Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada