La imatge no apareix completa, però si hi cliqueu al damunt, us enviarà directament a l'àlbum corresponent.
26/12/08
Poema visual de Mónika Muskaria
No he pogut evitar la temptació de penjar aquest poema visual en castellà de Mónika Muskaria (no sé el nom real, però...). Llegiu i opineu, si voleu:
La imatge no apareix completa, però si hi cliqueu al damunt, us enviarà directament a l'àlbum corresponent.
La imatge no apareix completa, però si hi cliqueu al damunt, us enviarà directament a l'àlbum corresponent.
24/12/08
Pluja
Que la llum el carregui de pau i de joia,
De paraules per a ser parlades a cau d'orella,
De llum, de puresa, de tu.
I corro rere el teu rastre de llambordes oblidades
Allà on el temps s'arrecera del pas de les hores,
On la lluïssor d'uns ulls és el més preuat dels béns
Per restar en el món un dia més.
23/12/08
Adenium obesum (Repte Clàssic CCCLXV)
En Josep li ofereix el dinar –un minso plat de carn de xai, verdures i patates, amb un crostó de pa- i li sembla adient parlar-li del seu país. Per agafar confiança amb el nen pot ser eficaç. Li comença a parlar de les festes nadalenques. No sap ben bé per què. Fa anys que en Josep no té l’esperit nadalenc. Però vol transmetre-li aquesta pau del Nadal, que en el camp de tendes és absent. Li parla de la tradició del tió, que caga llaminadures quan és tustat pels nens. O del pessebre i de les seves figures: el nen Jesús, el caganer, el bou i la mula –o era un ase? No ho recorda bé-, els tres Reis Mags... O de l’enllumenat especial per aquelles dates. Però en el desert aquest dia no existeix, el desert és la llar d’Abdirizak. Des que va néixer. Per tant, desconeix tot allò que li diu en Josep.
L’Abdirizak només coneix la sorra i les inclemències, la fugida dels seus familiars del poble, la guerra i la fam. I aquest crostó de pa i el ranxo. No sap res d’Europa, ni del dia de Nadal. Coneix amb certesa les pluges a Somàlia, quan s’acompleix el miracle de l’aigua, la que fa que floreixin les roses del desert. Aquelles flors que tant li agraden, que són tan breus com belles.
A la llunyania, els trons ressonen mentre en Josep, que desconeix el significat d’aquell so per a l’Abdirizak, segueix parlant amb el nen.
L’Abdirizak només coneix la sorra i les inclemències, la fugida dels seus familiars del poble, la guerra i la fam. I aquest crostó de pa i el ranxo. No sap res d’Europa, ni del dia de Nadal. Coneix amb certesa les pluges a Somàlia, quan s’acompleix el miracle de l’aigua, la que fa que floreixin les roses del desert. Aquelles flors que tant li agraden, que són tan breus com belles.
A la llunyania, els trons ressonen mentre en Josep, que desconeix el significat d’aquell so per a l’Abdirizak, segueix parlant amb el nen.
22/12/08
Resposta a Anna Sant i Ana
Allò que desitges i anheles, mentre les veles
S'omplen de brisa i els ulls de llàgrimes que plores
On l'horitzó esdevé ferida i la besada enyorada vida.
Pergamí que es deixa tenyir per la sang feta tinta,
El meu cor batalla contra la resiliència que badalla
Enmig del no-res de la matinada massa succinta
Per encendre la flama més gran, la que el cos reclama.
[resposta a uns versos d'Anna Sant i Ana]
18/12/08
Grindaknívur (Repte Clàssic CCCLXIV)
Any rere any, la invasió de les costes de les illes Fèroe per milers de balenes pilot és una excusa que utilitzen els adolescents per demostrar que ja són capaços de ser considerats adults. Aquesta tradició, la grindadráp, quasi una cerimònia ritual, es remunta a l’època dels víkings. Fins i tot s’utilitzen les mateixes eines que fa un mil•leni: la força de l’home, una corda i el Grindaknívur. Res més per aturar aquesta invasió quasi obligada dels cetacis, inofensius fins al darrer instant, malgrat nedar en una aigua ja vermella per la sang dels exemplars ja sacrificats.
Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d’hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l’escola l’han titllat de covard i d’homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l’alcalde. Avui, però, s’adonarà que ell ja no és un mocós que només sap plorar i demanar ajuda.
Després d’esmorzar, Hákun s’abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s’aplegarà. Allà, tot sol damunt de l’arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d’aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d’aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.
En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s’allunya i retorna al grupet format pels seus companys d’insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s’aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.
El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l’aigua escollint la seva presa. En Hákun s’endarrereix –serà l’últim a entrar a l’aigua- per allunyar-se el màxim d’en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se’l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l’anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d’en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l’aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.
Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.
Hákun desperta i es vesteix. Avui és el dia de la invasió de les balenes. I aquest any també compleix els divuit. Ha de ser a la platja ben d’hora per aturar els insults i els cetacis. Des de petit tots els companys de l’escola l’han titllat de covard i d’homosexual. Sobretot Pauli Ellefsen, el fill de l’alcalde. Avui, però, s’adonarà que ell ja no és un mocós que només sap plorar i demanar ajuda.
Després d’esmorzar, Hákun s’abriga i es dirigeix cap a la badia de Nes, on la munió de mamífers s’aplegarà. Allà, tot sol damunt de l’arena molla, sense familiars per recolzar-lo, haurà d’aconseguir la seva proesa: matar amb les pròpies mans un d’aquells animals, que invadeixen les seves costes i fan perillar les reserves de peix per suportar el llarg hiverns. Cal demostrar-los que la sang víking també corre per les seves venes.
En arribar a la platja, el primer que veu en Hákun és en Pauli somrient amb el seu posat burleta, que se li acosta i li etziba un clatellot sense dirigir-li cap paraula. Esclafeix a riure mentre s’allunya i retorna al grupet format pels seus companys d’insults, tots ells segurs que en Hákun serà tan covard com sempre i es farà enrere. Les rialles s’aturen sobtadament perquè les balenes pilot comencen a omplir la badia. Darrere seu, dues barques tanquen el cercle que barra el pas a una possible escapatòria dels animals, conduïts a una mort més que segura.
El senyal és estrident. El xiulet engresca els homes i els adolescents, que corren vers l’aigua escollint la seva presa. En Hákun s’endarrereix –serà l’últim a entrar a l’aigua- per allunyar-se el màxim d’en Pauli. Tria el cetaci, se li apropa i topa amb ell suaument, amb una candidesa que no sembla real. Se’l mira i per uns instants dubta de fer-ho. Aquella balena té cor, encara que li hagin dit que és un invasor perillós, i no es mereix que li facin mal. Un nou clatellot, més fort que l’anterior, li retorna el valor que li havia fugit, amb més força en sentir de nou els insults d’en Pauli. Ara ja sap que la mirada càndida del cetaci no l’aturarà. Amb el Grindaknívur ben agafat, el clava fondo i el degolla sense cap mirament.
Ara poden seguir titllant-lo de covard i homosexual, però almenys ha estat capaç de matar un home amb les seves mans.
11/12/08
Rastres (Repte Clàssic CCCLXIII)
Els primers flocs de neu cauen lentament, però la negror del cel augura una nevada considerable. Els alts cims no deixen veure la posició exacta del sol perquè els núvols en difuminen la llum i l’horitzó quasi és imperceptible. El grup d’homes, un total de sis, avança per l’esplanada de la vall, coberta per la neu la nit anterior, tot rastrejant el terreny però serà dificultós perquè les petges possibles s'han anat esborrant de forma natural. El primer de tots ells, suposo que el cap de l’expedició, treu un objecte (pot ser una brúixola) fosforescent cúbic; el consulta i el guarda de nou a la butxaca esquerra de l’anorak. Ara sembla haver-se orientat millor.
Gesticula i el grup es divideix, tres homes segueixen el camí que duia el grup sencer i els altres tres es dirigeixen al viarany que s’endevina entre dos cims. Busquen sense esperança de trobar allò que busquen, però ells no ho saben. Els manca aquell sisè sentit per donar-se per vençuts quan els esdeveniments ja no es poden aturar. Però cap d’ells no pronuncia ni un sol mot, només caminen i observen al seu voltant. Silenci. I el vent, que escampa totes les olors pertot arreu, fins i tot la de la por. Temen la nit, desconeixen aquestes muntanyes en pondre’s el sol, com la canalla que busquen. Agosarats fins que l’adversitat apareix.
Són massa a prop encara, cal actuar amb prudència i amb calma. Encenen les torxes abans que la foscor faci que qualsevol arbre es torni ombra macabra o ésser desconegut en la seva imaginació. I la neu ara ja és abundant. Els homes no tardaran en desistir i reagrupar-se.
Potser un d’ells trobi el guant colgat entre la neu, proper al pendent per on han rodolat els quatre nens, potser siguin capaços d'endevinar les petites petjades o els indicis d’arrossegament, que s’esborraran per complet si neva més. Però el que no podran aconseguir serà salvar-los la vida perquè, quan algun animal cau en les urpes d’una llopada, difícilment en surt viu. I menys quan els nostres ullals ja han destrossat la gola de les víctimes. Fins i tot quan es tracta d’humans.
Gesticula i el grup es divideix, tres homes segueixen el camí que duia el grup sencer i els altres tres es dirigeixen al viarany que s’endevina entre dos cims. Busquen sense esperança de trobar allò que busquen, però ells no ho saben. Els manca aquell sisè sentit per donar-se per vençuts quan els esdeveniments ja no es poden aturar. Però cap d’ells no pronuncia ni un sol mot, només caminen i observen al seu voltant. Silenci. I el vent, que escampa totes les olors pertot arreu, fins i tot la de la por. Temen la nit, desconeixen aquestes muntanyes en pondre’s el sol, com la canalla que busquen. Agosarats fins que l’adversitat apareix.
Són massa a prop encara, cal actuar amb prudència i amb calma. Encenen les torxes abans que la foscor faci que qualsevol arbre es torni ombra macabra o ésser desconegut en la seva imaginació. I la neu ara ja és abundant. Els homes no tardaran en desistir i reagrupar-se.
Potser un d’ells trobi el guant colgat entre la neu, proper al pendent per on han rodolat els quatre nens, potser siguin capaços d'endevinar les petites petjades o els indicis d’arrossegament, que s’esborraran per complet si neva més. Però el que no podran aconseguir serà salvar-los la vida perquè, quan algun animal cau en les urpes d’una llopada, difícilment en surt viu. I menys quan els nostres ullals ja han destrossat la gola de les víctimes. Fins i tot quan es tracta d’humans.
10/12/08
Dues respostes a dues dames (Ho saps? i Dona romanesa al metro-Reloaded)
Què penses mentre t'adones que et fito?
Què passa pel teu cap que, enmig de la boira
Del món, esdevé bressol per al pensament,
Cendra viva per apagar la foguera del rancor?
Què penses, zíngara formosa, enmig del no-res
Deixat al teu voltant pel silenci?
[resposta a una prosa poètica de gypsy]
Ho he agafat tot?
El passaport? Les claus?
L'agenda telefònica?
La bufanda també.
Per si de cas.
Espanya no és
Tan freda com Romania
Però cal abrigar-se.
Esbufego, el fred
és humit i s'endinsa.
Fins on els records
Del fill deixat a Cluj,
Amb els avis, resten.
"Àngel Guimerà", la meva parada.
He de baixar abans que les portes...
[resposta a una improvisació de Dolça Parvati]
*fòrum de Relats en Català (26.XI.2008)
Temps per a l'estiu (Càntic d'esperança i d'espera a dues veus) [Melorepte41]
[proposat per Carme Cabús]
I la calor besa els teus llavis
De cirera madurada on la veu
És paraula de la companyia eterna,
De l'eterna companyia que desitjo
Al teu costat, llum, aigua, terra
Per arrelar-hi i construir-hi la llar.
(Cansada d'esperar,
Corpresa per l'allau
De melangia
Si la foscor és
Hivernal sense
El caliu del teu alè
Quan em parles
A cau d'orella,
Ben endins de mi.
Però espero.)
És temps per a l'estiu.
I m'apropo a les teves parpelles
Que somnien en el retorn,
I sóc gravetat i enclusa,
L'amant que t'estima calladament,
El foc i l'espiga, la corrent on l'argent
Fet peix fereix i engendra l'escuma.
(S'alça la flor del cotó,
I ell no torna; el sol es pon,
I el marit no arriba.
I em sento desolada
Com la darrera
Fulla que resta
A l'arbre de la vida,
Quan els anys
Són tardor perpètua.
Però espero.)
És temps per a l'estiu.
Perquè el gebre cal que desaparegui
Del camí obert cap a la teva boca,
De la senda directa als teus braços,
De la sang que flueix cap al ventre
Preparat per a l'acollida del nadó,
I torno per fecundar allò que reposa
I espera i sap que tornaré, malgrat tot.
(Torno a la llinda
On el vaig acomiadar,
I el sento,
El seu batec que són passes,
Els seus ulls plens de delit,
I sé que, tard o d'hora,
La seva ombra impregnarà
L'horitzó amb la seva presència.
I el balancí m'amanyaga,
Amb el bres cadenciós
De qui espera
Amb esperança intacta.)
És temps per a l'estiu dels teus besos...
Ciutat perduda
[Rèplica al poema homònim de Jimbielard]
Quan la sang s’escola i embruta amb dolor les llambordes
Del més enllà d’allò que la derrota ens pren i la victòria
No serà capaç de retornar-nos i plorem i escorxem el cel
Amb esgarips d’animal vençut i degollat abans d’oblidar-se
De respirar l’aire enrarit per les cendres i l’anhel de les bombes.
He ensumat la putrefacció del ferum i les titelles esfilagarsades
Que reposen per sempre damunt de la brutícia i del llot
On la nit mai no gosarà existir per vergonya on la carronya
Només duu el nom de qui decideix vessar sang inútil
Per una bandera que cal repintar amb el valor d’homes humils.
[El poema d'en Jimbielard al seu espai a RC o al seu blog]
Destruir la destrucció
Quan el desert és l'àmbit a conquerir
Amb els somriures d'un ocàs acabat de néixer,
I el cor tendre de l'aigua malmet la gola,
Salparé cap a nous paratges de transparència
Per desaparèixer i guarir les ferides
De l'ahir, les masegades de la subsistència
En la selva obscura de la humanitat,
Gossada que mai no acabarà la seva fam,
La fam més destructiva que vol destruir la destrucció.
9/12/08
The Brightest Flame Burns Quicker
Lament del rovell,
La bellesa és trencadís
Que agrupa tot el dolor
Capaç de guarir la felicitat.
Esgarrapa el cel,
Esquinça'l amb la veu
I coneixeràs l'origen
De l'angoixa extrema.
I sóc gaudi mentre et pateix
La paraula dins de la gola
I el deliri sap per on camina.
I travesso les portes que, de bat
A bat, obres al teu pas, flama
Que, de tan breu, ets brillantíssima.
La bellesa és trencadís
Que agrupa tot el dolor
Capaç de guarir la felicitat.
Esgarrapa el cel,
Esquinça'l amb la veu
I coneixeràs l'origen
De l'angoixa extrema.
I sóc gaudi mentre et pateix
La paraula dins de la gola
I el deliri sap per on camina.
I travesso les portes que, de bat
A bat, obres al teu pas, flama
Que, de tan breu, ets brillantíssima.
Ave, Dama (RPV64)
[proposat per ione]
Aquí i ara, la teva pell florida
Amb tot el que em manca
Per seguir vivint en el desig
De mossegar-te l’ànima àvidament.
Ròssec i carícia, tremolor i besada,
I els teus ulls s’endinsen
On la mirada parla amb l’allau
Del silenci i la perla de l’amor.
Fruita madura que cullo entre els malucs
I sé que la foguera és la part més
Gèlida del teu ésser, i l’avenc,
La profunditat més supèrflua dins teu.
I em cremo, amada, m’enfonso.
2
Part meva, dent, penya-segat, lluna pàl·lida...
Obro la pell perquè hi deixis la llum àlgida,
Suro enmig de la mar de la saliva, a la intempèrie
D’allò que temo per sentir-me protegida per l’ànsia
De voler-me devorar amb la fam tèbia
D’aquell qui espera tot de la fèmina,
I sé que no existeix cap distància
Entre els meus pits i els teus llavis; la mínima
Mol·lècula oblidada en el cos no em pertany, centímetre
A centímetre em rendeixo, mentre la flama és nostra, fúlgida.
Aquí i ara, l’home i la dona com si s’esdevingués
El naixement del món, i no s’hagués perdut
El Paradís, que creix al racó més amagat
Del teu melic sublim, de la teva boca desperta.
Porus i lletania, gropada i saviesa,
I els meus dits inspiren l’oxigen que roman
En la teva esquena construïda amb el somni
Del desig, amb la delicadesa de l’aigua.
Salina que descobreixo a través de la dolçor,
I em fonc on la calor és gel per sentir que visc,
I moc les muntanyes de l’ànima, que és ja teva,
Fins que sóc insomne en els teus braços de vetlla
Silenciosa, ventre ofert, fruita que ens mira.
4
Part meva, home i ombra, perfecció de la clarícia...
Sobrevola’m, rendida als teus parpres en calma òbvia,
Avui que sóc cel clar adient per a la Gènesi
Que hem creat allà on els llençols senten la clarividència
Dels amants només amb el fregadís de la passió noctàmbula.
I m’amago i usurpo la vocació de la víctima
Que no sóc en ser besada i alimentada per la voràgine
Que mai no acaba dels teus iris fets papil•les per a la caòtica
Jerarquia del cor, que no vol ser regit per cap democràcia.
Sentiment i cendra enamorada, com la ja inventada metàfora.
Ara i aquí, despullo i t’amido el cos ingent,
Enorme bellesa que apamo i que delimito
Amb les fites imaginàries de la llepada,
I em sento minúscul entre els teus pits de bressol.
Terrer i garlanda, dàvia i sarment enfiladís,
I sóc apàtrida si no m’aculls dins de les fronteres
De la cambra on poden créixer les flors tendres
De no voler aturar-se per cap motiu, sense temps.
Debanell entre les teves mans, m’esfilagarses
Cada batec apassionat i m’inundo i vull ser moaré
I flor del lli en el resseguiment de la llengua
Teva, la cruïlla cap al teler des del cotoner
De descobrir-te, un cop més, la mirada.
6
Part teva, serralada, esplanada, lletra, sang, clemència...
T’albiro i canto la deu que no desitja l’alba elegíaca,
La que separa i ens retorna al món, i guarda les famèliques
Armes dels amants, pètals de rosa encesa, pacífiques.
I no existeix l’amargor ni la tristesa, la por ni la llàgrima
En la unitat que som, en la indivisible celístia
Que ha renascut, au fènix dels mots plens, on la indigència
Del bes rep l’almoina dels teus llavis, i la rèmora
De les hores ja no és llast en l’existència mútua.
Part meva, sóc un fragment teu, i acceptem la poma pèrfida.
La Llúcia (Repte Clàssic CCCLXII)
El parc quasi en silenci mentre la Llúcia juga a pilota amb amigues imaginàries al costat del gronxador. Mitja tarda i, a prop d’ella, la seva mare llegeix. Immersa en la lectura però alerta dels lleus sons que fa la petita, sent una esgarrifança perquè el sol ara ja no escalfa tant. I aquest calfred s’endinsa fins al lloc més intrínsec del seu interior, on la darrera terminació nerviosa encara conté la informació elemental del fred. La Lídia deixa amb cura el llibre i agafa la jaqueta de punt d’ella i l’abric de la nena. La crida i immediatament ressonen cada cop més a prop les passetes de la Llúcia a la sorra del parc.
La palpa i s’adona que s’ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l’envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l’ajuda desinteressada de l’Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s’allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.
S’ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l’Associació per tramitar amb major agilitat l’adopció d’un. Mentrestant, la Llúcia l’acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l’agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogoaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se’n al llit amb meuques...
Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l’home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...
La palpa i s’adona que s’ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l’envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l’ajuda desinteressada de l’Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s’allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.
S’ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l’Associació per tramitar amb major agilitat l’adopció d’un. Mentrestant, la Llúcia l’acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l’agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogoaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se’n al llit amb meuques...
Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l’home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...
7/12/08
Amor orfe
Onatge i perfum, horitzó i presència,
Mar que creixes endins dels meus porus
Pensats per tu i per a tu, febrils i remorosos.
Véns on els meus braços t'abracin?
Mirada i segle perdut, món minúscul
Que ordena el caos de l'evolució
Que hi ha en mi en no veure els teus llavis.
Véns on la pell esdevingui terra per a la sembra?
Espectre que em visita de nit, en somnis,
Que rau on l'aigua regalima fins a la meva gola,
I la bec i et devoro amb els ulls, ànsia eterna.
4/12/08
Algú...
Allà on la llum és fosca i els dies són feixugues pedres
Que no es mouen ni un sol centímetre per veure millor
El camí que has de seguir, potser aparegui finalment.
Si la vida és una dringadissa que no pots escoltar,
Si esdevens Hipòlit per encisar les mil i una Fedres
Que trobis arreu quan t'embargui sense remei la por,
Crida fins que l'horitzó sigui pròxim i escoltaré el teu lament.
2/12/08
Carrisqueig al capvespre (Repte Clàssic CCCXLVIII)
Potser no és adient dur faldilla en aquestes circumstàncies. Potser ni tan sols és apropiat ser aquí. Malgrat la nota. Però li cal saber fins quan ha d’esperar sense recer i a la intempèrie. I la fredor de l’hivern més cru amenaçant d’endinsar-se, en entrar en contacte amb la pell, fins al moll dels ossos. No pot triar i ho sap. Ha estat puntual, massa fins i tot. Les darreres llums del dia desapareixen lentament i tinten el cel amb roigs fantasmagòrics. Si tingués bona oïda, podria sentir els xiscles dels primers ratpenats del capvespre.
Potser se n’ha adonat i dissimula. El mira mentre afina l’oïda o això li sembla. Atractiva, esvelta, bruna de pell. Com l’ha sol•licitada ell. I l’ha feta venir als afores de la ciutat expressament. El feix de bitllets no podia deixar marge per al no i ho sabia. Des del primer moment. Atura el vol d’una falena amb un moviment lleu del cap. Res no ha trencat el silenci fins llavors. Tampoc aquesta acció. Observa en l’horitzó la silueta dels pujols retallada entre els clarobscurs crepusculars. Un grill comença el seu carrisqueig peculiar, al sotabosc més enllà dels pujols.
Un sobtat vent aixeca la fullaraca que s’acumula per tots els racons dels carrers deixats de la mà de Déu, abandonats a la dissort de la brossa i de les rates. No és poruga, però té ganes de tornar-se’n per on ha vingut. Al benestar de casa seva que, encara que estigui feta amb envans de paper, l’aixopluga i l’aïlla del seu entorn. Amb les mans i com pot, es pinça la faldilla entre les cames perquè el vent no l’enlairi i es vegi clar que no duu roba interior. Ningú no hi pararia esment si voleiés perquè no hi ha ningú a prop. Però ho fa per instint.
El vent li porta les flaires i les pudors fins als narius. I acluca lleument els ulls. Per distingir la terra humida entre la descomposició, la vegetació entre la humanitat, la dona entre l’asfalt. Quan olora, la troba més clarament. Fèrtil encara, malgrat els perfums falsos que volen maquillar i amagar aquell indici. Però encara no ha arribat el moment. Nota la pressió. No gosa fer ni un pas: seria inútil.
Dubta uns instants i mira el rellotge, ja passen cinc minuts de l’hora convinguda. Ningú no vindrà ja, pensa. I s’impacienta. Perquè no li permeten fer esperar la clientela, però tampoc li agrada esperar endebades. Mira de nou el rellotge i busca a la bossa una cigarreta. Fa setmanes que ha deixat de fumar i el costum encara perdura en el seu cervell. Es posa nerviosa perquè els afores sempre li han semblat desagradables, llocs per als rodamons i per a les prostitutes de carrer. No pas per a ella, acostumada al luxe... Però la sort de vegades no és favorable.
Es neguiteja perquè la veu dubitativa i nerviosa, però ell no decideix. La seva decisió arriba quan ell ho creu oportú. Sap que gaudeix amb aquelles reaccions. Nerviosisme, astorament, fins i tot temor. És quan millor s’ho passa, mentre observa les reaccions de les noies. Fins i tot sent excitació. Almenys això és el que ell creu. Mai no li’n parla, a ell, només li diu Anem i ell obeeix. L’olor de les noies és el preàmbul a la resta. Però ha de ser pacient.
Quan ella es gira, la corretja ja no l’atura. I pot córrer cap a la noia, que s’espanta en veure’l. Corre amb la velocitat que li permeten les quatre potes. Sap que el seu amo el mira i observa la cara d’ella. Vol que arribi el moment en què topi amb el seu cos, que l’abati amb violència, que clavi els seus ullals de llop al coll de la noia. Però quan l’amo se sent més satisfet és quan regira les faldilles de les noies inconscients i els devora el sexe. Fins i tot pot percebre la seva excitació. Però ell també gaudeix reviscolant aquell desig ancestral de sang que ha acompanyat la seva raça des de temps immemorials.
Lluny d’allà, el grill segueix trencant el silenci del capvespre amb el seu carrisqueig, que la noia ja no pot sentir.
Potser se n’ha adonat i dissimula. El mira mentre afina l’oïda o això li sembla. Atractiva, esvelta, bruna de pell. Com l’ha sol•licitada ell. I l’ha feta venir als afores de la ciutat expressament. El feix de bitllets no podia deixar marge per al no i ho sabia. Des del primer moment. Atura el vol d’una falena amb un moviment lleu del cap. Res no ha trencat el silenci fins llavors. Tampoc aquesta acció. Observa en l’horitzó la silueta dels pujols retallada entre els clarobscurs crepusculars. Un grill comença el seu carrisqueig peculiar, al sotabosc més enllà dels pujols.
Un sobtat vent aixeca la fullaraca que s’acumula per tots els racons dels carrers deixats de la mà de Déu, abandonats a la dissort de la brossa i de les rates. No és poruga, però té ganes de tornar-se’n per on ha vingut. Al benestar de casa seva que, encara que estigui feta amb envans de paper, l’aixopluga i l’aïlla del seu entorn. Amb les mans i com pot, es pinça la faldilla entre les cames perquè el vent no l’enlairi i es vegi clar que no duu roba interior. Ningú no hi pararia esment si voleiés perquè no hi ha ningú a prop. Però ho fa per instint.
El vent li porta les flaires i les pudors fins als narius. I acluca lleument els ulls. Per distingir la terra humida entre la descomposició, la vegetació entre la humanitat, la dona entre l’asfalt. Quan olora, la troba més clarament. Fèrtil encara, malgrat els perfums falsos que volen maquillar i amagar aquell indici. Però encara no ha arribat el moment. Nota la pressió. No gosa fer ni un pas: seria inútil.
Dubta uns instants i mira el rellotge, ja passen cinc minuts de l’hora convinguda. Ningú no vindrà ja, pensa. I s’impacienta. Perquè no li permeten fer esperar la clientela, però tampoc li agrada esperar endebades. Mira de nou el rellotge i busca a la bossa una cigarreta. Fa setmanes que ha deixat de fumar i el costum encara perdura en el seu cervell. Es posa nerviosa perquè els afores sempre li han semblat desagradables, llocs per als rodamons i per a les prostitutes de carrer. No pas per a ella, acostumada al luxe... Però la sort de vegades no és favorable.
Es neguiteja perquè la veu dubitativa i nerviosa, però ell no decideix. La seva decisió arriba quan ell ho creu oportú. Sap que gaudeix amb aquelles reaccions. Nerviosisme, astorament, fins i tot temor. És quan millor s’ho passa, mentre observa les reaccions de les noies. Fins i tot sent excitació. Almenys això és el que ell creu. Mai no li’n parla, a ell, només li diu Anem i ell obeeix. L’olor de les noies és el preàmbul a la resta. Però ha de ser pacient.
Quan ella es gira, la corretja ja no l’atura. I pot córrer cap a la noia, que s’espanta en veure’l. Corre amb la velocitat que li permeten les quatre potes. Sap que el seu amo el mira i observa la cara d’ella. Vol que arribi el moment en què topi amb el seu cos, que l’abati amb violència, que clavi els seus ullals de llop al coll de la noia. Però quan l’amo se sent més satisfet és quan regira les faldilles de les noies inconscients i els devora el sexe. Fins i tot pot percebre la seva excitació. Però ell també gaudeix reviscolant aquell desig ancestral de sang que ha acompanyat la seva raça des de temps immemorials.
Lluny d’allà, el grill segueix trencant el silenci del capvespre amb el seu carrisqueig, que la noia ja no pot sentir.
28/11/08
Quan apareguis per la porta no miraré (Repte Clàssic CCLXXXVIII)
En travessar aquella porta sabia que res ja no tornaria a ser com abans. L’esperava palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que semblava haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarites que no lligaven gaire amb el paper de cel·lofana que embolcallava el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, va somriure-li lleument. Una frase parca de benvinguda va trencar el silenci tens que es respirava entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunyava d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.
Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se’l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.
Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d’una vegada per totes, s’enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...
-Anem, Joana, la mare ens espera.
Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.
Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se’l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.
Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d’una vegada per totes, s’enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...
-Anem, Joana, la mare ens espera.
Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.
Papiroflèxia (Repte Clàssic CCCXLIX)
Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia i l’habitació és deserta, buida de gent i sense cap so, silenci total, donaria part de la vida per escoltar una paraula, encara que fos des del carrer, vinguda d’un desconegut, però que trenqués aquest silenci diabòlic i m’incorporo i tot és desordre, com si un vent hagués entrat per la finestra i, amb dits invisibles, hagués topat amb tot al seu pas i ho hagués escampat per terra, i poso els peus amb compte damunt del parquet, que s’estén per tota la casa, i ja no és càlid com la darrera vegada que l’he trepitjat abans d’adormir-me, i em dirigeixo cap a la porta i el pom costa de girar, m’hi esforço, però no gira a la primera, i l‘atrapo amb força entre les mans, i aconsegueixo girar-lo, i surto al passadís, ningú, igual que les altres tres habitacions i el bany, ningú, i m’aboco a la barana i miro cap avall, res, estic sol, o això em sembla, baixo les escales ràpidament i reviso cada estança, des de la cuina fins al menjador, el mateix desordre que a l’habitació, com si fes mesos que no es ventila i no es neteja, encara que la dona de fer feines hi esmerça sis hores setmanals, vidres entelats i plens de ditades, bruts, molles de pa damunt de la taula del menjador, vidres trencats pertot arreu, quadres descol•locats encara pengen com poden de la paret, i em sento sol, tot sol a casa, ningú més no sembla viure-hi, només jo sol, però no és cert, la meva família, la que no trobo, omple de sorolls la casa a qualsevol hora del dia, des de l’alba fins al capvespre, però ara no és de nit, no hi ha motius per no escoltar-los, ni per..., la porta principal ha estat tancada amb pany i no podré sortir a l’exterior i seguir la recerca pel carrer, obro el calaix del rebedor i no hi ha cap clauer, totes les claus que es guarden en aquell calaix, el calaix de les claus, han desaparegut també, per encanteri, perquè s’han convertit en fum i un sobre, sense tancar, sense remitent ni segell, sense dades de cap mena, només el meu nom i la lletra del pare i dins del sobre, el paper color salmó que em deixa rondant pel cap el record de la papiroflèxia que vaig aprendre amb ell, hores i hores de fixació, dies amb els dits garratibats per voler fer figures sense pausa dia i nit i a tot arreu, a l’escola, a l’esbarjo, al parc, a la platja, estiu o hivern, amb pluja o amb sol, obsessivament, però ja fa molt d’aquells dies, i els papers havien desaparegut ja, fins avui, en la nota, que només escriu una minsa frase que em colpeix amb força, a la boca de l’estómac T’HAS QUEDAT SOL, res més...
· . ·
Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m’atrapa i ella no hi és, m’angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l’habitació quan el pom gira i s’obre la porta. És ella, la mare, que s’apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m’alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l’Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L’agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m’acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s’eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d’alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m’ha anat fent amb paciència.
Desperto de cop i no trobo ningú per desitjar-me bon dia. I xisclo, ben fort. Torno a xisclar enmig del plor desesperat. Quan el malson m’atrapa i ella no hi és, m’angoixa la sensació de soledat. Odio la soledat. No tarda en aparèixer llum dins de l’habitació quan el pom gira i s’obre la porta. És ella, la mare, que s’apropa ràpidament al bressol on dormia amb neguit creixent, i m’alça i em deixa entre els seus braços, el Paradís després de l’Infern del somni. I em prem contra el seu pit, encara ple, i recolzo el meu caparró a prop del seu coll. L’agror agradable de la llet materna i la colònia de nadó, la que em deixo escampar amb fruïció. Aquestes mans m’acullen i em bressen. I dibuixo un lleu somriure que s’eixampla quan em mostra el bocí de cel del mugró que ha d’alletar-me, i la seva dolçor en atrapar-lo entre els llavis em reconforta... I em satisfà un cop més, envoltat de tot allò que crec paradisíac perquè és la felicitat més perfecta que puc conèixer. Malgrat ser encara un nadó, sé que sóc al Paradís si hi ha la mare al meu costat, dins de la cambra, curulla de figuretes de paper de color salmó que el pare m’ha anat fent amb paciència.
Amnèsia entre murmuris (Epístola moral a l'amor)[RPV55]
[proposat per rnbonet]
Clama i calla tota la veritat del dolor
De l'enamorat, cansat de tot,
Las de ser home i viure amb la gàrgola
Que he esdevingut pels xiuxiueigs, per la malvada
Alcavota que ha incendiat allò que estimava.
No t’oblidis del meu cor.
És la resquícia que queda de la humanitat
Que perdo enmig de la putrefacció
De l’engany, deixada al llast dels llavis
De la mentida i del secret, tenebres que tenyeixen
Amb el sutge de la nit perpètua, amb el sobtat despertar.
No t’oblidis del meu cor.
Batega encara per ella, per qui reviu
Entre paraules vanes, a través dels anys
Viscuts pel no-res, en racons on les raons per fer mal
No existeixen, on la malícia es barreja amb la vida
I arrasa amb el que troba al seu pas.
No t’oblidis del meu cor:
És l’erm murmuri que d’esma viu
Al fons de la meva gola, emmudida per la vilesa...
Calfred (Relat presentat al Xè Concurs Víctor Mora de l'Escala [2008])
Entrar al poble i sentir un calfred va esdevenir-se al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc semblava alleujar-nos. La muntanya que ens havia engolit ja feia dies. I trobar un lloc on poder arrecerar-nos unes hores ens va deixar resquícies de pau inquieta al cos.
El poble era llòbrec, amb construccions típiques de la contrada, de parets gruixudes perquè el fred no penetrés endins de l’habitatge, finestrons minúsculs que es deixaven oberts durant el dia. Així el sol podia escalfar l’estança tímidament i els cors d’aquella gent que, a primera vista, semblava feta de glaç i que, quan es deixava conèixer, seguia donant la mateixa impressió. Almenys això ens havien dit.
En Pol (així s’anomenava el propietari del primer mas quen ens volgué obrir les seves portes) era rabassut i massís, un bloc que impressionava, amb uns ulls penetrants i petits, com de rosegador, i freds. No eren negres ni marrons. Tenien matisos d’una gran gamma cromàtica extensa i això feia estremir. Potser aquella era una sensació que no compartia amb mi l’Albert, el meu xicot. Després de preguntar-nos els motius d’haver trucat a la seva porta, l’home va dubtar uns instants abans de deixar-nos passar, amb un cert recel encara.
Al contrari que en Pol, l’interior del mas semblava el d’un lloc acollidor, càlid, casolà. Endreçat amb extrema delicadesa i cura, podia intuir-s’hi una mà femenina (la minyona o l’esposa). En canvi, la deixadesa d’ell, tant física com del vestuari, era més aviat típica d’un home solitari i d’un solter empedreït, sense cap altra companyia que la d’ell mateix.
Un gos bordava a l’exterior del mas amb nerviosisme. Com si notés la nostra presència, estranya per a ell. En Pol va pronunciar unes paraules inintel•ligibles a viva veu i immediatament el gos va aturar els lladrucs, que van convertir-se en sords laments com si alguna cosa l’hagués ferit en realitat i de sobte. La duresa de les paraules es va contraposar a l’amabilitat que mica en mica havia deixat entreveure. Sense esmerçar gests va indicar-nos on podíem deixar el nostre exigu equipatge: les motxilles i un parell de bosses de mà i els bastons qe ens ajudaven a avançar pels camins muntanyosos.
El xàfec persistia. No era abundant però el xim-xim continu havia xopat tota la roba que vestíem. En Pol va adonar-se’n i ens va oferir roba seca per poder eixugar la molla. La llar de foc escalfava la sala principal de la casa, alimentada amb grossos tions que cremaven regularment i crepitaven. Feia estona que el sol s’havia post i la calma nocturna envaïa cada racó d’aquell mas. Podria haver assegurat que aquella calma se sentia sempre dins d’aquelles parets i ho vaig poder comprovar en absentar-me uns minuts per canviar-me de roba: malgrat haver sortit de la sala mentre en Pol i l’Albert conversaven, en entrar al bany i ajustar la porta es féu el silenci més absolut que mai abans havia pogut presenciar. Vaig afanyar-me a canviar-me de roba i a fer les meves necessitats perquè aquella sensació m’aclaparava.
De nou vaig entrar a la sala, un cop llesta, amb la llarga camisola de color crema que en Pol m’havia ofert. En aquell moment es trobava sol i va fitar-me de cap a peus. Els seus ulls es van aturar en el meu canell esquerre: l’escurçó negre que hi havia tatuat semblava l’objectiu d’aquella mirada fixa. Vaig passar-me la mà dreta per la zona del tatuatge perquè sentia que aquella mirada feia bullir la seva tinta. Vaig preguntar per l’Albert, esmunyint-me d’aquells ulls.
-És a buscar llenya per passar la nit –va respondre en Pol amb rapidesa.
-No n’hi ha suficient amb tota aquesta pila? –una vintena de troncs s’amuntegava sota l’escala, a prop de la llar de foc.
-Pot ser que la pluja s’intensifiqui i serà més difícil sortir a buscar-ne si això ocorre. A més, Boira, el meu gos, no està acostumat a veure gent forastera per aquests indrets i no sé com reaccionaria si us deixo sols per anar-hi jo.
-Però... l’Albert... no coneix res d’aquí... Es perdrà...
-No pateixis per ell, se’l veu intel•ligent i espavilat. Acosta’t i seu aquí. Et portaré una tassa de brou acabat de fer i calent.
Vaig tranquil•litzar-me una mica i vaig fer-li cas. Vaig seure a la butaca que m’assenyalava. Podia servir-me de llit degut al seu tamany desmesurat, encarada cap a la llar de foc, i en Pol va desaparèixer tot seguit. En direcció a la cuina. Sentia sorolls d’estris metàl•lics al meu darrere mentre observava al meu voltant quan un objecte brillant al terra va interrompre la inspecció: era el rellotge de l’Albert? Si feia uns minuts el duia posat... Jo mateixa li havia preguntat l’hora en arribar al mas. M’hi vaig acostar i, ajupida, vaig preguntar:
-Escolti’m, de veritat que...
Un fort cop al cap no va permetre acabar la pregunta.
*
Desperta amb els llavis adolorits. Tres cops secs a la porta del dormitori l’han esglaiada i, tot incorporant-se automàticament, comprova que encara roman tancada. No sent res més en els instants posteriors i creu que ha estat part del malson que es repeteix dia rere dia. S’endormisca, inquieta però, amb el sord lladruc llunyà d’un gos, que imagina enorme.
Té una estranya sensació que la fa sentir-se observada. Quan s’ha convençut que està completament sola i pot seguir dormint, una llum intensa li crema les parpelles closes durant un interval de temps brevíssim però dolorós en extrem. En obrir de nou els ulls, els llums segueixen apagats i no hi ha resplendor que il•lumini la cambra. El més cert és el seu neguit creixent.
S’incorpora una altra vegada i, esforçant-se per distingir alguna cosa entre la penombra, es fixa en la fina escletxa de llum que es forma a la base de la porta. Uns peus semblen interrompre la seva continuïtat. Tres nous cops secs a la porta piquen, aquest cop, també en el seu interior i desperten el seu record. És el senyal, pensa. Cal respondre de la mateixa manera. Tres cops secs des de dins de la cambra i separar-se de la porta. La veu de l’home encara sembla pronunciar aquelles ordres.
La fogonada de llum ha estat visible ara. Il•lumina tota l’habitació però no és tan intensa com l’anterior vegada. Tampoc és tan breu. Això li permet orientar-se millor. Veu restes de menjar en un racó i excrements a la banda contrària. De fa dies, evidentment. L’olor enrareix l’ambient però ella ja no la nota perquè ha respirat aquell aire durant el seu captiveri. Ja ha perdut el compte dels dies: se li barreja tot dins del cap i no sap quan somnia o quan és desperta.
Gemega. La boca seca no deixa sortir cap paraula. Es dirigeix com pot cap a la llum, on hi ha la porta, tanca el puny i pica la fusta. Tres cops secs. I s’aparta uns metres. És hora de rebre el menjar? No té gana però ha d’alimentar-se per no morir allà dins. Té l’esperança que algú, tard o d’hora, la trobi i la rescati d’aquell home massís i rabassut. El recorda lleument. Pau? Pol? Un nom breu, tres lletres? Tres cops secs. Ja els ha fet. I espera, sense fer soroll. Només ha exagerat les passes en allunyar-se de la porta. Perquè ell tingui constància que se n’ha separat.
Els ulls s’han acostumat a la penombra quan la porta s’obre lentament. Amb sigil. És l’home. Per la silueta el reconeix. Però carrega alguna cosa a l’esquena. Un sac? Roba? No pot assegurar de què es tracta però, sigui el que sigui, l’home ho llença sense contemplacions. En caure a terra, s’escolta un lament d’entre la roba de color crema i un braç prim queda al descobert. Una altra noia? Abans que l’home tanqui la porta, ella veu un tatuatge en el canell d’aquell braç: un escurçó negre. Segueix captiva però acompanyada.
*
-Ja hem arribat, preciosa.
La meva veu et sobresalta i interromps la lectura del llibre que t’ha abstret amb cert neguit durant tot el viatge. Aixeques la mirada i veus les primeres cases del poble. T’agafo la mà i et noto tremolosa. No només per la meva interrupció, ho intueixo. Ara estàs freda. Sembla com si haver entrat al poble i haver sentit el calfred s’hagi esdevingut al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc sembla alleujar-te.
* * *
El poble era llòbrec, amb construccions típiques de la contrada, de parets gruixudes perquè el fred no penetrés endins de l’habitatge, finestrons minúsculs que es deixaven oberts durant el dia. Així el sol podia escalfar l’estança tímidament i els cors d’aquella gent que, a primera vista, semblava feta de glaç i que, quan es deixava conèixer, seguia donant la mateixa impressió. Almenys això ens havien dit.
En Pol (així s’anomenava el propietari del primer mas quen ens volgué obrir les seves portes) era rabassut i massís, un bloc que impressionava, amb uns ulls penetrants i petits, com de rosegador, i freds. No eren negres ni marrons. Tenien matisos d’una gran gamma cromàtica extensa i això feia estremir. Potser aquella era una sensació que no compartia amb mi l’Albert, el meu xicot. Després de preguntar-nos els motius d’haver trucat a la seva porta, l’home va dubtar uns instants abans de deixar-nos passar, amb un cert recel encara.
Al contrari que en Pol, l’interior del mas semblava el d’un lloc acollidor, càlid, casolà. Endreçat amb extrema delicadesa i cura, podia intuir-s’hi una mà femenina (la minyona o l’esposa). En canvi, la deixadesa d’ell, tant física com del vestuari, era més aviat típica d’un home solitari i d’un solter empedreït, sense cap altra companyia que la d’ell mateix.
Un gos bordava a l’exterior del mas amb nerviosisme. Com si notés la nostra presència, estranya per a ell. En Pol va pronunciar unes paraules inintel•ligibles a viva veu i immediatament el gos va aturar els lladrucs, que van convertir-se en sords laments com si alguna cosa l’hagués ferit en realitat i de sobte. La duresa de les paraules es va contraposar a l’amabilitat que mica en mica havia deixat entreveure. Sense esmerçar gests va indicar-nos on podíem deixar el nostre exigu equipatge: les motxilles i un parell de bosses de mà i els bastons qe ens ajudaven a avançar pels camins muntanyosos.
El xàfec persistia. No era abundant però el xim-xim continu havia xopat tota la roba que vestíem. En Pol va adonar-se’n i ens va oferir roba seca per poder eixugar la molla. La llar de foc escalfava la sala principal de la casa, alimentada amb grossos tions que cremaven regularment i crepitaven. Feia estona que el sol s’havia post i la calma nocturna envaïa cada racó d’aquell mas. Podria haver assegurat que aquella calma se sentia sempre dins d’aquelles parets i ho vaig poder comprovar en absentar-me uns minuts per canviar-me de roba: malgrat haver sortit de la sala mentre en Pol i l’Albert conversaven, en entrar al bany i ajustar la porta es féu el silenci més absolut que mai abans havia pogut presenciar. Vaig afanyar-me a canviar-me de roba i a fer les meves necessitats perquè aquella sensació m’aclaparava.
De nou vaig entrar a la sala, un cop llesta, amb la llarga camisola de color crema que en Pol m’havia ofert. En aquell moment es trobava sol i va fitar-me de cap a peus. Els seus ulls es van aturar en el meu canell esquerre: l’escurçó negre que hi havia tatuat semblava l’objectiu d’aquella mirada fixa. Vaig passar-me la mà dreta per la zona del tatuatge perquè sentia que aquella mirada feia bullir la seva tinta. Vaig preguntar per l’Albert, esmunyint-me d’aquells ulls.
-És a buscar llenya per passar la nit –va respondre en Pol amb rapidesa.
-No n’hi ha suficient amb tota aquesta pila? –una vintena de troncs s’amuntegava sota l’escala, a prop de la llar de foc.
-Pot ser que la pluja s’intensifiqui i serà més difícil sortir a buscar-ne si això ocorre. A més, Boira, el meu gos, no està acostumat a veure gent forastera per aquests indrets i no sé com reaccionaria si us deixo sols per anar-hi jo.
-Però... l’Albert... no coneix res d’aquí... Es perdrà...
-No pateixis per ell, se’l veu intel•ligent i espavilat. Acosta’t i seu aquí. Et portaré una tassa de brou acabat de fer i calent.
Vaig tranquil•litzar-me una mica i vaig fer-li cas. Vaig seure a la butaca que m’assenyalava. Podia servir-me de llit degut al seu tamany desmesurat, encarada cap a la llar de foc, i en Pol va desaparèixer tot seguit. En direcció a la cuina. Sentia sorolls d’estris metàl•lics al meu darrere mentre observava al meu voltant quan un objecte brillant al terra va interrompre la inspecció: era el rellotge de l’Albert? Si feia uns minuts el duia posat... Jo mateixa li havia preguntat l’hora en arribar al mas. M’hi vaig acostar i, ajupida, vaig preguntar:
-Escolti’m, de veritat que...
Un fort cop al cap no va permetre acabar la pregunta.
Desperta amb els llavis adolorits. Tres cops secs a la porta del dormitori l’han esglaiada i, tot incorporant-se automàticament, comprova que encara roman tancada. No sent res més en els instants posteriors i creu que ha estat part del malson que es repeteix dia rere dia. S’endormisca, inquieta però, amb el sord lladruc llunyà d’un gos, que imagina enorme.
Té una estranya sensació que la fa sentir-se observada. Quan s’ha convençut que està completament sola i pot seguir dormint, una llum intensa li crema les parpelles closes durant un interval de temps brevíssim però dolorós en extrem. En obrir de nou els ulls, els llums segueixen apagats i no hi ha resplendor que il•lumini la cambra. El més cert és el seu neguit creixent.
S’incorpora una altra vegada i, esforçant-se per distingir alguna cosa entre la penombra, es fixa en la fina escletxa de llum que es forma a la base de la porta. Uns peus semblen interrompre la seva continuïtat. Tres nous cops secs a la porta piquen, aquest cop, també en el seu interior i desperten el seu record. És el senyal, pensa. Cal respondre de la mateixa manera. Tres cops secs des de dins de la cambra i separar-se de la porta. La veu de l’home encara sembla pronunciar aquelles ordres.
La fogonada de llum ha estat visible ara. Il•lumina tota l’habitació però no és tan intensa com l’anterior vegada. Tampoc és tan breu. Això li permet orientar-se millor. Veu restes de menjar en un racó i excrements a la banda contrària. De fa dies, evidentment. L’olor enrareix l’ambient però ella ja no la nota perquè ha respirat aquell aire durant el seu captiveri. Ja ha perdut el compte dels dies: se li barreja tot dins del cap i no sap quan somnia o quan és desperta.
Gemega. La boca seca no deixa sortir cap paraula. Es dirigeix com pot cap a la llum, on hi ha la porta, tanca el puny i pica la fusta. Tres cops secs. I s’aparta uns metres. És hora de rebre el menjar? No té gana però ha d’alimentar-se per no morir allà dins. Té l’esperança que algú, tard o d’hora, la trobi i la rescati d’aquell home massís i rabassut. El recorda lleument. Pau? Pol? Un nom breu, tres lletres? Tres cops secs. Ja els ha fet. I espera, sense fer soroll. Només ha exagerat les passes en allunyar-se de la porta. Perquè ell tingui constància que se n’ha separat.
Els ulls s’han acostumat a la penombra quan la porta s’obre lentament. Amb sigil. És l’home. Per la silueta el reconeix. Però carrega alguna cosa a l’esquena. Un sac? Roba? No pot assegurar de què es tracta però, sigui el que sigui, l’home ho llença sense contemplacions. En caure a terra, s’escolta un lament d’entre la roba de color crema i un braç prim queda al descobert. Una altra noia? Abans que l’home tanqui la porta, ella veu un tatuatge en el canell d’aquell braç: un escurçó negre. Segueix captiva però acompanyada.
-Ja hem arribat, preciosa.
La meva veu et sobresalta i interromps la lectura del llibre que t’ha abstret amb cert neguit durant tot el viatge. Aixeques la mirada i veus les primeres cases del poble. T’agafo la mà i et noto tremolosa. No només per la meva interrupció, ho intueixo. Ara estàs freda. Sembla com si haver entrat al poble i haver sentit el calfred s’hagi esdevingut al mateix temps. La visió del mas als peus de la muntanya tampoc sembla alleujar-te.
27/11/08
The Unnamed Feeling [El sentiment sense nom](Repte Clàssic CCCLX)
Γιε μου, σπλάχνο των σπλάχνων μου, καρδούλα της καρδιας μου,
Πουλάκι της φτώχειας αυλής, ανθέ της ερημιάς μου.
(Fill, carn i sang meves, medul·la dels meus ossos, cor del meu propi cor,
Pardal del meu petit pati, flor de la meva soledat)
Iannis Ritsos (Epitafis, I, vv 1-2)
Llepo la ferida. I torno a sentir el gust de la sang, la peculiar reminiscència metàl·lica que tant m’agrada. És calenta encara. La noia respira inútilment amb un refilet que cessa quan les meves mandíbules mosseguen la gola tallada, sense compassió. En silenci espero que la sang brolli dins de la boca mentre aguanto la queixalada. Tanco els ulls i gaudeixo del doll intermitent del líquid tebi. És el premi a la meva fidelitat envers el mestre. Al meu voltant xiuxiueigs i plors i una pau m’endormisca fins que...
...El cop de bastó et posa alerta, amb els nervis a flor de pell i la tensió extrema en cada fibra del cos. Recordes cada nota de la partitura, l’has memoritzada durant mesos i resta dins teu intacta, com si l’habitud de llegir-la hagués gravat en el cervell cada compàs, cada silenci, cada paraula. Fins i tot recordes el compositor de la melodia, el grec Mikis Theodorakis, i el poeta que va escriure aquells versos, el també grec Iannis Ritsos. La passió del mestre per Grècia havia estat sempre palpable amb el seu aire de tragèdia. Ara t’adones que ell estava al corrent de tot i que l’elecció de les peces a interpretar per al seu fals homenatge pòstum, Επιτάφιοι, Epitafis, no ha estat per atzar. Com si anunciés la fi de cadascun de vosaltres. I aquesta olor asèptica que t’embolcalla no desapareix del teu nas.
No veus res, ni la partitura que podria ser-te el comodí contra l’oblit puntual. La bena als ulls t’impedeix endevinar la poca claror que il·luminava el local quan hi heu entrat, enganyats, per assajar un cop més. En veure el mestre després d’anys, el món s’ha ensorrat: el crèieu mort en l’incendi. Després, foscor absoluta. La que t’aterreix des d’infant. Aquell passadís que creies enorme, aquells ulls que eren els agafadors de l’armari, ara et turmenten de nou però no has de distreure’t en cap moment. Ara ja no. Després de la pausa obligada, brusca, ja no hi ha més temps per a la relaxació. Ni l’equivocació. Les mans suades, i la gola seca, adolorida per l’enèsima repetició del poema musicat.
El primer clic del metrònom t’indica, com a la resta, que el mestre torna a començar la tortura macabra. Com pots, intentes afinar la veu amb un diapasó imaginari i aconseguir així el to correcte. Segon clic. El creus tenir. I només falta recordar les primeres síl·labes. Gie-mú-splách-no... Van passar-vos la traducció dels poemes i podries cantar-lo millor en català. Però al mestre li agradava el so del grec. Quin millor homenatge que triar el seu idioma predilecte? Tercer clic. I les palpitacions s’acceleren per moments. No deixes de pensar en l’error i en que és tard per al penediment i en que a la teva dreta hi havia la noia que ha caigut al terra sorollosament fa uns minuts i no pots imaginar per quina causa, però saps del cert que és morta perquè ja no la sents queixar-se. Només un silenci sepulcral trencat pel quart clic...
...I el primer so que el segueix és la veu d’en Marc. El reconeix, no perquè és l’únic baríton que queda en el grup coral. És la millor veu que mai ha escoltat. Fins i tot abans de rebre les seves instruccions expertes. Fins i tot quan la ceguesa no li permet reconèixer cap fesomia, reconeix la veu d’en Marc sense dubtar-ne ni un instant. Se sent decebut. No ha entonat bé el començament i no hi ha excepcions. Ho ha deixat prou clar: el mínim error es pagarà amb sang. I el bastó colpeja el terra amb força. El silenci és acompanyat amb els mínims sorolls que fa el mestre en alçar-se. Es deixa ajudar per algú que només és espectador. I el grup sencer somiqueja. Sent la por de cadascun d’ells, l’olor del terror no es dissimula amb res. El mestre ho ha après durant els darrers anys de sofriment. Anys d’aïllament després de perdre la visió. Anys d’aprenentatge i de tractar-lo com una criatura de bolquers, humiliat fins a sentir-se minúscul, lluny de la fama aconseguida arreu amb el seu Cor, que va haver de delegar als seus homes de confiança i que, sota les seves ordres sempre d’amagat, va ressorgir. També l’elecció dels Epitafis ha estat dirigida per ell. Era fàcil d’endevinar per la seva passió a tot allò que fos grec. Finalment podrà acomplir la seva venjança, ara que ja hi veu sense visió, ja acostumat a utilitzar els sentits que li resten i gràcies a l’ajuda d’aquests homes fidels.
Davant d’en Marc sembla estovar-se per uns instants. Però sorgeix un sentiment sense nom que no el fa enrere perquè recorda les nits eternes en un hospital d’olor asèptica i de fredor contínua i retorna a la seva memòria el motiu d’haver acabat allà dins i encara pot sentir com se li cremen les parpelles i els ulls i el cos sencer. Perquè cada component d’aquell Cor va ser culpable de provocar l’incendi dins de l’Auditori. I perquè encara sent les rialles sorolloses d’en Marc a l’exterior i els insults del seu grupet cap a ell, que era duríssim perquè volia educar-los per lluitar contra tot. També contra l’oblit, la crueltat humana i les pors personals. Entre elles, la mort.
Amb precisió com si hi veiés, mou la mà cap al coll d’en Marc, fa un moviment circular al seu voltant i s’aparta perquè...
...Cau a prop meu un nou cadàver. La sang s’escampa ràpidament. La ferida és profunda, mortal, lenta agonia. Com els anteriors. Cap d’ells crida perquè l’estilet els esquinça les cordes vocals i la gola. I ningú no sap què succeeix en realitat. Només un cop sec en caure el cos moribund i les passes del mestre. I la meva llengua quasi sense provocar sorolls, llepa la ferida com d’habitud, la sang que tenyeix el terra d’un vermell intens. Aquest color que només els meus ulls de felí poden veure.
26/11/08
He despertat enmig del caos... (RPV62)
[proposat per Bruixot]
Glacial, gèlida, com si de la mort es tractés.
Com si la vida hagués de venir mitjançant
El seu contacte llefiscós i amorf i putrecfacte.
He sentit por, ganes de córrer, llàgrimes retingudes
On el crepuscle és sang pròpia, callada
I el crit s'ofega en en fons de la gola, orfe de tot,
Oblidat per no haver esdevingut so aterrit.
Però hi ha un fil que em lliga a l'urpa, la que amb calma
Perfila i solca, grava i poleix pacientment el meu cos
I la meva ànima abans de devorar-me...
Amistat
[a Ferran d'Armengol i Galceran-darkman]
Tota la foscor de l'ànima humana,
Però t'ofereixo una mà amiga i sense fel,
Una mà que és d'agrair trobar quan la nit
És només rancúnia i dol i solitud i embull.
Potser el silenci de vegades cura ferides,
Ferran, potser només és bàlsam contra el tràfec
I la bogeria de voler més temps i més tendresa.
I sóc aquí, com qui espera en la penombra,
Per si la ferida s'obre i cal guarir-la, sens falta.
Desiderata (Melorepte40)
[proposat per casperdut]
Go placidly amid the noise and the haste,
and remember what peace there may be in silence.
Anònim [Drets d'autor: Max Ehrmann (1927)]
De devorar-te lentament cada racó del cos,
Amb la gana de qui no ha tastat un mos
Durant anys i no sap quin gust té la carn.
Somni de la primavera, pits de mare alletadora,
Has esdevingut necessitat i desig, passió
Per sentir aquesta pell nua que m'ofereixes
Mentre en la distància espero en silenci.
Despertes en mi la set i la petició insaciable
Dels raigs de sol que destil·les en cada porus
Perquè sóc cec que palpa cada objecte
Estrany que troba en el camí cap als teus llavis.
I et vull nua i present, com la fruita madura
Que s’obre atapeïda de dolça polpa odorant,
Com el frec de l’aigua que sap com xopar-te
Sencera per fer-te més delitosa de carícies.
Despertes en mi la febre de comptar-te les pigues...
Bona nit (o Coneixença)
Retornen al lloc on van néixer,
I recolliràs cada fruit
Espars enmig del camí
Recorregut un cop més,
I sabré que ets nit
I lluna, pàl·lida dona
Que sap com estimar,
I sabré que no sóc
Digne per a rebre
La carícia que guardes
Entre els solcs de les mans...
Executiu (Repte Clàssic CCCLVII)
Clica de nou damunt de la diminuta imatge, que s’amplia fins a omplir la pantalla. En veure-la, només vestida amb una samarreta força transparent blanca i unes calcetes també blanques, sent una pressió a l’entrecuix. Es veu obligat a descordar-se el botó del pantaló i a abaixar-se la cremallera. El que més l’excita, però, és la seva cara d’innocència, de nena encara en la pubertat, amb el contorn dels mugrons dibuixats sota la tela de la samarreta. Els pits són minúsculs però mai no ha sentit res pel tamany de les dones adultes. Amb el botó dret del ratolí guarda la imatge al seu disc dur, on ja hi amuntega milers de fotografies. Totes elles de nenes de tots tipus, vestides, seminues o nues del tot. Qualsevol posició és vàlida mentre siguin visibles els seus ulls. Això l’ajuda a començar la feina una vegada més, a autocomplaure’s.
Mira la imatge, una vegada i una altra. Malgirbat i encara sense afaitar, il•luminat tènuement pel resplendor desprès per la pantalla de l’ordinador, sembla que aquella mirada tendra l’hagi abduït cap a un món de vicis ocults, de confessions impossibles... Un món interior que només ell sap que existeix i l’oculta. A tothom que coneix, fins i tot a la seva mare, una anciana que segurament patiria un atac de cor si sabés que el seu fill està atrapat en una xarxa de pedofília.
Nerviosament, en escoltar la mare que el crida per esmorzar, tanca sense memoritzar la pàgina web on ha trobat aquelles darreres imatges i apaga l’equip. Però no li preocupa: abans d’esborrar l’historial, recuperarà la darrera adreça consultada. Cal enllestir-se perquè no es notin les seves aficions nocturnes dins d’aquella habitació tènue com ell mateix. En un tres i no res, s’afaita, es passa el desodorant per les aixelles, una mica de colònia per dissimular la pudor de suor i es vesteix, sense pentinar-se perquè duu el cabell quasi al zero. Pantalons de pinça, camisa blava llisa, corbata i americana a joc amb els pantalons.
Treu la balda de la porta del seu dormitori i surt cap al passadís, en direcció a la cuina, on la mare l’espera amb un cafè acabat de preparar i unes torrades amb formatge tendre. Només pren el cafè. Avui la gana no li ha arribat, malgrat la nit d’insomni a la recerca d’imatges. La mare ja no diu res, és pacient amb ell perquè és l’única persona que l’acompanya després de la mort del seu marit. La resta de fills s’ha emancipat i cadascun d’ells l’ha oblidada lentament.
Fa un petó als llavis d’ell i li allarga la cartera de pell de color ocre. I, com de costum, li revisa el nus de la corbata un pèl massa fluix. Ja no li estranya que hagi de treballar fins i tot els diumenges. En temps de crisi cal prémer-se el cinturó, fins i tot els alts càrrecs. Ella resta a la cuina mentre el sent acomiadant-se d’ella tot sortint cap al rebedor. Ja no el veu, però escolta com remena les claus i busca les seves. El que mai no veu és que, mentre fa veure que tria el clauer corresponent, obre el primer calaix del moble del rebedor i n’extreu del fons un plec de fulletons i els amaga dins de la cartera de pell. Només un ull extremadament ràpid podria entreveure-hi els títols dels fulletons. La Atalaya i ¡Despertad!. Els amaga perquè sap que ofendria la memòria del seu pare, aferrissat detractor d’aquesta secta anomenada Testimonis de Jehovà, igual que amaga l’afició per la pedofília al seu cercle d’amics sectaris, que el creuen un reputat directiu d’una empresa en plena expansió.
Un cop més, amb aquest pes dins de la consciència, travessa la llinda que el separa del món exterior, en direcció al Saló, aparentment immaculat.
Mira la imatge, una vegada i una altra. Malgirbat i encara sense afaitar, il•luminat tènuement pel resplendor desprès per la pantalla de l’ordinador, sembla que aquella mirada tendra l’hagi abduït cap a un món de vicis ocults, de confessions impossibles... Un món interior que només ell sap que existeix i l’oculta. A tothom que coneix, fins i tot a la seva mare, una anciana que segurament patiria un atac de cor si sabés que el seu fill està atrapat en una xarxa de pedofília.
Nerviosament, en escoltar la mare que el crida per esmorzar, tanca sense memoritzar la pàgina web on ha trobat aquelles darreres imatges i apaga l’equip. Però no li preocupa: abans d’esborrar l’historial, recuperarà la darrera adreça consultada. Cal enllestir-se perquè no es notin les seves aficions nocturnes dins d’aquella habitació tènue com ell mateix. En un tres i no res, s’afaita, es passa el desodorant per les aixelles, una mica de colònia per dissimular la pudor de suor i es vesteix, sense pentinar-se perquè duu el cabell quasi al zero. Pantalons de pinça, camisa blava llisa, corbata i americana a joc amb els pantalons.
Treu la balda de la porta del seu dormitori i surt cap al passadís, en direcció a la cuina, on la mare l’espera amb un cafè acabat de preparar i unes torrades amb formatge tendre. Només pren el cafè. Avui la gana no li ha arribat, malgrat la nit d’insomni a la recerca d’imatges. La mare ja no diu res, és pacient amb ell perquè és l’única persona que l’acompanya després de la mort del seu marit. La resta de fills s’ha emancipat i cadascun d’ells l’ha oblidada lentament.
Fa un petó als llavis d’ell i li allarga la cartera de pell de color ocre. I, com de costum, li revisa el nus de la corbata un pèl massa fluix. Ja no li estranya que hagi de treballar fins i tot els diumenges. En temps de crisi cal prémer-se el cinturó, fins i tot els alts càrrecs. Ella resta a la cuina mentre el sent acomiadant-se d’ella tot sortint cap al rebedor. Ja no el veu, però escolta com remena les claus i busca les seves. El que mai no veu és que, mentre fa veure que tria el clauer corresponent, obre el primer calaix del moble del rebedor i n’extreu del fons un plec de fulletons i els amaga dins de la cartera de pell. Només un ull extremadament ràpid podria entreveure-hi els títols dels fulletons. La Atalaya i ¡Despertad!. Els amaga perquè sap que ofendria la memòria del seu pare, aferrissat detractor d’aquesta secta anomenada Testimonis de Jehovà, igual que amaga l’afició per la pedofília al seu cercle d’amics sectaris, que el creuen un reputat directiu d’una empresa en plena expansió.
Un cop més, amb aquest pes dins de la consciència, travessa la llinda que el separa del món exterior, en direcció al Saló, aparentment immaculat.
22/11/08
MADAGASCAR (Un pacte cal respectar-lo. Sempre)[Repte Clàssic CCCLIX]
Divendres, 19 de desembre de 1986
Ja fa dues setmanes que vam aterrar a l’aeroport d’Ambalabe, a 150 quilòmetres de la nostra destinació final, el poblat d’Ambingivato. He agafat el relleu de la mare en la tasca humanitària centrada en l’Àfrica del Sud i intento seguir les seves passes el millor possible.
Als ulls de la gent, només sóc una blanca més –ho sé-, perduda enmig de l’altiplà de Madagascar sense nocions de la llengua malgaix i amb escasses de francès. El llogarret és tan allunyat de la capital del país que no semblaria estrany si ens asseguren que ningú del Govern no té constància de les necessitats dels seus habitants. Ni tan sols de l’arribada d’ajuda humanitària. Però als ulls de Mbaviri sóc la seva salvació, una de les persones que ajuda els seus familiars i amics a seguir la vida després de les pluges torrencials, les que omplen els pous d’aigua i estenen any rere any sense falta el godrampotaka pertot arreu, aquest llot que tant costa de fer desaparèixer dels camps i dels camins. Entre ell i jo, la confidència ha crescut en aquestes dues setmanes i una simple mirada transmet a l’altra persona allò que la preocupa o allò que sent. Com si ens coneguéssim de tota la vida (...)
Dissabte, 7 de febrer de 1986
Hem acabat la nostra feina al poblat i cal tornar cap a Europa. Satisfeta per la tasca realitzada però decebuda perquè Mbaviri m’ha esquivat des que li vaig obrir el cor i li vaig confessar en un francès maldestre els sentiments que m’havia despertat mica en mica. Fins i tot, a l’hora del comiat m’ha refusat els dos petons a les galtes, només una freda encaixada de mans i prou... Com puc deixar l’illa sabent que l’home que estimo hi resta? (...)
Han transcorregut onze anys des que vaig escriure-ho i em trasbalso encara. Rellegeixo el diari del meu primer viatge a Madagascar, i el record d’aquell home que no vaig aconseguir mai em retorna amb més força. Malgrat totes les voltes que ha donat la meva vida, m’agrada imaginar què hauria passat si en Mbaviri m’hagués correspost. Seria una desgraciada? Hauria perdut la meva joventut en un continent estrany? No ho sabré mai. L’únic que sé és que ara, amb trenta-set anys em sento desemparada, havent fracassat en el meu matrimoni, amb la pèrdua de la mare tan recent que el simple esment del seu nom em torna el plor. I l’única alegria m’arriba dels ulls de l’Arnau, el fruit dels set anys abocats en un matrimoni que trontollava des del començament. I tot per la passió que sentia per Madagascar. La mateixa que encara sento.
En Miquel, el meu marit fins fa escasses setmanes, sempre havia cregut que hi havia alguna cosa que m’estirava més que l’ajuda humanitària cap a l’illa. I el naixement de l’Arnau va ser el començament del final de la nostra unió. El fet que nasqués tan bru de pell, amb aquella mirada tan penetrant i aquell cabell rinxolat fins a l’extrem... Segons ell, eren factors prou evidents per demostrar la meva infidelitat. Segons jo, que em guiava més pels meus comptes, l’Arnau havia estat concebut abans de l’inamobible viatge anual cap a Madagascar. De res no em va servir deixar en secret el sentiments vers en Mbaviri: qui hauria cregut que entre ell i jo només havia nascut una amistat respectuosa sense res més? Després de veure l’Arnau, ningú.
Mentre guardo el diari entre la capsa dels meus records africans, trobo un paper estranyament nou. Reconec la lletra: la de la mare. Sembla una carta, però no recordo haver-la vista abans ni haver-la-hi guardada jo. Ni tan sols haver-la rebuda per correu. Llegeixo:
Estimada Maria,
No sé quan llegiràs això. Només sé que ja seré morta i que, quan ho facis, entendràs certes coses de la teva vida.
Recordes que et parlava de la situació caòtica de Madagascar entre el 1958 i el 1960? Recordes que també et vaig explicar que l’exèrcit francès ens havia assetjat durant mesos? Tot no era cert. Només la situació del país. Res de setges ni de perill contra la integritat física. Vaig enamorar-me de l’home més meravellós que havia conegut mai. De tal manera que em va fer oblidar que tenia família fora de l’illa, que m’esperava i patia per mi. Però Marc era superior a tot allò mundà que no em destacava de les altres persones. Per això vam fer un pacte de silenci: desaparèixer mentre la situació del país no s’aclarís, i gaudir, tenir cura l’un de l’altre, viure. Ja ho sé, era una bogeria però estàvem plens d’il•lusió i d’amor.
I em diràs per quin motiu t’explico això: ben fàcil, perquè sempre m’has cregut distant. És cert, distant perquè l’encanteri malgaix travessa fronteres. Però també distant per no poder desvelar-te el secret entre Marc i jo: el de no parlar mai del fill que vam engendrar durant la nostra desaparició, de qui vaig haver de desprendre’m per tornar al Primer Món, ple de dèficits vitals, lluny de l’amor veritable. Ni que tornava a Europa embarassada de Marc novament. Aquest secret ens acompanyaria fins a la mort, això vam pactar. Jo he complert la meva part, Marc també va fer-ho amb la seva.
Te’l lliuro perquè entenguis el meu comportament i la meva negativa, perquè no caiguessis en el parany on va caure la teva mare i haver de renunciar a coses importants, perquè creguessis que eres feliç coneixent només allò que tenies.
Només em resta demanar-te perdó per haver-te ocultat l’existència d’un fill meu i de teu pare legítim. Ja saps el nom d’ell, eminentment francès, degut a la colonització. Però, com a aferrissat defensor del poble malgaix, el teu pare va triar un nom autòcton de l’illa per al nostre fill: Mbaviri. Pocs n’hi haurà a l’illa, si algun dia vols...
Les lletres esdevenen papallones que fugen del paper i se m’enduen mentre perdo el coneixement...
20/11/08
Fuig
On puguis renéixer i sàpigues
Que els noms de la vida duen
El teu nom de flor oberta al sol.
I recordaré l'aire en l'agònica
Asfíxia del no-res que és ànsia
Per descobrir les portes dels besos
En boques alienes al present.
Escapa, amor, de les meves dèries,
Fuig mentre puguis retrobar-te
On l'oxigen és part teva vital.
Fuig i enyora'm, torna a la pau
Dels teus ulls que miren amb calma
Tot allò que t'envolta; allibera't, ànima.
8/10/08
Retalls d'una angoixa latent (manuscrit guixat a la paret del gratacels més pròxim al malson)(Melorepte34)
[proposat per qwark]
...m'il·lumina la llum
immensa la llangor
i la lletania per lliscar
entre llots
lànguids i llessamins
llefiscosos
on la vetlla sotja
amb ulls inerts,
llacs callats...
II
...vent que ve
amb banals vivències,
ven la vanitat
i la vitalitat
on la vida és vívida
vesta bífida i beu
la veu verge
de la valquíria feta
visió i espectre vil...
III
...pupil·la i palpebra
palpable, impassibles
i perpètues per sempre,
palpita el cor més perdut
pertot arreu i plora i prem
el pit amb persistència
fins que la presència
és perenne primícia
de la mirada...
IV
...tètrica tenebra
que a tentines s'atansa,
tremolor del terratrèmol
interminable, tinc
l'aturada del temor
i trona i insisteix
i teixeix tot el temps
en la trama
de la prepotència
V
...cor que corca l'escorça
i la còrpora, càncer
que escorcolla l'inconegut,
i el caos captiva el capvespre
del rusc convertit en carceller
del coure candent al caire
creixent, cúspide de l'abisme
condemnat a conservar el crit i el clam
de qui vol contemplar el seu fons...
VI
...fonedís fins on la forma
es deforma i s'afina, l'afecte sense futur
falseja la fal·làcia fidel
a fingir sempre, enfiladissa
afiançada a la fatalitat
de la fluïdesa famolenca quan la fi
perfora la fe i la fa feble i febre, esfilagarsat
dèficit de l'efecte ja finit i finat,
difunt fervent per defraudar l'amor...
VII
...dilema dins la densitat del dolor,
durant la diversitat de la dida que abdica
en la dèria del deler deixat
a l'indefugible desig de dividir
la dolcesa del temps apacible
en desenes de vespers de devoció pel dol
difícils d'oblidar, i els dolls de llet
en degotís abandonen la darrera delícia
del nadó ja adult i espectador expectant...
VIII
...i el cel és zel i insignificant,
si s'enlaira la solitud ensinistrada del suïcidi
que observa amb insistència
la sang sigil·losa de la serp
sensible al sol i a l'essència de servir
per surar en sequel·les lacustres
enmig del silenci, iris verd esperança
desesperat, que s'endinsa i s'enfonsa
al sempitern secret per ser ombra...
IX
...mira'm i mina'm i amara'm,
mirada mansa de la mar
que m'emmiralla la memòria
on l'amnèsia és miríada de miracles,
medusa de mediocres mides que muda
les mimoses en magentes
quan són microscòpics magmes
alimentats per la monotonia i el malabarisme
de mirar la llum que m'il·lumina...
La versió original del poema
7/10/08
Melodia que balla (Melorepte33)
[proposat per llampec]
Però calla i torna a ballar i ho intenta
I si mor la mort mentre esdevé gebre
L’aigua plorada per les llàgrimes tristes
Només caldrà fer-ne mortalla amb el so
Del fregadís del voltor despullat pel temps.
Queixa't! Parla! Digues!
Balla fins que les plantes dels peus siguin desgast.
El ball de les hores, les hores viscudes,
Viscudes per la carn, la carn que només pensa,
Pensa en ballar fins al darrer moment el ball.
L'amor és una peça de bijuteria que corromp
L'anhel per la bellesa i pel taüt, el dolor
Que s'escampa indefinidament pertot,
I dorm on la llinda del futur comença a delimitar
Els paràmetres de la follia i del desconsol,
De l'aigua pútrida enmig del groc del toll.
Plora! Calla! Transmet!
Balla fins que la nit t'escorxi l'ànima i l'esbatani.
No tot és ball, melodia cansada de sonar,
Ni l'aire s'embala fins a l'horitzó del caos
Encara que s'endinsi i aprengui els mots
Callats de la hipocresia quan diu els noms
Del glacial acabat de néixer en el cor dels amants,
Giragonses fetes moviments rectilinis cap a tu.
Resa! Pressent! Esquiva!
I el moviment és muntanya, la immobilitat extrema.
I somnies en pètals candents i en felins breus
Per prendre'ls l'aroma i les urpes, i enamorar
Tu, només tu, tots els cors que bateguin
I esquinçar-los com han gosat fer amb el teu,
I saps que la verdor només s'aconsegueix
Amb la barreja i el silenci, amb l'espera.
Tingues! Flaira! Queixa’t!
I el rèptil sortirà del seu cau per besar-te.
L'amor és amor. I falseja totes les avingudes
Plenes de gom a gom d’espectres, concorregudes
Per devoradors de somnis i de lliris exhausts.
I mors mentre sona i ressona
La melodia capaç de morir
Per tot allò que és vida
I, envoltada per falsos dies,
Riu i plora i sap que la llàgrima
Es gelarà en la seva parpella mentre balla...
29/9/08
SI ELLA EM DIGUÉS ET FARÉ MAL...
Amb cruesa malgastada en la tendresa del no-res,
Apagaria les fogueres enceses per la passió acabada
On el sol regenera la carn i la fa acer esquàlid,
Abocaria els dolls del silenci damunt de les ferides
Obertes per l'espera i seria, de nou, plor, dol, reu inabastable.
28/9/08
Tatuatges i turments
[proposat per Colometa]
Tatuatges de tu en la pell embriagada
Amb la destil·lació de mots que neixen en estimar-te,
Marques perennes per sentir-se viu
I nedo mar endins quan et retrobo. Però somnio.
Turment tintat de tu, tentines que apropen poc a poc
El teu tendre llagut de promeses per al demà,
Esperança d'atansar-me a la balustrada
Del teu pit en vernal calma. I no hi ets.
Dolls de tu dins la gola,
I els bec amb set que no se sap saciar mai,
Amb la tremolor de qui tem el comiat
De la vida viscuda i m'omplo de tota tu
De nou quan calles i moc la quietud
De l'ànima sense esforç, sabent que cada moviment
Serà més pròxim als teus somnis.
Tardor freda sense tu, i el vent
Porta la teva aroma fins a mi
I la pell es crema amb el sol de l'espera.
Però no s'enduu la carn tatuada,
El cor turmentat, la boca sadollada de tu
Perquè la promesa callada d'estimar-te,
Malgrat la distància perdura, avui més que mai.
Avui que vull records de tu per inundar-me de tendresa.
Dolça Papallona
Si només escoltar-te
Encloto els meus somnis
En l'obaga de la teva veu
Directa a la teva gola
Per desvetllar-me
I deixar-me conquerir
Lentament pels teus ulls
De Dolça Papallona?
Dorms, Primavera
i tot el món
agombola
els teus ulls
dona àngel
setge de mi
i sóc llavi
pels teus
besos pels
somnis teus
i estrat que
vol barrejar-se
entre els teus
porus adormits
gebre i escalfor
ensems per si
he d'esdevenir naixença
un cop més i m'invites
i m'inventes mentre dorms
1/7/08
Devessall de vassall
És plaent sentir com les teves dents em maseguen
Amb lentitud la carn, i s'hi marquen com tatuatges del desig.
Però, quan l'absència em barra la teva nuesa,
Reclamo i m'ajudo de la memòria
Per a reconstruir-la, trencaclosques que trenca cors:
Gaudeixo de la llibertat que m'ofereix la gàbia dels teus ulls.
Digues-me Presència [Retindré gaudis generosos](Melorepte 18)
[proposat per Dolça Parvati]
Del jardí del teu cos de magnòlia nocturna.
I s’enfila i s’arrapa, com l’heura,
A les fibres minúscules de la teva carn fèrtil,
Als teus llavis de sínia frondosa i refrescant.
Cada batec duu el nom de fulla del teu esguard,
Ametller en flor, odorant i fet per als somnis,
Pluja per a esclatar de nou el verger
Del bes desesperat, de l’abraçada feta aliança i empelt,
Adob de la devoció i de la joia.
Inunda’m amb la saliva, que el paladar gaudeixi dels matisos
De les diverses maneres de devorar el fruit que recol·lecto
Del teu ventre d’aliment primordial;
Endins de l’hivernacle, construït expressament
Per al teu esperit d’orquídia, guardo la llavor
De saber-te sembradora de la meva pell,
Alfàbrega que embolcalla l’aire amb la seva flaire única.
I la tenacitat i el repòs i l’enigma que amaga
Tots els secrets que no puc cridar als quatre vents...
L'entrepà (Repte Clàssic CCCXXXIV)
Mai no he sabut controlar l’estómac i he deixat que em seduís el menjar. Potser fruit de l’atzar o del meu mal cap, aquell entrepà de botifarra de pagès que em van oferir va fer que perdés el nord i oblidés la meva vida de quatre cartrons pudents en un racó amagat darrere de l’església del poble. La flaire de l’entrepà, el panorama no gaire bo i la fam dia sí dia també, van fer que botés dins de la furgoneta d’aquell homenàs sense dubtar-ho ni un segon. Aquella semblava una segona oportunitat en la meva vida, que no creia escrita enlloc del meu destí (hi ha homes que pensen que tot ja està decidit), però que cegament seguia.
La furgoneta es va aturar després de molts quilòmetres de conducció per carreteres poc transitades i incòmodes pels sotracs continuats. L’asfalt brillava per la seva absència. Tot de muntanyes formaven el paisatge al meu voltant. La petitesa que sentia a la gran ciutat no era res comparada amb la que sentia davant d’aquells cims rocosos, jo que mai no m’havia allunyat de la mar fins llavors... Imagineu com n’estava, d’impressionat, que les ganes d’orinar no em van permetre cercar un arbre i m’ho vaig fer sobre. Allà, un nou grup d’individus esclafí a riure en veure’m.
Però la placidesa va acabar en el precís instant que vaig descendir de la furgoneta. Un cop de gaiato va doblegar-me l’espinada i el segon impacte va emmudir-me les queixes del primer. A crits van assenyalar-me la barraca de pedra seca, a garrotades m’hi van dirigir mentre sentia els bels d’ovelles espantades que provenien del seu interior. Cada cop veia que aquell grup maltractava premeditadament els animals. Les ovelles feien pena embotides dins de la xardor d’aquella barraca minúscula, ferides per totes bandes, mossegant-se entre elles amb ràbia. I a mi em tocava treure-les amb el perill de ser atropellat per milers de potes descontrolades d’aquelles bèsties esporuguides i dur-les a l’escorxador d’una gran ciutat. Era l’únic que sabia, res de noms.
Aquest va ser el meu primer contacte amb els pastors. Des d’aquell dia, cada viatge que fem a la gran ciutat és un repte per aconseguir una nova oportunitat d’escapar d’aquells ogres que em tenen descuidat i mal alimentat, de trobar una velleta que m’aculli. Però potser hauria d’haver nascut pequinès minúscul i amb pedigrí en lloc de petaner grossot i sense valor...
La furgoneta es va aturar després de molts quilòmetres de conducció per carreteres poc transitades i incòmodes pels sotracs continuats. L’asfalt brillava per la seva absència. Tot de muntanyes formaven el paisatge al meu voltant. La petitesa que sentia a la gran ciutat no era res comparada amb la que sentia davant d’aquells cims rocosos, jo que mai no m’havia allunyat de la mar fins llavors... Imagineu com n’estava, d’impressionat, que les ganes d’orinar no em van permetre cercar un arbre i m’ho vaig fer sobre. Allà, un nou grup d’individus esclafí a riure en veure’m.
Però la placidesa va acabar en el precís instant que vaig descendir de la furgoneta. Un cop de gaiato va doblegar-me l’espinada i el segon impacte va emmudir-me les queixes del primer. A crits van assenyalar-me la barraca de pedra seca, a garrotades m’hi van dirigir mentre sentia els bels d’ovelles espantades que provenien del seu interior. Cada cop veia que aquell grup maltractava premeditadament els animals. Les ovelles feien pena embotides dins de la xardor d’aquella barraca minúscula, ferides per totes bandes, mossegant-se entre elles amb ràbia. I a mi em tocava treure-les amb el perill de ser atropellat per milers de potes descontrolades d’aquelles bèsties esporuguides i dur-les a l’escorxador d’una gran ciutat. Era l’únic que sabia, res de noms.
Aquest va ser el meu primer contacte amb els pastors. Des d’aquell dia, cada viatge que fem a la gran ciutat és un repte per aconseguir una nova oportunitat d’escapar d’aquells ogres que em tenen descuidat i mal alimentat, de trobar una velleta que m’aculli. Però potser hauria d’haver nascut pequinès minúscul i amb pedigrí en lloc de petaner grossot i sense valor...
Una nit més (Repte Clàssic CCCXXXIII)
La Rossana torna una nit més al seu racó assignat. La tempesta ha minvat però encara queda un lleu plugim, que deixa perles d’aigua als seus llavis plens de carmí, i els bassals que el clavegueram no acaba d’engolir. Ha perdut el compte de les nits que ofereix el seu cos. Des que ha arribat a Espanya no sap què és gaudir d’un dia lliure. Cal que treballi sense descans per pagar el passatge de Rio de Janeiro a Barcelona i la documentació, que li ha estat presa pels seus propis compatriotes brasilers com a garantia de tenir els seus serveis.
Vesteix una faldilla breu, que escassament li tapa el sexe, la mateixa faldilla que va haver d’estripar la primera nit perquè no mostrava prou bé la mercaderia. I una caçadora de pell. Res més sota. Duu sempre el mateix perfum barat que agrada als clients per la seva flaire dolça i vulgar, que converteix el devot en profà, l’executiu en proletari. Recolzada a la paret, només es mou quan apareixen els llums d’un automòbil. Una nova resplendor fa que s’apropi a la calçada, sense abandonar la vorera, per ser visible al possible client.
L’Ismael beu cervesa i crida quan ha empassat el glop. Al seient de darrere, perquè encara no té la majoria d’edat per a conduir un cotxe, té la llibertat d’embogir sense límits fins al punt que la música eixordadora queda mitigada pels insults que surten de la seva gola. Insulta els vianants anònims i els indigents arraulits en portals o bancs públics. Però el clímax de l’adolescent és al carrer de les meuques, com la seva colla anomena aquella avinguda.
El conductor accelera en veure aparèixer una mulata amb caçadora de pell i faldilla breu. A l’alçada del fanal que la il·lumina, el bassal format és enorme. La velocitat del vehicle aixeca una gran quantitat d’aigua, que esquitxa completament la Rossana.
-Puta! –se sent mentre desapareix el cotxe avinguda avall. Així l’Ismael escup l’odi cap a la seva mare, que es prostituïa per sobreviure a la misèria. Però la colla no en sap res, d’aquesta història.
Vesteix una faldilla breu, que escassament li tapa el sexe, la mateixa faldilla que va haver d’estripar la primera nit perquè no mostrava prou bé la mercaderia. I una caçadora de pell. Res més sota. Duu sempre el mateix perfum barat que agrada als clients per la seva flaire dolça i vulgar, que converteix el devot en profà, l’executiu en proletari. Recolzada a la paret, només es mou quan apareixen els llums d’un automòbil. Una nova resplendor fa que s’apropi a la calçada, sense abandonar la vorera, per ser visible al possible client.
L’Ismael beu cervesa i crida quan ha empassat el glop. Al seient de darrere, perquè encara no té la majoria d’edat per a conduir un cotxe, té la llibertat d’embogir sense límits fins al punt que la música eixordadora queda mitigada pels insults que surten de la seva gola. Insulta els vianants anònims i els indigents arraulits en portals o bancs públics. Però el clímax de l’adolescent és al carrer de les meuques, com la seva colla anomena aquella avinguda.
El conductor accelera en veure aparèixer una mulata amb caçadora de pell i faldilla breu. A l’alçada del fanal que la il·lumina, el bassal format és enorme. La velocitat del vehicle aixeca una gran quantitat d’aigua, que esquitxa completament la Rossana.
-Puta! –se sent mentre desapareix el cotxe avinguda avall. Així l’Ismael escup l’odi cap a la seva mare, que es prostituïa per sobreviure a la misèria. Però la colla no en sap res, d’aquesta història.
L'últim sopar (Repte Clàssic CCCXXXII)
-Mateu, cap a on vas? –em pregunta amb la seva veu dolça Jesús, amb evidents símptomes d’embriaguesa. –Resta amb mi una estona més, que ja saps que per a mi ets un germà. Segueix omplint els pergamins i tothom coneixerà el meu missatge.
-Només un momentet... –dic i m’alço
-Ja tens un altre pastor? És això?
-No, Mestre, cal que vagi a l’urinari. Massa vi ha de sortir per alguna banda...
-Té, apropa’t, beu d’aquesta copa, que és la meva sang.
-Perdoni, Mestre, però...
-És la sang de l’aliança, la refusaràs?
Bufo i demano disculpes de nou. Si bec més, el meu cap rebrà una plantofada de campionat que em farà rodolar pel terra, i la bufeta és a punt d’explotar. In extremis, faig veure que esquivo un dels servents més atractius i joves de la casa, a qui demano on queda el servei. Sols per dissimular la meva borratxera i els meus gustos sexuals, tot s’ha de dir...
-Al fons a la dreta, per variar –contesta amb desgana el noi, que ja ha hagut de respondre’m la mateixa pregunta tres vegades.
L’olor d’orina i de vòmits es va fent més penetrant i he d’anar amb compte de no relliscar amb aquells regalets i caure de nassos per convertir-me en la riota dels altres. Allà dins, hi trobo el més enigmàtic dels deixebles del Mestre en plena feina. Orina amb abundància i puc apreciar el seu penis. Amb el membre semierecte, a causa del vi i de veure aquella arma, aquella esquena i aquell culet perfectes, m’atreveixo a parlar, encara que amb la boca pastosa i amb dificultat:
-Això de l’alcohol em desperta el desig. Tu que ets tan mascle però mai se t’ha conegut dona, t’animaries a fer-me una fel·lació d’amagat?
-A més d’homosexual, ets un hortera? Què és això de fel·lació? Parla com els homes!
-Una mamada, Judes. I t’ofereixo tretze monedes d’argent –dic després de regirar la bossa de cuir amagada sota la túnica-. És un bon tracte, oi?
-Tretze monedes d’argent per una mamada? Ets boig! Els romans me n’ofereixen trenta. I només per un petó!
-Només un momentet... –dic i m’alço
-Ja tens un altre pastor? És això?
-No, Mestre, cal que vagi a l’urinari. Massa vi ha de sortir per alguna banda...
-Té, apropa’t, beu d’aquesta copa, que és la meva sang.
-Perdoni, Mestre, però...
-És la sang de l’aliança, la refusaràs?
Bufo i demano disculpes de nou. Si bec més, el meu cap rebrà una plantofada de campionat que em farà rodolar pel terra, i la bufeta és a punt d’explotar. In extremis, faig veure que esquivo un dels servents més atractius i joves de la casa, a qui demano on queda el servei. Sols per dissimular la meva borratxera i els meus gustos sexuals, tot s’ha de dir...
-Al fons a la dreta, per variar –contesta amb desgana el noi, que ja ha hagut de respondre’m la mateixa pregunta tres vegades.
L’olor d’orina i de vòmits es va fent més penetrant i he d’anar amb compte de no relliscar amb aquells regalets i caure de nassos per convertir-me en la riota dels altres. Allà dins, hi trobo el més enigmàtic dels deixebles del Mestre en plena feina. Orina amb abundància i puc apreciar el seu penis. Amb el membre semierecte, a causa del vi i de veure aquella arma, aquella esquena i aquell culet perfectes, m’atreveixo a parlar, encara que amb la boca pastosa i amb dificultat:
-Això de l’alcohol em desperta el desig. Tu que ets tan mascle però mai se t’ha conegut dona, t’animaries a fer-me una fel·lació d’amagat?
-A més d’homosexual, ets un hortera? Què és això de fel·lació? Parla com els homes!
-Una mamada, Judes. I t’ofereixo tretze monedes d’argent –dic després de regirar la bossa de cuir amagada sota la túnica-. És un bon tracte, oi?
-Tretze monedes d’argent per una mamada? Ets boig! Els romans me n’ofereixen trenta. I només per un petó!
El Nobel que mai no va existir (Repte Clàssic CCCXXXI))
Corre el desembre de 1935. Dia fred i grisós a Estocolm. Dues figures vestides completament de negre passegen pels carrers de la capital sueca. Un home prim, amb posats tímids i sense aixecar gaire els peus en caminar, com si els clavés a les llambordes. Al seu costat, una dona amb cara trista i mirada innocent, que s'agafa al braç del noi. És la seva germana Ottla, nou anys més jove que ell.
En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l’home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.
Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d’arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l’ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l’home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.
Demana a Ottla d’afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l’ha anat aconsellant en l’edició dels seus llibres i ha insistit fins a l’extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.
Giren de nou, aquest cop cap a l’esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s’alça majestuosa davant d’ells. Franz s’atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:
-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.
En girar cap a la dreta, un lleu sol il·lumina la cara demacrada de l’home, que acota els ulls. La tuberculosi ha estat cruel amb ell i les seves seqüel·les són evidents, però no ha pogut vèncer-lo. Malgrat tot, li ha quedat un cos esquàlid i la pal·lidesa sempiterna a la pell, com si li hagués de recordar amb quanta proximitat han estat els murs del cementiri. Prem amb força el braç de la dona, el carrer Hötorget és a prop si la memòria no falla.
Cap dels dos coneix la ciutat. Tot just acaben d’arribar amb vaixell. Els dos passatges han estat pagats gràcies a l’ajuda econòmica dels amics, que han recollit una suma suficient perquè l’home pugui rebre el reconeixement universal que es mereix. És la primera vegada que surt de Txecoslovàquia després de la mort dels seus pares. I el viatge més llarg que fa des que va abandonar el sanatori de Viena.
Demana a Ottla d’afluixar el ritme. Respira amb dificultat i en cada esbufec deixa escapar un lleu gemec dels pulmons. Massa quilòmetres sense descans, en ple hivern, amb roba poc abrigada degut a l'extrema pobresa que pateix des del començament de la malaltia. Darrerament la poca activitat literària quasi no aporta ingressos fixos. I Dora, la seva esposa, tampoc pot treballar pels dos. Sort que Max Brod l’ha anat aconsellant en l’edició dels seus llibres i ha insistit fins a l’extenuació per a que Franz tingui un renom fora del seu país natal. Escriure en alemany li ha obert més portes que haver-ho fet en la seva llengua materna, el txec.
Giren de nou, aquest cop cap a l’esquerra. Una placa anuncia Hötorget, on hi ha ubicat el Konserthuset. La façana s’alça majestuosa davant d’ells. Franz s’atura extasiat i obre la boca. Aquest cop no hi ha ofec:
-Ottla, avui la literatura txeca serà coneguda una mica més arreu del món. Avui Franz Kafka rebrà el premi Nobel en aquest edifici.
Avaluació contínua (Repte Clàssic CCCXXX)
En Rodolf entra a corre-cuita al bar del costat de l’institut. El terrabastall i l’escampada de papers anuncien l’arribada un xic accidentada del setciències malastruc de Batxillerat. Riures i mirades furtives quan se li apropa en Nicolau, un dels companys, per ajudar-lo a recollir fulls i llibres.
-Estic nerviós
-Apa, no diguis bajanades, Rodolf, que amb els ulls tancats pots fer l’examen. Si ho dius una altra vegada, t’engego a pastar fang...
-I si em quedo en blanc?
-Tu? Abans s’hi quedarà el professor!
-No m’atabalis, que t’ho dic seriosament.
-Pep, prepara’m un cigaló de whisky per a aquest papallona-demana al cambrer mentre assenyala en Rodolf.
Baixet, amb ulleres de pasta negres, i vestit amb la moda més macarrònica que es pugui trobar, el cervell de l’institut es pren d’un sol glop aquell cafè batejat, gens acostumat a la beguda.
-Quin és el símbol de l’antimoni? I el seu pes específic? Quantes valències calen...si barregem un àcid i una base...et trobes bé, Rodolf?-la veu d’en Nicolau es dissipa, es barreja amb les converses del voltant.
-Disculpa’m un moment, estic marejat-el talla en Rodolf, i es dirigeix cap al bany.
El cap va pel seu compte, li rodola, necessita aigua fresca. Es mulla la cara, el clatell i s’asseu a la tassa del vàter. Tira el cos enrere, fins que l’esquena sent la fredor de les rajoles i gaudeix de la tranquil·litat i del silenci de l’excusat. No hi ha exàmens ni alumnes en aquella habitacioneta. Tanca els ulls...
* * *
-Que hi ha algú? -piquen la porta amb força.
-Un minut!-desperta en Rodolf mig desorientat.
En obrir la porta, en Pep, el cambrer el mira estranyat: -I tu, no havies de ser fent l’examen final? Ja fa mitja hora que tothom ha marxat...-No fotis! Si és avaluació contínua...
-Estic nerviós
-Apa, no diguis bajanades, Rodolf, que amb els ulls tancats pots fer l’examen. Si ho dius una altra vegada, t’engego a pastar fang...
-I si em quedo en blanc?
-Tu? Abans s’hi quedarà el professor!
-No m’atabalis, que t’ho dic seriosament.
-Pep, prepara’m un cigaló de whisky per a aquest papallona-demana al cambrer mentre assenyala en Rodolf.
Baixet, amb ulleres de pasta negres, i vestit amb la moda més macarrònica que es pugui trobar, el cervell de l’institut es pren d’un sol glop aquell cafè batejat, gens acostumat a la beguda.
-Quin és el símbol de l’antimoni? I el seu pes específic? Quantes valències calen...si barregem un àcid i una base...et trobes bé, Rodolf?-la veu d’en Nicolau es dissipa, es barreja amb les converses del voltant.
-Disculpa’m un moment, estic marejat-el talla en Rodolf, i es dirigeix cap al bany.
El cap va pel seu compte, li rodola, necessita aigua fresca. Es mulla la cara, el clatell i s’asseu a la tassa del vàter. Tira el cos enrere, fins que l’esquena sent la fredor de les rajoles i gaudeix de la tranquil·litat i del silenci de l’excusat. No hi ha exàmens ni alumnes en aquella habitacioneta. Tanca els ulls...
-Que hi ha algú? -piquen la porta amb força.
-Un minut!-desperta en Rodolf mig desorientat.
En obrir la porta, en Pep, el cambrer el mira estranyat: -I tu, no havies de ser fent l’examen final? Ja fa mitja hora que tothom ha marxat...-No fotis! Si és avaluació contínua...
Enmig de la quietud (Repte Clàssic CCCXXIX)
En Pol desperta al costat d’Aixa a l’hort de les oliveres, el lloc on des d’infants han inventat jocs. Però ells han crescut i amb llur creixement els jocs han evolucionat fins a la descoberta mútua. Contempla el cos nu d’ella; la suor el perleja. El ressegueix amb els dits. Fa uns minuts el besava mentre gaudia d’ella per primer cop, en aquell racó on el món s’atura i és silenci, on el bassalet que es troba al seu centre esdevé oceà per a desfermar la llibertat. L’aigua s’escola pel reg i xopa pausadament els terrossos que envolten les oliveres, junt als dos adolescents, que jauen quiets, esgotats per la recerca de noves sensacions.
Res no escolta, malgrat ser tan a prop de casa. Aquesta quietud impertorbable els ha encisat sempre. A tots dos. De petits fugien a corre-cuita cap a direccions oposades per a despistar els pares, i encara segueixen amb la mateixa tàctica per a veure’s furtivament. En Pol estima l’Aixa i és correspost per ella. I voldria que fos sempre així. No haver de maleir cada minut que transcorre fora d’aquells marges, no comptar els batecs del seu cor quan ella no el mira com ho fa dins de l’hort.
L’Aixa es remou, voldria besar-la amb la màxima dolçor possible, però el temps és ràpid i voraç. Ella encara mandreja quan la mà d’en Pol la sacseja primer suau i finalment amb insistència:
-Aixa, germana, hem de tornar si no sospitaran. Els pares ens esperen a casa...
Res no escolta, malgrat ser tan a prop de casa. Aquesta quietud impertorbable els ha encisat sempre. A tots dos. De petits fugien a corre-cuita cap a direccions oposades per a despistar els pares, i encara segueixen amb la mateixa tàctica per a veure’s furtivament. En Pol estima l’Aixa i és correspost per ella. I voldria que fos sempre així. No haver de maleir cada minut que transcorre fora d’aquells marges, no comptar els batecs del seu cor quan ella no el mira com ho fa dins de l’hort.
L’Aixa es remou, voldria besar-la amb la màxima dolçor possible, però el temps és ràpid i voraç. Ella encara mandreja quan la mà d’en Pol la sacseja primer suau i finalment amb insistència:
-Aixa, germana, hem de tornar si no sospitaran. Els pares ens esperen a casa...
30/5/08
Caiguda (Melorepte15)
[proposat per Jimbielard]
Enmig del foc
I abraça la brasa encesa
I abrasa la solitud d'un sol
Que ja no sap cremar en un cel
Fet de tenebres i cendra,
Cansat d'il·luminar
La mesquinesa
De l'home.
En pau.
Pren
Allò que no
T’ompli i només serveixi
Per aparentar que tens companyia
I corca el cansat record de la darrera paraula
Dita i la conxorxa del silenci
S’atura al teu davant
I et parla, caprici
De qui amb res
Corprèn.
Prou.
Crides al vent
Amb forces que saps
Que s’esgotaran abans del començ
I et venç la derrota del desfici pel no-res
I et persegueix la perpetuïtat
De saber que les passes
Caminades s’obliden
En la pols del camí
De nou.
Blaus.
Mar i cel que t’envolten
Et devoraran en l’anonimat,
En la grandesa de la infinitud
I t’adonaràs que segueixes sent ínfim
Malgrat l’esforç per mantenir-te
Dret en constant equilibri
Fràgil, i qualsevol
Cop l’altera
I caus.
El rostre de la Glòria (Repte Clàssic CCCXXVII)
L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. No per tenir la sensació d’haver transcorregut un temps breu, sinó pels dígits del despertador que té just al costat del sofà. Mal de coll, regust de cafè i de llet agra a la boca. Però no recorda haver-ne pres encara. Migdia, segons el rellotge. Desordre, segons el seu tarannà de fa setmanes. Aixeca la persiana escassos centímetres i les escletxes s’omplen de llum que il·lumina el menjador. S’hi ha instal·lat indefinidament, no vol tenir cap contacte amb res que li recordi a ella. Fa dies que no es dutxa. Tampoc s’afaita ni es vesteix: duu un trist barnús que ja put. Humitat i suor juntes, restes de menjar ressec.
Es dirigeix al frigorífic però el panorama que hi veu no l’encoratja a buscar-hi un mos capaç de treure-li aquell gust estrany. Arrossega els peus cap al bany i al mirall del rebedor hi contempla la cara d’un desconegut. Les nits d’insomni i la deixadesa li han desfigurat les faccions. Sap que amb aquest aspecte no podrà reprendre la seva vida abocada al fracàs per no saber assumir les derrotes. Ha renunciat a la feina i l’única sortida que hi veu a aquesta situació és el suïcidi. Però és covard. Res a veure amb els ressons hel·lènics del seu nom, aquella glòria antiga que volien conferir-li els seus pares. S’asseu a la tassa del vàter i recolza el cap a les rajoles fredes. Vol silenci, res de l’eixordadissa que el desorienta constantment.
En Màrius se sobresalta per l’estrèpit de l’intercomunicador. Ja fa dies que els microsomnis l’envaeixen a qualsevol banda. És la Glòria, la seva secretària. Li recorda que ha de trucar el màxim accionista de l’empresa, de la que n’és el director executiu. Se sent esgotat; demana que s’anul·lin totes les visites de la jornada i que el deixin tranquil. En Màrius ho té tot però no és feliç. La feina l’estressa, el nou càrrec sembla exigir-li responsabilitats que no sap assumir. La preocupació per cometre errors es barreja amb els plors del seu primer fill de tres mesos de vida, que l’han fet insomne. Qualsevol decisió és embarcar-se en una aventura que pot deparar sorpreses. Això l’angoixa sense poder descansar. No s’ha avesat al fracàs: la idea el torba i dubta de tot.
Prem el botó de l’intèrfon i demana a la Glòria una tassa de cafè amb unes gotes de llet i qualsevol píndola que li tregui l’espessor del cap. Segurament, una infusió menys excitant li faria més favor però vol espavilar-se i aclarir-se els pensaments. Es repenja al respatller de la cadira del seu despatx personal. Contempla les esplèndides vistes de la gran ciutat, aquella extensió que voldria sobrevolar lliurement, sense la feixugor que l’aclapara. Llençar-se al buit i oblidar tot el que l’envolta...
L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. Com si fos un llast deixat caure des de molt amunt. Aquella dona enigmàtica que habita en els seus somnis breus, en aquest microcosmos que sembla haver creat per a ella sola. Glòria. Només sap això. I el desig per veure-la és vívid. Tant, que el desvetlla i el sumeix en una al·lucinació que no sap on comença ni on acaba. Només sap que la trobarà en el regust de cafè i de llet agra a la boca, aquell cafè que li demana sempre.
Se submergeix dins de la banyera desitjant que la porta del bany s’obri i hi aparegui el rostre de la Glòria, i cau en un son profund del qual no en despertarà.
Es dirigeix al frigorífic però el panorama que hi veu no l’encoratja a buscar-hi un mos capaç de treure-li aquell gust estrany. Arrossega els peus cap al bany i al mirall del rebedor hi contempla la cara d’un desconegut. Les nits d’insomni i la deixadesa li han desfigurat les faccions. Sap que amb aquest aspecte no podrà reprendre la seva vida abocada al fracàs per no saber assumir les derrotes. Ha renunciat a la feina i l’única sortida que hi veu a aquesta situació és el suïcidi. Però és covard. Res a veure amb els ressons hel·lènics del seu nom, aquella glòria antiga que volien conferir-li els seus pares. S’asseu a la tassa del vàter i recolza el cap a les rajoles fredes. Vol silenci, res de l’eixordadissa que el desorienta constantment.
En Màrius se sobresalta per l’estrèpit de l’intercomunicador. Ja fa dies que els microsomnis l’envaeixen a qualsevol banda. És la Glòria, la seva secretària. Li recorda que ha de trucar el màxim accionista de l’empresa, de la que n’és el director executiu. Se sent esgotat; demana que s’anul·lin totes les visites de la jornada i que el deixin tranquil. En Màrius ho té tot però no és feliç. La feina l’estressa, el nou càrrec sembla exigir-li responsabilitats que no sap assumir. La preocupació per cometre errors es barreja amb els plors del seu primer fill de tres mesos de vida, que l’han fet insomne. Qualsevol decisió és embarcar-se en una aventura que pot deparar sorpreses. Això l’angoixa sense poder descansar. No s’ha avesat al fracàs: la idea el torba i dubta de tot.
Prem el botó de l’intèrfon i demana a la Glòria una tassa de cafè amb unes gotes de llet i qualsevol píndola que li tregui l’espessor del cap. Segurament, una infusió menys excitant li faria més favor però vol espavilar-se i aclarir-se els pensaments. Es repenja al respatller de la cadira del seu despatx personal. Contempla les esplèndides vistes de la gran ciutat, aquella extensió que voldria sobrevolar lliurement, sense la feixugor que l’aclapara. Llençar-se al buit i oblidar tot el que l’envolta...
L’Arístides desperta al mateix lloc on recorda haver-se quedat adormit fa uns instants. Com si fos un llast deixat caure des de molt amunt. Aquella dona enigmàtica que habita en els seus somnis breus, en aquest microcosmos que sembla haver creat per a ella sola. Glòria. Només sap això. I el desig per veure-la és vívid. Tant, que el desvetlla i el sumeix en una al·lucinació que no sap on comença ni on acaba. Només sap que la trobarà en el regust de cafè i de llet agra a la boca, aquell cafè que li demana sempre.
Se submergeix dins de la banyera desitjant que la porta del bany s’obri i hi aparegui el rostre de la Glòria, i cau en un son profund del qual no en despertarà.
20/5/08
Sic Sit (resposta al Melorepte 14 de Jimbielard)
Junyeix les paraules que ofereixes
On el sol es desprèn de la seva cuirassa,
Agafa'n les restes i lleva'ls la pell
Necessària per a viure en aquest món.
Cavalca al llom de la montura més lliure,
Abraça l'horitzó amb l'amistat més sincera,
Llaura els camps del teu cor i planta-hi
Vinyes agraïdes per a collir-ne el raïm
Omnipresent de l'encaixada que ens falti.
Amic, company, germà de sang, vine i accepta
Resquícies de les meves paraules,
Bressars de la brisa marina que arriba
On només la vida sembla florir
-Nítids somnis per a que l'existència
Eclipsi l'ombra rància de la mort-,
Seguint amb les paraules que pronuncies.
On el sol es desprèn de la seva cuirassa,
Agafa'n les restes i lleva'ls la pell
Necessària per a viure en aquest món.
Cavalca al llom de la montura més lliure,
Abraça l'horitzó amb l'amistat més sincera,
Llaura els camps del teu cor i planta-hi
Vinyes agraïdes per a collir-ne el raïm
Omnipresent de l'encaixada que ens falti.
Amic, company, germà de sang, vine i accepta
Resquícies de les meves paraules,
Bressars de la brisa marina que arriba
On només la vida sembla florir
-Nítids somnis per a que l'existència
Eclipsi l'ombra rància de la mort-,
Seguint amb les paraules que pronuncies.
16/5/08
Potser no... (Melorepte13)
[proposat per ametista]
Hagin portat els vents de la tempesta que acomiada.
Potser perquè sé que seria insuportable la vida
Sense llevar-se amb el somriure de qui estimes.
Lluny, i no sé arreplegar les forces per a fer-te propera
Enmig de l'abraçada paralitzadora del fred més intens,
Per a sucumbir als teus braços de dona i de mar tendra.
Potser perquè les paraules s'han erosionat en la meva boca.
I somnio que els llençols guarden la teva fragància encara,
Que el sol del nou dia em desperta amb l'alè de la teva besada,
I sé que tot ha marxat. Enllà, massa enllà, i ets lluny.
I cal viure mentre quedi esperança -això he après amb incredulitat-?
Cal lluitar encara que sàpiga que tindré l'amargor de la derrota,
Encara que senti el teu cos en la buidor que et manté lluny?
L'Àgueda (Repte Clàssic CCCXXV)
Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall vermell i se’l duu a la boca. Mica en mica la seva textura canvia, la pasta de cacau es desfà i deixa descobrir una gamma de sabors que s’acoblen a la perfecció. Hi clava lleument una dent i explota un glop de licor i la blanesa d’una cirera confitada. Kirsch o brandy, no sap assegurar-ho. Però l’alcohol la duu a un estat eufòric que l’allibera. És el tercer que menja avui i només nota mareig, res de la sensació que l’envaïa mesos enrere: potser ja sap que el poder afrodisíac de la xocolata rau en el subconscient. Tots són farcits de diferent manera però tots duen licor.
L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.
No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.
Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.
Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...
L’Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S’acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s’hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d’higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d’aigua calenta l’amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. “Si no els tanques, t’hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l’estona”, recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.
No n’és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L’Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa al darrere i la besa al clatell. Un calfred li recorre l’esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l’ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.
Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l’Adonis ha desaparegut, igual que les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l’acompanya amb una pàtina d’amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l’atzucac que l’ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.
Torna a la capsa de bombons, la delícia que s’ha autoregalat, i n’escull un d’embolcall blau i se’l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...
15/5/08
20 NANOREPTES de 20
1-Amor immortal
Mentre la degollava li deia que l’estimaria per sempre. Va trossejar-la i la va cuinar lentament per poder tenir-la dins.
2-Egolatria
Obsessivament, li demanava de no tancar els ulls mentre la besava. Així podia observar-se la pròpia mirada amb callat desig.
3-Menudalla (llegeixi's: Menú=dalla)
-I dius que aquestes "croquetes a la mousse d'arsènic" són recepta d'en Ferran Adrià? -preguntà la sogra, intrigada.
4-Tristesa superba (Níobe)
Després d'enterrar el dotzè fill, la Níobe havia acabat les llàgrimes per a plorar la seva supèrbia.
5-Recordava que...
-Ejem, Sergi, d'això, que tenia el Nano preparat però se m'ha descuidat de memoritzar-lo... Ara torno. Tinc temps?
6-Defoeniana
Enmig de l'exitós complex turístic ideat per Divendres, Robinson descobrí per primer cop la soledat veritable, envoltat de gent.
7-Renovar-se o morir
Jesucrist somreia satisfet: transfigurar-se en Noah Gordon seria més rentable que convertir l'aigua en vi durant les noces privades.
8-Vampírica (Anne Rice Revisited)
Amb la mossegada quasi mortal, Lestat va garantir-se l'amor etern de la seva nova víctima.
9-In Memoriam Virginia Woolf
Les pedres van fer callar els fantasmes de la seva follia, no pas la genialitat de la seva obra.
10-Primer Aniversari
Era el primer cop que en Marçal gaudia portant flors a la seva sogra pel seu aniversari... al cementiri.
11-Quan l'estrenada vídua fogosa va acabar d'empolainar-se, va sortir del bany i el gigoló...
...roncava sorollosament.
12-Escalada
-Agafa't bé de la corda-li digué l'amant de la seva esposa. I aquestes foren les darreres paraules sentides...
13-Ars Pecuniae
-Podem crear un Sant Jordi mensual? –preguntava al seu representant: havia de vendre novel·les immenjables per a pagar-se els vicis.
14-Tries? Jo trio
Mentre l'esposa i l'amant es barallaven per ell, ell flirtejava amb la cambrera que li servia el cubata.
15-Gos famèlic
Amb la mà mig desenterrada i movent la cua, s'alegrava de tenir tan bon olfacte: la troballa assegurava dinar.
16-sEx-cuses
L'ex va convidar-lo a sopar i a postres suculentes.-Avui treballo-li respongué el flamant aturat: ja tenia substituta...
17-El Jardí de les Malícies
NO TREPITGEU LA GESPA
El cartell no deia que no s'hi podia enterrar la sogra... Decidit, va començar a cavar.
18-Casar-se amb l’assassina?
No creia els somnis premonitoris que auguraven la seva mort. Malgrat tot, es va casar amb la Dolça Neus.
19-Mitsubishi Pajero
Decidí tunejar el cotxe i seguir sent onanista. La cirurgia estètica era més cara i menys satisfactòria per a ell.
20-Insostenible (Xat entre exs)
La webcam els feia més propers que durant el matrimoni. Però també li apropà el suïcidi d'ell en directe.
Mentre la degollava li deia que l’estimaria per sempre. Va trossejar-la i la va cuinar lentament per poder tenir-la dins.
2-Egolatria
Obsessivament, li demanava de no tancar els ulls mentre la besava. Així podia observar-se la pròpia mirada amb callat desig.
3-Menudalla (llegeixi's: Menú=dalla)
-I dius que aquestes "croquetes a la mousse d'arsènic" són recepta d'en Ferran Adrià? -preguntà la sogra, intrigada.
4-Tristesa superba (Níobe)
Després d'enterrar el dotzè fill, la Níobe havia acabat les llàgrimes per a plorar la seva supèrbia.
5-Recordava que...
-Ejem, Sergi, d'això, que tenia el Nano preparat però se m'ha descuidat de memoritzar-lo... Ara torno. Tinc temps?
6-Defoeniana
Enmig de l'exitós complex turístic ideat per Divendres, Robinson descobrí per primer cop la soledat veritable, envoltat de gent.
7-Renovar-se o morir
Jesucrist somreia satisfet: transfigurar-se en Noah Gordon seria més rentable que convertir l'aigua en vi durant les noces privades.
8-Vampírica (Anne Rice Revisited)
Amb la mossegada quasi mortal, Lestat va garantir-se l'amor etern de la seva nova víctima.
9-In Memoriam Virginia Woolf
Les pedres van fer callar els fantasmes de la seva follia, no pas la genialitat de la seva obra.
10-Primer Aniversari
Era el primer cop que en Marçal gaudia portant flors a la seva sogra pel seu aniversari... al cementiri.
11-Quan l'estrenada vídua fogosa va acabar d'empolainar-se, va sortir del bany i el gigoló...
...roncava sorollosament.
12-Escalada
-Agafa't bé de la corda-li digué l'amant de la seva esposa. I aquestes foren les darreres paraules sentides...
13-Ars Pecuniae
-Podem crear un Sant Jordi mensual? –preguntava al seu representant: havia de vendre novel·les immenjables per a pagar-se els vicis.
14-Tries? Jo trio
Mentre l'esposa i l'amant es barallaven per ell, ell flirtejava amb la cambrera que li servia el cubata.
15-Gos famèlic
Amb la mà mig desenterrada i movent la cua, s'alegrava de tenir tan bon olfacte: la troballa assegurava dinar.
16-sEx-cuses
L'ex va convidar-lo a sopar i a postres suculentes.-Avui treballo-li respongué el flamant aturat: ja tenia substituta...
17-El Jardí de les Malícies
El cartell no deia que no s'hi podia enterrar la sogra... Decidit, va començar a cavar.
18-Casar-se amb l’assassina?
No creia els somnis premonitoris que auguraven la seva mort. Malgrat tot, es va casar amb la Dolça Neus.
19-Mitsubishi Pajero
Decidí tunejar el cotxe i seguir sent onanista. La cirurgia estètica era més cara i menys satisfactòria per a ell.
20-Insostenible (Xat entre exs)
La webcam els feia més propers que durant el matrimoni. Però també li apropà el suïcidi d'ell en directe.
13/5/08
Bona nit (A una criatura)
Àngel de bellesa, i entre les mans
Duràs la llum de l'alegria
Del meu cor en veure't l'esguard
Innocent com una mar
Que m'embolcalla de nit i de dia.
Sort (A Hergè)
Que et retrobaré quan les aigües de la desil·lusió
Tornin a la llera que les guarda, al cabal normal.
Si em dius adéu, vull que sigui un fins demà que obri portes
A l'amistat que ha nascut feblement per manca de temps
I a futurs escrits que pugui corregir i comentar.
He sabut que la condició humana és canviant i voluble,
Enmig de la tempesta de les paraules més sinceres,
Rebent les mans alienes amb mossegades de ràbia,
Galopant cap a un sol fet de les pròpies vanaglòries
Èpiques per falses, efímeres per buides.
Si em dius adéu, ho entendré però també m'entristiré...
I transitaré... (A ametista)
I recorreré amb tu la llunyania de l'horitzó que ens delimita.
I sabré que en les teves palmes el sòl és sina de la llavor del demà.
I perdurarà la teva besada en el melic del món mentre el riu esdevé solc.
Enmig del no-res a través de les boscúries de la passió adormida.
I sabré un cop més que mirar-te és l'única penyora que demano al nou dia.
Imagina (A Ferran d'Armengol)
Que t'envolta amb novedoses clarividències d'un demà
Ple de pluja i de pau, on la polèmica sigui un somriure.
Imagina que les ales de la llibertat s'estenen pertot arreu
Sense distincions, que el somni és la realitat que ens alimenta
La il·lusió de seguir vivint entre la gent que sap imaginar.
Imagina que aquests versos són llum per a il·luminar
Les nits del cor quan el cor és batec embolcallat per la tenebra
I desperta, sense deixar de somniar, en el teu somni.
12/5/08
Naxos 2010 (Repte CCCXXIV)
Pot anomenar-se desdeny. Aquest sentiment cap al seu pare, un somniador que ha creat al seu voltant una ciutat pròspera i rica, on els valors individuals semblen ser preferits per la col·lectivitat. Però Teseu no sap encaixar-hi. I menys quan Egeu l’ha obligat a guanyar-se les garrofes i no esperar el plat a taula sense moure un sol dit.
Heroi. Així s’autodefineix per totes les contrades on atraca el seu iot aventurer. El darrer port on ha hagut de fer escala, Cnossos, ha estat ple de contratemps: haver d’acceptar l’ajuda de la princeseta cretenca li suposa haver de carretejar amb els seus ossos perquè la diplomàcia dels atenencs és així d’estúpida. Salvar l’aristocràcia és lligar-se al seu llast.
Però el que ningú no sap és que fins llavors sempre hi ha hagut fils proporcionats per personatges anònims. Personatges del seu entorn, que té ben controlats. La princeseta Ariadna li desmunta les glòries si arriba a Atenes. No la coneix i no se’n refia perquè sembla insubornable, feta d’una pasta diferent als seus col·legues de conspiracions. Naxos, a l’horitzó, pot salvar-lo. Qui coneix aquell illot perdut enmig de la mar? Decideix ancorar el iot a prop de la costa i un bot els servirà per a desembarcar-hi. Evidentment, amb Ariadna. Passaran la nit per a reposar i a migdia reprendran la travessia. El motiu és versemblant.
A l’albada, Teseu es lleva i agrupa tota la tripulació, deixant Ariadna amb un plàcid son a la intempèrie i a la sort. Lleven àncora i s’allunyen rumb a Atenes. Tota la nit ha cavil·lat com desempallegar-se d’aquell vell que presumeix de ser el seu pare. Com si fos un secret que ell és fill de Posidó! Mal llamp caigués damunt d’aquell agosarat! Sap que no acceptarà mai una derrota: les veles porten la notícia amb més rapidesa (negres per a la derrota, blanques per a la victòria; així havien acordat abans de partir amb el màxim secret), i si el velam no és el favorable voldrà ser protagonista malgrat haver fracassat. Tan modern i, alhora, tan tradicional.
Ja se l’imagina palplantat al capdamunt del penyasegat que corona l’ampliació d’Atenes, amb els prismàtics més potents que ha pogut aconseguir d’importació albirant tot l’horitzó. Ja se l’imagina estirant-se els cabells en veure aparèixer el ràpid iot amb els vents favorables dels quatre motors que ha fet instal·lar d’amagat. Egeu encara creu en l’ajuda d’Èol per a la navegació, ell en la potència del combustible. Ja se l’imagina llençant-se al buit en direcció a la mar que tant detesta, aquella mar que engolirà el seu pare postís i l’eregirà en el tron d’Atenes com un rei just i honest, amagant la seva ànima inhòspita i hipòcrita.
Riu i respira fondo. Se sap lliure de les cadenes de l’obligació, se sent alleujat d’haver de guanyar-se el pa amb esforç. Que en serà, de plaent, la vida quan els seus súbdits treballin per a ell! En record del vell, la mar durà el seu nom i podrà detestar-la doblement.
Heroi. Així s’autodefineix per totes les contrades on atraca el seu iot aventurer. El darrer port on ha hagut de fer escala, Cnossos, ha estat ple de contratemps: haver d’acceptar l’ajuda de la princeseta cretenca li suposa haver de carretejar amb els seus ossos perquè la diplomàcia dels atenencs és així d’estúpida. Salvar l’aristocràcia és lligar-se al seu llast.
Però el que ningú no sap és que fins llavors sempre hi ha hagut fils proporcionats per personatges anònims. Personatges del seu entorn, que té ben controlats. La princeseta Ariadna li desmunta les glòries si arriba a Atenes. No la coneix i no se’n refia perquè sembla insubornable, feta d’una pasta diferent als seus col·legues de conspiracions. Naxos, a l’horitzó, pot salvar-lo. Qui coneix aquell illot perdut enmig de la mar? Decideix ancorar el iot a prop de la costa i un bot els servirà per a desembarcar-hi. Evidentment, amb Ariadna. Passaran la nit per a reposar i a migdia reprendran la travessia. El motiu és versemblant.
A l’albada, Teseu es lleva i agrupa tota la tripulació, deixant Ariadna amb un plàcid son a la intempèrie i a la sort. Lleven àncora i s’allunyen rumb a Atenes. Tota la nit ha cavil·lat com desempallegar-se d’aquell vell que presumeix de ser el seu pare. Com si fos un secret que ell és fill de Posidó! Mal llamp caigués damunt d’aquell agosarat! Sap que no acceptarà mai una derrota: les veles porten la notícia amb més rapidesa (negres per a la derrota, blanques per a la victòria; així havien acordat abans de partir amb el màxim secret), i si el velam no és el favorable voldrà ser protagonista malgrat haver fracassat. Tan modern i, alhora, tan tradicional.
Ja se l’imagina palplantat al capdamunt del penyasegat que corona l’ampliació d’Atenes, amb els prismàtics més potents que ha pogut aconseguir d’importació albirant tot l’horitzó. Ja se l’imagina estirant-se els cabells en veure aparèixer el ràpid iot amb els vents favorables dels quatre motors que ha fet instal·lar d’amagat. Egeu encara creu en l’ajuda d’Èol per a la navegació, ell en la potència del combustible. Ja se l’imagina llençant-se al buit en direcció a la mar que tant detesta, aquella mar que engolirà el seu pare postís i l’eregirà en el tron d’Atenes com un rei just i honest, amagant la seva ànima inhòspita i hipòcrita.
Riu i respira fondo. Se sap lliure de les cadenes de l’obligació, se sent alleujat d’haver de guanyar-se el pa amb esforç. Que en serà, de plaent, la vida quan els seus súbdits treballin per a ell! En record del vell, la mar durà el seu nom i podrà detestar-la doblement.
8/5/08
Infern personal (Melorepte12)
[proposat per Rita O'Neal]
Nuesa (RPV36)
[proposat per Francesc Arnau i Chinchilla]
Per a ningú més. I aquesta carn que et provoca fàstic
És la pròpia imatge que intento amagar. Amb vestits i somriures.
Nu. Nu i sense màscares. Mira'm i bufeteja'm si vols.
Pagaré els meus errors amb escreix i cruesa,
Amb l'etern purgatori de qui no sap redimir les seves accions.
Nu. Nu completament. I cauré entre llàgrimes d'angoixa
Davant de la teva impavidesa, aliena al meu penediment,
Mentre esdevinc més humà i feble, hipòcrita com el vers més trist.