7/10/08

Melodia que balla (Melorepte33)

[proposat per llampec]

No tot és ball en la vida de l’espectre
Però calla i torna a ballar i ho intenta
I si mor la mort mentre esdevé gebre
L’aigua plorada per les llàgrimes tristes
Només caldrà fer-ne mortalla amb el so
Del fregadís del voltor despullat pel temps.
Queixa't! Parla! Digues!
Balla fins que les plantes dels peus siguin desgast.


El ball de les hores, les hores viscudes,
Viscudes per la carn, la carn que només pensa,
Pensa en ballar fins al darrer moment el ball.


L'amor és una peça de bijuteria que corromp
L'anhel per la bellesa i pel taüt, el dolor
Que s'escampa indefinidament pertot,
I dorm on la llinda del futur comença a delimitar
Els paràmetres de la follia i del desconsol,
De l'aigua pútrida enmig del groc del toll.
Plora! Calla! Transmet!
Balla fins que la nit t'escorxi l'ànima i l'esbatani.


No tot és ball, melodia cansada de sonar,
Ni l'aire s'embala fins a l'horitzó del caos
Encara que s'endinsi i aprengui els mots
Callats de la hipocresia quan diu els noms
Del glacial acabat de néixer en el cor dels amants,
Giragonses fetes moviments rectilinis cap a tu.
Resa! Pressent! Esquiva!
I el moviment és muntanya, la immobilitat extrema.


I somnies en pètals candents i en felins breus
Per prendre'ls l'aroma i les urpes, i enamorar
Tu, només tu, tots els cors que bateguin
I esquinçar-los com han gosat fer amb el teu,
I saps que la verdor només s'aconsegueix
Amb la barreja i el silenci, amb l'espera.
Tingues! Flaira! Queixa’t!
I el rèptil sortirà del seu cau per besar-te.


L'amor és amor. I falseja totes les avingudes
Plenes de gom a gom d’espectres, concorregudes
Per devoradors de somnis i de lliris exhausts.
I mors mentre sona i ressona
La melodia capaç de morir
Per tot allò que és vida
I, envoltada per falsos dies,
Riu i plora i sap que la llàgrima
Es gelarà en la seva parpella mentre balla...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada