Que et retrobaré quan les aigües de la desil·lusió
Tornin a la llera que les guarda, al cabal normal.
Si em dius adéu, vull que sigui un fins demà que obri portes
A l'amistat que ha nascut feblement per manca de temps
I a futurs escrits que pugui corregir i comentar.
He sabut que la condició humana és canviant i voluble,
Enmig de la tempesta de les paraules més sinceres,
Rebent les mans alienes amb mossegades de ràbia,
Galopant cap a un sol fet de les pròpies vanaglòries
Èpiques per falses, efímeres per buides.
Si em dius adéu, ho entendré però també m'entristiré...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada