el somriure
Conviuen a flor de pell i compten
Els instants i els segles
Sense diferència ni preferència.
Digues-me, home que sofreixes,
Dona que tastes la felicitat,
Què seria de nosaltres si tot
Fos rutinari i lineal, immutable?
Qui parla de l'eternitat és
L'animal més fràgil que existeix.
5/7/11
Càrrega (Itineràncies poètiques III, 17)
I l'oreneta nia
Perquè la pausa
És també necessària.
Ombra i llum a trenc d'alba.
Sandàlies (Itineràncies poètiques III, 16)
Que puguin recórrer l'aire fins delimitar la mar
En l'hemisferi sud dels teus llavis. I no rendir-se.
Solcar la pell del camí ofert pel trenc de l'alba,
Núvols tristos en el cel de l'ànima abans que despertin
Els teus parpres de llum, de pluja, de joia. I somriure.
Respirar i arreplegar la flaire d'una onada perduda
En les dunes d'unes llunes desvetllades, els sons purs
Engendrats pel pentagrama del cel, de l'estol d'ocells
Que piulin el teu nom de natura viva. I alenar de nou.
Caminar descalç i sentir el batec de la terra a les plantes,
Les magnòlies esbatanades de les teves galtes als capcirons
I demanar a la reina de les coses un nou món que duri
Tants anys com l'eternitat duplicada. I no trobar les sandàlies.
4/7/11
Letícia ornitològica (Itineràncies poètiques III, 15)
Piuladisses llunyanes,
Herald de vida.
La joia d'escoltar-les
Novament m'omple l'ànima.
Rancúnia (Itineràncies poètiques III, 14)
[seguiment extraoficial del poema Sense dir-te res, d'Isabel]
Silenci ple de poesia.
Temps per no dir res i créixer
On els mots són mudesa,
Tàcita rancúnia inexistent.
Perquè el so i el ritme de la vida
No necessiten gramàtiques
Per seguir el transcurs del temps.
Callem, doncs, i jugarem
A la recerca mútua, famèlica.
Boques segellades pels llavis.
Temps per no dir res i créixer
On els mots són mudesa,
Tàcita rancúnia inexistent.
Perquè el so i el ritme de la vida
No necessiten gramàtiques
Per seguir el transcurs del temps.
Callem, doncs, i jugarem
A la recerca mútua, famèlica.
Boques segellades pels llavis.
Tendències (Itineràncies poètiques III, 13)
Agrupen en les entranyes la fam del món,
Arribarem lluny en el camí cap a l'Infern.
Llavors, siguem nobles i humils -tendència
Del poble- i farem que el més pregon
Dels abismes s'ompli, en lloc d'hivern,
De primavera florida, curulla de vida.
3/7/11
Bitàcola (Itineràncies poètiques III, 12)
Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,
Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.
PÈrfida COherència REScissòria* (Melorepte151)
Que clama i reclama justícia
Enmig de la immundícia
Que han escampat quatre fills de desconeguda*.
Campanades a morts, güell que no necessita paraules
Per saber què significa
Allò pres que dignifica
Els cossos caiguts pels qui no tenen mares sinó fantasmes*.
I durem la lluita dins de la sang, per sempre, en les entranyes
Que recorden el cop,
El tret, la pólvora d'aprop,
I les cicatrius que ens marquen el cor contra gents estranyes*.
I durem l'orgull de la nostra naixença per tots els racons,
Fins als confins del món, sense escoltar aquests pregons*.
PS: cada asterisc cal tenir-lo en compte. I cada rima ha de ser consonant. He substituït la paraula que hi escau per una de més 'poètica' i no posar-me al nivell d'assassins i/o de cabdills. El títol original queda en majúscules, però també el títol opcional té la càrrega de protesta que hi ha en el poema. Encara que passin mil anys...
Carícies funàmbules (Itineràncies poètiques III, 11)
[seguiment extraoficial del poema Una vesta rònega, de Francesc Mompó]
És clar com la llum a trenc d'alba,
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Reflectància refractària (Itineràncies poètiques III, 10)
[seguiment extraoficial del poema Mirall trencat, d'Anton]
I en el mirall trencat resta cada imatge
Que s'hi ha reflectit o el seu esperit
Rebel s'allibera del llast del tornaveu?
Confon la realitat del miratge
I creuràs que tota foscúria és nit,
I la vida un regne perdut sense hereu,
Home de pedaços, avessat als fracassos.
Que s'hi ha reflectit o el seu esperit
Rebel s'allibera del llast del tornaveu?
Confon la realitat del miratge
I creuràs que tota foscúria és nit,
I la vida un regne perdut sense hereu,
Home de pedaços, avessat als fracassos.
Salmòdia òssia [o Papiroflèxia](Itineràncies poètiques III, 9)
I amb la salmòdia de queixes que el teu esquelet
Confereix en aquest trencaclosques rígid i immòbil
Que és la vida.
Venç la rutina i la peresa amb l'esforç d'esdevenir dret
I apareixerà un sol càlid contra tots els desembres
Acumulats en la sang i perquè, immediatament, trobi el
Gebre en la ferida.
Cull l'esperança feta de paper i guarda-hi les cabòries
Per si una ràfaga de vent se les enduu enllà, lluny,
I les perd i les oblida.
Home d'origami avui, tanca el puny i desvetlla't: el juny
Ha acabat i cal posar ordre al camp del viure, històries
D'espiga fràgil que no té brida.
Puríssima Glòria (Repte Clàssic CDLXXII)
Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.
—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.
El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.
—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.
Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.
—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.
El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.
—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.
Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.
2/7/11
Gramàtica (Itineràncies poètiques III, 8)
[seguiment extraoficial del poema Passeu, passeu, d'Isabel]
Per conjugar cada baula del teu cos precís,
Invento una gramàtica de carícies
Amb pretèrits inexistents i futurs
Perfets que rauen en la perfecció.
I tot dins d'un present que ets tu,
Devessall de delícies en el torrent
Franc dels teus llavis, de qui sóc vassall.
Invento una gramàtica de carícies
Amb pretèrits inexistents i futurs
Perfets que rauen en la perfecció.
I tot dins d'un present que ets tu,
Devessall de delícies en el torrent
Franc dels teus llavis, de qui sóc vassall.
Anècdotes (Itineràncies poètiques III, 7)
Perquè la vida és origen
I memòria, anecdotari
Incert i jorns perduts,
Llum plena d'existència, vida,
Volo enllà del silenci
I del sòl que acull l'arrel
De l'arbre frondós i de l'herba.
Demà seré lliure, potser,
Amb la novetat d'un món
Creat per mi mateix, sense déus,
On les lleis dels homes hagin
Estat oblidades i abolides,
Però la corda al turmell, plúmbia,
Retorna la ment a la part mortal meva.
Paràbola (Itineràncies poètiques III, 6)
Per descobrir què amaga l'horitzó
I quina és la cadena de la presó
De la vida que et remena les entranyes.
Vol llastat en la llum d'una paràbola
I les ales es despleguen com vestes
Rònegues quan la foscor àvol ha
Tenyit de sable les passades gestes.
Amb els membres alienats, acceleres
Les teves passes i cerques un camí
Per aconseguir la llibertat i la fugida.
Vella glòria pretèrita, que ja no esperes
El futur, només un cop de vent del destí
Que et perfili el rumb adient, i la vida.
Pólvora rotundifòlia (RPV176)
Del teu cos i seran desig i pólvora rotundifòlia, acàcia solitària
Que cerca un sòl on arrelar-hi.
Perquè els llavis busquin les teves paraules, emmudeix l'estona
Que necessiti el valor per agafar embranzida, dona de carn i aire,
Endins del meu vell cor gregari.
Perquè sàpiga quin és l'origen de totes les preguntes, xiuxiueja
Els noms de les pedres que formen les muntanyes, o les llambordes
D'un carrer qualsevol, i indagaré els rastres de l'aigua pertot,
També en les cicatrius de la Terra.
Perquè dibuixi el perímetre del teu cos, ofereix-me l'atzabeja
De la nit i les roses de l'alba dels teus llavis, ressegueix les ombres
Entre la teva pell i els meus dits i seràs bleix de vida quan sigui llot,
El meu esquelet quan sigui desferra.
1/7/11
Efemèrides (Itineràncies poètiques III, 5)
O només donar importància a les que compartim
Amb cor i ànima amb el temps i amb la melangia?
Vine, nostàlgia, torna pels senders que el llim
Coneix, que l'arbre regenta amb el contorn
De la seva ombra allargada, i cura'm la malaltia
De recordar dates, números, xifres que no s'esborren.
Lumínica, elèctrica, vívida (Itineràncies poètiques III, 4)
[seguiment extraoficial del poema L'estrena del dia, d'Isabel]
Veus la tempesta
Elèctrica del viure
I el llast que pesa.
El llamp fulgura
I saps que el temps transcorre
Sense cap pausa.
Has d'aprofitar el dia...
Elèctrica del viure
I el llast que pesa.
El llamp fulgura
I saps que el temps transcorre
Sense cap pausa.
Has d'aprofitar el dia...
Hàbitats (Itineràncies poètiques III, 3)
[seguiment extraoficial del poema Extensió, d'Helena Bonals]
Per si els bocins de cor
S'amaren de tendresa, xiuxiueja
Els mots que t'escric i acull-los
En la llar dels teus llavis.
Fendiré els hàbitats aliens
Amb els t'estimos que necessitis,
Amb la subtilesa de l'amant furtiu.
S'amaren de tendresa, xiuxiueja
Els mots que t'escric i acull-los
En la llar dels teus llavis.
Fendiré els hàbitats aliens
Amb els t'estimos que necessitis,
Amb la subtilesa de l'amant furtiu.
Màgiques carícies (Itineràncies poètiques III, 2)
Capcirons màgics,
On neixen les carícies,
I el desig vague
De voler retenir-te
A les mans, i a la vida.
Innocència òrfena (Itineràncies poètiques III, 1)
Deixa'm en l'hospici del silenci i de la vergonya, innocent
De mi, que he foradat les butxaques amb el pas del temps,
I la xavalla s'ha perdut pel camí i pels besos manllevats.
Perquè la fam m'amenaça en cada segon d'existència, omple'm,
Escudella'm amb carícies el plat del cor, fins que sobreixi,
Que l'insomni per no ser correspost em desvetlla nit rere nit.
Resquícies de música (Melorepte150)
Amb la sal eterna d'un glop de somni que no abastaré mai més.
I rebo les llàgrimes a dolls plens, mentre les parpelles es clouen
Per no adonar-se de la teva absència, Esteve, de la teva pèrdua.
I resta la resquícia tendra de la teva música, el clam de la terra,
La lluita pacífica contra les injustícies, el tro i el llamp ensems,
I el so que ressona en cada paret i enmig de cada escletxa oberta
En els murs d'un aïllament forçós. I el pleniluni de nou és teu avui.
Mans de malenconia em menen per miratges de meravella, de vida,
I refusaré els hams que vulguin caçar-me les il·lusions, entre l'oneig
i l'escuma, aquesta Mediterrània que és nostra i no morirà engabiada.
I queda la tinença d'una identitat, la idèntica mare que ha engendrat,
Un rere l'altre, tots els germans i totes les germanes que defensaran
Fins a l'extenuació el ventre que els ha ofert la llum del món, Esteve!