1/7/08

Enmig de la quietud (Repte Clàssic CCCXXIX)

En Pol desperta al costat d’Aixa a l’hort de les oliveres, el lloc on des d’infants han inventat jocs. Però ells han crescut i amb llur creixement els jocs han evolucionat fins a la descoberta mútua. Contempla el cos nu d’ella; la suor el perleja. El ressegueix amb els dits. Fa uns minuts el besava mentre gaudia d’ella per primer cop, en aquell racó on el món s’atura i és silenci, on el bassalet que es troba al seu centre esdevé oceà per a desfermar la llibertat. L’aigua s’escola pel reg i xopa pausadament els terrossos que envolten les oliveres, junt als dos adolescents, que jauen quiets, esgotats per la recerca de noves sensacions.

Res no escolta, malgrat ser tan a prop de casa. Aquesta quietud impertorbable els ha encisat sempre. A tots dos. De petits fugien a corre-cuita cap a direccions oposades per a despistar els pares, i encara segueixen amb la mateixa tàctica per a veure’s furtivament. En Pol estima l’Aixa i és correspost per ella. I voldria que fos sempre així. No haver de maleir cada minut que transcorre fora d’aquells marges, no comptar els batecs del seu cor quan ella no el mira com ho fa dins de l’hort.

L’Aixa es remou, voldria besar-la amb la màxima dolçor possible, però el temps és ràpid i voraç. Ella encara mandreja quan la mà d’en Pol la sacseja primer suau i finalment amb insistència:

-Aixa, germana, hem de tornar si no sospitaran. Els pares ens esperen a casa...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada