La Llúcia (Repte Clàssic CCCLXII)

El parc quasi en silenci mentre la Llúcia juga a pilota amb amigues imaginàries al costat del gronxador. Mitja tarda i, a prop d’ella, la seva mare llegeix. Immersa en la lectura però alerta dels lleus sons que fa la petita, sent una esgarrifança perquè el sol ara ja no escalfa tant. I aquest calfred s’endinsa fins al lloc més intrínsec del seu interior, on la darrera terminació nerviosa encara conté la informació elemental del fred. La Lídia deixa amb cura el llibre i agafa la jaqueta de punt d’ella i l’abric de la nena. La crida i immediatament ressonen cada cop més a prop les passetes de la Llúcia a la sorra del parc.

La palpa i s’adona que s’ha despentinat i que entre els cabells hi ha grans de sorra, que haurà de treure sota la dutxa. La coneix, més ben dit, la reconeix amb el contacte dels dits. La Lídia és cega, però no de naixement. Recorda els colors lleugerament, pot veure la realitat que l’envolta gràcies al seu tacte o a la seva oïda. Fins i tot pot distingir la maduresa de la fruita o el punt de salat o de dolç del menjar amb el gust. Amb l’ajuda desinteressada de l’Associació de Dones Maltractades ha pogut instruir els seus sentits per solventar la manca de visió. Per això sempre parla com si hi veiés. Mentre s’allunya la petita, ja més abrigada, la Lídia reprèn la lectura després de corroborar amb el dit índex la xifra en Braille de la pàgina que llegia.

S’ha post el sol gairebé per complet però la lleu escalfor del fanal la tranquil·litza: no li agrada ser a aquelles hores al parc i menys sense gos pigall. Espera la solidaritat de l’Associació per tramitar amb major agilitat l’adopció d’un. Mentrestant, la Llúcia l’acompanya. Però és encara una nena de quatre anys i mig, massa responsabilitat per a ella... I tampoc la pot dur amb ella a les sessions de teràpia per oblidar les seqüel·les de l’agressió. La que va patir ja fa cinc anys, en ple embaràs de la Llúcia. El seu marit , un desgraciat alcohòlic i drogoaddicte que només sabia humiliar-la i anar-se’n al llit amb meuques...

Mentre la Lídia cavil·la, la Llúcia ha xutat massa fort la pilota que segueix el seu camí tot disminuint la seva velocitat fins que topa contra els peus de l’home que, malgrat anar ben vestit, put a alcohol, el mateix home que va ruixar els ulls de la Lídia amb àcid, el mateix àcid que va cremar-li per complet els globus oculars i les pituïtàries, amb què ella podria percebre la presència del seu exmarit que ja fa estona que observa els seus moviments. Davant del desconegut, la Llúcia somriu i demana amb educació que li retorni la pilota...